Embed Doc
Copy Link
Readcast
Collections

CommentGo Back

Download

BUSCANT L’INFINIT

Ens trobàvem a l’habitació il·luminada per la llar de foc. La meva àviafeia estona que em demanava que tanqués els ulls i intentés dormir,però és que no podia. Llavors va ser quan em va explicar una històriaque ha marcat la meva vida fins el dia d’avui. Tan sols li vaig dir: “

M’agradaria ser una nena prodigi, d’aquestes quenomés de llegir-se algun text ja els hi queda, que treuen deus a totsels exàmens que se’ls hi presenten. Sí, les que són tan llestes iaplicades.”

Després d’això, la meva àvia em contestà: “Doncs no ho desitgis tant,angelet meu, perquè normalment la gent així acaba en la soledat mésamarga. Importen els excel·lents quan no tens ningú?”-I com ho saps tu això? – li vaig preguntar.-Simplement ho sé – va sospirar –. Sé una història d’una persona així.-Llavors explica-me-la. La vull sentir.Vam discutir una estona sobre que era tard i tocava anar a dormir ique jo no tenia son. Finalment, la meva àvia va cedir.“Primer de tot, cal dir el nom. Es deia Edward. A mesura que va anarcreixent, els seus pares varen veure que era especial. No escomportava com els altres nens. La pilota li semblava avorrida,s’estimava més estar sol, pensant i calculant. Al començar el col·legi,tothom es va adonar que era un nen prodigi. Anava molt més avançatque els de la seva classe, inclòs els de cursos més grans. A l’edat deparvulari, ell ja sabia parlar, però la seva veritable habilitat eren lesmatemàtiques. A parvulari ja sabia solucionar algunes equacions.A part de prodigi, era estrany. El seu cabell negre i mai sense serpentinat, la seva pàl·lida pell, i els seus grans ulls negres que sempreobservaven atentament, confirmaven que aquell noi era especial.Vivia a casa amb els seus pares, la seva germana petita i el seu gat.Però ell, si ho hagués pogut triar, hagués preferit viure amb ratpenatsi aranyes. Allà jugaria amb els horrors que hagués inventat... Com elsseus robots que sempre acaben atacant, o les nines de sa germanaara sense cap i més braços del compte. També, quan en teniaoportunitat, aprofitava per fer experiments amb el seu gos...Sempre sortia a passejar de nit. Només de nit. Se n’anava al boscinfinit que hi havia a pocs quilòmetres del poble. Cada dia anava finsel mateix lloc i feia marxa enrere, però una vegada, immers en elsseus pensaments i reflexions, va canviar la seva ruta. El seu camí esva allargar més fins arribar a llocs inexplorats.

Va aixecar el cap i es va trobar en mig d’un cercle d’arbres. La llunabrillava damunt seu. Va observar més atentament aquells arbres.Eren especials. Els acaricià lentament. Un d’ells tenia una escorçaparticular. El va mirar molt atentament fins que el núvol que llavorstapava la lluna es va moure i il·luminà l’Edward.L’escorça d’aquell arbre va començar a brillar. L’Edward sentí unaforça que l’empenyia... S’assemblava a totes les escenes de terrorque ell s’havia imaginat en el seu temps lliure... L’arbre tenia unsgrans braços que l’agafaven, l’estrangulaven i se l’enduien cap adintre. Sentí tal opressió que ja no sabia si tenia els peus al terra ono. Llavors es començà a marejar; el seu voltant feia voltes i no podiarespirar. Intentava cridar però no podia. Tot va començar adesaparèixer...-Apa àvia, i vols que em cregui això? – vaig afegir interrompent lahistòria.-En cap moment he començat a explicar la història perquè te lacreguessis, sinó perquè tu m’ho has demanat. Jo me la crec, però tupots pensar el que vulguis.Les paraules de la meva àvia em van fer reaccionar. Li vaig demanarque continués la història.“De cop i volta es trobà en una superfície freda. Era neu? Mai n’haviavist. Caminà durant hores i hores, fins que veié una mansió. Hi anàsense vacil·lar. Era grandiosa, i amb grans vitralls. El jardí no estavacuidat. Estava ple d’herbes i plantes estrambòtiques que van ser benrebudes per l’Edward. El gran portal amb un drac de marbre esculpital costat estava mig obert. Entrà a la mansió, tot era fosc. Pujà lesinterminablesescales. Es podia veure un raig de llum que provenia d’una habitacióamb la porta mig oberta.Es quedà quiet en la penombra, sense saber què fer. Però no li vacaldre moure’s, ja que unes llargues i fines mans obriren aquellaporta. El rostre pàl·lid i els ulls gegants i verds d’una persona estrobaren amb l’Edward.Li digué:

“Passa bon amic!”

Les seves passes seguiren mecànicament l’intens verd d’aquell rostre.Va entrar i contemplà una gran sala, amb pocs mobles i tot depaperassa per sobre de les taules. Les parets eren grises, però elsvitralls de colors vius, ho alegraven tot una mica.A part de l’home d’ulls verds, hi havia dues persones més. Unpersonatge amb les cames molt llargues i faccions estretes, i unadona amb un cabell increïblement platejat i uns llavis molsuts ivermells.-T’hem estat esperant! – digueren.

-A mi? I de què ens coneixem? –l’Edward estava confús.-Doncs de res, amic meu, de res! – l’home d’ulls verds parlavaanimadament – Des de sempre hem tingut el pressentiment quevindria un noiet i ens ajudaria.-Ajudar?-Exacte, exacte! – cridà la dona de grans pestanyes. – Veuràs noiet,tenim un problema... Nosaltres som els encarregats de solucionar-vosels problemes del vostre planeta, la Terra. Però ens hem quedaencallats i no hi ha manera de resoldre’n un...-Certa problema, certa problema! – començà a saltar i cridar l’homede les cames llargues. La veritat és que eren unes persones moltestranyes. Tot semblava molt irreal. “Per fi estic a un lloc que val lapena, on res té sentit...” es digué per dintre l’Edward.-Tu ets molt llest, veritat amic meu? – continuà l’ulls verds. – Crec queets la persona adient.-Però quin és el problema?-Veuràs, amic meu, nosaltres hem solucionat tots els problemes o lamajoria que hi ha a dalt.-A dalt? Vols dir d’on he vingut? – va preguntar l’Edward.-Sí, sí. Del món d’on vens. Teniu molts problemes els humans, sabeu?Que si de què està formada la matèria, quan fan 324588 x 984667dividit per 7663, que per què els pols s’estan fonent...Són algunes de les moltes preguntes que us heu fet i queprogressivament us hem donat una resposta.-Vaja.. i com us ho heu fet per averiguar-ho?-N’has sentit a parlar de les equacions?-És clar. Però no hi veig cap cosa en comú. Les equacions estan almón dels números, però què té a veure amb l’escalfament global, oper trobar un àtom?. – l’Edward no hi trobava sentit.-Has sentit a parlar també de la màgia?-Sí, contínuament. Però les equacions no són màgia, són reals.-Això és els que us penseu els de dalt. – el cames llargues començà asaltar i a riure.-Val, val, d’acord. Les equacions provenen de la màgia. Si és tansenzill, perquè em necessiteu a mi? – no entenia res del que passava.-Hem trobat certa dificultat, ens has d’ajudar.-De què es tracta? Què voleu investigar?-Quan el solucionem sabràs de què es tracta.L’Edward no va estar-hi gaire d’acord, però va decidir ajudar-los.-Primer de tot, Eddy, podries representar-nos aquesta equacioneta deno res mentre nosaltres en resolem una altre?

Category:	School Work > Essays & Theses
Rating:
Upload Date:	06/05/2009
Copyright:	Attribution Non-commercial
Tags:	This document has no tags.

Documents

People