Catalunya lliure, una gran realitat "un dels millorspaïsos del món"
EL BIC del Berguedà, treballa per la Independència deCatalunya i pel proper Estat Català. El nostre referentnacional és www.catalunyaaccio.org, però les opinionsexpressades en aquest blog són exclusives de la gentdel BIC.
dissabte, 22 de març de 2008 | 16:57h
"Creure en nosaltres mateixos"
(Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
)
Article publicat al diari El Punt el 10 d'abril del 2007
Vint anys després continua essent vàlida (i potser encara més que quan es va formular) lasentència del professor Carles M. Espinalt: «Els catalans prou anhelen la independència nacional,però no saben veure la manera d'assolir-la. Cap projecte no es creu viable abans de plasmar-se,amb nítida i vigorosa figura, en la ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així, doncs, els artífexsque inculquin, en cada català, la clara imatge motivacional de la seva independència com apoble, esdevindran els qui anorreïn per sempre els obstacles que impedeixen portar-la a terme.»
Breu i encertadament
va quedar definit l'estat d'ànim que encotilla l'acció de l'independentisme delnostre país. Veritablement semblem com perduts a l'hora d'encetar qualsevol estratègiaguanyadora,
i es va apoderant de tots plegats la sensació que no hi ha res a fer. Som potser l'únic país delmón que, entre nosaltres, ens encomanem el derrotisme. Deu ser per això que,
sovint, les reunionspatriòtiques agafen un to d'enterrament que procurem dissimular amb xerinola. És la forma quetenim de desdramatitzar la situació d'emergència que vivim.
Tothom posa l'èmfasi en les dificultats, iho fem amb un convenciment i de forma tan detallada i fins i tot acadèmica que resulta impossible creure enla victòria. És natural, doncs, que només pensem a «aguantar». Som el poble dels resistents. Naturalment,
capgirar una situació com aquesta requereix un gran vigor psíquic. Has d'armar-te d'optimisme iarguments perquè generalment els teus connacionals et bombardegen amb tota menad'històries, anècdotes i vivències personals que volen certificar la impossibilitat de la creaciód'un Estat català.
És per això que el primer que cal és que el projecte independentista, tal com diu CarlesM. Espinalt, es plasmi «amb nítida i vigorosa figura en la ment dels qui ho voldrien materialitzar». Quan aixòs'assoleix;
vull dir que quan les paraules i l'actitud dels promotors de l'independentisme adoptenun to segur i enèrgic que apunta cap a la victòria, llavors és quan comença l'autèntica batallaentre nosaltres. S'inicia la lluita dialèctica entre aquells qui en la seva ment ja han dibuixat elque pot ser una Catalunya lliure i uns altres els quals només pensen a sobreviure com acomunitat. Uns han sortit de la trinxera i els altres encara hi són. Així, el primer objectiu dels quehan tingut l'ànim d'encarar-se i de rebel·lar-se contra la injustícia serà contagiar els que estroben en la seva mateixa situació.
Amb tot, encara ens restarà el més difícil de tot:
«inculcar en cada català la clara imatge motivacionalde la seva independència com a poble.»
Com podem fer-ho? Abans de res, els nostres arguments han deser sòlids i poderosos. Cal, a més a més, esprémer-nos el cervell per tal de trobar exemples suggestius imotivadors sobre allò que serà el nostre futur Estat.
La modernitat ha de planar contínuament sobre elnostre discurs i, sobretot, haurem de lligar el nostre benestar i la nostra competitivitatcol·lectiva a l'assoliment del nostre objectiu.
Res de lamentar-nos per la nostra dissortada història.Mentalitzem-nos que ara la nostra força ha de ser la de les idees i la ferma defensa que en fem. Que lamajoria dels nostres compatriotes vegin que
mai podrem gaudir d'un esdevenidor amb garantieslligats, d'una o altra forma, a Espanya i França.
Ara bé, siguem conscients que Catalunya és un poble molt exigent políticament parlant. No ens pensem quepel fet de repetir com uns lloros «independència!», «independència!», «independència!»... ho tindrem totguanyat. Ans al contrari. Potser ara estem en un moment en què els independentistes aixequem les màximessospites. Què hem fet malament? Més aviat estem pagant «justos per pecadors». Avui són molts els quepensen que tots aquells que el nord de la nostra política és «trencar» amb Espanya i França
actuarem igualque l'actual cúpula dirigent d'ERC.
Tot i que puguem entendre que «gat escaldat de l'aigua tèbia fuig»,també cal dir-los que tinguin la memòria una mica més llarga.
A veure si ara resultarà que els únics quehan parlat de la secessió de Catalunya són els que avui seuen al govern català al costat dels quevan apadrinar els GAL. Els manifestem de forma clara i rotunda que nosaltres procurem beure deles fonts dels Macià, dels Carrasco i Formiguera o dels Serra i Moret, per citar-ne només unsquants.
Uns personatges que tot i seguir diferents disciplines de partit, tenien clar que per damunt de les sevesrespectives sigles hi havia la dignitat i la glòria de la nació. Ells, en circumstàncies molt més dramàtiques queles actuals, van demostrar que abans que salvar les seves respectives formacions calia salvar Catalunya.
Poden dir el mateix avui els seus teòrics descendents polítics de nom ERC, CiU o PSC,
Leave a Comment