Cal que sapiguem argumentar. No podemignorar ni menystenir les objeccions que espresenten contra el nostre projecteindependentista. No serà pel fet d’obtenirel beneplàcit dels prèviament convençutsque avançarem. Ens hem de dirigir als noconvençuts, que són majoria. Hem de saberescoltar i encarar les seves objeccions, queen moltíssims casos són de bona fe i sovintpalesen tan sols una manipulada ingenuïtat.N’hi ha de tota mena, d’objeccions, i és obvique reflecteixen posicions que van des del’espanyolisme al catalanisme, des depostulats ideològics a plantejaments pràctics.Per rebatre-les adequadament –que no téper què ser sempre fàcil ni possible; al capi la fi, una objecció no desqualifica unprojecte– cal prendre una posició flexibleque ens acosti a la manera de raonar delnostre interlocutor. És així com podrem ferentendre els nostres arguments iaconseguirem que deixin de ser únicamentnostres. Tractaré d’exposar les objeccionsmés comunes.
LA INSOLIDARITAT
Que freqüent que és sentir a dir que elnacionalisme català és insolidari, que elsnacionalismes són insolidaris. La inso-lidaritat dels catalans amb la «resta»d’Espanya, vet aquí un dels problemes delprojecte de
l’«España común».
Ens volentransformar el binomi de
dependèn-cia–independència
amb el de so
lidari-tat–insolidaritat.
Això és una estafa. Es preténque les nostres aspiracions de llibertat isobirania quedin moralment debilitades.Som titllats d’egoistes, de mesquins, i algunsdels nostres conciutadans acusen el cop: elsfa vergonya que hom pugui pensar d’ellsque són nacionalistes. Però, ¿heu vist dequina solidaritat ens parlen?, ¿creieu ques’estan referint a un valor humanista iuniversal? No siguem ingenus. Volen denosaltres això que ells en diuen solidaritatperquè
han decidit que som una part del seutot, i
això genera obligacions, és clar. ¿Perquè se senten autoritzats a exigir-nos«solidaritat» a nosaltres i no als portuguesos,posem per exemple? Doncs perquè elsportuguesos són, en paraules de JoanFrancesc Mira, a l’altra banda de la ratlla.Els portuguesos no són del seu Estat; mentreque nosaltres sí. Tornant a Joan FrancescMira, perquè
«la frontera de l’Estat marcaper a ells l’àmbit d’identitat suprema, perquèconsideren el nostre territori part del seuterritori, la nostra identitat part de la sevaidentitat, perquè no poden entendre quepuguem ser una
altra
cosa no inclosa nisubordinada».
Ho torno a dir, la «solidaritat»que ens imposen no té cap fonament envalors morals universals, és senzillament laconseqüència d’haver-nos fet, si us plau perforça, part del seu tot.No hem acabat, però. Caldria també saberquina és la solidaritat que té amb nosaltresl’Estat espanyol. Pel que fa a l’aspecte econò-mic, la ponència que presentà Jaume Amen-gual a la Primera Convenció per la Indepen-dència és prou eloqüent: calcula en més d’un bilió de pessetes la diferència entre la nostraaportació als ingressos espanyols i el quedesprés ens reverteix. Estem sostenint unEstat que, per poc que badem, continuaràmaldant per esclafar-nos. Un Estat quedecideix el que «ens convé», ja sigui elprogressiu arraconament de la Borsa deCanvi, o la qualificació dels nostresaeroports, o el control de la nostra xarxa de
El diàleg
Leave a Comment