22
(
RAONS DE PES PER PERDRE LA FEINA
Ramon Vernet
Les portes d’un bus qualsevol, aturat a la para-da que hi havia just sota de la seva habitació, el vandespertar amb la ressa d’obrir-se i tancar-se. Vasortir del llit d’un bot, buscant un rellotge per com-provar l’hora. Li va tocar engegar el mòbil, l’únicrellotge que hi havia en tota la casa, a banda delde l’ordinador. El telèon marcava les 21.40 i per lafnestra entrava un sol devastador. Eren quarts dedeu del matí, no de la nit. Tenia posada l’alarma ales nou en punt (no a les vint-i-una); per això nohavia sonat, i per això ara tenia només vint minutsper vestir-se i plantar-se a la eina.Cinc minuts després sortia escopetejat per laporta de casa, amb lleganyes als ulls i els cabellsastorats. Va baixar les escales a bots, mentre es po-sava el jersei i la jaqueta. Només sortir al carrer vahaver d’encaixar tota la violència del sol del matí alsulls i se li van er evidents els símptomes de la res-saca. Boca seca, punxades al cap, mirada torbada.Mentre baixava el passeig Gaudí buscava les ulleresde sol per la motxilla. Se les havia deixat a casa.Baixava el carrer, doncs, maltractat pel sol i per laressaca, amb urgència, mentre intentava recordar ets de la nit anterior. Li semblava que havia de re-cordar alguna cosa bona, però no li venia al cap.Buscava, sense èxit, algun motiu que justifqués eldeplorable estat en què s’havia despertat, els dinersmalgastats la nit anterior i la son acumulada que elaria anar tort tot el dia. Com sempre en aquestscasos, es va prometre no tornar a aquella discoteca,no tornar a quedar amb aquells amics, no tornar aanar a sopars com el de la nit anterior. No li quedavaingenuïtat per prometre’s que no tornaria a beure.Tenia aquella estranya depressió que acompanyaels dies de ressaca orta, mescla d’incomprensibleculpabilitat i sentit del ridícul irascible.Va arribar a la boca de metro i va comprovar,en veure que la porta no s’obria i que la ranuraescopia el bitllet, que la seva T-10 estava esgota-da. Va haver d’entretenir-se comprant un nou bit-llet a la màquina dispensadora el temps sufcientcom perquè el tren que havia sentit arribar mentreprovava d’usar el bitllet esgotat se n’anés sense ell.Va baixar les escales amb tranquil·litat i resignació.Quatre minuts per esperar, er més tard encara isuportar la calor agressiva del suburbà.Va pujar al metro, que venia ple, i va estar-sedret les quatre parades de trajecte que el separavende la plaça Universitat, on hi havia la boca de metromés propera a la seva eina. Va sortir del comboide pressa. A les escales mecàniques, dues vellesvan ormar una barricada davant seu, barrant-liel pas, condemnant-lo a pujar lentament i, el queera pitjor, a escoltar la seva conversació aberrant.Va sortir del metro i va creuar els dos carrers queel separaven del centre comercial on treballava nosense haver-se d’esperar que els semàors dels res-pectius passos de vianants canviessin, amb tota laparsimònia del món, de vermell a verd. Li va sem-blar que un dels semàors canviava de vermell avermell dues o tres vegades abans de decidir-se pelverd. Al cap de cinc minuts ftxava; el rellotge del’aparell que registrava les entrades i sortides delstreballadors del centre d’explotació comercial on esguanyava escassament la vida marcava les 10.25.Mitja hora tard. Òbviament, no va tenir temps deer caè. Mentre pujava les escales mecàniques es-patllades que conduïen a la segona planta, on hihavia la llibreria en la qual treballava, va pensar que ja estava bé no haver et el caè. Tal com anava eldia, segurament la màquina se li hauria empassatels diners, o li hauria escopit un líquid blanquinós iumejant, suposadament llet, en lloc del tallat perti-nent per alta de caè, com passava sovint.Quan va arribar a la secció de llibreria que lipertocava, el gerent l’esperava ent veure que elsuplia amb una cara d’irònica interrogació. Haviacomençat la seva eina i havia hagut de posposar uns assumptes d’importància. No li va demanar ex-plicacions. Només li va dir, amb to d’amenaça evi-dent, que no tornés a passar. Era un divendres defnals de desembre, en plena campanya de Nadal.Quan va obrir el magatzem de la seva secció vaveure una quantitat desproporcionada de paquetsde llibres per classifcar i col·locar a les taules i alsprestatges, o per guardar-los a l’armari pertinent;mentrestant hauria d’atendre la multitud de clientsestúpids i repulsius que es dedicarien a increpar per la botiga tot el matí. S’esperava eina, però allòera massa. Durant uns minuts, la desesperació liva er oblidar el malestar amb què s’havia aixecat.De seguida, però, el mal de cap, els mareigs i la
Leave a Comment