Avant
2
A MANERA D’EDITORIAL
Temps lliure o
biopoder
?
Menys treball, més oci
E
l poder s’exerceix tant amb la violència comamb la persuasió. Aquesta és una de lesidees al voltant de les quals pivota el pen-sament gramscià. En països amb una societatcivil desenvolupada i amb una xarxa complexa derelacions socials, econòmiques i culturals, l’ele-ment persuasiu esdevé imprescindible. No ésd’estranyar, per tant, que en plena era de globa-lització capitalista, l’hegemonia neoliberal a esca-la planetària se serveixi de mecanismes refinatsper al control de les consciències, molt sovint lli-gats a les noves tecnologies de la informació.El control i l’explotació dels treballadors i lestreballadores ja no només s’exerceix a la feina,sinó també a l’esfera privada, en l’anomenatàmbit del lleure, i no només en termes materials,sinó també ideològics i culturals. Lluny d’apro-par-nos a la plena realització de l’ésser humà enel treball, l’alienació s’estén ara més enllà de lesseves fronteres. Hi ha qui ha descrit aquest feno-men com a
biopoder
: un estadi que incorpora enels mateixos individus els mecanismes d’auto-control i d'autorepressió.Els grans conglomerats econòmics no es limi-ten a produir mercaderies, sinó que generentambé subjectivitats i necessitats. Així, d’unabanda, la felicitat s’identifica amb el consum iamb l’èxit individual, mentre que, de l’altra, lapor al que és diferent i la construcció d’un
ene-mic extern
permeten distreure l’atenció dels pro-blemes reals. La forma en què es produeixenaquests consensos també resulta difícil de carac-teritzar. Fa uns anys els i les comunistes atribuí-em a la universitat un paper central en la creacióde consensos. Avui, però, cal que debatem afons com hi intervenen, fora de qualsevol possi-bilitat de control democràtic, tota una sèrie d’or-ganismes, fundacions, centres d’investigació pri-vats, en definitiva,
think tanks
, al servei de lesprincipals multinacionals.Entre aquest entramat cal destacar el paper delsmitjans de comunicació massiva, que representenel Quart Poder, tal com suggeria ja fa més de dossegles el polític irlandès Edmund Burke. Més enllàdel seu interès anecdòtic, el que implica aquestadefinició és que en una societat democràticaaquest poder també hauria d’estar subjecte alcontrol democràtic. En cas contrari, els mitjansd’informació deixen de reflectir les opinions públi-ques i passen a crear l’opinió pública.En aquestterreny, tampoc no podem menysprear l’especta-cular desenvolupament de la indústria publicità-ria, que en les darreres dècades ha guanyat molttant en recursos materials com ideològics.Òbviament, el model de lleure està també sub- jecte a l’exercici d’aquest biopoder. Més enllà del’explotació a la feina, a les persones treballado-res també se’ls exigeix que siguin persones con-sumidores fora de l’estricte horari laboral, per talde donar sortida al producte del seu propi treball.El consum esdevé, així, una perllongació deltemps d’explotació. Es tracta d’una espiral tanperversa com insostenible, de la qual es deriva lacultura del consumisme i el conseqüent endeuta-ment de les famílies.Alhora, davant la progressiva precarització deles condicions de vida de sectors creixents de lapoblació, el més convenient és distreure. D’aquí l’oci d’evasió que busca el plaer fàcil i superficiali evita les preguntes incòmodes. D’aquí, també,el segrest de l’espai públic, que limita la partici-pació, la solidaritat i el diàleg.Una classe treballadora anestesiada, distreta ifragmentada difícilment podrà lluitar per millorarles seves condicions de vida i prendre les regnesdel seu futur.
EL FAR
M
ANUEL
S
ACRISTÁN
ATENCIÓ A
T
oquem avui una veritable
ratota
que pretenencolar-nos, amb indesitjable freqüència, en tan-tes converses del dia a dia. Així comença el seudiscurs. És la mateixa tècnica introductòria que usaval’
apolític
, la mateixa del qui no és
radical
, el qui
res- pecta tothom
... És com ho volen vendre les bonespersones de seny, com ho van conreant els conforma-dors líders d’opinió.Un cop aclarit que
ells no són racistes
, passen aevacuar (verb aquí molt ajustat) tota una sèrie dedesqualificacions, acusacions, retrets, queixes i infà-mies contra els immigrants, els estrangers (pobres),els de pell no blanca, els diferents.Un cop guanyat el certificat de progressia–“Racistes? Mai, Déu meu!”-, elucubren sobre la supe-rioritat de la raça blanca (ària?), el perill de contami-nació de costums primitius, la dificultat d’accés almercat de treball dels d’aquí per culpa de l’acomoda-ció dels
sense papers
a qualsevol feina o salari, el moltque ens costen i gasten en sanitat, en escoles, enserveis públics dels nostres pressupostos, i quepaguem els autòctons. De la seva
tendència
, segura-ment genètica, al robatori, a la violència, a la mendi-citat; de la falta evident d’hàbits higiènics i saluda-bles, començant per la manca d’aigua i sabó i seguintpels plats que mengen; de la seva afició a viure amun-tegats , cridant i molestant; de la facilitat que tenenper procrear camades de criatures mocoses i afama-des; de la por que fan quan te’ls trobes al metro alvespre, bruts i endormiscats. Vaja, que
de fora vin-dran i de casa ens trauran
. “Potser algun immigrant de tant en tant, a petitesdosis, sí que estaria bé...”. I es manifesten partidarisde contractar-los (millor sense papers) per fer feinespenoses, insalubres, perilloses, de polseguera i desubsòl.Recorden amb tendresa aquell Domund que vanviure de petits, quan sortien amb unes guardioles quesimulaven caps de xinet o de negret (hi havia cinc ver-sions de caparró i la menys sol·licitada era la delblanc) i postulaven pels carrers recollint diners queserien utilitzats per batejar infidels, pobres nens depells de colors nascuts en continents
ateus
o
heretges
,i que serien
apadrinats
i
rescatats per a la veritable fecatòlica
. Que bé que se sentien després d’una d’aque-lles entendridores jornades, “quina meravella de cari-tat cristiana !!” Una característica comuna de tota aquesta
xusma
nouvinguda és que són pobres. Quan són milionaris endiners, petroli, fama i poders ja no són
tan
negres, jano són “moros de merda”, sinó “senyors àrabs”. Ja nofan pudor, sinó que emeten aromes exòtics; ja no ves-teixen draps ridículs, sinó “ètnics” i multicolors (o sim-plement Armani); ja no són “bàrbars polígams”, sinócultures peculiars de mascles hormonals.En canvi, nosaltres no som racistes. Som desenvo-lupats, nets, humans, llestos, generosos; no tenim resa veure amb els esclavistes ni els capatassos explo-tadors. No tenim costums salvatges (els toros són cul-tura, pintura i festa nacional), no ens disfressem ambcaputxes de colors i cadenes a les processons; som elsseus mestres i empresaris, els confiem la cura delsnostres avis i discapacitats, els oferim que s’integrinen les nostres tradicions, dintre d’un ordre és clar, imira com són que no ens ho agraeixen prou!Ai, senyor, senyor!
QUE CONSTI QUE
PER
T
ONI
B
ARBARÀ
a rata
JO NO SÓC RACISTA,
S
i realment el temps de treball necessari s’anirà dis-minuint, l’oci augmentarà. Lukács pensa que s’es-tà produint, i es produirà cada cop més, una pèr-dua de sentit de la vida per a bastants treballadors,industrials o no, que trobaran moltes hores que abansocupaven a la feina i a pensar en la necessitat de sobre- viure i de donar de menjar al fill o d’ajudar el parentmalalt, i es trobaran que ja no han de pensar en aixòtant de temps.Oblidem un moment la crisi que estem vivint, supo-sant que el capitalisme superi aquesta crisi com n’hasuperat d’altres i entri en un altre període d’expansió d’a-cord amb el cicle que coneixem. Lukács diu explícita-ment que la gran floració a què estem assistint de l’astro-logia i de les religions orientals, de l’esoterisme en gene-ral, és clarament una resposta a la necessitat de donarsentit a la resta de vida alliberada per part de poblacionsque no poden donar-hi aquest sentit estudiant físicaquàntica, ni estudiant curosament els textos de Marx, niestudiant matemàtiques, ni estudiant filologia clàssica, nillatí, ni grec. En alguna cosa s’han d’ocupar. Hi ha qui elspromet que gastant unes hores a la setmana i pagant unamiqueta a aquest senyor o aquesta senyora, li diran exac-tament com s’interpreta el firmament, sense estudiarastronomia. Això dóna sentit a la seva vida sense esforç,sense haver de treballar-ne un nou sentit.Em sembla una anàlisi important. Lukács pensa quel’oci produirà una nova religiositat i aleshores, d’acordamb una vella idea seva, diu que “religiositat només voldir vinculació”, la paraula llatina de la qual ve religió,
religio
, només vol dir lligam col·lectiu, relligament d’unsamb els altres. També, segons certes interpretacions,relligament amb Déu. Llavors, Lukács, molt valenta-ment, amb molt coratge teòric, insinua que el que cal ferés inventar una religiositat antimística, una religiositatdel col·lectiu, no en el sentit de la religió clàssica, sinóen el de vinculació emocional col·lectiva. Això nomésho insinua, ho diu amb molt de compte, s’adona queestà dient una cosa sense precedent en el marxisme,però, en canvi, diu clarament que en aquest punt calrenovar la teoria socialista.
Extret de la conferència
Sobre Lukács
, pronuncia-da el 30 d'abril del 1985 i recollida al volum
Seis con- ferencias sobre la tradición marxista y los nuevos problemas
(El Viejo Topo, 2005), editat per
L . F .
Leave a Comment