Activisme a Second LifeNuet: “Hem d’anar incorporantprocessos participatius a la restade debats d’Izquierda UnidaS’aprova la llei de laMemòrica HistòricaAdéu a GregorioLópez RaimundoEls joves i el seulegítim dret a l’ociwww.pcc.catnúm. 962
Per primera vegada en la seva història, IU ha escollit lapersona que encapçalarà la seva candidatura a les elec-cions generals a través d’unes primàries. Joan Josep Nuetens en dóna la seva opinió. “Cal apostar per polítiques ilideratges que busquin la unitat i l’espai central en el corde l’organització”, afirma.
P
ÀGINA
11.
“Aquesta no és la llei que hagués-sim fet els i les comunistes”. Amb aquesta afirmació arrencal’anàlisi d’un projecte que ha pe-rillat, des del seu naixement, ambno veure la llum. La llei de laMemòria Històrica ve a pal·liar elgreuge històric de tota una ge-neració de lluitadors i lluitadoresantifeixistes que es veuran, per fi,reconeguts. Per primera vegada,una llei espanyola condemna ladictadura franquista i les barbari-tats derivades del cop militar del1936.
P
ÀGINA
10.
El 17 de novembre moria, als 93anys, l’històric dirigent del PSUCGregorio López Raimundo. A lesfiles d’EUiA, deixa com a herènciatota una vida de militància comu-nista i lluita antifeixista, i d’encona-da defensa de la classe obrera, deCatalunya i de la democràcia.
P
ÀGINA
8.
El binomi joventut-oci és un delsmés recurrents en els clixés queenvolten el discurs sobre els joves.I encara més el binomi oci-evasió.Com a parelles de fet del concepted’evasió hi trobem tot de tòpicssovint equivocats, com l’abús sis-temàtic de substàncies, el passo-tisme crònic i una preocupantmanca d’iniciativa. ¿Però què passasi associem tots aquests conceptesal d’espai públic?
P
ÀGINA
14.
No és només un món imaginari on moure’s amb un físicprivilegiat i on construir una forma de vida ideal. Ambmés de 10 milions d’usuaris registrats, Second Life és unarealitat paral·lela que reflecteix amb veracitat impensableel món real. És també una eina d’agitació i un punt dereunió d’entitats de tota mena. Repassem algunes de lesorganitzacions d’esquerres que fan feina a Second Life.
P
ÀGINA
16
.
Proletaris de tots els països, uniu-vos!
A
NYXXV
/
DESEMBRE
2007Ò
RGAN
C
ENTRALDEL
PCC
P
REU
: 2 €
Temps lliure?
Ja fa un cert temps que insistim que una deles característiques del capitalisme al segle
XXI
és la seva capacitat de control de les per-sones, no només als centres de treball, sinótambé en l’esfera privada. Per aquest motiu,en aquest número hem volgut aproximar-nos, especialment, a qüestions com el lleure,la cultura i els mitjans de comunicació.Precisament en el terreny de la lluita ideo-lògica, abordem dues qüestions d’actualitat:d’una banda, l’última ofensiva mediàticacontra els processos democràtics i popularsa l’Amèrica Llatina, que tractem sobretot enla nova secció d’opinió; de l’altra, presentemuna reflexió molt completa i documentadasobre el procés de recuperació de la memò-ria històrica que s’ha obert en els darrersanys.Però no deixem de banda altres debats quetenim sobre la taula, com la reforma pro-gressista dels sistemes fiscals català i espan-yol, i el debat sobre el dret a l’avortament.Finalment, i donada la proximitat de lescelebracions nadalenques, us recomaneml’entrevista al professor d’antropologiaManuel Delgado, que dóna una visió forçainteressant sobre aquesta festivitat. I, escu-dant-nos ens les seves paraules, des del’
Avant
ens permetem desitjar-vos bonNadal. Felicitacions laiques, naturalment.
Avant
2
A MANERA D’EDITORIAL
Temps lliure o
biopoder
?
Menys treball, més oci
E
l poder s’exerceix tant amb la violència comamb la persuasió. Aquesta és una de lesidees al voltant de les quals pivota el pen-sament gramscià. En països amb una societatcivil desenvolupada i amb una xarxa complexa derelacions socials, econòmiques i culturals, l’ele-ment persuasiu esdevé imprescindible. No ésd’estranyar, per tant, que en plena era de globa-lització capitalista, l’hegemonia neoliberal a esca-la planetària se serveixi de mecanismes refinatsper al control de les consciències, molt sovint lli-gats a les noves tecnologies de la informació.El control i l’explotació dels treballadors i lestreballadores ja no només s’exerceix a la feina,sinó també a l’esfera privada, en l’anomenatàmbit del lleure, i no només en termes materials,sinó també ideològics i culturals. Lluny d’apro-par-nos a la plena realització de l’ésser humà enel treball, l’alienació s’estén ara més enllà de lesseves fronteres. Hi ha qui ha descrit aquest feno-men com a
biopoder
: un estadi que incorpora enels mateixos individus els mecanismes d’auto-control i d'autorepressió.Els grans conglomerats econòmics no es limi-ten a produir mercaderies, sinó que generentambé subjectivitats i necessitats. Així, d’unabanda, la felicitat s’identifica amb el consum iamb l’èxit individual, mentre que, de l’altra, lapor al que és diferent i la construcció d’un
ene-mic extern
permeten distreure l’atenció dels pro-blemes reals. La forma en què es produeixenaquests consensos també resulta difícil de carac-teritzar. Fa uns anys els i les comunistes atribuí-em a la universitat un paper central en la creacióde consensos. Avui, però, cal que debatem afons com hi intervenen, fora de qualsevol possi-bilitat de control democràtic, tota una sèrie d’or-ganismes, fundacions, centres d’investigació pri-vats, en definitiva,
think tanks
, al servei de lesprincipals multinacionals.Entre aquest entramat cal destacar el paper delsmitjans de comunicació massiva, que representenel Quart Poder, tal com suggeria ja fa més de dossegles el polític irlandès Edmund Burke. Més enllàdel seu interès anecdòtic, el que implica aquestadefinició és que en una societat democràticaaquest poder també hauria d’estar subjecte alcontrol democràtic. En cas contrari, els mitjansd’informació deixen de reflectir les opinions públi-ques i passen a crear l’opinió pública.En aquestterreny, tampoc no podem menysprear l’especta-cular desenvolupament de la indústria publicità-ria, que en les darreres dècades ha guanyat molttant en recursos materials com ideològics.Òbviament, el model de lleure està també sub- jecte a l’exercici d’aquest biopoder. Més enllà del’explotació a la feina, a les persones treballado-res també se’ls exigeix que siguin persones con-sumidores fora de l’estricte horari laboral, per talde donar sortida al producte del seu propi treball.El consum esdevé, així, una perllongació deltemps d’explotació. Es tracta d’una espiral tanperversa com insostenible, de la qual es deriva lacultura del consumisme i el conseqüent endeuta-ment de les famílies.Alhora, davant la progressiva precarització deles condicions de vida de sectors creixents de lapoblació, el més convenient és distreure. D’aquí l’oci d’evasió que busca el plaer fàcil i superficiali evita les preguntes incòmodes. D’aquí, també,el segrest de l’espai públic, que limita la partici-pació, la solidaritat i el diàleg.Una classe treballadora anestesiada, distreta ifragmentada difícilment podrà lluitar per millorarles seves condicions de vida i prendre les regnesdel seu futur.
EL FAR
M
ANUEL
S
ACRISTÁN
ATENCIÓ A
T
oquem avui una veritable
ratota
que pretenencolar-nos, amb indesitjable freqüència, en tan-tes converses del dia a dia. Així comença el seudiscurs. És la mateixa tècnica introductòria que usaval’
apolític
, la mateixa del qui no és
radical
, el qui
res- pecta tothom
... És com ho volen vendre les bonespersones de seny, com ho van conreant els conforma-dors líders d’opinió.Un cop aclarit que
ells no són racistes
, passen aevacuar (verb aquí molt ajustat) tota una sèrie dedesqualificacions, acusacions, retrets, queixes i infà-mies contra els immigrants, els estrangers (pobres),els de pell no blanca, els diferents.Un cop guanyat el certificat de progressia–“Racistes? Mai, Déu meu!”-, elucubren sobre la supe-rioritat de la raça blanca (ària?), el perill de contami-nació de costums primitius, la dificultat d’accés almercat de treball dels d’aquí per culpa de l’acomoda-ció dels
sense papers
a qualsevol feina o salari, el moltque ens costen i gasten en sanitat, en escoles, enserveis públics dels nostres pressupostos, i quepaguem els autòctons. De la seva
tendència
, segura-ment genètica, al robatori, a la violència, a la mendi-citat; de la falta evident d’hàbits higiènics i saluda-bles, començant per la manca d’aigua i sabó i seguintpels plats que mengen; de la seva afició a viure amun-tegats , cridant i molestant; de la facilitat que tenenper procrear camades de criatures mocoses i afama-des; de la por que fan quan te’ls trobes al metro alvespre, bruts i endormiscats. Vaja, que
de fora vin-dran i de casa ens trauran
. “Potser algun immigrant de tant en tant, a petitesdosis, sí que estaria bé...”. I es manifesten partidarisde contractar-los (millor sense papers) per fer feinespenoses, insalubres, perilloses, de polseguera i desubsòl.Recorden amb tendresa aquell Domund que vanviure de petits, quan sortien amb unes guardioles quesimulaven caps de xinet o de negret (hi havia cinc ver-sions de caparró i la menys sol·licitada era la delblanc) i postulaven pels carrers recollint diners queserien utilitzats per batejar infidels, pobres nens depells de colors nascuts en continents
ateus
o
heretges
,i que serien
apadrinats
i
rescatats per a la veritable fecatòlica
. Que bé que se sentien després d’una d’aque-lles entendridores jornades, “quina meravella de cari-tat cristiana !!” Una característica comuna de tota aquesta
xusma
nouvinguda és que són pobres. Quan són milionaris endiners, petroli, fama i poders ja no són
tan
negres, jano són “moros de merda”, sinó “senyors àrabs”. Ja nofan pudor, sinó que emeten aromes exòtics; ja no ves-teixen draps ridículs, sinó “ètnics” i multicolors (o sim-plement Armani); ja no són “bàrbars polígams”, sinócultures peculiars de mascles hormonals.En canvi, nosaltres no som racistes. Som desenvo-lupats, nets, humans, llestos, generosos; no tenim resa veure amb els esclavistes ni els capatassos explo-tadors. No tenim costums salvatges (els toros són cul-tura, pintura i festa nacional), no ens disfressem ambcaputxes de colors i cadenes a les processons; som elsseus mestres i empresaris, els confiem la cura delsnostres avis i discapacitats, els oferim que s’integrinen les nostres tradicions, dintre d’un ordre és clar, imira com són que no ens ho agraeixen prou!Ai, senyor, senyor!
QUE CONSTI QUE
PER
T
ONI
B
ARBARÀ
a rata
JO NO SÓC RACISTA,
S
i realment el temps de treball necessari s’anirà dis-minuint, l’oci augmentarà. Lukács pensa que s’es-tà produint, i es produirà cada cop més, una pèr-dua de sentit de la vida per a bastants treballadors,industrials o no, que trobaran moltes hores que abansocupaven a la feina i a pensar en la necessitat de sobre- viure i de donar de menjar al fill o d’ajudar el parentmalalt, i es trobaran que ja no han de pensar en aixòtant de temps.Oblidem un moment la crisi que estem vivint, supo-sant que el capitalisme superi aquesta crisi com n’hasuperat d’altres i entri en un altre període d’expansió d’a-cord amb el cicle que coneixem. Lukács diu explícita-ment que la gran floració a què estem assistint de l’astro-logia i de les religions orientals, de l’esoterisme en gene-ral, és clarament una resposta a la necessitat de donarsentit a la resta de vida alliberada per part de poblacionsque no poden donar-hi aquest sentit estudiant físicaquàntica, ni estudiant curosament els textos de Marx, niestudiant matemàtiques, ni estudiant filologia clàssica, nillatí, ni grec. En alguna cosa s’han d’ocupar. Hi ha qui elspromet que gastant unes hores a la setmana i pagant unamiqueta a aquest senyor o aquesta senyora, li diran exac-tament com s’interpreta el firmament, sense estudiarastronomia. Això dóna sentit a la seva vida sense esforç,sense haver de treballar-ne un nou sentit.Em sembla una anàlisi important. Lukács pensa quel’oci produirà una nova religiositat i aleshores, d’acordamb una vella idea seva, diu que “religiositat només voldir vinculació”, la paraula llatina de la qual ve religió,
religio
, només vol dir lligam col·lectiu, relligament d’unsamb els altres. També, segons certes interpretacions,relligament amb Déu. Llavors, Lukács, molt valenta-ment, amb molt coratge teòric, insinua que el que cal ferés inventar una religiositat antimística, una religiositatdel col·lectiu, no en el sentit de la religió clàssica, sinóen el de vinculació emocional col·lectiva. Això nomésho insinua, ho diu amb molt de compte, s’adona queestà dient una cosa sense precedent en el marxisme,però, en canvi, diu clarament que en aquest punt calrenovar la teoria socialista.
Extret de la conferència
Sobre Lukács
, pronuncia-da el 30 d'abril del 1985 i recollida al volum
Seis con- ferencias sobre la tradición marxista y los nuevos problemas
(El Viejo Topo, 2005), editat per
L . F .
OPINIÓ
Imatges de GuevaraBorbó, per què no calles tu?
A 40
ANYS DE LA SEVA MORT
,
QUÈ HA CANVIAT PERQUÈ LA SEVA IMATGE REBI ATACSDELS SECTORS QUE EL LLOAVEN
?L’
INCIDENT PROTAGONITZAT PER
J
OAN
C
ARLES DE
B
ORBÓ I
H
UGO
C
HÁVEZ A LACIMERA IBEROAMERICANA DE
X
ILE DEPASSA L
’
ANÈCDOTA
Avant
3
A
vançat el mes d’octubre de fa quaranta anys, arribava la notícia de la mortd’Ernesto Guevara. Aquestes darreres setmanes, durant els actes pel seu record,hem pogut assistir a l’intent de tornar-lo a liquidar. Les postures són diverses,d’
El País
fins a
Libertad digital
, des d’on han sorgit atacs que l’han presentat com a unassassí fanàtic i sanguinari. Les crítiques que venen de sectors del que anomenem
la dreta
es podien esperar. Però ens hauríem de preguntar per aquelles que venen dels sectorsque en algun moment el van tenir com a referent. ¿Què ha canviat perquè la imatge deGuevara pugui rebre un atac d’aquestes característiques? A finals de la dècada dels seixanta, Guevara és un símbol per a una part prou signifi-cativa de la joventut d’aquest país i d’Europa, sense anar més lluny. En aquell momentcoincideixen el coneixement de la seva mort, en la qual participa la CIA, i la difusió delsseus ideals amb el punt més àlgid de la reivindicació juvenil del segle
XX
. Estem iniciantel 1968, les seves fotografies són presents a les habitacions i al carrer. Guevara repre-senta l’enfrontament amb l’imperialisme, l’autoritarisme i el capitalisme. El fan seu noisi noies que estan naixent a l’activisme i busquen una expressió lliure i ràpida de les sevesànsies de transformació total. Per a les persones ja més involucrades en organitzacionspolítiques, Guevara no és un model a seguir. La via que ell defensa, la guerrillera, no esconsidera vàlida per a la situació pròpia. No obstant, és lloat pels valors que encarna: la valentia i la honestedat.En acabar el segle, Guevara s’ha convertit en la icona d’un món més just. És el reduc-te d’unes il·lusions perdudes. És una imatge positiva amb la qual molts, marques comer-cials incloses, s’han volgut associar. És possible que no es conegui gaire qui era, ni tam-poc les seves idees, però sí allò que es vol que representi. Avui, però, Guevara és moltmés que això en alguns indrets del planeta. A Bolívia, Equador o Veneçuela hi ha governsque reivindiquen les seves idees i la seva decisió per transformar les seves societats. Elsatacs a Guevara també van cap a ells. Si no volem que ens enderroquin els mites, el millorés no crear-los. Pensament rigorós, saber què podem lloar i què no. Saber, també, que noés el mateix ser pacifista avui a Europa que fa quaranta anys a l’Amèrica Llatina.
T
emps difícils per a la Casa Reial. Malament els han d’anar les enquestes, aquestssondejos que solament coneixen els cercles restringits de poder i que no tenen resa veure amb les que surten publicades a la premsa, perquè en deu dies hagi desen-terrat el Borbó el vestit dels diumenges, la cabra i la trompeta i aprofiti l’ocasió per fer-seuna autocampaya d’imatge a costa de tercers països.Primer, la ignominiosa visita a Ceuta i Melilla, contravenint tots els acords tàcits que exis-teixen amb el govern del Marroc, que aconsellen no bellugar l’assumpte de les
places africa- nes
. Visita de manual colonial. Com si es tractés de repetir les seqüències del seu mentor,el general Franco: jornada festiva per als nens a les escoles, banderetes de regal a les pla-ces, soflama patriòtica, passi de revista als
regulares
... Els països no són plantes; per més que vulguem, no podem transplantar-les a un altre test. I, amb el Marroc, ens quedarem de veïns per a tota la vida, i haurem de resoldre conjuntament assumptes que concerneixenels dos països. Terrorisme, drogues, immigració, inversions. I, tard o d’hora, també Ceutai Melilla… Utilitzar aquestes dues colònies com a arma –en política interna Zapatero i coma campanya d’imatge el Borbó– no és només una falta de respecte a la sobirania nacionalmarroquina, independentment de l’opinió que es tingui del seu règim –i la meva no és moltbona, precisament–, sinó que és una solemne irresponsabilitat que només contribueix atibar unes relacions en les quals, de manera natural, abunden les dificultats.I, per si no havíem quedat satisfets amb la primera part del xou, el figurant de laZarzuela es planta a Santiago de Xile i ens posa cara d’ofès quan el president Hugo Chávezrecorda el paper del feixista Aznar en un cop d’Estat que seguia els mateixos patrons queel que va fer Pinochet el 73 i que va costar la vida de milers de xilens. Ens il·lustra ambuna escena tavernària i acaba abandonant la sala durant la intervenció del president DanielOrtega quan aquest es refereix a la incapacitat d’Unión Fenosa per complir els compro-misos amb la població nicaragüenca i al paper d’aus rapinyaires de les multinacionalsespanyoles en els serveis públics dels països llatinoamericans.Si ens ho mirem amb la perspectiva del temps, haurem de dir que alguna cosa hemmillorat. Fa deu anys, això no passava. Ni aquí, on aquesta consciència republicana tot justara comença a aflorar –i què nerviosos els posa– ni a l’Amèrica Llatina, on ja han comen-çat a acabar-se les genuflexions d’una part dels seus dirigents. No són pas mal senyal lesformes del Borbó.
Àgora
D
ESCONEIXEMENTODERROTA
?
Davant l’article del company ArnauRovira a la pàgina 3 de l’
Avant
de novem-bre, voldria fer un petit comentari sobre elque exposa el text. Considero que és ungreu error la separació que fa quan diu:“Així com quins van ser els encerts i elserrors comesos en la seva primera etapa,que van culminar amb la presa de poderd’Stalin l’any 1924”. Què significa que vaser la primera etapa? Podem afirmar quela línia política de l’URSS va variar entre1923, 1924 i 1925, per exemple? Aquestaseparació és més pròpia del desconeixe-ment de la revolució soviètica o, pitjorencara, d’una derrota ideològica davant decertes tendències pseudocomunistes quemarca la mort de Lenin en endavant comun caos terrible, semblant a l’infern, espe-cialment per culpa de Iosiv Stalin.Hem de ser acurats i no fer anàlisis ide-alistes o assumir discursos en aquest sen-tit. Stalin no va apressar el poder el 1924,sinó que va ser escollit quasi per unanimi-tat com a secretari general del partit el1922, i el 1924 la direcció del partit norecau únicament en Stalin; Zinoiev,Kamenev, Bujarin, Trotsky..., eren direc-ció. La política de l’URSS en tots elsaspectes no va canviar de la nit al dia perla mort del camarada Lenin. No assumimderrotes que no vam patir, camarades, niutilitzem l’idealisme barat per a l’anàlisi.
David MorenoResponsable de Finances dels CJC- Joventut Comunista
L
ITERATURAENCRISI
Vull fer una reflexió sobre l’article de lafira de Frankfurt. No he llegit capal·lusió a la delicada situació del català enla nostra societat. Crec que estem obli-gats, atesa la gran dificultat de la nostrallengua per desenvolupar-se de maneranormalitzada en el seu mateix país, a feruna clara aposta per la literatura en llen-gua catalana. És la nostra identitat fona-mental, que hem de preservar com untresor. La fira era una fira literària i edito-rial, no pas cultural. La cultura catalanaés molt plural. La literatura catalana, encanvi, necessita el suport decidit de totsnosaltres per explicar al món quin és elseu genuí vehicle lingüístic.Us felicito per la renovació del diari i
J
ORDI
M
IR
G
ARCÍA
* X
AVIER
C
UTILLAS
avant@pcc.cat
Tens coses a dir?Vols compartir les tevesreflexions o exercir el teudret de rèplica? A l’
Avan
tpots fer-ho. Fes-nos arribar lateva opinió, per e-mail, a:
molt especialment per publicar-lo ínte-grament en català.
Anna Maria Villalonga
* Investigador del Centre d’estudis sobre moviments socials de la Universitat PompeuFabra / jordi.mir@upf.edu
Search History:
Result 00 of 00
00 results for result for
p.
