Adriana Pons

La pres de la ment Amor. Odi. Fe. Por. Quatre paraules que mouen el mn, que regnen el nostre cor, la nostra ment i la nostra nima. I de totes elles, s que la por ns la pitjor. No hi ha res pitjor que viure amb por, notar com langoixa ressegueix el nostre cos, per dins, com si la sang es nodrs daquest patiment per bombardejar-nos didees, pensaments i sensacions que ens fan tremolar. I la major por que pot tenir alg, la ms gran de les temeritats s quedar-se sol, sentir que no hi ha ning ms, i saber que un sha denfrontar a s mateix. s veritat, cadasc s a s mateix, el seu pitjor enemic. Ning no coneix tant b a ning, com un es coneix a ell mateix. Cadasc sap quina s la seva major debilitat, les seves temeritats, les seves aspiracions, els seus desitjos, els seus anhels, les seves prohibicions, les seves metes, els seus somnis, les seves frustracions, les seves pors; cadasc coneix quina s la ms gran de les armes per fer-se mal, per destruir-se. I per tant, a cadasc li s atorgat el poder de decidir qu fer amb aquesta arma. Noms nosaltres podem decidir com actuar, com viure, qui ser. Noms nosaltres podem decidir quina vida volem viure, qu volem aconseguir, qu volem permetre que ens mogui i que ens dirigeixi en aquest cam que coneixem com a vida. I quan ja ho tenim tot decidit, quan sembla que ja tenim dibuixat el cam de la vida i creiem que ja noms ens queda resseguir-lo, apareixen imprevistos, fets inslits i desconcertants que ens descolloquen i ens desorienten. I llavors tenim por. Tenim por perqu tot all en qu criem, tot all que aspirvem ser i que anhelvem viure, sesvaeix. I no ens queda res; res ms que nosaltres mateixos i la nostra ment. La ment que ens domina, que sapodera de nosaltres i que sense voler-ho, ens fa creure que som nosaltres qui decidim a partir dara, que nosaltres tenim el poder; quan, certament, s ella qui decideix i ens condemna a viure la vida que ha elegit i resseguit amb els lmits de les pors fins lalada dels somnis. Per tant, fins a quin punt som amos de la nostra prpia vida, del nostre propi dest? I la veritat s que el dest no en t damo, el dest es regeix a s mateix i ens arrossega a tots en les seves decisions, negant-nos qualsevol dret a splica, qualsevol dret a elecci. Linstint dun mateix, s sempre, protegir-se. I aquest s lerror que ens domina. Per voler-nos protegir del mal, neixen pors dins nostre, pors que ens impedeixen, a vegades, ser increbles i convertir-nos en propietaris de moments nics, inslits; por a les primeres vegades, por a provar noves experincies, gustos, tactes, emocions i sensacions, amb lnic objectiu desquivar la inslita possibilitat de que tot surti malament, desquivar la possibilitat dequivocaci, sense tenir en compte, que aquest, s el ms gran dels errors. Actuem amb por sense preveure que cal aventurar-se a tastar cada instant de la vida per conixer-la tal i com s, per posseir ms recursos per enfrontar-nos a ella, i alhora, a nosaltres mateixos. El

Adriana Pons

ms gran dels errors s, sens dubte, perdre i desaprofitar la vida per por a viure-la. Aix que arribats a aquest punt ens aturem. Ens aturem i resseguim en laire, com si fossin davant nostre, tots i cadascun dels records que arreplegats al sac del passat, teixit dexperincia, nostlgia i saviesa, ens destinen a ser qui som. I llavors, i noms llavors ens aventurem a decidir. Per un instant, ens sentim lliures, sense pors. Ara tenim el poder. Podem seguir com fins ara, deixant-nos dominar i estovar per les pors que ens empresonen dins la nostra prpia ment, o podem decidir fugir, construir un pont a base datreviment, decisi i seguretat que ens condueixi cap a la direcci que volem seguir. Cap a la direcci correcta o cap a lerrnia, per sempre cap a la nostra direcci. En alguns moments resoldrem errors, i en daltres, en cometrem; per quin s el delicte, si no hi ha res ms savi i encertat que el propi error? Noms aprendrem daquells errors que haguem coms per decisi prpia, i no aliena; daquells que coneixem i que possiblement, ja no tornarem a cometre. I amb el transcurs del temps, descobrim que de la mateixa manera que tenim armes per destruir-nos, tamb en tenim per fer-nos ms forts. I que arribar un dia en qu les pors ja no ens perseguiran, que ja noms de tant en tant, notarem el seu glid i penetrant al a la nuca recordant-nos la seva fora davant la nostra feblesa, ja noms de tant en tant.