NATURALESA I LOGOS EN LA FILOSOFIA

PRESOCRÀTICA
1-CONTEXT HISTÒRIC DEL NAIXEMENT DEL LOGOS

Filosofia: Manera de pensament que neix quan s'abandona el MITE com

model d'explicació de la naturalesa i se li substituïx per una manera
d'explicació racional o LOGOS.

Naixement de la filosofia en JÒNIA, regió de l'antiga Grècia que comprèn

l'actual costa turca, aproximadament en el segle VIa. d.C.

Quines són les causes del naixement del logos?

algunes raons:

- Pas d'una societat aristocràtic-guerrera a un sistema de polis

democràtiques, apareix el concepte de llei social (Nomos) igual per a tots.
- Absència de dogmes i llibres sagrats, inexistència d'una classe sacerdotal
poderosa. Aprenentatge de la tradició cultural en les obres dels grans poetes
(Homer, Hesíodo)
- Creixement comercial que afavoreix l'intercanvi d'idees
- Acumulació de la riquesa que permet a la població disposar de temps d'oci
per a dedicar-lo a l'estudi i la contemplació
- Aparició de la moneda: fa possible l'intercanvi ajustat a regles objectives,
basades en càlculs abstractes.

2-MITE I EXPLICACIÓ RACIONAL

MITE: Creació cultural de gran complexitat que pot definir-se com

a) Narració sagrada que relata com, gràcies a l'acció d'éssers sobrenaturals

la realitat apareix i arriba a ser el que és avui dia. La realitat queda
impregnada del caràcter sagrat dels creadors. Es tracta d'una història
sempre veritable, amb caràcter exemplar.

b) Per mítica pot entendre's també l'actitud intel·lectual que subjeu a

aquestes explicacions. Des de la perspectiva del mite, la dinàmica de la
realitat és el resultat de la voluntat dels déus. L'univers és, en conseqüència,
impredictible i inexplicable, sotmès únicament a la destinació o fatalitat, la
naturalesa resulta indesxifrable, il·lògica i incompresible.

LOGOS: Terme amb diversos sentits; llei, paraula i pensament racional.

Podria entendre's com ciència ja que el logos suposa la comprensió racional
de la lleis que dirigeixen l'univers i la seva expressió en un discurs o
explicació racional.
L'aparició del logos com manera d'interpretació de l'univers reflecteix un
canvi de mentalitat en els grecs, ja que:

a) apostar pel logos enfront de les explicacions mítiques significa negar que
l'univers sigui arbitrari. Per contra els filòsofs grecs sostenien que el
comportament de la naturalesa obeïx a lleis immutables i necessàries que
poden ser descobertes per la raó humana.

b) La causa de la regularitat de l'univers és l'ESSÈNCIA, és a dir, allò que

roman invariable en un element malgrat les seves diferents manifestacions
o APARENCES. La essència és el manera de ser d'una cosa, allò que fa
que alguna cosa sigui el que és (per exemple el que fa que reconeguem a
diferents individus com homes malgrat les seves diferents aparences -raça,
edat, sexe, cultura etc)

c) Si els nostres sentits ens permeten descobrir les diferents aparences dels
éssers, la raó ens mostrarà l'essència, la seva veritable manera de ser;
l'autèntic i veritable coneixement prové de la raó.

d) En l'univers no existeix una multiplicitat infinita d'elements, les

aparences són múltiples, però ha d'haver una essència comuna a totes les
aparences i substrat de totes elles: la naturalesa (PHYSIS) està composta
d'un o molt pocs elements.

En conclusió: el naixement del logos és originat per l'aparició de dues grans

conviccions en el pensament grec;

- La idea que la naturalesa té un comportament regular que pot ser estudiat

racionalment

- Aquest comportament regular és causat per la presència d'un únic principi,

essència universal o arjé; principi del que tot deriva i és comú a tot
l'univers.

3-LA PHISIS 0 NATURALESA

La Physis és el primer tema de reflexió filosòfica, per Physis s'entén:

1.-El conjunt d'éssers que poblen l'univers

2- El que les coses són en realitat, la seva manera de ser, és a dir, el arjé.
Per als grecs la naturalesa és una realitat dinàmica, en continu canvi i
moviment, però en tots els seus processos hi ha elements que canvien i
elements que romanen invariables, que són el substrat i la causa dels
canvis. Preguntar per la Physis és preguntar pel que les coses són
(essència) per a, a partir d'això, explicar els seus moviments o processos
(aparença).
A aquesta pregunta els primers filòsofs van donar dos tipus de resposta:

- MONISTA: hi ha un sol principi o arjé, origen, essència de la naturalesa i

causa dels canvis.

- PLURALISTA: resposta més tardana, hi ha un conjunt de principis que

componen la physis.

4-DIVERSES SOLUCIONS AL PROBLEMA DE L´ARJÉ:

a)Els filòsofs de Jònia

Tales de Mileto: La seva interpretació de l'univers o cosmovisió és un

monisme dinàmic, és a dir, una concepció segons la qual la naturalesa és un
organisme vivent en el qual hi ha un solo arjé: l'aigua, de la qual tot prové i
a la qual tot regressa. Potser aquesta cosmovisin va poder estar determinada
per l'observació de l'important paper que aquest element juga en els
processos naturals.

Anaximandre de Mileto: Deixeble de Tales, critica al seu mestre, ja que

entén que la causa de tot ha de tenir una naturalesa distinta a tot el causat:
és el APEIRON, element desconegut i indeterminable.

Anaxímenes de Mileto: Afirma que és l'AIRE (invisible i desconegut), el

Arjé. Els diferents éssers apareixen i es destruïxen a causa de la
condensació i rarefacción de l'aire.

Tant para Anaxímedes menys per a Anaximandre i Tales, l´ Arjé és una

substància eterna, increada i principi i fi de totes les coses.

b)Pitàgores i els pitagòrics

Pitàgores neix en Samos (Jonia), però s'establix en la Magna Grècia (costa

sud d'Itàlia), allí funda una escola de caràcter polític-filosòfic-religiosa.
Després d'examinar les regularitats matemàtiques que existeixen entre els
fenòmens naturals, Pitágoras va afirmar que els principis de les
matemàtiques (els nombres) són també els principis del real. L´ Arjé és el
nombre, aquest es desdoblega en dos elements: el parell i senar, que tenen
el seu correlat geomètric en el limitat i l'il·limitat.

Potser aquesta identificació entre el plànol geomètric i l'aritmètic li va dur

a afirmar que les coses eren generades pels nombres, així l'ú engendra el
punt, el dos la línia, el tres el plànol, el quatre el volum, etc.

En el religiós, la secta pitagòrica mantenia la doctrina de l'eterna tornada i

la reencarnació.
En el polític perseguien el reestabliment d'un govern de cort aristocràtic.

El pitagorisme va influir notablement en la filosofia platónica i pre-

renaixentista.

c) El problema del moviment: Heràclit i Parménides

Heràclit: d'ell és l'afirmació l'única cosa permanent és el canvi. Aquest

aforisme expressa la seva concepció de la naturalesa: el dinamisme és la
característica essencial de la physis, tot està sotmès a un procés de
transformació o moviment i res és mai idèntic a si mateix.

No obstant això, a pesar dels canvis, en l'univers es presenta com una

realitat harmònica o Cosmos, això és així perquè els moviments naturals no
són atzarosos, sinó que estan sotmesos a una llei universal o logos. En la
naturalesa es dóna una lluita entre elements oposats, en aquesta lluita no hi
ha triomfadors, sinó un equilibri en les forces de la qual resulta l'harmonia
natural que el logos prescriu.

El logos o llei universal també regeix el pensament del ser humà, això
explica que la nostra intel·ligència pugui captar l'ordre ocult sota els canvis
naturals.

Heráclit observa que el foc, sempre canviant és sempre idèntic a si mateix,

per això identifica el Arjé amb el foc com causa de les transformacions,
però també substrat de les mateixes. Així el dinamisme natural és un procés
circular en el qual del foc neixen elements contraris que tornen a retornar a
ell en un procés d´eterna tornada de l'idèntic.

A aquesta manera de concebre l'univers com una realitat essencialment

dinàmica, composta d'éssers oposats i en tensió harmònica, regit per un
logos universal, la denomina, en l'àmbit filosòfic concepció dialèctica de
la realitat o pensament dialèctic.

Parménides: Va ser el fundador de l'Escola d´ Elea. El seu pensament

determina el pas del monisme al pluralisme.

Per oposició a Heráclito, fonamenta la seva explicació de la realitat en la

idea que el moviment no és possible i els sentits ens enganyen al mostrar-
nos una realitat canviant.

El seu raonament es basa en una interpretació rigorosa del principi lògic

d'Identitat, segons el qual una cosa no pot ser la seva contrària ,que
resumeix en la seva afirmació “l'ésser és i el no ser no és”.

D'aquesta afirmació es deduïxen dues idees que donen suport la seva

peculiar cosmovisió:
1.D'una cosa no pot provenir quelcom diferent (de la llavor, l'arbre). Ha
negat la possibilitat de canvi i transformació en la naturalesa

2 .D'una cosa no poden provenir múltiples coses (d'un arbre procedeixen, a

través de les llavors, múltiples arbres): ha negat la possibilitat de la
diversitat i pluralitat naturals.

Per tant, para Parménides, la realitat és una, idèntica a si mateixa,

inalterable, eterna, indivisible i esfèrica.- l ´ ésser.

Però no és això el que els nostres sentits ens mostren, segons Parménides la
veritat està del costat, no del que els sentits mostren (aparences), sinó del
que la raó demostra (essència). I el que la raó demostra és que la naturalesa
és una i invariable, no ens queda més remei que acceptar que el moviment i
la pluralitat són irracionals i incomprensibles, vaig agafar Parménides
inaugura una sèrie d'equivalències que determinaran d'ara endavant el curs
del pensament filosòfic:

VERITAT….…..…RAÓ……….....… .. ESSÈNCIA
OPINIÓ ……..…...SENTITS ….….... APARENÇA.

Els últims presocràtics: mecanicisme i pluralisme

Després de la crítica parmenídea a la filosofia precedent, el problema de la

naturalesa es planteja en els següents termes:

- d'una banda, respectar les conclusions de la filosofia d´ Elea

- d'altra banda, respectar també el sentit comú, és a dir, oferir una
explicació racional per allò que ens mostren els sentits: la pluralitat i el
canvi.

L'única solució possible és postular que la pluralitat està en la mateixa

Physis, establint un Arjé format per diverses substàncies: el pluralisme que,
com veurem, adopta dues versions:

- quantitatiu: si els principis que formen l´ arjé es distingeixen entre si per

trets qualitatius (Empédocles i Anaxàgores)

- qualitatiu: si aquests principis difereixen en trets quantificables

(Demócrit).

Empèdocles de Agrigento: Explica que la naturalesa està formada per

quatre elements (terra, aire, foc i aigua) de la seva barreja s'originen els
diversos éssers. En la unió i separació dels quatre elements intervenen dues
forces còsmiques, l'Amor i l'Odi. Si l'Amor domina absolutament els quatre
elements apareixen units en una esfera compacta i homogènia, si s'introduïx
l'Odi, els quatre elements es van separant. De l'equilibri entre ambdues
forces neix el món tal com ho coneixem.

Anaxàgores de Clazomene: És originari de Jònia, però s'instal·là a Atenes,

on funda una escola en la qual va tenir com deixeble a Sócrates.

Anaxàgores oferix una explicació de la realitat mecanicista i materialista.

Per a ell, l´ arjé està format per una infinitat de diminutes partícules de
matèria o “homeomeries”, unides en una massa compacta. Aquestes
partícules es posen en moviment quan un “Nous” o Intel·ligència genera en
la massa un remolí a través del com s'uneixen les partícules que tenen les
mateixes qualitats, donant així origen a la pluralitat d'éssers de l'univers.

Apareix una idea de gran fortuna en l'àmbit de l'explicació filosòfica del

Cosmos: hi ha una entitat que actua ordenant un univers caòtic, creant un
Cosmos. No obstant això el “Nous” d'Anaxàgores es limita a engegar
l'univers, com si aquest fos un gran mecanisme de rellotgeria que, una
vegada en moviment, funcionés després ,regit únicament per lleis pròpies
de funcionament, sense necessitat que intervingui l'entitat que ho va
engegar.

A aquesta manera de concebre l'univers se li denomina “mecanicisme”.

Per contra, Plató i Aristòtil imaginen que el paper d'una tal Intel·ligència ha
de ser, no únicament iniciar els processos naturals, sinó dirigir-los cap a
una fi preestablert: el Bé o la perfecció. Aquesta cosmovisión és
“Teleológica” o “Finalista”.

Demòcrit de Abdera: La seva aportació més interessant a la història del

pensament és la determinació del concepte de buit. Parménides entenia el
”no ser” com el no-res absolut, és a dir, com una mica inconcebible i per
tant fals. Per a Demócrit, qui va anar, com tots els pluralistes, un filòsof
materialista, el “no ser” significa “absència de materia”, és a dir, buit.

És important tenir en compte el buit, ja que sense aquest concepte no es

poden explicar els canvis naturals. Per a Demócrit la realitat està composta
d'infinitat de partícules indivisibles o Àtoms (sense divisió): sòlids,
materials, compactes i esfèrics, entre els quals hi ha un buit.
Aquest buit permet que els àtoms puguin moure's lliurement i enganxar-se
a aquells que tenen característiques similars (quant a figura, ordre ).
Els àtoms tenen en si mateixos la capacitat de moure's, en l'univers existeix
un moviment de remolí d'àtoms que enllacen uns amb uns altres
atzarosamente, donant lloc als éssers.
En conclusió l'univers és el resultat de l'atzar.