E
l fantasma d’una revolució hatravessat Barcelona. I la revo-lució no sortirà a la televisió,com deia Gil Scott Heron. Poc abansde Nadal, va morir Francisco Casave-lla, l’autor d’
El triunfo, Quédate, Elsecreto de las fiestas, Un enano españolse suicida en Las Vegas, El día del Watu-si
o
Lo que sé de los vampiros.
Va morirmassa d’hora per qui encara tenia moltper viure i per escriure.La irrupció de Casavella en la lite-ratura va tenir lloc al bell mig d’unafesta, envoltat d’uns
rumberos
que perprimera vegada se sentien part d’unahistòria. A Casavella no li agradavenles presentacions acadèmiques, les ro-des de premsa tibades i avorrides. Perell, cada llibre, cada novel·la, eren unafita que calia celebrar amb l’autor, ques’hi havia deixat la pell, i amb els amicsque l’envoltaven. La seva primeranovel·la publicada,
El triunfo,
escritaa la caserna del Bruc mentre feia elservei militar, quan encara afirmavaque el seu currículum professionalincloïa classes particulars de mate-màtiques, feines al sector bancari ixofer d’una supervedet, duia ja en eltítol la ferma voluntat de la seva voca-ció: Casavella era escriptor i la sevaobra hauria de ser reconeguda amb eltriomf. Un triomfque alguns no li hanvolgut reconèixer ni en vida ni –mésmesquí encara– ni tan sols un copmort. Potser perquè no era un dels seusi treballava com els escriptors de debò,amb independència?Aquella novel·la, amb els gitanosdel Xino venjant el seu honor a trets,que alguns van llegir en clau de sèrienegra i d’altres com una evocació líri-ca moderna a ritme del ventilador deles guitarres d’una rumba gairebéextingida aleshores, contenia ja lesclaus d’un narrador d’una força in-comparable, capaç d’integrar els relatsorals explicats a cau d’orella als vol-tants del mercat de Sant Antoni i lamillor literatura, capaç de fer reviureHamlet al cor de la Barcelona méspopular i fer-lo parlar el castellà delsegle d’or, i que tothom cregués queaixí es parlava els anys vuitanta enaquesta ciutat. Pura literatura.Casavella travessava Barcelona denit i de dia, i en sabia els secrets. Noera com aquell personatge seu queper no haver sortit mai de Barcelonaen tenia una idea mundial. Barcelo-na podia ser el món, l’escenari d’unacomèdia humana que no necessitavani les torres de la Sagrada Família nil’estàtua de Colom com a decorats.Una Barcelona humana des del peude Montjuïc al cim del Tibidabo, unaBarcelona que Casavella va recórrerd’una punta a l’altra, com el perso-natge de
Un enano español se suicida enLas Vegas
: «Caminaría hasta el ama-necer aunque tuviera que dejarse lavida en el empeño. A veces, se dete-nía, levantaba la cabeza y se orienta-ba. Ahora estaba en las Ramblas. Fingiómal humor para no parecer un turis-ta entre los cientos que pasaban porsu lado; masculló exabruptos para noparecer ni siquiera un viajero; se pal-meó la boca al tiempo que emitía ungemido intermitente para identificar-se como un auténtico nativo.» PerquèCasavella formava part de Barcelona.I no es va voler exiliar, com Voltaire.El seu esperit càustic havia de coureen l’epicentre de la societat. En l’àni-ma d’aquells que, intentant reconèixerel seu rostre en el d’altres ja no se sabienni reconèixer al mirall, ni en els ros-tres dels seu amics d’uns anys abans,d’uns dies abans.A
Quédate
, la seva novel·la més obli-dada per la crítica, ja oferia un retratdemolidor, demolidor com el de BorisVian a
L’escuma dels dies,
d’una ciutat –i dels seus habitants– sorgida d’una
Alícia
lisèrgica i governada per una je-rarquia, els «mantovani», guiada úni-cament per la recerca del poder total:«Somos eternos adolescentes en buscadel poder total, de la moto más rápi-da, de la más despampanante elementadel sexo femenino, bastante brutos y,sin excepción, implacables. El vértigoes nuestra divisa; el odio, la rabia y lapasión sin matices, nuestras coléricasarmas.» Una Barcelona en la qual elprotagonista quedava atrapat en unaescullera de malson i només podia sal-var-se resolent els enigmes que li plan-tejaven els barquers de les
golondrines
del port: «Siempre llegan dos barque-ros. Son mantovanis y emplean unextraño ritual. Uno, que se ha vueltoloco, dice siempre la verdad, y el otro,que es un cínico, no hace más que men-tir. Él no reconoce que es un cínico.También puede darse el caso de quelos dos sean cínicos. O de que los dosestén locos.»I aquella ciutat, aquell país, quedurant la Transició van ser l’escena-ri dels malabars i les acrobàcies delcirc de saltataulells i pocavergonyes,de cínics i bojos –alguns dels qualsavui seuen, encara, a les mateixes pol-
10
L’AVENÇ 343
FEBRER 2009
BITLLETS
JOAN RIAMBAU
Era un narrador d’una força incomparable, capaçd’integrar els relats orals explicats al mercat de SantAntoni i de fer reviure Hamlet al cor de la Barcelonamés popular i fer-lo parlar el castellà del segle d’or
’
En la mort prematura de Francisco Casavella, escriptor de Barcelona
Elegància, elevació, entusiasme
Leave a Comment