• Embed Doc
  • Copy Link
  • Readcast
  • Collections
  • CommentGo Back
 
Dissertació: Què és la realitat?
La realitat, i les consideracions que al seu voltant han anat esdevenint-se alllarg de la història, és un dels temes filosòfics més debatuts. Què sigui larealitat, i per extensió què entenem per real; com afecten a la seva comprensiói a la seva conceptualització els determinats corrents filosòfics, i com ladeterminació acceptada marca, necessàriament, l’elaboració del seu sentit, ésel seguit de qüestions que pretenem respondre.Cal avançar, però, que dins l’ampli ventall de possibilitats que la reflexió sobrela realitat ofereix, s’ha triat el camí de l’exposició de la seva naturalesapolèmica. No es fixarà el sentit, ni es prendrà part per cap escola o correntfilosòfic. Cal que el propi concepte ens ajudi a determinar la seva amplitud i laseva importància.Així, inicialment, la realitat ha de ser dilucidada al voltant de les diferentsalternatives que la seva comprensió ens ofereix. D’una banda, prenem com a
realitat 
allò que és present, existent. Allò que se’ns està donant, i que per tant,d’alguna manera, prenem com a actual davant nostre. D’altra banda,anomenem realitat a tot allò que es pot considerar com a susceptible de serincorporat a un discurs. Tenim així, dues formes interpretatives que contrastenl’una amb l’altra; la forma, aparentment, exclou l’una de l’altra. Això és així jaque en una, la primera, parlem de realitat com a designació de fenòmens físicso, quan menys, experimentables. La segona ens situa en el marc del llenguatgei, per tant, amplia el sentit i l’abast de la primera. Tanmateix, la realitat apareixsempre com alguna cosa en la qual ens hi trobem, i de la qual en podem donaruna certa garantia: ja sigui empírica o bé intel·lectiva.Ara bé, què és el que plantegen, problemàticament, aquestes duesconcepcions? La primera, la que entén la realitat com a conjunt de lesexperiències possibles, limita el que entenem com a realitat a allò perceptible.És a dir, les capacitats sensorials ens donarien els límits del que és real.Problemàtic seria com distingir, llavors, entre la realitat de diferents individusque, per naturalesa, estan dotats de diferents capacitats. Cadascun d’ellstindria una realitat pròpia, singular, i diferent a la resta. Com trobar, doncs, elspunts d’acord en qüestions bàsiques, com ara les mides, els colors, els saborsde la realitat? Com bastir una resposta comuna a què és real des de ladiferència, radical i incomunicable, dels diferents punts de vista. El relativisme,aquí, estaria servit.En segon lloc, acceptar com a fonament de la realitat tot allò que pot serenunciat, i per tant, construir una realitat merament lingüística, porta a ladissolució del concepte realitat tot obrint-lo al que és actual i també possible; alque l’individu té al davant i al que és quimèric; a tot allò que mantingui unacoherència ideal. Aquesta segona via obre al porta a l’idealisme més radical.Autors com Fichte, Schelling o Hegel parlaran d’una realitat racional com asinònim de possible. El pensament serà el constructor de tots els àmbits de larealitat.Tenim que, amb aquesta dualitat, podem entendre el que, històricament, s’haarticulat al voltant del terme:
•
La realitat és, discursivament, el que és essencial d’un ens.
•
La realitat és, discursivament el que és existent.
of 00

Leave a Comment

You must be to leave a comment.
Submit
Characters: ...
You must be to leave a comment.
Submit
Characters: ...