• Embed Doc
  • Copy Link
  • Readcast
  • Collections
  • CommentGo Back
Download
 
Rodoreda i la guerra. Un testament literari
 Mercè Ibarz 
 
 No hi ha paraules... s’haurien de fer.
 
MR,
 La mort i la primavera
Quan l’exèrcit franquista era a punt d’ocupar Barcelona i ella va sortir capa França, cap a l’exili, el gener de 1939, Mercè Rodoreda (octubre 1908 –abril 1983) tenia trenta anys. Era una novel·lista respectada i unaperiodista reconeguda. La seva cinquena novel·la,
 Aloma
, una històriagreu d’iniciació a la vida d’una noia a la ciutat, publicada l’any anterior,havia estat l’èxit indiscutible de l’any 1938 i havia tingut possibilitats,estroncades per la pèrdua de la guerra, de ser traduïda al castellà i alfrancès. En el terreny íntim era una dona separada que deixava un fill dedeu anys a Barcelona, amb l’àvia. Pertanyia a la immensa gernaciód’exiliats que esperaven fermament que el règim franquista s’acabariaaviat, quan per fi les potències no dictatorials s’hi decidissin, al tro de la IIGuerra Mundial tot seguit.Era, per damunt de tot, una escriptora decidida a no deixar de ser-ho, a continuar escrivint, a fer una obra literària que pesés en el futur imostrés que la llengua catalana és un idioma civilitzat, culte. Cap escriptorcatalà no s’ho podia plantejar aleshores ni per glòria ni menys encara perdiners. La cultura catalana seria gairebé anihilada a Catalunya i ladiàspora no garantia res. Només es podia fer obra per responsabilitathumana, en paraules de Thomas Mann, per l’idioma. Només es podia ferper mantenir els somnis de joventut, deia Rodoreda, elusiva i refractària ales paraules solemnes però així mateix conscient del sentit de la memòria
 
col·lectiva. Aquest va ser el seu passeig per l’amor i la mort. Va fermentar aFrança entre 1939 i 1954, any en que es va mudar a Ginebra, on reeixiriaper fi a escriure les novel·les per les quals és l’escriptor català modern méstraduït del segle XX, a trenta-tres idiomes.Els anys francesos van ser decisius en la vida i en l’obra de MercèRodoreda, per les experiències que hi va viure, pel contacte amb els nouscorrents estètics i morals de la postguerra, i sobretot, diria ella mateixa pocabans de morir, li van ser decisius pel prolongat i benefactor contacte ambla cultura i la llengua franceses. Va ser, deia ella mateixa, el seu
voyage au bout de la nuit 
, en cita del’inclassificable escriptor Céline. La imatge celiniana no era debades,Rodoreda sabia de què parlava quan ho deia.Després de recórrer Perpinyà i Tolosa, amb el grup d’exiliats reunitsper la conselleria de Cultura de la Generalitat republicana, i d’una estada breu a París, la primera etapa va ser Roissy-en-Brie, al
chateau
, i, a lamateixa població, Villa Rosset, una casa abandonada on Rodoreda i Armand Obiols, amb qui formaria parella des d’aleshores, van trobar una biblioteca de més de mil títols, clàssics i moderns, que els rescabalaria delsllibres deixats a Barcelona i que traginarien pels camins de França. Roissy és el lloc de la passió amorosa i dels trastorns de tota mena d’aquestaparella errant, que a primers de 1940 es traslladava a París, un cop deciditque no s’embarcaven cap a Amèrica com feia la majoria de compatriotes,en particular els intel·lectuals i artistes com ells. Van tornar a deixar París el juny de 1940, a l’entrada dels alemanys,iniciant una fugida que va durar setmanes, a peu, sota les bombes,travessant Meung i una llarga ruta fins arribar a Orleans i d’aquí aLlemotges, on Rodoreda va viure dos anys, sola, sobrevivint com acosidora al 12 del carrer de les Filles de Notre Dame.
2
 
 Aquest devastador recorregut queda reflectit cruament en una deles seves cartes i en diversos contes. El “bleix fatigós dels cavalls” queemergeix en la seva carta a Anna Murià de l’agost de 1940, evocant ambl’escriptura la fugida de París a l’entrada dels nazis i de l’experiència de veure’s abocada a seguir la dramàtica línia ferroviària París-Orleans,aquell “bleix fatigós dels cavalls” continuarà ressonant-li sempre per tot elcos i, així, per l’escriptura. De cavalls és ple el darrer
combat 
rodoredià, el
continuum
final que és el seu testament literari, el tríptic format per
Viatges i flors
,
Quanta, quanta guerra...
i
 La mort i la primavera
.La guerra, les dues guerres que Rodoreda va patir, no la deixaràmai, com no deu deixar a ningú que l’hagi coneguda, i penso aquí en elmeu pare i els seus moments finals. Aquest “bleix fatigós dels cavalls” de laruta d’Orleans viu en Rodoreda sempre: en cartes, contes, pintures,novel·les, poesia, teatre... i retorna fort en tornar a casa, després de ladesaparició física del franquisme. Tornen un i altre cop en la seva obra,sobretot en l’última, els ecos i ressons d’aquella línia ferroviària que apartir de l’estiu de 1940, y en direcció contrària a la de Rodoreda,d’Orleans a París, conduiria el crim monstruós pels camins del progrés quesón les vies del tren. Durant l’Ocupació francesa, quan ella arribava aOrleans i Llemotges, per aquesta línia corrien els trens que duien jueus, itambé tants refugiats de la guerra d’Espanya, des dels camps deconcentració pròxims a Orleans fins al destí final de noms que encaraespanten: Drancy, Auschwitz, Buchenwald, Mauthausen... A Llemotges va compartir penes i treballs amb russos i d’altresexiliats europeus. Es va traslladar després a Bordeus, on el seu company Obiols treballava en un camp de refugiats proper, a Saillat. Fins a finals de1946, ella va viure al 43 del carrer Chauffour, en una habitació de vuitmetres quadrats, en condicions ben difícils, on va sobreviure al bombardeig final dels aliats; els dos últims anys d’aquesta estada, des del
3
of 00

Leave a Comment

You must be to leave a comment.
Submit
Characters: ...
You must be to leave a comment.
Submit
Characters: ...