‘De la eScience a la eResearch’Jueves, 26 de Febrero, 2009. Universitat Oberta de CatalunyaSeminarios eResearchBarcelona, febrero – junio de 2009Organizados por Mediaccioneshttp://www.mediacciones.esUniversitat Oberta de Catalunya | Observatorio para laCibersociedad | Internet Interdisciplinary Institute | Citilab

Algunes reflexions sobre l’

eScience

des dels estudis de ciència itecnologia

Eduard Aibar

IN3 – Estudis d’HumanitatsUniversitat Oberta de Catalunyaeaibar@uoc.edu

Sesión:

De la eScience a la e-Research: desafíos y oportunidades para lasciencias sociales

Jueves, 26 de Febrero, 200917.30 – 19.30 Universitat Oberta de Catalunya

El que intentaré en aquesta presentació, de forma breu, és fer alguns comentaris sobreel tema de les jornades des del punt de vista del

Estudis de ciència i tecnologia

queconec una mica millor que la pròpia eScience. Alguns d’aquests comentaris estan inspiratsen un esborrany d’un article que l’Adolfo Estalella i l’Elisenda Ardèvol estan acabant ique m’ha semblat particularment interessant i molt aclaridor en molts aspectes.Potser podríem formular la pregunta o una de les preguntes més importants en el àmbitque ens ocupa, com la qüestió d’esbrinar quines són les conseqüències de la incorporacióde les tecnologies digitals (i en especial de la xarxa) per a la producció de coneixementa les ciències socials. Jo començaré per respondre una pregunta – que a priori semblamolt diferent però que té punts de contacte - que em van fer fa molt poc, en un contextuna mica diferent que aquest, un congrés sobre el present i futur de les universitats adistància, on vaig ser convidat a una taula rodona sobre l’àmbit de la recerca (Aibar,2008b).La pregunta concreta que vaig haver de respondre era, ras i curt, si existeix una

recerca‘a distància’

– com existeix una forma (o formes) de docència a distància? Dit d’unaaltra forma, les universitats a distància han de fer un tipus de

recerca especial

?La meva resposta a aquesta pregunta va ser negativa (amb alguns matisos que ara nocomentaré). La recerca en una universitat a distància i en una universitat presencial sóniguals en quant a la seva pràctica, els seus mètodes i els seus objectes. Al contrari delque passa amb la docència: on els mètodes de la docència a distància són forçadiferents dels de la docència presencial i per tant, també la forma de valorar-la oavaluar-la, en l’àmbit de la recerca no existeix aquesta diferència i, a més a efectespràctics, com sabem els professors de la UOC, les agències externes que avaluen lanostra feina també ho consideren així i miren, bàsicament, si tenim projectes ipublicacions de qualitat, com fan amb la resta de professors d’altres universitats.No entraré en els detalls de la meva resposta que també tenia una vessant institucionalo organitzativa, però sí que voldria destacar que, en gran part, aquesta equiparacióentre la recerca a una universitat presencial i una a distància, no la vaig fer perquèpensi que no existeix una investigació científica ‘a distància’, sinó precisament pel

motiucontrari

: em basava en el fet que la recerca científica moderna, com a mínim tal com laconeixem des de la revolució científica dels segles XVII i XVIII, ha estat, continua estant iserà molt probablement en el futur, una activitat realitzada en gran mesura ‘adistància’.

La ciència, des de fa molt temps, com a mínim, insisteixo, de fa més de 3 segles, és unaactivitat basada en la col·laboració, la comunicació i el intercanvi entre personessituades en diferents localitzacions geogràfiques. No només els científics treballen,desenvolupen les seves recerques i guanyen o perden crèdit i reconeixement en el sí decomunitats científiques que s’estenen per sobre de fronteres administratives, institucionalso nacionals, sinó que el progrés del coneixement científic en qualsevol àrea deconeixement és impensable sense un

constant tràfec

, en primer lloc 1) d’

informació

(dades, publicacions, projectes, esborranys, etc.), en segon lloc 2) d’

objectes

(mostres,aparells, prototips, materials) i en tercer lloc 3) de

persones

(professors, estudiants dedoctorat, postdocs, etc.).Es pot afirmar, per tant, que la ciència funciona, des del punt de vista organitzatiu comuna

xarxa

, a través de la qual circulen constantment tot tipus d’entitats, però sobre totinformació, i que funciona d’aquesta forma des de molt abans que existissin lestecnologies de comunicació i les xarxes de comunicació digitals que avui coneixem i, enparticular, Internet.Com comentaré d’aquí un moment, l’ús de la xarxa per part dels científics pot estarcanviant l’activitat científica – com canvia altres parcel·les de la vida social-, però no espot dir, en sentit estricte que Internet hagi fet de la ciència una activitat en xarxa, sinómés aviat el

contrari

: és a dir, que gràcies a què les comunitats científiques han funcionattradicionalment com una estructura en xarxa, que Internet, que va tenir com a primerscreadors i usuaris, en gran mesura, a científics de diferents universitats i centres derecerca, va ser configurada d’aquesta forma (Abbate, 1999). Com és sabut, els primersusuaris i productors d’Internet, eren en efecte científics i doctorands d’universitats icentres de recerca (nordamericans en un primer moment i europeus després), que vantransferir a un artefacte - una xarxa tecnològica en aquest cas - una part nuclear de la

seva cultura pròpia d’intercanvi obert i de col·laboració i discussió horitzontal ‘adistancia’

. Si els primers creadors i usuaris d’internet haguessin estat altres, la xarxaseria ara probablement molt diferent. Com els estudis de ciència i tecnologia ens hanensenyat, els creadors d’una tecnologia acostumen a configurar-la des de la sevacultura, i és possible demostrar com alguns dels atributs tecnològics nuclears de la xarxa – encara vius- tenen molt a veure amb la cultura pròpia de la comunitat científica que lava crear (Aibar, 2008a).Malgrat això: ens podem preguntar – i aquesta és una les qüestions importants que esplanteja la eScience – en quina mesura estan canviat les pràctiques científiques amb laincorporació de les TIC i en especial de la xarxa com a eines de comunicació i produccióde coneixement. En aquest sentit, m’agradaria fer alguns comentaris, com he dit, des dela perspectiva dels estudis de ciència i tecnologia.En primer lloc crec que es erroni plantejar l’eScience al voltant de les

gransinfrastructures digitals

creades en els últims anys (des de grans bases de dades asistemes de ‘grid-computing’) com es fa especialment en el context nordamericà. En partperquè la infrastructura digital més important (Internet) ja estava disponible des de famolts anys (i, com ja he dit abans, la van construir en gran mesura científics que la vanconfigurar des de la seva cultura).En segon lloc, de vegades es fa una distinció entre el paper d’Internet en la

comunicació

i en la

producció de coneixement

: s’afirma que Internet s’utilitza més pera la comunicació i no tant per a la producció de coneixement. Aquesta és en la mevaopinió una falsa dicotomia perquè la comunicació és inherent a diferents fases delprocés de producció de coneixement. No es produeix coneixement i després es

comunica – es comuniquen experiments, hipòtesis i propostes de coneixement quedesprés són modificades, modalitzades i finalment són o no refrendades per lacomunitat (gràcies, entre d’altres, a diferents mecanismes de comunicació) i acaben sento no coneixement.Una altra distinció que m’agradaria comentar és la que precisament s’esmenta en lapresentació d’aquestes jornades. Em refereixo a la distinció entre

recerca socialquantitativa i qualitativa

. Personalment sempre m’he trobat incòmode amb aquestadistinció. No crec que hi hagin ciències socials qualitatives i quantitatives: el que sí que hiha són

mètodes d’anàlisi

qualitatius i quantitatius i sobretot

dades

qualitatives iquantitatives, que, per cert, en moltes ciències s’utilitzen de forma complementària i noexcloent.Pensem que en les mal anomenades

ciències naturals

també hi ha mètodes qualitatius(en matemàtica tenim la teoria de conjunts i en biologia la teoria de l’evolució, perposar només dos exemples) i no per això ningú parla de matemàtica qualitativa, ni debiologia qualitativa, per distingir-les de la matemàtica quantitativa o de la biologiaquantitativa. A més si féssim aquesta distinció l’hauríem de

canviar

constantment. Elsbiòlegs que s’ocupen de l’evolució fins fa molt poc feien molt poc ús de mètodesquantitatius, però des de la seqüenciació de l’ADN i la invenció de tècniques percomparar molt ràpidament genomes d’individus o espècies diferents, ara tenen una einamés per obtenir noves i valuoses dades quantitatives amb profundes conseqüènciesqualitatives. Això ha enriquit considerablement la seva feina i ha permès que avancinmolt més en la seva parcel·la de coneixement.De fet, en l’àmbit de les

ciències socials

, tant l’ús com l’anàlisi d’aquestes tecnologies ofenòmens digitals trenca contínuament aquesta distinció entre ciències qualitatives iquantitatives. Posaré un exemple en un àmbit que conec especialment, l’eGovernment oadministració electrònica: la centralitat de les institucions d’un estat en els fluxosd’informació i comunicació o el seu rol en les relacions de poder d’una societat fins araeren objecte d’anàlisi preferentment mitjançant eines qualitatives; ara, en canvi, podenser alimentades mitjançant tècniques quantitatives – perquè podem analitzar ambdiferents eines la posició d’una pàgina web d’una administració a la xarxa i la sevacentralitat en els fluxos d’informació. El mateix passa amb altres conceptes ‘qualitatius’clàssics de la ciència política, com la transparència, l’

accountability

o la

responsivness

d’una administració pública. És a dir, que la xarxa, ha canviat la ‘naturalesa’ d’algunsfenòmens que ara han

deixat de ser analitzables únicament qualitativament

. Senseeliminar els mètodes qualitatius ara tenim moltes dades quantitatives que poden ser moltútils. I cal recordar que la vàlua de les ‘inscripcions científiques’ rau en què puguin serfàcilment

combinables i superposables

– cosa que els números i les gràfiquesbidimensionals que generen, permeten molt bé.Gran part d’aquestes tècniques tenen el seu origen en un problema pràctic amb què esvan trobar els creadors de Google, Larry Page i Sergey Brin, quan van voler

ordenar ijerarquitzar

el resultats de les cerques al documents de la xarxa en un moment on laquantitat de pàgines a la xarxa feia inútil l’estructura tradicional de directoris pertemes. La seva brillant idea va ser transformar un problema qualitatiu però inabastablequalitativament – el de determinar la importància relativa d’una pàgina web- en unproblema quantitatiu fàcilment

realitzable i escalable

. Es van adonar que laimportància d’una web es podia entendre com a funció del nombre i importància de lespàgines que tenien vincles cap a ella. Tot i que aquesta definició és recursiva van sabertrobar un algorisme matemàtic – que van anomenar Page Rank – que permet ordenarles pàgines per la seva rellevància i que es ara la base de Google.