Berlín.

Divendres, 19 de desembre de 2008

“Estimat” John:

Avui he arribat a casa més d’hora que de costum, només he anat a les oficines per
acabar d’enllestir uns contractes amb una empresa, si tot va bé el mes que ve el nostre
projecte començarà a arrencar i com a mínim s’afegirà, a la meva nòmina, un altre zero
a la dreta.
He fet els mateixos exercicis que de costum: cent flexions, cent abdominals i uns quants
minuts saltant a corda mentre a l’aparell de música sonava Metallica. És la primera
vegada en molt de temps que escolto aquest grup, me l’ha fet recordar en Bill, un
company de feina. Deu tenir uns vint-i-quatre anys, però sembla que acabi de complir la
majoria d’edat. És ros i, realment, atractiu. Suposo que moltíssimes noies van darrere
seu. És un bon noi.

Per celebrar el bon negoci de l’empresa, he quedat amb els companys de la feina d’aquí
una estona per beure unes birres... i el que passi després!

Vaig a apagar l’aparell de CDs, perquè em comença a foradar els timpans. No estic
acostumat a aquesta música.

Fins demà.
 Berlín. Dissabte, 20 de desembre de 2008.

Ei, John, llegeix això:

I’m not sure what I see, Cupid don’t fuck with me

Are you telling me this is a sign?

En Bill està tornant bojos els meus gustos, tio. Des que vaig entrar a treballar a aquesta
empresa gairebé sempre escoltava música clàssica, i amb un sol dia ja estic escoltant
hip-hop. Aquesta cançó és de Snoop Dogg... i m’encanta.
No em canso d’escoltar-la.

Bé, suposo que he de parlar d’aquesta matinada... Ressaca. Sí, tinc ressaca. Unes
quantes birres s’han convertit en vodka i Jack Daniels i més coses que no recordo ni
vull recordar, perquè potser em poso a vomitar davant el paper.

He estat parlant amb en Bill, moltíssim. No sé què hem parlat, no l’he escoltat massa.
Una de les poques coses que m’han quedat gravades a la ment és que te la mateixa edat
que jo. Mentre parlàvem, unes quantes noies s’han acostat per parlar amb ell, però les
ha fet fora –amb molta elegància, tot s’ha de dir-. Gràcies a Déu, perquè m’ho he passat
genial amb ell.
M’he fixat en el seu rostre. Té el nas recte, ni molt gros ni molt petit, li escau. Els llavis
són carnosos i els ulls són entre verd i marró. Té les galtes una mica xuclades i unes
quantes pigues.

Déu meu, el que em fa fer la beguda. M’he estat fixant en el pobre noi mentre ell
s’esforçava per parlar de coses raonables tot i tenir una dosi considerable d’alcohol a la
sang.

Aquesta setmana he d’organitzar la festa de Cap d’Any, a veure si tinc temps per
escriure.

Intenta no beure gaire, John.

 Berlín (en poques hores Hamburg). 22 de desembre de 2008

John, com vas?

És de nit i acabo d’arribar de sopar amb en Bill. Aquests dos últims dies els he passat
amb ell. Hem quedat a Alexanderplatz i hem comprat regals de Nadal a Potsdamer
Platz. M’avorria a casa i ell sap treure’m un somriure.
I ara la confessió més inconfessable: em sembla que la balança de la meva bisexualitat
s’està decantant pel gènere masculí, o més ben dit, s’està decantant per en Bill. Només
per ell.
Prefereixo no precipitar-me i dir als quatre vents que estic enamorat d’ell, perquè no ho
sé. És una atracció molt forta, però a la vegada discreta. Noto que els ulls em brillen i
també noto que els seus fan el mateix. Crec que tenim una espècie de connexió.

Doncs aquest matí he fet els meus exercicis particulars, tornant a escoltar música
clàssica. Quan el meu cos s’ha emplenat de suor he parat. M’he dutxat i mentre
m’ensabonava, ha sonat el telèfon. En Bill m’ha preguntat si volia acompanyar-lo i
passar una estona junts. Amb una mil·lèsima de segon he acceptat. M’he vestit i he
agafat el metro, fins veure’l assentat sota el rellotge mundial. S’ha aixecat i hem anat
veient botigues fins que hem dinat al McDonalds. Després hem tornat a fer un altre
recorregut per les botigues, comprant roba i complements de regal. Abans d’anar a un
restaurant per sopar, hem parat a una màquina de purikura. Ens hem posat a dins,
asseguts en una cadireta minúscula, i s’han tocat les nostres mans. A dins meu he sentit
com si un cable perdut hagués recuperat el contacte amb el que li falta.
Li he agafat fortament la mà, i ell no s’ha queixat. Els nostres ulls s’han clavat als de
l’altre, brillants com el sol al capdamunt del cel. Amb precaució hem acostat els nostres
llavis, sentia el seu alè, però la màquina ens ha avisat que en cinc segons feia la foto.
Hem girat la cara ràpidament i ha quedat una foto amb expressió estúpida.

Hem anat al restaurant, hem menjat pizzes i m’ha explicat coses de la seva vida. Els
seus pares van divorciar-se quan ell tenia mesos i, pel què sap, el seu pare és un ésser
despreciable.
He intentat consolar-lo, perquè no és l’únic.

Demà vaig cap a Hamburg, a casa dels meus pares, per passar el Nadal. He decidit anar
amb cotxe, així si m’enfado amb el meu pare no hauré d’esperar fins que surti l’avió.

Que et sigui lleu, John.

 Hamburg, 25 de desembre de 2008

Estimat John:

BON NADAL!! Espero que allà on siguis t’ho estiguis passant molt bé. Jo ja estic a
casa dels meus pares, on també hi ha els meus oncles. Hem dinat molt bé, la mare ha
preparat un estofat deliciós que, amb el fred que fa, ve molt de gust.

Després de fer una migdiada he tingut una conversació mare-fill, o millor dit madrastra-
fill. La meva mare va morir quan va tenir-me. I la meva mare –és a dir, la meva
madrastra- va ajudar al meu pare i l’amor va anar creixent fins ara.

La mare m’ha preguntat si tenia xicot o xicota. Ella sap que sóc bisexual. Va donar-me
suport des del primer moment, mentre el meu pare m’estomacava i vaig haver de
demanar-li perdó, fent veure que havia sigut una bogeria pensar si no era heterosexual.

Li he dit que no, però sentia que estava enamorat d’en bill. Li he ensenyat la foto i m’ha
dit que era molt guapo. Jo li he dit que l’altre dia una mica més i ens fem un petó. Ha
sospirat, i ha somrigut satisfeta. He alçat les comissures de la boca per unir-me a ella.

I ja no he fet res més. M’he estirat al llit i he parlat amb en Bill.

He estat a punt de dir-li “t’estimo”, però m’ha penjat just abans de poder acomiadar-me.

Vaig a dormir, John.

Passa-t’ho bé.
 Berlín, 29 de desembre de 2008

Hola, John.

He començat el dia amb mal peu. He relliscat i he caigut mentre em dutxava. Quan em
passa això és que una cosa més grossa ha de venir.
Hem acabat de dinar i el meu pare ha vingut per parlar amb mi. M’ha demanat tres
euros per comprar tabac. He obert la cartera i he comès un gran error. L’interrogatori ha
començat: qui és aquest? De què el coneixes? N’estàs enamorat? T’agrada pensar en ell,
no? M’he girat i l’he escopit. L’he tirat al terra i m’he anat de l’habitació mentre cridava
“homòfob de merda”.
He fet l’equipatge i li he dit adéu a la mare. Ràpidament he posat música clàssica i he
engegat el cotxe.
Hores més tard he arribat a Berlín, però m’he dirigit a casa d’en Bill, pensant que no hi
hauria ningú més a casa seva. Estaven sopant tota la família. Li he dit que donava igual,
ja me’n vaig. Però s’ha acomiadat de la seva gent i m’ha agafat de la mà –fent-me notar
un altre cop la sensació d’un cable connectat- i m’ha conduït fins el meu cotxe. M’ha
demanat les claus i ha començat a conduir cap a casa meva.

M’he sentit ridícul, imbècil. He perdut el compte de les vegades que li he demanat
perdó. Però ell només m’abraçava, com si sabés tot el que havia passat.
Poc a poc m’he incorporat al sofà, posant-me de genolls. Ells s’ha girat a mirar-me. Li
he agafat de la mà, connectant-me al cable que no té parella del seu cos. I poc a poc
m’he anat acostant més fins acariciar els meus llavis amb els seus.
M’he acostat més fins que per fi he sentit els seus llavis carnosos, humits. Els he
assaborit, ens hem tornat a separar i hem tornat a unir-nos. La meva respiració s’ha
accelerat.
Ens hem quedat una estona sense parlar i al final m’ha dit que havia de marxar.
Necessitava dormir.

Volia dir-li que es quedés. Però millor que no vagi tan ràpid.

Vaig a dormir, estic baldat.

Bona nit, John.

 Berlín, 1 de Gener de 2008

BON ANY NOU, JOHN!!

T’ho estàs passant bé? Segur que sí! No tinc paraules per dir el que he sentit avui. Són
les vuit del matí i en Bill està dormint al meu llit.

La festa ha començat a les nou i no ha parat fins les quatre.

Els meus amics han vingut amb les seves esposes, i jo estava amb en Bill parlant
discretament. Tot ha anat com la seda. Mentre es produïa el canvi d’any, hem vist els
focs artificials des del balcó. En Bill i jo ens hem situat a la banda esquerra, al mig. Li
he passat la mà per la cintura i he buscat la seva mà. He notat el seu cos, prim i sensible
com si fos de porcellana, girant-se cap a mi, envoltant-me amb els seus braços fins i
suaus.
El seu jersei negre i enganxat a la pell es dissimula amb la foscor. Ha alçat el cap i s’ha
posat de puntetes. M’ha agafat la barbeta i m’ha fet un petó als llavis, tan suau que ni
una bomba amb sensor tàctil l’hagués notat.
Després de l’espectacle, hem tornat a dins i en aquell moment la cançó que sonava era
per ballar-la agafats. He emplenat d’aire els pulmons i l’he agafat, mentre ell tenia una
cara de sorprès impressionant. La música fluïa pel meu cap.

Tu ets tot el que sóc, i tot el que passa a través de les meves venes.

Hem estat agafats fins que els últims acords de la guitarra han sonat. Tothom ens ha
mirat. I poc després s’han excusat, marxant tots de casa. Ens hem quedat sols.
He tornat a posar la cançó i l’he agafat. Li he cantat el què diu la cançó, el que jo sento.

No vull estar sol aquí, quedem-nos junts, a la nit.

Abraça’m, sinó em quedaré sol a la nit. Porta’m amb tu i abraça’m, sinó em quedaré
sol a la nit...

I poc a poc hem anat acostant-nos a l’habitació, he començat a petonejar-li els llavis,
amb cura. Mentre la cançó sonava una i una altra vegada, nosaltres dos hem viatjat a un
món paral·lel, on només hi som ell i jo.

Vaig a estirar-me al seu costat, m’encanta la cara d’angelet que posa quan dorm.

Adéu, John.
 Berlín, 6 de Gener de 2009

Hola, John:

Estic destrossat. No sé què ha passat, però no m’agafa el telèfon. No em contesta els

missatges, no hi ha ningú a casa seva. Des d’any nou que no parlo amb ell.
Sento una cosa a dins, un neguit, com una bola de plom que no em deixa pensar am
claredat. Sóc incapaç de fer cap cosa, necessito saber si està bé, un simple missatge
dient “no et preocupis, estic bé”... qualsevol cosa!

Han tocat el timbre.

En Bill.
M’ha dit que hem d’oblidar tot el què ha passat.
I m’ha ensenyat el seu carnet d’identitat.
Data de naixement: 1/9/1980
Fill de: Markus i Simone.

Com jo.

I m’ha ensenyat la nostra foto. Som iguals.

Som bessons.

M’he quedat paralitzat. Ell m’ha fet un últim petó als llavis i ha marxat escales avall.

No et dius John. Et dius Bill.

Ja no ets una persona fictícia que omple el buit que tinc. Ets part de mi.
Ets en Bill.
Sabia que em faltava alguna cosa i per això vaig començar a escriure aquest diari.
Perquè sabia que hi havia algú que m’omplia, que tenia aquella connexió especial.

Demà ens veiem, Bill. Comença la feina.

Bona nit.
 Berlín, 7 de gener de 2009

Ei, Bill:

Saps què? He arribat a l’oficina i he fet trucades. He cridat com un boig perquè el meu
pare no em donava cap solució. He parlat amb la Kati, la meva madrastra. La meva
mare no està morta. És la teva mare. Sí, som germans.
I el meu pare sabia qui eres quan va veure la foto.

He esperat que vinguessis, però no has arribat.

M’he decidit anar al teu despatx, i allà estaves.

M’has dit hola i jo t’he dit hola. M’has preguntat què volia i m’he acostat fins a la teva
boca. No m’has apartat, és més, volies fer-ho. Però després t’has posat a plorar.
T’he posat la mà a l’espatlla, però l’has apartat.
I m’has fet fora.
Ets conscient que sempre hi haurà connexió entre nosaltres?

M’has dit que sí, i pensem en la pel·lícula de Brokeback Mountain.

Cada 31 de desembre estarem junts.

I aquí s’acaba el diari. És absurd escriure’l quan ja t’he trobat.

Ara és teu, fes-ne el què vulguis.

Em despedeixo,
Tom.