UN MUSEU DE LA DIDÀCTICA PER A MENORCA

La insularitat i la llunyania dels centres de decisió política ha obligat sempre a

la societat menorquina a intentar satisfer les necessitats i mancances a partir
dels recursos propis, limitats per la realitat geogràfica de l'illa. Aquest fet ha
suposat prendre iniciatives sovint agosarades. El fet insular emperò també ha
servit de pretext per aconseguir objectius que d'altra manera no s'haurien
assolit. Un exemple d'això i que és l'objecte d'aquest article és el fet de comptar
amb un Institut històric, entenent per tal un centre d'educació secundària creat
al segle XIX a rel de la Llei Moyano de 1857, en una època en què gairebé
només existia un d'aquest centres per província. Aquest guany per l'illa és un
exemple de tenacitat fregant la tossudesa de la societat maonesa en particular i
en especial de la seva classe política.

Aquesta societat era la mateixa que havia generat un grapat d'intel·lectuals

il·lustrats a les acaballes del s.XVIII i principis del segle XIX, que havia construït
un teatre d'òpera al 1829 i què a partir de mitjans de segle iniciaria un procés
d'industrialització a petita escala només comparable salvant les distàncies, al
de Catalunya i per descomptat sense paral·lels a la resta de l'arxipèlag i d'illes
de la Mediterrània.

L'Escola de Nàutica primer al 1855 i l'Institut d'Ensenyament Secundari després

al 1864 representen la faceta educadora d'aquest mateix esperit de modernitat
què després es completaria amb l'aparició a l'illa de varis exemples d'escoles
modernes en la línia de Ferrer i Guàrdia. La dependència primer de l'Institut
Balear amb seu a Palma, i de la Universitat de Barcelona després, ubica el
nostre centre en la xarxa educadora més general.

Avui en dia de tot això gairebé només en queda el record i el llegat en forma de
patrimoni. Pel que fa a l'antiga Escola de Nàutica i al primer Centre d'Educació
Secundària de l'illa n'és l'hereu l'IES Joan Ramis i Ramis, que conserva una
part important d'aquest llegat en forma de material escolar, biblioteca i arxiu.

Arribam ara al punt central d'aquest escrit: la necessitat de comptar a l'illa en

general i a Maó en particular amb un Museu de la Didàctica, un espai a on es
pugui conservar, exposar i aprofitar tot aquest material en les condicions
adients a aquest tipus de patrimoni, que cal recordar-ho, és fràgil des d'un punt
de vista material.

Els arguments que sostenen aquesta demanda són molts i ben evidents. La
mateixa trajectòria històrica esbossada abans n'és un, però no l'únic. Un anàlisi
des del present il·lustra molt bé la petició. Per una banda, cal recordar que
aquest problema no és exclusiu d'aquest centre. Si més no és un problema
compartit amb tota la resta d'Instituts històrics i amb els centres que per la seva
antiguitat han generat aquest tipus de patrimoni.

La societat en general i la seua classe política en particular s’ha anat

sensibilitzant respecte de l’existència d’aquest patrimoni i la necessitat de
conservar-lo i difondre-ho. L’aparició de múltiples iniciatives de creació de
museus d’aquest tipus a vàries comunitats, la implicació directa del Consell
Escolar de l’Estat i la més recent iniciativa parlamentària del Grup Socialista de
presentar una Proposició no de Llei sobre la protecció del patrimoni educatiu,
en són proves fefaents.

Un espai que pogués reunir en les condicions de conservació, exposició i

accessibilitat adequades la part històrica de l’arxiu, biblioteca i gabinets
didàctics del fons del nostre institut seria un actiu cultural més a afegir al
patrimoni cultural de Maó i per extensió, de Menorca, i reforçaria la xarxa de
museus de l’illa i la pertinença de Maó i de Ciutadella al moviment de ciutats
educadores, iniciat a Barcelona al 1990 amb el primer Congrés de l’Associació
Internacional de Ciutats Educadores, associació de la que avui en dia en
formen part centenars de ciutats de tot el món.

La responsabilitat d’endegar aquesta iniciativa recau des del nostre punt de

vista en el Govern Balear, administració competent en l’àmbit de l’educació en
la nostra comunitat, del Consell Insular de Menorca i també de manera molt
especial de l’Ajuntament de Maó, responsable de la creació del centre al segle
XIX.

Desaparegut ja l’esperit centralitzador d’altres èpoques i entenent què el

patrimoni ha de romandre en el sí de la societat que l’ha generat, però assumint
també la necessitat i conveniència de donar-li el màxim de difusió possible, cal
plantejar-se quin esquema organitzatiu pot ser el més adient en el cas del
patrimoni didàctic de Balears. La iniciativa de creació de l’AMEIB (Arxiu i Museu
de l’Educació de les Illes Balears) ignora una vegada més la realitat física de la
nostra Comunitat ja que no respon a un esquema descentralitzat i per tant no
articula la seva relació amb els instituts i altres centres d’educació amb caràcter
d’històrics existents a les illes i es limita a focalitzar en un organisme amb una
seu física a Mallorca la demanda d’actuació generada per aquest tipus de
patrimoni.

Per altra banda, les TIC permeten avui en dia la creació de museus virtuals a
través dels quals qualsevol persona pot visitar les seves col·leccions sense
haver de desplaçar-se ni desplaçar els objectes.

Observant el que s’ha fet ja arreu de l’Estat la iniciativa més interessant des del
punt de vista d’aplicació pràctica al nostre cas seria la gallega. El MUPEGA
(Museo Pedagóxico de Galicia) és una institució que a primera vista pot
semblar similar a l’AMEIB, ja que compta amb unes instal·lacions en una seu
física, museu, arxiu, etc. La gran diferència és que forma part del MUPEGA una
xarxa de centres adherits que compten amb el seu propi museu muntat a partir
dels seus fons històrics.

En conclusió, es constata la necessitat de crear a cada centre educatiu amb

categoria d’històric un espai a on conservar, catalogar, estudiar i posar a l’abast
de la societat aquest patrimoni i de crear a nivell de la CAIB un instrument tipus
el MUPEGA que podria coordinar activitats (conferències, exposicions
temporals); comptar amb una exposició virtual a través de la qual es podrien
visitar les col·leccions dels centres que formen la xarxa; donar suport tècnic als
centres adherits a la xarxa i arreplegar el patrimoni d’aquest tipus que es troba
dispers i sense possibilitats de ser exposat als centres d’origen.

Correspon a la Conselleria d’Educació de la CAIB fer possible la creació

d’aquests museus, d’habilitar partides específiques per fer front a les despeses
que genera la conservació i/o restauració d’aquest materials, d’oferir al
professorat interessat la disposició horària suficient per desenvolupar la tasca
pertinent d’investigació, catalogació i exposició del fons, així com de posar al
seu abast el medis tècnics necessaris per la seva realització.

Antoni López Pons.