IES Joanot Martorell Esplugues de Llobregat

No saps el que tens, fins que ho perds

Plof, plof, esquitxava l’aigua dels petits bassals formats per la humitat de la nit.Em sentia ràpid, notava com les meves cames anaven soles, ràpides,lleugeres, com si jo no fos el seu amo. Ho mirava tot, em sentia com si noestigués dintre del meu cos. A la meva esquerra un bosc verd, humit amb elcant dels ocells més matinadors. A la dreta la ciutat encara adormida, envoltadaper una lletja capa de contaminació marró a la que no arribava a acostumar-me. Plum, plum, plum... cada cop més ràpid, semblava que el meu cor estiguésal màxim, però jo no parava, cada cop més ràpid, sentia l’aire fresc a la cara,sentia com es despentinaven els meus cabells, però no m’importava. Corriasense cap direcció ni horari, ho feia, simplement, m’agradava...Hola, em dic Bob. Tinc 15 anys i us explicaré com va començar la mevahistòria. Vaig néixer a Barcelona i tot i que sóc fosc de pell, parlo molt bé elcatalà i sóc català. La meva història va començar ara ja fa vuit anys quan jo entenia set. Anava un dia tot sol cap a l’escola, recordo que estava a prop, noméshavia de creuar tres carrers i ja hi arribava. Això feia que sempre arribés tard.Un dia com de costum vaig sortir de casa corrents i a mig camí, vaig creuar unacarretera i sense adonar-me ja tenia a un gran 4x4 a sobre. No sabia què fer,va ser com si el mon s’aturés, jo amb cara d’espant sense cap temps dereacció, veient com el robust para-xocs del 4x4, es va posar just al meu davanti va colpejar el meu cos esquifit enviant-lo deu metres cap endavant. Vaigsentir-ho tot a càmera lenta. Primer l’impacte, al braç i a la cama dreta, vaigsentir com la meva motxilla es separava de mi, després el vol i finalment lacaiguda sobre el dur asfalt. Primer no vaig sentir res em vaig quedar atorditmirant la gent que venia corrents cap a mi, i després com un nen que cau i alcap d’una estona comença a plorar, el mateix. Vaig sentir un dolor terrible alsbraços, cames i articulacions; un nerviosisme de veure el meu peu fora de laseva òrbita; vaig sentir por. Mentrestant la gent estava intentant socorremtrucant a l’ambulància, però jo ni els veia, estava totalment desconcertat. Per fiva arribar l’ambulància i van baixar dos nois, van dir unes paraules entre ellsque no recordo massa bé però em sembla que eren -“tres fractures a les

IES Joanot Martorell Esplugues de Llobregat

extremitats, una dislocació al peu, i ves amb compte amb el coll...”- Em vanacariciar fortament la cara amb un líquid fred i no vaig recordar res més.Vaig obrir suaument els ulls, molestava el canvi de llum, com quan un s’acabad’aixecar de llit. No sabia on era. Una habitació blanca, una gran finestra per laqual entrava molta llum. Vaig mirar-me el braç, tenia un catèter injectat i quanvaig fer un petit moviment per posar-me en una posició còmoda va saltar d’unabutaca la meva mare esverada. Volia atossigar-me a informació però sabia queara mateix el meu cap no estava al cent per cent i va anar poc a poc.Em va explicar que érem a l’Hospital Sant Joan de Deu. Que havia patit unaccident amb un cotxe anant cap a l’escola. Que havia estat dos dies en coma.Jo encara estava assimilant la meva situació, portava un collarí, tenia dos puntsa la cella esquerra. De sobte va entrar algú a la meva habitació, era el meupare amb dos gots de cafè, un a cada mà. Va exclamar amb un somriure –Home però si per fi s’ha despertat en Bob!- Es va apropar a la meva mare imentre li donava un got de cafè va aprofitar per dir-li alguna cosa a l’orella, ellava contestar que no amb una cara de preocupació i disgust. Es van apropar elsdos amb una cara que em feia una mica d’angoixa. Es van posar un a cadacostat de llit i em van començar a parlar amb molt de tacte. Als meus paresse’ls nota molt quan parlen així. Com per exemple, quan em van dir que haviamort l’àvia. Tenia por del que em poguessin dir. Van començar dient-me quehavia petit un fort xoc a les dues cames, que els cirurgians havien fet tot elpossible però... Aquesta pausa per a mi va ser eterna, era el pitjor, sabia el queanaven a dir i no ho volia sentir. Vaig desitjar no estar allà, volia estar a l’escola,com segurament estaven ara tots els meus companys; però no, jo estava allà.Va continuar el meu pare, fill hi ha la possibilitat de que no tornis a caminar maimés. Ho va dir, per fi ho va dir, em vaig quedar en blanc. Tot i que era el que jom’esperava crec que ningú es fa mai a la idea de sobte. El que pensem tots ésen la impotència que tindríem, de veure-ho tot assegut en una cadira. No podia.Vaig mirar per la finestra i em va venir un calfred al nas, d’aquests que quanmous comences a plorar, i així va ser. No vaig intentar parar de plorar, nieixugar-me les llàgrimes que em queien galta avall. Continuava mirant per lafinestra i pensant tot el que no podria fer, era petit. No podria jugar a futbol comtots els meus amics, no podria córrer, saltar... Els meus pares intentaven

IES Joanot Martorell Esplugues de Llobregat

consolar-me. Podràs fer moltes altres coses, no pensis que tot acaba i pensaque tens sort, podies haver mort -va dir la meva mare i va esclatar amb un fortplor. El meu pare va donar la volta al llit per abraçar-la i consolar-la. Em van dir que la meva paraplègia no era total, i segons els metges al no haver-me afectata l’aparell excretor, era un bon símptoma, perquè encara que fos estrany pocsmalalts amb aquestes característiques havien aconseguit posar-se en peu icaminar. Sord, cec i mut. Així em vaig tornar, no volia saber res, era el meuproblema que em deixessin en pau. Mai més tornaria a caminar. Oh! quina sort,podria fer caca tranquil·lament, quin consol.Van passar uns quants dies a l’hospital. Em van venir a veuremetges,psicòlegs, infermeres, tots semblaven preocupats, però un cop estreuen la bata i arriben a casa seva amb la seva família els importa un benegre. En canvi jo no podia sortir d’aquella situació.Un dia va venir un noi a la meva habitació sense avisar, era alt, jove, castany icarregat d’alegria i entusiasme. Portava una bata blanca de l’hospital i el pitjor era el que portava arrossegant a les mans. Era una cadira de rodes! No m’hopodia creure, no la volia veure. Si més no, volia quedar-me postrat al llit per sempre. El noi es va presentar amb el nom de Pere dient que seria el meufisioterapeuta. Va dir que les meves fractures ja anaven solidificant bé i ja notenia quasi ferides. Tenia raó. Però jo no volia anar en aquesta cadira, tot i aixòno ho vaig dir, i obedient vaig deixar que entre el meu pare i en Perem’aixequessin em seguessin a la cadira. Llavors en Pere va agafar la cadira i lava començar a empènyer. Li va dir al meu pare que es quedés allà, que notrigaríem molt en tornar.Vam anar fins al pavelló on residien els minusvàlids. Jo encara capficat amb lameva desgràcia i amb la ment tancada vaig observar alguna gent. Dospersones jugant als escacs, uns altres parlant, i vaig comprendre que la gentvivia amb això, que jo no seria diferent. Ho havia d’assumir per força,m’agradés o no. Vam passar per un pati on hi havia tres nois jugant a bàsquet ino ho feien gaire malament. Es va parar en una porta. Va trucar i un home joveva obrir la porta, i va saludar en Pere com si fossin molt bons amics. Llavors enPere mentre passàvem a l’habitació d’aquest noi jove em va explicar que ell