Embed Doc
Copy Link
Readcast
Collections

CommentGo Back

Download

2n Cicle- 1r PremiThais Trasmontan – 3r BModalitat: ProsaSegons molta gent la vida és un estat en el que et posen “obstacles”que has d’anar superant.Segons uns altres la vida no és res més que un batec de cor rere l’altre.Jo pensava com aquells últims i quan em vaig adonar que no era així, ja era massa tard.Semblo fort però en realitat no ho sóc i els “obstacles” em superen.Tot va començar quan tornava de la biblioteca. Potser em vaig saltar un semàfor, no ho sé, peròl’últim que vaig veure va ser un cotxe al meu costat dret,tot va ser perquè vaig creuar el carrer sense pensar-ho, escoltant la meva música preferida.Després d’això tot es va submergir en una foscor i silenci tètric estrany per a mi.Desconec quant temps vaig estar així però no va ser gens agradable.Sempre m’he excusat del que havia fet malament, però ara, encara que m’excusés no serviria deres, tot el que veia era negror, i no hi havia ningú.-Joan, Joan , encara que no m’escoltis, vull dir-te...vull dir-te que la culpa va ser meva i nomésmeva, em sento tan malament...- Aquella veu era dolça i càlida, era la meva germana.“No ho sentis, no em vas venir a buscar perquè tenies molta feina...”deia una vegada i una altra,però ningú em responia.-Senyors Coba- era una veu profunda i masculina- El seu fill, bé, està en estat comatós- Ara vaigsentir un petit crit del meu pare ofegat pels plors de la meva mare.- Però, es despertarà, oi? – Era el meu pare, mai l’havia sentit com ara, amb una veu suplicant,buida, trista.-Potser, o potser no- va continuar amb veu dubitativa- Bé, és que no els vull donar falsesesperances, potser es despertarà en unes hores, dies o... mai.El metge va continuar parlant, però ja no l’escoltava. Estava en coma.Mai vaig pensar que acabaria així, en un llit d’hospital , sense poder fer res i amb un futur incertper davant.Vaig tenir temps per reflexionar, mai li havia donat tanta importància a la vida com ara, em sentiacom un nen petit, que mai li fa cas a una joguina i quan li prenen comença a plorar.

Ara pensava en la quantitat de coses que no havia fet i que segurament mai faria.Mai seria pare, mai sabria com és aquest sentiment,no veuria mai més als meus pares envellir feliçment, als meus futurs nebots...mai. En el fons sabia que no tornaria, i preferia morir aquedar-me aquí per sempre.No, ara no em podia deixar anar per aquests pensaments, encara no havia pensat en la mevafamília, en tothom a qui coneixia.Si moria els deixaria i això tampoc ho volia.Havia de prendre una decisió, i ràpid, se m’estava acabant el temps, n’estava segur.Vaig notar una lleu pressió a la meva mà dreta i després vaig sentir una cançó que m’era familiar.Ja sabia qui era, era la meva mare.Em solia taral·lejar aquesta melodia quan era petit. Me’n recordo com si fos ahir. Quan emdespertava per la nit per culpa d’un malson la meva mare sempre era allà per abraçar-me benfort i per cantar-me aquella cançó de bressol. Ara també em venia a la memòria quan el meupare em va renyar per trencar aquell gerro tan lleig, quan tenia uns 9 anys, “però si era horrorós”,li vaig escridassar, i ell primer enfadat i després amb una mirada de complicitat em va xiuxiuejar “oi que sí?, però calla, que si no la mare s’enfadarà amb mi”. També me’n recordava dels capsde setmana a ca l’àvia, on la meva germana i jo jugàvem als camps de roselles. Durant unsinstants em vaig quedar pensant, però no una decisió, sinó que em vaig perdre en tots elrecords, els bons i dolents, en el que hauria d’haver fet i el que no i en com reaccionaria la mevafamília si... moria.L’últim que vaig sentir va ser una cremor des de els dits dels peus fins la punta dels cabells, erainsuportable.Després, tot aquell dolor es va acabar, i em vaig veure cegat per una llum blanca, com la delsfocs dels teatres.Ara podia caminar, però no sabia on. Vaig continuar sense un rumb fix i de sobte, les mevescames van anar desapareixent lentament. Havia mort, això ho sabia, però què passaria ara?això encara no ho sabia cap metge ni científic i ara m’anava a passar a mi. Continuava sentint lamelodia, no tenia por, això havia passat, ja.Naixem per morir i morim per viure en els records de les persones que ens estimen , i, ben mirat,és com ser immortal.Continuava desapareixent, com un paper que es crema.La meva vida va expirar, com una espelma apagada pel vent i l’últim que vaig sentir va ser aquella dolça melodia.

1r Batxillerat. AccèssitLaura Castillo RojasModalitat: Prosa

Realitat o somni?

Que són els somnis sinó el reflex dels nostres sentiments, els nostres pensaments, lesemocions, les il·lusions i els desitjos? Jo ja entenia tot això, però sovint volia creure que elque somiava se’m faria realitat tard o d’hora. Que, en realitat, els somnis ens avancensituacions de la nostra vida que encara han de passar, és a dir, que són somnispremonitoris.I amb tot això, una nit que dormia profundament, vaig somiar amb ella.Jo era dins d’un autocar. Viatjava cap a un destí desconegut, no tenia la més mínima ideade cap a on anava i com era que estava a l’autocar. Però quan la vaig veure, a ella,aquestes preocupacions van fugir ràpidament del meu cap; només podia pensar en aquellanoia.Era asseguda al seient del meu davant. Anava sola, i vaig decidir saludar-la, asseure’m alseient del costat i presentar-me per parlar una mica, per fer el viatge més amè i que no es festant llarg, si és que era llarg. Quan vaig estar al seu costat vaig poder observar la sevabellesa: tenia una cabellera preciosa, llarga i d’un negre brillant; un parell d’ulls petits peròimpressionants, d’un blau clar que relluïa; i la seva pell era blanca i fina. Transmetia tota ellauna sensació de delicadesa tal que semblava que només fregar-la es trencaria.Vam començar a parlar una mica de nosaltres, del paisatge, d’això, d’allò... fins que, no sécom ni perquè, ens vam fer dos petons a les galtes, com si ens acomiadéssim. Llavors, desobte vaig baixar de l’autocar i, sense saber com, vaig aparèixer a la plaça del poble delsmeus avis. Coneixia el poble a la perfecció perquè havia crescut allà, encara que feia tempsque no hi vivia. Mentre me’n adonava que aquells carrers no havien canviat des que vaigmarxar va començar a ploure. Plovia amb intensitat.Des d’ on era podia veure el campanar d’una església, que hi era a prop. Vaig començar acórrer en direcció cap a ella per refugiar-me de la pluja. De camí vaig preguntar-li a unadona on érem, i la seva resposta va ser: “En Santa Eulàlia, noi”. Em vaig quedar parat.Aquell no era el poble que jo coneixia, almenys no tenia el mateix nom, però al somni eraidèntic. En aquell moment va sonar-me el telèfon mòbil que portava a la butxaca. L’agafo.M’havia arribat un missatge d’ ella! Deia: “Però on ets? T’has baixat de sobte”.És llavors quan desperto. Eren les nou del matí. Sense deixar de donar-li voltes al somni,em vaig llevar. Va ser un somni que em va semblar tant real... que vaig decidir buscar aaquella noia. Però... per on podria començar? Què podria fer? Una part de mi em deia queno podia ser, que era impossible, o potser m’havia tornat boig. Només era un somni, resmés. Però l’altra part em deia que si havia somiat allò havia de ser per alguna raó, queexistia un significat, que potser aquella noia existeix de veritat i també l’ha somiat. Haviad’esbrinar qui era.Van transcórrer uns dies abans de posar-me en marxa, uns dies en els que vaig estar pensant on anar i què fer per trobar-la.Vaig decidir començar per Santa Eulàlia, el poble on se suposa que havia estat, en el móndels somnis, és clar. El viatge va ser llarg i per desgràcia meva no la vaig trobar, a ella nitampoc cap pista que m’ acostés.Llavors vaig anar al poble on vaig créixer, on potser la trobava asseguda a la plaça. Però