Embed Doc
Copy Link
Readcast
Collections

CommentGo Back

Download

2n Cicle- 1r PremiThais Trasmontan – 3r BModalitat: ProsaSegons molta gent la vida és un estat en el que et posen “obstacles”que has d’anar superant. Segons uns altres la vida no és res més que un batec de cor rere l’altre.Jo pensava com aquells últims i quan em vaig adonar que no era així, ja era massatard.Semblo fort però en realitat no ho sóc i els “obstacles” em superen.Tot va començar quan tornava de la biblioteca. Potser em vaig saltar un semàfor, noho sé, però l’últim que vaig veure va ser un cotxe al meu costat dret,tot va ser perquè vaig creuar el carrer sense pensar-ho, escoltant la meva música preferida.Després d’això tot es va submergir en una foscor i silenci tètric estrany per a mi.Desconec quant temps vaig estar així però no va ser gens agradable.Sempre m’he excusat del que havia fet malament, però ara, encara que m’excusésno serviria de res, tot el que veia era negror, i no hi havia ningú.-Joan, Joan , encara que no m’escoltis, vull dir-te...vull dir-te que la culpa va ser meva i només meva, em sento tan malament...- Aquella veu era dolça i càlida, era lameva germana.“No ho sentis, no em vas venir a buscar perquè tenies molta feina...”deia una vegadai una altra, però ningú em responia.-Senyors Coba- era una veu profunda i masculina- El seu fill, bé, està en estatcomatós- Ara vaig sentir un petit crit del meu pare ofegat pels plors de la mevamare.- Però, es despertarà, oi? – Era el meu pare, mai l’havia sentit com ara, amb una veusuplicant, buida, trista.

-Potser, o potser no- va continuar amb veu dubitativa- Bé, és que no els vull donar falses esperances, potser es despertarà en unes hores, dies o... mai.El metge va continuar parlant, però ja no l’escoltava. Estava en coma.Mai vaig pensar que acabaria així, en un llit d’hospital , sense poder fer res i amb unfutur incert per davant.Vaig tenir temps per reflexionar, mai li havia donat tanta importància a la vida comara, em sentia com un nen petit, que mai li fa cas a una joguina i quan li prenencomença a plorar.Ara pensava en la quantitat de coses que no havia fet i que segurament mai faria.Mai seria pare, mai sabria com és aquest sentiment,no veuria mai més als meus pares envellir feliçment, als meus futurs nebots...mai. En el fons sabia que notornaria, i preferia morir a quedar-me aquí per sempre. No, ara no em podia deixar anar per aquests pensaments, encara no havia pensat enla meva família, en tothom a qui coneixia.Si moria els deixaria i això tampoc ho volia.Havia de prendre una decisió, i ràpid, se m’estava acabant el temps, n’estava segur.Vaig notar una lleu pressió a la meva mà dreta i després vaig sentir una cançó quem’era familiar. Ja sabia qui era, era la meva mare.Em solia taral·lejar aquesta melodia quan era petit. Me’n recordo com si fos ahir.Quan em despertava per la nit per culpa d’un malson la meva mare sempre era allà per abraçar-me ben fort i per cantar-me aquella cançó de bressol. Ara també emvenia a la memòria quan el meu pare em va renyar per trencar aquell gerro tan lleig,quan tenia uns 9 anys, “però si era horrorós”, li vaig escridassar, i ell primer enfadati després amb una mirada de complicitat em va xiuxiuejar “oi que sí?, però calla,que si no la mare s’enfadarà amb mi”. També me’n recordava dels caps de setmanaa ca l’àvia, on la meva germana i jo jugàvem als camps de roselles. Durant unsinstants em vaig quedar pensant, però no una decisió, sinó que em vaig perdre entots el records, els bons i dolents, en el que hauria d’haver fet i el que no i en comreaccionaria la meva família si... moria.L’últim que vaig sentir va ser una cremor des de els dits dels peus fins la punta delscabells, era insuportable.

Després, tot aquell dolor es va acabar, i em vaig veure cegat per una llum blanca,com la dels focs dels teatres.Ara podia caminar, però no sabia on. Vaig continuar sense un rumb fix i de sobte, lesmeves cames van anar desapareixent lentament. Havia mort, això ho sabia, però què passaria ara? això encara no ho sabia cap metge ni científic i ara m’anava a passar ami. Continuava sentint la melodia, no tenia por, això havia passat, ja. Naixem per morir i morim per viure en els records de les persones que ens estimen ,i, ben mirat, és com ser immortal.Continuava desapareixent, com un paper que es crema.La meva vida va expirar, com una espelma apagada pel vent i l’últim que vaig sentir va ser aquella dolça melodia.1r Batxillerat. AccèssitLaura Castillo RojasModalitat: ProsaRealitat o somni?Que són els somnis sinó el reflex dels nostres sentiments, els nostres pensaments,lesemocions, les il·lusions i els desitjos? Jo ja entenia tot això, però sovint volia creureque elque somiava se’m faria realitat tard o d’hora. Que, en realitat, els somnis ensavancensituacions de la nostra vida que encara han de passar, és a dir, que són somnis premonitoris.I amb tot això, una nit que dormia profundament, vaig somiar amb ella.