Embed Doc
Copy Link
Readcast
Collections

CommentGo Back

Download

Ella

-Molt bé… ja sóc aquí. –es va dir, no gaire convençut.L’Àlex ja feia dies que volia anar a la biblioteca del seu poble. El motiu era trobar alguna pista relacionada amb Ella. Volia descobrir la causa del seu comportament, perquè ell no ho entenia. Ella era la seva millor amiga, una noia diferent de tota la resta.Però últimament es comportava d’una manera estranya, i ni l’Àlex l’entenia. Gràcies ala pista d’una noia que es deia Míriam, l’Àlex havia pogut arribar a la conclusió que podia tenir alguna cosa a veure amb un llibre. La Míriam li havia explicat que un dia ala classe la va veure amb un llibre a les mans, un llibre preciós i diferent de qualsevolaltre. L’hi havia descrit amb molts detalls. Quan Ella es va adonar que la noia mirava elllibre atentament, no li va deixar agafar-lo; es va posar molt nerviosa i va començar acridar “La primera és el primer”, desesperada. I al cap d’uns segons va marxar correntsde l’aula. A l’Àlex li va sorprendre molt tot el que li va explicar la Míriam, en especialel que va cridar. Ella sempre havia estat una noia alegre i tranquil·la, i no podiacomprendre com s’havia posat aquell dia. Però la veritat és que ell va ser el primer enadonar-se de la seva actitud. L’Àlex sabia que Ella sempre llegia molt, i tots els llibresque llegia els agafava de la biblioteca. Així que va decidir, sense dir res a ningú,descobrir el suposat secret que amagava la seva millor amiga.Es va treure el casc i va deixar la seva moto negra aparcada en un racó, molt a prop deles escales de l’edifici. Al seu davant s’alçava un establiment blanc amb unes petitestorres situades als extrems. Va pujar unes escales de pedra, com sempre comptant-les acada pas, i quan va arribar a dalt va poder apreciar perfectament les lletres daurades dedamunt la porta principal: “

Quixot Mundis”

. Va sospirar, i va entrar per la gran i pesada porta de fusta. Un cop a dins, va observar atentament els diferents colors i lluminositatsque oferia la biblioteca. Era un edifici antic, però molt ben cuidat, i estava ple de prestatges i taules per tota la sala. No era un establiment molt gran, però tenia unaimmensa quantitat de llibres. L’Àlex no va perdre ni un minut més: es va dirigir altaulell on la bibliotecària llegia asseguda a la seva cadira, va repetir mentalment lasalutació apropiada que podria utilitzar.-Bon dia. Perdoni... m’agradaria trobar un llibre en especial que m’han descrit... Estracta d’un llibre marró, de tapes dures, amb una Y de color blau al centre... – i va haver de callar de seguida, intimidat per aquells ulls cristal·lins que li va clavar de cop la bibliotecària. Va ser un moviment de cap brusc, que va passar de les lletres del llibre quellegia als ulls verds maragda de l’Àlex. La dona tenia uns ulls petits, però la seva miradaera felina i l’Àlex va arribar a pensar que darrere d’aquells ulls tan penetrantss’amagaven dues peces de gel immaculades.-Tapes dures, de vint-i-cinc centímetres de llarg i disset d’ample, recobertes d’una telasemblant al cuir però amb un tacte molt més suau; les puntes dels costats banyats amb plata, i una increïble Y al centre feta de cristall pur tallat a mà, d’un color safir intens, justament com els meus ulls. Sí noi, sé de quin llibre em parles.Davant d’aquesta impressionant descripció, l’Álex no va poder evitar deixar anar una petita exclamació, que per un moment va atreure a una desena d’ulls curiosos. La veu dela bibliotecària era molt fluixa, quasi imperceptible, però molt ferma.-Silenci. –va dir, amb indiferència. –Mira noi, si vols saber alguna cosa d’aquest llibreés que em tornava boja, era increïble. Però un dia va arribar una noia que abans venia

molt sovint per aquí, i em va demanar que li deixés el llibre. Jo no volia deixar-l’hi, perquè no sabia res d’aquell exemplar: no tenia ni títol, ni editorial, ni cap escrit quel’identifiqués. Per això no l’hi volia deixar. A més, no t’ho creuràs, però el llibre notenia ni una pàgina escrita. Ni una paraula, ni una lletra. –Un cop va dir això, l’Àlex, unsimple noi de catorze anys, no va poder evitar posar una cara d’estranyesa indiscreta. – Sí, ja sé que és absurd, però tot i així em fascinava. I a ella suposo que també. Em va dir que era una qüestió importantíssima, que li havia de deixar per força. Però no vaig cedir, perquè a mi no em diuen el que haig de fer. Mai.L’Álex s’havia quedat sense paraules, el cor li anava a mil per hora. Després de tantsdies sense poder dormir, pensant en la manera de descobrir pistes relacionades amb Ella, per fi aconseguia trobar una cosa més enllà de les seves estúpides conclusions. No sabiaamb certesa si era Ella o no, però no podia evitar pensar que segurament ho era.-Espera, que no he acabat. No sé per què t’explico això, però estic molt indignada ambaquest tema. Un matí qualsevol, mentre revisava uns documents, vaig tenir un pressentiment. No sé per què, però vaig anar directament al prestatge on sempre higuardava aquest llibre, i com ja suposava, el llibre no hi era. Va ser ella, noi! La noiaque em va venir a demanar el llibre. N’estic completament segura. Quina ràbia, no sécom...-Em pot descriure com era aquella noia, si us plau? –va dir ell, amb aquell to tan fluixque utilitzava la bibliotecària. Fins i tot ell es va sorprendre de com l’havia interromput,i de cop va sentir molta vergonya. Però no es va fer enrere, i va seguir mirant-lafixament als ulls, una cosa molt difícil de fer amb aquella dona.-Estic... estic segura que era una noia amb els cabells castanys i els ulls blaus, però moltmés foscos que els meus. –va dir, una mica perplexa.-És Ella...-va murmurar l’Àlex, sentint de cop un nou sentiment que l’inundava per dins:l’esperança. Per fi havia trobat una pista ferma, i no tenia cap dubte que anava per boncamí. Estava a punt d’acomiadar-se, quan la dona es va aixecar de la cadira, i el vamirar fixament, molt seriosa.-Et dius Àlex, oi? –va preguntar, sense alterar la veu.-Sí... –va contestar ell, amb els ulls com unes taronges.-Llavors això és teu. –La bibliotecària va agafar un tros de paper plegat que es trobavasota d’unes carpetes en un costat del taulell. Va allargar la mà fins al noi, i ell el vaagafar, molt estranyat. –L’únic que et puc dir és que això ho vaig trobar sobre la mevataula, el mateix dia que em van robar el llibre. Com pots veure hi posa Àlex en unacara... He mirat el que hi posava, però no ho he sabut interpretar. No sé els valors... bé, ja ho veuràs tu mateix. Vaig decidir guardar-ho, per si de cas, i mira, ara es veu que és per a tu. Perfecte. –després d’una petita pausa, va acabar. –Suposo que coneixes aquellanoia... Si la veus, per tots els dimonis, digues-li que em torni el llibre!L’Àlex no havia apartat els ulls del paper. Era d’un color marró pàl·lid, i semblava comsi hagués estat esparracat d’algun full sencer. En una cara es podia llegir clarament“Àlex”, amb la cal·ligrafia inconfusible de la seva amiga. Ara sí que no tenia cap dubteque havia estat Ella. Sense cap gest de comiat, va anar caminant fins a una de les taulesmés apartades de la biblioteca, entre dos prestatges on hi havia llibres de fantasia illibres d’adults. Era una taula rodona amb només una cadira. Es va asseure i va posar el paper damunt de la taula, encara plegat, amb el seu nom mirant cap amunt. Encara nos’ho creia.

-D’acord... –es va dir, intentant concentrar-se. Per a ell, aquest pas era molt important.L’Àlex sentia que la seva amiga cada vegada estava més lluny d’ell, més lluny de laresta del món. L’havia intentat ajudar, però va arribar un moment que es va adonar queno podria fer res per ajudar-la. No si ella li ho impedia. Amb la mà encara tremolosa, vaagafar el paper per mirar-lo més atentament. Aquesta vegada no va vacil·lar, i amb lesdues mans va desplegar-lo.Es va quedar quiet, sense dir res, quasi sense respirar. “No pot ser...” va poder murmurar. Davant els seus ulls no hi tenia res més que la fórmula de les equacions desegon grau completes. No s’ho podia creure: Ella i l’Àlex sempre havien estat d’acordamb odiar les matemàtiques, perquè a cap dels dos els agradava. En especial, no podiensuportar les equacions de segon grau, i cada vegada que en veien una es dirigien unamirada de complicitat especial, que ningú més sabria fer. I ara aquesta complicitat esveia reflectida en un tros de paper, amb una equació de segon grau escrita per Ella ambllapis.Com sempre havia passat, no ho sabia resoldre. Per a ell era una espècie d’enigmamatemàtic dificilíssim, una equació sense sentit, un joc de lògica massa complex. Vaarrufar el nas, entre sorprès i capficat. L’única cosa que li donava voltes pel cap era quehavia de fer l’equació, fos com fos. Però la veritat és que no tenia ni idea de comresoldre-la. En primer lloc va pensar que havia de saber els valors de les incògnites,com havia dit la bibliotecària. Però no hi havia res més escrit en cap altra part del trosdel paper. Va decidir que ho podria resoldre donant diferents valors a les lletres, i vacomençar a endinsar-se en una de les coses que menys li agradaven en el món.La biblioteca estava en un silenci absolut. Havien passat dues hores, i l’Àlex no havia pogut resoldre res. Havia demanat paper i bolígraf a les noies de la taula més pròxima, per escriure totes les teories que se li acudien. S’havia passat mitja hora seguida amb el paper i el bolígraf sobre la taula, i amb el tros de paper desplegat mirant cap a ell. Elsseus ulls verds maragda no s’havien apartat ni un moment de l’equació i, recolzant elcap amb les mans, no havia parat de pensar. Tenia el cabell castany remogut i una micadespentinat. Estava tan capficat que ni s’havia adonat de la presència d’aquella nena,que ara arribava cap a ell.-La Llum em va avisar. –va xiuxiuejar. El nom que havia pronunciat la nena li va provocar un mar interior de records, fent-li recordar cada moment al costat d’Ella, cadaxerrada, cada instant veient el seu somriure. Però ja feia dies que no deia res, ja no reia, ja no el mirava de la mateixa manera que abans. I en sentir el seu nom, en pensar que potser encara quedava alguna cosa dins la seva amiga que es pogués salvar, el vareconfortar. Perquè Ella, la Llum, havia parlat amb una nena petita, li havia explicatalguna cosa.L’Àlex va deixar de mirar el tros de paper, després de tanta estona, per observar ambdeteniment la nena que es trobava davant seu. Aquesta va somriure àmpliament, i li vadedicar una mirada plena de felicitat. L’Àlex va poder apreciar que els seus ulls li brillaven, uns ulls marrons tan grans i sincers com una estrella al cel.-...Què has dit de la Llum? –va preguntar, encara incrèdul. En aquell moment es va fixar més en aquella nena: era una nena rossa, d’uns set anys, que portava dues cues a cadacostat del cap i tenia un grapat de pigues a cada galta. Portava una samarreta fosca i uns