Som menjat taronges ...
Peres i taronges.
o fan tanta estona que,
N quan anàvem a comprar
a sa botiga, demanàvem les
fruites pel seu nom. Però poc a
poc, subtilment, s’han introduït als
supermercats i quasi per tot els
codis per a referenciar els
productes, així les peres han
passat a ser “el 49” o les taronges
s’han convertit en unes barres tal
com “212645234 “1.
Fins i tot al banc, o de
viatge, poc podem fer si no
aclarim que el nostre DNI és el
número tal o que la targeta de
crèdit és el numero qual (per cert,
no oblideu de posar-hi el codi
secret, no fos que la perdéssiu, i
podríeu tenir un disgust !): codis i
més codis.
Significant i significat.
Un codi és i l’utilitzem com,
una representació simbòlica d’un
objecte. Té un significat:
l’objecte que representa o respecte: “...la idea de sud no
substitueix simbòlicament i és
alhora el seu significant. Per tal
1
AECOC (Asociación Española
Codificación Comercial), és un dels membres
dels organismes internacionals que vetllen per
la correcta assignació i ús dels codis de barres
EAN8/EAN13 i d’altres.
Escrit a Mahó l’any 1999
de tenir una relació de les
equivalències entre codis i els
objectes codificats, hauríem de
disposar d’una mena de diccionari
on s’identifiqués cada significant a
quin significat correspon.
Podríem generalitzar aquest
concepte observant que les
paraules de la nostra parla, de fet
són codis (significants) amb un
sentit precís que tots nosaltres
coneixem i que ens evoca, quan les
sentim o llegim, el seu significat.
Així, quan veim escrit
“arbre”, tots pensem en una
mateixa idea, referent a
l’abstracció que, a força d’anys,
ens n’hem fet, després de veure
molts d’aquests senyors del món
vegetal; és a dir, “arbre” el un codi
o signe, un significant, i allò en què
vostè i jo ara pensam és el seu
significat.
De fet, no hi ha cap mena de
relació intrínseca entre significat
i significant, ben al contrari, el
significant és completament
arbitrari, excepte en el paper que
convenim donar-li: diu Saussure2 al
està lligada per cap relació interna
amb la seqüència de sons [s]-[u]-
[d] que li serveix de significant;
de podria estar representada per
2
Ferdinand de Saussure, Cours de Linguistique
General, Ed.Losada (Buenos Aires 1945)
Pàg.130
Miguel Ferrá Rotger Pàg. 1
Som menjat taronges ...

qualsevol altra seqüència de sons. que gaudeix del consens

Veieu, com a proves, les internacional i que ens permet
diferències entre les llengües i enviar (o gravar a l’ordinador) un
l’existència de les llengües en si missatge o qualsevol text o
mateixes...”. informació, caràcter a caràcter,
sense ambigüitat.
Codis Informàtics.

Avui en dia ningú s’estranya

que el món sigui un mocador, que
puguem enviar o rebre cartes
electròniques (e-mails) d’un cap a
l’altre de la Terra, en qüestió de
segons, o que els diners vagin i
venguin a la velocitat de la llum,
però res de tot això seria possible
sense els ordinadors, i les xarxes
informàtiques.
Si fer-se entendre per les
persones és difícil, què serà fer-
ho per les màquines, que no tenen Així, quan rebem un e-mail,
experiències ni anàlisi del context, el que ens arriba és una règula
ni picardia per omplir els buits i d’impulsos elèctrics, posem pel cas
les intencions de les paraules. que positius i negatius, que
Imaginau que polsem la tecla l’ordinador té identificats amb
“A”; l’ordinador identifica aquest zeros i uns, on cada 8 d’ells
caràcter (que ara assoleix el paper codifiquen una lletra4.
de significat) amb un grup de
zeros i uns, “10000001” és el Code) són els standards de codificació més
significant de la lletra “A” utilitzats arreu del món informàtic.
4
Un bit o unitat de informació pot tenir dos
majúscula, definit de forma molt valors: 0 i 1, és a dir dos estats. Dos bits poden
precisa per un criteri tenir 4 estats 00, 01, 10, 11. Tres bits 8 estats
possibles i, per tant, 8 bits tindran 28 = 256
d’equivalència: la taula ASCII3,
estats; és clar, podran codificar 256 caràcters.
Aquest en un número adient per a tots el
caràcters del teclat (lletres majúscules i
3
La taula ASCII (American Standard Code for minúscules, signes de puntuació, números,
Information Interchange) i la taula EBDIC l’espai, etc.). 7 o 8 bits formen un Byte o
(Extended Binary-Code Decimal Interchange caràcter, la unitat de codificació.

Escrit a Mahó l’any 1999 Miguel Ferrá Rotger Pàg. 2

Som menjat taronges ...
De fet, texts, programes o
qualsevol informació (imatges,
instruccions, directoris, índexs,
etc. ) estan, emmagatzemats en el
mateix format, un ús adient dels
quals permet el comportament que
tots esperem dels ordinadors.
Fins i tot quan ens trobam
en front d’un programa molt
sofisticat5, tot el que es mou (a
gran velocitat) no és més que un
conjunt (molt complex) de codis,
que simbolitzen dades i accions
entre elles.
Potser ens hauríem de
demanar si, rera d’ells, hi ha
alguna cosa més: en el llenguatge
humà, en torn de les paraules hi ha
imatges, emocions, sentiments,
(¿n’hi ha?), ¿què hi ha a les
màquines rera els codis?;
aquesta és una vella qüestió,
present encara als pensadors
actuals (R.Penrose, N.Chomsky, i
altres,) que ja va ser plantejada
al segle XII.6
5
Ens referim entre altres coses a la realitat
virtual i sobretot a la intel·ligència artificial, un
dels reptes de la informàtica del present i del
futur, que pretén dotar els ordinadors d’un
“interface” més humanitzat, tan en el seu
comportament com en la seva capacitat per
reconèixer i respondre amb el llenguatge
“natural “. Potser veurem prest màquines de
companyia o servents mecànics amb capacitat
de acatar ordres domèstiques senzilles.
6 7
Guillem d’Ockam (1290 -1349), un dels
antecedents més preclars del racionalisme, que
esclataria poc temps desprès, conegut
popularment per donar cos al personatge de
Escrit a Mahó l’any 1999
El codi genètic.
Codificació comercial o
industrial, informàtica o fins i tot
paraules o imatges, (¿No son codis
els bisons d’Altamira o la nostra
estatueta d’Imhotep per al que
volen representar ?) ens podrien
fer pensar que l’assignació
simbòlica d’un significat a un codi
és una activitat abstracta, pròpia
del humans, que gaudim d’un
intel·lecte capaç de l’abstracció i
que ens posa per sobre del resta
de la Naturalesa (¿···?).
Tanmateix aquí, un cop més,
resulta ferit el nostra orgull.
Fa 3.500 milions7 d’anys que
existeixen organismes sobre la
Terra i, si hem de ser francs, en
fa tan sols 25 que començam a
comprendre els misteri de la seva
capacitat per a mantenir les seves
característiques de generació en
generació.
ficció Guiem de Baskerville, de “El Nom de la
Rosa”, d’Umberto Eco, plantejava la qüestió
del nominalisme, es a dir, posava en dubte que
rera els noms (les nostres paraules enteses com
a codis) existesqui res més que altres noms, en
contra del pensament Platonià, que suposava
que donaven suport a les idees abstractes, els
conceptes, les imatges mentals, “Els
Universals”.
Els primers fòssils de què tenim testimoni,
organismes bacterians, o restes de la seva
activitat, han estat datats, si fa no fa, amb
aquesta antiguitat.
Miguel Ferrá Rotger Pàg. 3
Som menjat taronges ...

Si haguéssim de resumir bàsics, els aminoàcids, que com les

molt breument el que fa un lletres d’aquest paràgraf,
organisme primitiu8, una cèl·lula o s’encadenen formant un filament
fins i tot, una bactèria, podríem encaragolat, que es replega sobre
dir que a partir de materials del ell mateix, assolint la configuració
medi que l’envolta (nutrients), es geomètrica i elèctrica de la que
capaç de fabricar les substàncies deriven les seves propietats.
que li són pròpies. Cadascú de nosaltres (i de
El secret d’aquesta activitat tots el éssers vius) té els seus
es troba als enzims, molècules enzims i les seves proteïnes
proteiques amb configuració característiques, gairebé
tridimensional i amb propietats exclusives i, per tant, les
catalítiques, veritables eines substàncies que d’elles es deriven,
químiques que, pas a pas, van les quals, ens confereixen la
modelant els nutrients fins a nostra particular singularitat.
convertir-los en totes i cada una Una filleta rossa i amb els
de les molècules característiques ulls blaus, ho és perquè a les seves
de la cèl·lula. cèl·lules hi ha els enzims capaços
de transformar els aliments que
menja, en els pigments que
donaran els esmentats caràcters
observables.
El número d’enzims que té
un organisme pot variar segons la
seva complexitat, però sempre és
elevat (a les bactèries ja són uns
milers i a les persones pot ser
estan vora dels 100.000 tipus
diferents), i a cada tipus
d’organisme (a cada individu)
La configuració d’aquestes cadascun d’ells té una seqüència
proteïnes es deu a la seqüència, perfectament establerta,
molt precisa dels seus components qualsevol canvi de la qual pot ser
fatal quant a la supervivència.
8
Els organismes complexes, con nosaltres, no Cap als anys 60,
fan res més que la suma (ben cert es que
sinèrgica, que dóna lloc a propietats emergents) l’efervescència dels
de les activitats de les seves cèl·lules.

Escrit a Mahó l’any 1999 Miguel Ferrá Rotger Pàg. 4

Som menjat taronges ...

descobriments bioquímics va correspondència entre els gens i

popularitzar l’ADN, (Fins i tot en les proteïnes (Yanofsky).
Salvador Dalí parlava d’ell com a Així com la taula ASCII
paradigma de la creativitat relaciona caràcters y bytes,
artística) donant a conèixer que podem identificar els aminoàcids
les característiques del éssers corresponents a la seqüència de la
vius, els caràcter hereditaris de proteïna amb grups de 3 bases
Mendel o si ho voleu dir així, la presents a l’ADN: aquesta mena
informació genètica, resideix en de diccionari és el codi genètic.
aquesta substància. L’ADN és un
filament on se succeeixen
ordenadament quatre tipus de
components que, per simplificar
anomenarem A, G, C, T(U)9 ,
aquesta seqüència i la seva
disposició, descoberta per
Watson i Crick els anys 50, va
romandre un misteri fins que
Severo Ochoa, A.Kornberg,
Niremberg & Korana i d’altres van
poder esbrinar el seu significat.
Ho heu llegit bé: significat, en el
sentit que ja coneixem.
Ens trobam en front de
Hem dit que cada proteïna veritables “Bytes genètics” o
consta d’un número precís i codons, dels que si bé la majoria
ordenat d’aminoàcids; l’ADN seran traduïts per aminoàcids
disposa de segments separats on alguns tenen un significat anàleg
cadascun d’ells (un gen) codifica la als signes de puntuació: inici de
seqüència d’una proteïna: cada frase (la majúscula del text
gen guarda informació sobre la escrit), que correspon al triplet
seqüència de la seva proteïna; hi “AUG”, i final de paràgraf (el
ha, per tant, una estricta punt) amb sentit de fi de síntesi
de proteïna, els anomenats codons
9
STOP.
Els nucleòtids, basats en les substàncies
Adenina, Guanina, Citosina i Timina, (o Uracil),
també conegudes com a bases nitrogenades.

Escrit a Mahó l’any 1999 Miguel Ferrá Rotger Pàg. 5

Som menjat taronges ...
Universalitat.
D’ençà que els organismes
van començar a pujar graons a
l’escala evolutiva, la informació
genètica, la riquesa informativa
de l’ADN va anar incrementant-se,
guanyant els seus propietaris cada
cop noves i més complexes
característiques per ser
“competitius” al medi en què
pugnaven per sobreviure. Però el
codi genètic, el suport d’aquesta
riquesa, sembla ser que des
d’aleshores pràcticament no ha
variat.
Potser el més sorprenent de
tot és la seva universalitat, és a
dir, tots el organismes, pel que
fins ara coneixem, utilitzen el
mateix codi per tal de guardar
simbòlicament la seqüència de les
proteïnes, des dels Virus i
bactèries, fins als organismes
superiors, inclosa l’espècie humana.
D’aquesta qüestió en podem
treure dues conseqüències, la
primera de les quals és l’origen
comú de tots els éssers vius: quan
les primeres formes de vida van
optar per aquest format concret
de codi, la casualitat que altres
línies evolutives encertessin
justament la mateixa estructura,
era altament improbable o bé,
Escrit a Mahó l’any 1999
potser, les que van optar per
altres formats de codificació van
extingir-se molt prest; per tant,
tots els organismes han de derivar
d’un únic avantpassat molecular
comú.
I aquesta elecció es va
prendre a l’alba del organismes,
a l’oceà primitiu de la Terra,
milions d’anys abans del naixement
de la nostra espècie.10
L’altra es una qüestió de
necessitat: cada vegada tenim
més proves de que la promiscuïtat
genètica, entesa com el constant
intercanvi d’informació entre els
organismes (ben coneguda entre
els éssers més senzills), és un fet
en totes les formes de vida.
Així, quan un virus11 injecta
el seu àcid nuclèïc a una cèl·lula
(l’infecta), tot el metabolisme
d’ella queda sota el control del
material genètic del virus, passant
el sistema de traducció cel·lular a
10
Potser aquí se’ns desvetlla una punta del
misteri de les paraules de Sant Joan quan diu “ I
la Paraula es va fer home i visqué entre
nosaltres”, en el sentit còsmic del turmentat
Pare Télémond (“Les sandàlies del Pescador”
de Morris West), o ens fa pensar en la tesi de
J.Monod, prestigiós bioquímic francès, que
afirma, basant-se en l’universalitat del codi
genètic, que la intel·ligència és anterior a la
vida.
11
Els virus són una capsa de proteïna que
envolta l’àcid nucleïc portador de la informació
genètica necessària per tal de construir les
proteïnes de la capsa. Tenen la informació, però
no la maquinària de traducció, que agafen “en
préstec” de la cèl·lula que infecten.
Miguel Ferrá Rotger Pàg. 6
Som menjat taronges ...
fabricar la proteïna del virus.
Alhora, els gens del virus són
replicats (sempre pels enzims
cel·lulars) i abans d’un hora
existeixen alguns centenars de
còpies del virus infectant, que de
nou comencen el cicle d’infecció.
Segurament quan tornem a
estar refredats, o pitjor, passant
es grip, pensarem en la destrossa
molecular que ens estan fent
aquests intrusos a la nostres
estructures més íntimes.
Alguns cops, junt al material
genètic propi, el virus (com si fos
una papallona molecular)
arrossega part de l’ADN de la
cèl·lula infectada, afegint-lo (com
el pol·len viatja en els insectes), a
la nova cèl·lula hoste, que guanyarà
nous gens i, per tant, noves
característiques (transducció).
Altres vagades son les
cèl·lules que es passen (com
nosaltres ens deixem el diari)
part de la informació genètica
(transformació).
¿Com podrien ser possibles
tots aquest intercanvis i mesura de la quantitat d’informació d’un
destrosses si el codi genètic no
fos comú a tots els organismes?.
Atès que fa 3500 milions
d’anys que manté aquest caràcter,
podem concloure que hi ha un
diàleg genètic constant i general,
Escrit a Mahó l’any 1999
del qual no es convenient fer-s’hi
enfora de cara a la supervivència
del organismes, sota el risc de
quedar incomunicat.
Epíleg.
D’ença que Shannon12 va
establir les bases de la Teoria de
la Comunicació (l’any passat se’n va
celebrar el 50 aniversari), s’han
desenvolupant diverses escoles o
corrents de pensament sobre les
qüestions que hem vist, però per
resumir-ho podem citar-ne dues:
La primera es basa en les
idees de Sausurre i l’escola de
Praga, en la que es pren com a
base la comunicació i l’intercanvi
d’informació. En la segona,
l’element considerat és sobre tot,
el codi. Ambdues, no obstant açò
(i tot el que hem vist ho recolza13 )
12
Claude Shannon fundà l’any 1948 la Teoria
de la Informació amb l’article “A Matematical
Theory of Communication”, establint-hi, a més
dels conceptes bàsics que estudien el alumnes
d’avui (emissor, receptor, canal, codi, context,
soroll, redundància...), els pilars de matèries tan
dispars con la informàtica , l’ecologia o la
missatge en bites: I = -Σpilog2pi (Σpi = 1)
utilitzada també per mesurar la diversitat de les
poblacions naturals i la “salut” dels ecosistemes.
(R.Margalef)
13
Resulta paradigmàtica la confusió creada
quan els codis de escriptura i de lectura son
diferents. Tots ho heu vist als documents
“mecanitzats” el que passa per exemple amb la
soferta lletra “ñ” o amb les vocals accentuades,
correctament escrites i erròniament impreses
Miguel Ferrá Rotger Pàg. 7
Som menjat taronges ...

conflueixen en la idea de la greu

confusió que pot crear l’alteració
del codis o referents de la
comunicació.
Tot l’espai semiòtic (on
s’agrupa la comunicació i els
elements que es comuniquen) pot
ser considerat com un organisme
les parts del qual no es poden
separar. Tampoc és convenient,
sota risc de crear confusió,
incrustar-hi elements nous que no
surtin de la mateixa semiosfera:
diu Lotman14 “Así como pegando
distintos bistecs no obtenemos un
ternero, sumando los actos
semióticos particulares, no
obtenemos un universo semiótico.
Por el contrario, solo la existencia
de tal universo –la semiosfera-
hace realidad el acto sígnico
particular”.
Qui tingui orelles per a
escoltar, que escolti.15

convertides en qualsevol altre caràcter aliè,

segons el capritx de la impressora.
14
Iuri M. Lotman, “La Semiosfera”, Tartu,
1984, transcrit literalment de la traducció del
rus, feta per un especialista.
15
Lluc, 14,35.

Escrit a Mahó l’any 1999 Miguel Ferrá Rotger Pàg. 8