Welcome to Scribd. Sign in or start your free trial to enjoy unlimited e-books, audiobooks & documents.Find out more
Download
Standard view
Full view
of .
Look up keyword
Like this
2Activity
0 of .
Results for:
No results containing your search query
P. 1
AQUEST ÉS EL FINAL DEL MEU TRAJECTE

AQUEST ÉS EL FINAL DEL MEU TRAJECTE

Ratings: (0)|Views: 12|Likes:
Es deia István Kelemen i tenia setze anys quan va descobrir que el cor d'Europa ardia en flames, però ignorava que una acció seva anava a canviar la Història Universal...
Es deia István Kelemen i tenia setze anys quan va descobrir que el cor d'Europa ardia en flames, però ignorava que una acció seva anava a canviar la Història Universal...

More info:

Published by: Sandra Elena Dermark Bufi on Sep 09, 2013
Copyright:Attribution Non-commercial

Availability:

Read on Scribd mobile: iPhone, iPad and Android.
download as PDF, TXT or read online from Scribd
See more
See less

07/21/2014

pdf

text

original

 
 AQUEST ÉS EL FINAL DEL MEU TRAJECTE(Un destí siscentista)
Sandra Dermark18-1-2013(Dedicat a tots aquells que es traslladen entre el nord protestant i el sud catòlic d’Europa)
Un assassí honrat, si ho voleu dir, perquè no vaig fer res per odi, sinó per honor 
.”
La tragèdia d’Otel∙lo
, William Shakespeare.Es deia István Kelemen i tenia setze anys quan va deixar el feu dels seus pares. Aquella regió, on ell va nàixer i créixer, era un paratge de somni, amb un suau clima mediterranilitoral. Des dels penya-segats blancs on s’alçava l’alcàsser que era la seva llar, passant per hortes de fruiters i viles de cases blanques, tot allò era de la seva dinastia, encara que passariaal seu germà Károly quan es quedaren orfes. Rarament plovia (per primavera i tardor, i a bots ibarrals), i mai havia nevat durant segles.Els senyors feudals dels encontorns li devien lleialtat al governador de la província de Croàcia, iaquest li devia lleialtat al kàiser Ferran II, resident a Viena. Als fills dels petits nobles com elsKelemen, els resultava una incògnita què tramava aquell austríac, envoltat d’astròlegs i de jesuïtes, als seus salons manieristes.No havien sentit parlar mai de protestants, i no s’assabentaren de l’esclat de la guerra fins a pleestiu de 1631, durant la festa de la collita d’aquell any. Tots els vassalls dels Kelemen s’estavendivertint a l’ombra dels ametlers, inclós el segon fill dels senyors feudals, que es passava elsdits per una llarga cueta negra, lligada amb un senzill llaç de setí vermell. István, mentres’arreglava els cabells, estava xuclant una tija de fenoll i pensant en el seu futur. Ells’interessava pels astres, per l’alquímia, per la mitologia clàssica i per qualsevol cosa queescapara al seu control.S’havia previst que seguira una carrera universitària, després de la qual ell seria lliure per aaplicar els seus coneixements.No imaginava que aquell no fóra el destí que li esperava.Era un adolescent d’aparença fràgil i una mica femenina, reforçada per tres pams de cueta i per uns ulls marrons que brillaven a la llum del sol. Aquell vespre, van arribar a la contrada uns genets vestits de verd, amb botes altes i barretsemplomallats. Van demanar audiència amb
Herr 
 Kelemen mentre els fills d’aquest dormienplàcidament.Eren enviats de la Lliga Catòlica, i pertanyien a un regiment que havia perdut la desena part delsseus efectius en combat poc després de l’entrada de Suècia en la guerra.- Ens fan falta... un alferes, un sergent i catorze soldats rasos.- Si així és, encara que no estiga d’acord, enviaré el meu segon fill a lluitar per una causa tanimportant.Només els segons fills d’aristòcrates podien, aleshores, començar llurs carreres militars com aoficials (encara que, amb el fet de que aquella guerra es convertís en un negoci, l’ascens també
 
s’obtenia per mèrits propis). Així que, al dia següent, István Kelemen va deixar el feu dels seus pares per a combatre en unconflicte que s’emportava cada any més vides.Les primeres coses que va aprendre eren crucials: que l’exèrcit constava de mercenaris detotes les províncies del Sacre Imperi i de prou estrangers; que la
koiné
del campament era lallengua alemanya (la seva llengua materna, la qual cosa no suposava cap problema); que certsdissidents renegats de l’Església Catòlica, els quals es feien dir “protestants”, eren heretges imereixien morir; que els països del nord d’Europa i llurs monarques eren partidaris d’aquestaheretgia i, per tant, enemics de l’Imperi i de la vertadera religió cristiana; que, entre els cabdillsprotestants, destacava Gustau Adolf de Suècia, que potser no fóra tan temible; i que el seudeure com a alferes era portar i protegir la bandera del regiment amb la seva vida, ja que perdrel’estendard comportava la dissolució de la unitat.Li van mostrar la bandera quan arribaren al campament la primera nit: era groga, amb l’àligabicèfala dels Habsburg brodada en negre. Amb la mà dreta al cor i davant aquell estendard, el jove oficial va jurar lleialtat al Sacre Imperi, a la Lliga Catòlica, a l’Església Catòlica i al seuregiment, el qual s’havia constituït sota Carles V i sumava dècades d’experiència.Ell va fer uns quants amics al dia següent, mentre cavalcava cada vegada més cap al nord.Durant els dies següents, s’adreçaren a Saxònia, sempre en direcció nord-est. Li va donar temps a l’alferes Kelemen a conéixer tots els seus companys, a acostumar-se a la vidacastrense i als climes centroeuropeus d’Àustria, i àdhuc a desenvolupar unes cames mésfermes. Creuant els Alps, creuant la confluència del Lech i el Danubi, passant per contrades per a ell desconegudes. El coronel li va parlar del generalíssim del bàndol catòlic: el comte Johannde Tilly, procedent de Flandes, un pare per als seus homes, que gaudia de prou estima a lesaltes esferes... a diferència d’Albert de Wallenstein, un lliurepensador aburgesat que tambéhavia posat els seus diners a disposició del kàiser, però que no havia aconseguit elcomandament suprem de l’exèrcit. Als gravats, Tilly apareixia segur de sí mateix, gallard, d’ullsblaus brillants i rínxols color argent, amb el seu plomall vermell i la seva casaca verda; iWallenstein, ambiciós, silenciós i inexpressiu, de cabells i ulls totalment negres. El primer,fervent catòlic, era abstemi i havia fet vot de castedat; i l’altre es lliurava completament alsplaers sensuals (Era a les ordres de Tilly que estava aquesta Lliga Catòlica: Wallenstein tenia elseu propi exèrcit).La disciplina que regnava als exèrcits de la Lliga era rígida, inflexible, com el seu generalíssim.S’havia d’entrenar als vespres vora la foguera, marxar sense treva, i passar per les armes lesdones i els infants de religió protestant, només pel fet de ser “heretges”. Els oficials tenienprohibit emborratxar-se i jugar a les cartes, així com entregar-se a altres distraccions, sota penade mort.En alemany, Breitenfeld vol dir
 plana vasta
, i aquesta denominació rep encara la plana delsvoltants de Leipzig. Aquest va ser l’escenari d’una cruenta batalla entre catòlics i protestants, el7 de setembre de 1631, que també va resultar un punt d’inflexió en la trajectòria professional ipersonal d’István Kelemen.Primer, perquè va ser el seu baptisme de foc. Les descàrregues dels arcabussos i dels canons,els crits dels oficials i dels ferits, les impressions que va rebre eren tan reals com no n’haviallegit mai a cap llibre, abans d’enfrontar-se als suecs per primera vegada. Si jugava bé les seves
 
cartes, rebria un ascens a tinent.
Gott mit uns! 
”, cridaven els oficials protestants. Al capdavant de llur exèrcit, sobre un corser castany, cavalcava un home alt i ros, amb un plomall blau al barret i sense cuirassa sobre lacasaca groga. Quan István va veure tots aquells enemics llançar-se sobre les files imperials,tan ràpidament que no li va donar temps a veure’ls amb més detall, va forcejar amb ells per aque no li arrencaren la bandera de les mans, però no tenia prou forces com per a impedir que lila prengueren davant ell. Aleshores, el regiment sencer va haver de recular. Vint soldats rasos itres tinents havien caigut inconscients, sagnant, sobre l’herba.-
Jesus, Maria! 
 - van respondre els catòlics abans de tornar a llançarse contra l’enemic. Peròvan tenir que recular un cop més. Cinc atacs més van intentar, van fracassar i van haver derecular. El jove alferes va veure molts dels seus amics, dels seus homes i àdhuc desconegutsregar la plana amb la seva sang, mentre els suecs es feien amb més i més estendardsimperials i de la Lliga.-
Weh und ach! Der Generalissimus verblutet!
- es va sentir entre les descàrregues d’arma defoc. Havien ferit el generalíssim, els havien pres les banderes, només en quedaven menys d’unterç, de supervivents: els catòlics no tenien altra opció que rendir-se. Un alt oficial va hissar unabandera blanca, improvisada amb una camisa, mentre es donava l’ordre de retirada. Amb la posta de sol, plens de vergonya, els supervivents de la Lliga van tornar al quarter general. Els suecs ja hi havien fet de les seves: s’havien endut els objectes de valor, els cofresplens de peces d’or i les provisions. I havien trencat els pocs mobles que hi restaven: era com sihi hagués passat un eixam de llagostes. Aquell vespre, quedava més que clar que elsprotestants eren els vencedors. Després de trenta-sis victòries, l’invicte Tilly havia trobat undigne adversari. Els veterans de les guerres de Flandes que solien acompanyar-lo (en quedavenquatre gats, després de la derrota) vetlaven per ell dins la carreta dels ferits, on el seu cirurgiàpersonal li havia cosit una ferida prou rellevant: el generalíssim havia rebut una estocada d’unaespasa sueca entre les costelles falses del costat dret. L’acer havia penetrat fins a punts vitals:pàl∙lid com els seus rínxols, en recobrar el sentit, el comte de Tilly escopia, àdhuc vomitava,sang densa amb grumolls i de color fosc. A l’avançada edat de setanta-dos anys, podria haver mort d’una ferida com aquella, però el seu organisme va resistir, gràcies al seu frugal i senzillestil de vida. Això si, es va comentar entre els oficials que potser podria morir, sentint-seculpable, en adonar-se de la debacle de Breitenfeld. El generalíssim només va recobrar la salutfísica: esperava retrobar els protestants i prendre’s la revenja.Com molts altres regiments, el de l’alferes Kelemen es va haver de dissoldre, i els seussupervivents, entre ells el jove oficial, van ser fets presoners. Ell, lògicament, es sentia culpablede la derrota, i va estar a punt de plorar. Va ser aleshores quan va canviar de bàndol. Allunyant-se de les runes del quarter general de la Lliga Catòlica, es van dirigir, lligats ambcordes, al campament enemic. Segur que, almenys, li donarien una feina com a enllustrador debotes. Allí, la
koiné
també era l’alemany, i la presència estrangera era molt més intensa que entre elscatòlics. Però el que més li va sorprendre era veure els oficials jugant a la gallineta cega entornde la foguera. El més alt, que lluïa una punxeguda barba rossa i uns imponents mostatxos, noes protegia amb una cuirassa, sinó que només duia una còmoda casaca de setí groc.L’oficial a qui li tocava perseguir els altres amb els ulls embenats li va temptejar el pit durant uns

You're Reading a Free Preview

Download
scribd
/*********** DO NOT ALTER ANYTHING BELOW THIS LINE ! ************/ var s_code=s.t();if(s_code)document.write(s_code)//-->