Welcome to Scribd. Sign in or start your free trial to enjoy unlimited e-books, audiobooks & documents.Find out more
Download
Standard view
Full view
of .
Look up keyword
Like this
4Activity
0 of .
Results for:
No results containing your search query
P. 1
La insígnia - León Felipe

La insígnia - León Felipe

Ratings: (0)|Views: 254|Likes:
Published by LibertadAmistad
Al·locució poemàtica escrita l'11 de febrer de 1937, arrel de la caiguda de Màlaga, i pronunciada per primera vegada al Coliseum de Barcelona, el 28 de març.
"Res d'orgulls
ni jerarquies sagrades,
ni genealogies eclesiàstiques.
La veu dels profetes –recordeu-la–,
és la que té més sabor de fang.
De fang,
del fang que ha fet l'arbre –el taronger i el pi–,
del fang que ha format
el nostre cos també.
(...)
Escolteu,
escolteu, espanyols revolucionaris,
escolteu de genolls.
No us agenolleu davant de ningú.
Us agenolleu davant vosaltres mateixos
davant la vostra mateixa veu,
davant la vostra mateixa veu que gairebé havíeu oblidat.
De genolls. Escoleu.
(...)
S'ha d'encendre una estrella!
Una sola, sí!
S'ha d'aixecar una bandera!
Una sola, sí!
I s'han de cremar les naus.
D'aquí no es va més que a la mort o a la victòria.
Tot em fa pensar que a la mort.
No perquè ningú em defensi,
sinó perquè ningú m'entén.
(...)
Hi ha dos vents que avui sacsegen furiosos els homes d'Espanya.
Dos ràfegues fatals que empenyen els homes de València.
El vent dramàtic dels grans destins, que arrossega els herois a la victòria o a la mort,
i la ràfega de pànics incontrolables que s'emporta la carn morta i podrida dels naufragis a les platges de la covardia i del silenci.
Hi ha dos vents, no els sentiu?
Hi ha dos vents, espanyols de València.
Un va cap a Màlaga,
L'altre va cap a França.
Un va a la Història,
l'altre va al silenci;
l'un va a l'èpica,
l'altre a la vergonya.
(...)
Els que trafiquen amb el silenci
i els que trafiquen amb les insígnies.
Comerciants de la Plaça de Castelar,
comerciants de la Porta del Sol,
comerciants de les Rambles de Barcelona,
destrosseu,
cremeu la vostra mercaderia.
Ja no hi ha insígnies domèstiques,
ja no hi ha insígnies de llautó.
Ni per a les gorres,
ni per a les samarretes.
Ja no hi ha cèdules d'identificació,
ja no hi ha més cartes legalitzades
ni pels Comitès
ni pels Sindicats.
Que els treguin a tots els carnets!
(...)
Ja no hi ha més emblema,
ja no hi ha més que una estrella,
una sola, SOLA I ROJA, sí,
però de sang i al front,
que tot espanyol revolucionari s'ha de fer
avui mateix,
ara mateix
i amb les seves pròpies mans.
Prepareu els ganivets,
afileu les navalles,
escalfeu al roig viu els ferros.
Aneu a la forja.
Que us posin al front el segell de la justícia.
Mares,
mares revolucionàries,
estampeu aquest grit indeleble de justícia
al front dels vostres fills,
allà on heu posat sempre els vostres petons més nets.
(...)
S'ha de salvar el ric.
Se l'ha de salvar de la dictadura de les seves riqueses.
Perquè sota les seves riqueses
hi ha un home que ha d'entrar al regne dels cels,
“al regne dels herois”.
Però també s'ha de salvar el pobre.
Perquè sota la tirania de la seva pobresa
hi ha un altre home que ha nascut per a heroi també.
S'ha de salvar
el pobre
i el ric
S'ha de matar el ric i el pobre perquè neixi l'HOME,
l'home heroic és el que importa.
Ni el ric,
ni el pobre,
ni el proletari,
ni el diplomàtic,
ni l'industrial,
ni el comerciant,
ni el soldat,
ni l'artista,
ni tan sols el poeta, en el seu sentit ordinari, importen res.
El nostre ofici no és el nostre destí.
La nostra professió no és allò substantiu.
No hi ha altre ofici ni ocupació que aquell que ensenya al mosso a ser un heroi.
L'home heroic és el que compta.
L'home allà,
nu,
sota la nit,
davant del misteri;
amb la seva tragèdia a sobre,
amb la seva vertadera tragèdia,
amb la seva única tragèdia.
La que sorgeix quan preguntem,
quan cridem al vent:
Qui sóc jo?
I el vent no respon,
i no respon ningú.
Qui sóc jo?... Silenci!... Silenci!...
Ni un eco,
ni un signe... Silenci!...
Perquè cridi amb mi, busco jo al ric i li dic:
Deixa les teves riqueses i vine aquí a cridar.
Perquè cridi amb mi, busco jo al pobre i li dic:
Salva la teva pobresa i vine aquí a cridar.
Totes les llengües en un crit únic,
i totes les mans en un sol ariet
per derroca
Al·locució poemàtica escrita l'11 de febrer de 1937, arrel de la caiguda de Màlaga, i pronunciada per primera vegada al Coliseum de Barcelona, el 28 de març.
"Res d'orgulls
ni jerarquies sagrades,
ni genealogies eclesiàstiques.
La veu dels profetes –recordeu-la–,
és la que té més sabor de fang.
De fang,
del fang que ha fet l'arbre –el taronger i el pi–,
del fang que ha format
el nostre cos també.
(...)
Escolteu,
escolteu, espanyols revolucionaris,
escolteu de genolls.
No us agenolleu davant de ningú.
Us agenolleu davant vosaltres mateixos
davant la vostra mateixa veu,
davant la vostra mateixa veu que gairebé havíeu oblidat.
De genolls. Escoleu.
(...)
S'ha d'encendre una estrella!
Una sola, sí!
S'ha d'aixecar una bandera!
Una sola, sí!
I s'han de cremar les naus.
D'aquí no es va més que a la mort o a la victòria.
Tot em fa pensar que a la mort.
No perquè ningú em defensi,
sinó perquè ningú m'entén.
(...)
Hi ha dos vents que avui sacsegen furiosos els homes d'Espanya.
Dos ràfegues fatals que empenyen els homes de València.
El vent dramàtic dels grans destins, que arrossega els herois a la victòria o a la mort,
i la ràfega de pànics incontrolables que s'emporta la carn morta i podrida dels naufragis a les platges de la covardia i del silenci.
Hi ha dos vents, no els sentiu?
Hi ha dos vents, espanyols de València.
Un va cap a Màlaga,
L'altre va cap a França.
Un va a la Història,
l'altre va al silenci;
l'un va a l'èpica,
l'altre a la vergonya.
(...)
Els que trafiquen amb el silenci
i els que trafiquen amb les insígnies.
Comerciants de la Plaça de Castelar,
comerciants de la Porta del Sol,
comerciants de les Rambles de Barcelona,
destrosseu,
cremeu la vostra mercaderia.
Ja no hi ha insígnies domèstiques,
ja no hi ha insígnies de llautó.
Ni per a les gorres,
ni per a les samarretes.
Ja no hi ha cèdules d'identificació,
ja no hi ha més cartes legalitzades
ni pels Comitès
ni pels Sindicats.
Que els treguin a tots els carnets!
(...)
Ja no hi ha més emblema,
ja no hi ha més que una estrella,
una sola, SOLA I ROJA, sí,
però de sang i al front,
que tot espanyol revolucionari s'ha de fer
avui mateix,
ara mateix
i amb les seves pròpies mans.
Prepareu els ganivets,
afileu les navalles,
escalfeu al roig viu els ferros.
Aneu a la forja.
Que us posin al front el segell de la justícia.
Mares,
mares revolucionàries,
estampeu aquest grit indeleble de justícia
al front dels vostres fills,
allà on heu posat sempre els vostres petons més nets.
(...)
S'ha de salvar el ric.
Se l'ha de salvar de la dictadura de les seves riqueses.
Perquè sota les seves riqueses
hi ha un home que ha d'entrar al regne dels cels,
“al regne dels herois”.
Però també s'ha de salvar el pobre.
Perquè sota la tirania de la seva pobresa
hi ha un altre home que ha nascut per a heroi també.
S'ha de salvar
el pobre
i el ric
S'ha de matar el ric i el pobre perquè neixi l'HOME,
l'home heroic és el que importa.
Ni el ric,
ni el pobre,
ni el proletari,
ni el diplomàtic,
ni l'industrial,
ni el comerciant,
ni el soldat,
ni l'artista,
ni tan sols el poeta, en el seu sentit ordinari, importen res.
El nostre ofici no és el nostre destí.
La nostra professió no és allò substantiu.
No hi ha altre ofici ni ocupació que aquell que ensenya al mosso a ser un heroi.
L'home heroic és el que compta.
L'home allà,
nu,
sota la nit,
davant del misteri;
amb la seva tragèdia a sobre,
amb la seva vertadera tragèdia,
amb la seva única tragèdia.
La que sorgeix quan preguntem,
quan cridem al vent:
Qui sóc jo?
I el vent no respon,
i no respon ningú.
Qui sóc jo?... Silenci!... Silenci!...
Ni un eco,
ni un signe... Silenci!...
Perquè cridi amb mi, busco jo al ric i li dic:
Deixa les teves riqueses i vine aquí a cridar.
Perquè cridi amb mi, busco jo al pobre i li dic:
Salva la teva pobresa i vine aquí a cridar.
Totes les llengües en un crit únic,
i totes les mans en un sol ariet
per derroca

More info:

Published by: LibertadAmistad on Sep 29, 2013
Copyright:Attribution Non-commercial

Availability:

Read on Scribd mobile: iPhone, iPad and Android.
download as PDF, TXT or read online from Scribd
See more
See less

11/01/2013

pdf

text

original

 
LA INS Í GNIA
León Felipe
 Al·locució poemàtica escrita l'11 de febrer de 1937, arrel de la caiguda de Màlaga,i pronunciada per primera vegada al Coliseum de Barcelona, el 28 de març.
I
Heu parlat ja tots?Heu parlat ja tots els espanyols?Ha parlat el gran responsable revolucionari,i els petits responsables;ha parlat l'alt comissari,i els comissaris subalterns;han parlat tots els partits polítics,han parlat els Gremis,els Comitèsi els Sindicats;han parlat els obrers i els camperols;han parlat els menestrals:ha parlat el perruquer,el mosso del cafèi l'enllustrador,i han parlat els eterns demagogs també.Han parlat tots.Crec que han parlat tots.Falta algú?Hi ha algú que no hagi dit el seu missatge?Hi ha algun espanyol que no hagi pronunciat la seva paraula?...Ningú respon?Aleshores, falto jo només.Perquè el poeta no ha parlat encara.Qui ha dit que ja no hi ha poetes al Món?Qui ha dit que ja no hi ha profetes?Un dia, els reis i els pobles,per oblidar el seu destí fatal i dramàtici per poder suplantar el sacrifici amb el cinisme i la pirueta,van substituir el profeta pel bufó.Però el profeta no és més que la veu vernacla d'un poble,la veu legítima de la seva Història,el crit de la terra primera que s'aixeca en l'aldarull del mercat, sobre la cridòria dels traficants.Res d'orgullsni jerarquies sagrades,ni genealogies eclesiàstiques.La veu dels profetes –recordeu-la–,és la que té més sabor de fang.
De fang
,del fang que ha fet l'arbre –el taronger i el pi–,
 
del fang que ha formatel nostre cos també. Jo no sóc més que una veu –la teva, la de tots–,la més genuïna,la més general,la més aborigen ara,la més antiga d'aquesta terra.La veu d'Espanya que avui s'articula a la meva golacom es va poder articular en qualsevol altra.La meva veu, no és mésque l'ona de la terra,de la nostra terra,que m'agafa a mi com una antena propícia.Escolteu,escolteu, espanyols revolucionaris,escolteu de genolls.No us agenolleu davant de ningú.Us agenolleu davant vosaltres mateixosdavant la vostra mateixa veu,davant la vostra mateixa veu que gairebé havíeu oblidat.De genolls. Escolteu.Poeta, a més...(Comenceu a aprendre noves definicions.Els antics preceptors us havien enganyat.Els vells preceptistes retòrics havien definit malament.)Poeta és aquell home,aquella substància humana i nacional que, en un moment fervorós de la Història, té força suficient per[aixecar-se ella i el seu poble,d'allò domèstic a allò èpic,d'allò contingent a allò essencial,d'allò euclidià a allò místic,d'allò sòrdid a allò netament ètic.El geni del poeta no juga hàbilment amb les petites metàfores verbals, sinó que el seu empeny el porta a[originar les grans metàforessocials,humanes,històriques.I si el poble espanyol executa avui aquest gran joc,dóna aquest gran salt,origina aquest transbord,i produeix la gran metàfora social,és un poeta per si mateix.Un poeta èpic gegantí:Recordeu el nostre pare D. Quixot.D. Quixot és un poeta èpic i actiu.I en això es diferencia de tots els poetes del Món.En que escrivia els seus poemes no amb la punta de la ploma, sinó amb la punta de la llança. Ja no s'escriuen poemes amb la ploma.Allà on estigui la imaginació ha d'estar la voluntat de seguida.Amb l'espasa,amb la pistola,amb la metralladora,amb la carn,amb la vida,amb el sacrifici,
 
amb l'heroisme,amb la mort.A l'altra banda,més enllà de la vida, i més enllà de la Història immediata,és on queda escrit el poema de l'home.El poema que ha anat fent ell només en aquestes baixes latituts.Espanyols,espanyols revolucionaris,espanyols de l'Espanya legítima,de la que porta a les seves mans el missatge genuí de la raça per col·locar-lo humilment en el quadre[harmoniós de la Història universal de demà, i juntament amb l'esforç generós de tots els pobles del[Món...Es va d'allò domèstic a allò històric,i d'allò històric a allò èpic.Aquest ha estat sempre l'ordre que ha portat la conducta de l'espanyol a la Història,a l'àgorai fins i tot en les seves transaccions,que per això s'ha dit sempre que l'espanyol no aprèn mai bé l'ofici de mercader.Però ara,en aquesta Revolució,l'ordre s'ha invertit.Heu passat per allò històrici ara, aquí,a la rereguarda de València,a totes les rereguardesi davant totes les derrotes,us heu parat en la domesticitat.Aquí esteu ancoratscustodiant la rapinyaperquè no se l'emporti el vostre germà.La corba històrica de l'aristòcrata, des del seu origen popular i heroic fins la seva última degradació actual,[cobreix a Espanya més de tres segles.La del burgès, setanta anys.I la vostra, tres setmanes.On és l'home?On és l'espanyol?Perquè no he d'anar a buscar-lo a l'altra banda.L'altra banda és la terra maleïda, l'Espanya maleïda, encara que l'hagi beneït el Papa.Si l'espanyol és a algun lloc, ha de ser aquí.Però, on?... on?...Perquè vosaltres heu parat jai no feu més que enarborar tots els dies noves banderes amb les camises trencades i amb els draps bruts de[la cuina.I si entressin els feixistes a València demà, us trobarien a tots fent guàrdia davant les caixes de caudals.Això no és derrotisme, com dieu vosaltres. Jo sé que la meva línia no es torça,que no la torcen els homes,i que haig d'arribar fins a Déu per donar-li compte d'una cosa que va posar a les meves mans quan va[néixer la primera substància espanyola.Això és lògica inexorable.Vencen i han vençut sempre a la Història immediata, el poble i l'exèrcit que han tingut un punt de[convergència, encara que aquest punt sigui tan feble i tan absurd com una medalla d'alumini[beneïda per un cura sanguinari.És la insígnia dels feixistes.

You're Reading a Free Preview

Download
scribd
/*********** DO NOT ALTER ANYTHING BELOW THIS LINE ! ************/ var s_code=s.t();if(s_code)document.write(s_code)//-->