• Embed Doc
  • Copy Link
  • Readcast
  • Collections
  • CommentGo Back
Download
 
 
Mesures fiscals contra la crisi
L’Estat espanyol no tan sols ha demostrat
comptar, tal i com el seu president va vantar-se a Nova
York el setembre de l’any passat, amb el “
sistema
financer més fort del món”
, sinó que ha estat sens dubte
el que ha sabut afrontar amb major rapidesa i eficàcia la crisi. Mentre d’altres governs de tot el món tra
cta-
ven d’ama
gar el cap sota el terra com els estruços o de defugir la realitat, explotant fins a nivells de riscos
temeraris el dèficit públic, hipotecant l’estabilitat econòmica present i futura dels seus estats, l’espanyol ha
sabut enfrontar-se a la situació amb coratge.A més, ho ha fet sense deixar-se influir per les decisions dels altres. Com sempre, ha preferit seguirel seu propi camí, en comptes de caure en imitacions. Així, no ha caigut pas en el parany de fer com altresgoverns, per exemple el de la Gran Bretanya, que consideraren que
havia arribat el moment d’exigir més als
que més podien, augmentant els impostos als contribuents amb més recursos. Com podia acudir a solucionstan pobres i poc imaginatives?De nou calia la inimitable màgia de Rodríguez Zapatero! Un truc meravellós pel qual li calia comptaramb les dues mans. Amb la primera, la generosa
–
que coincidia, casualment, amb la dreta...
–
no només noincrementava les taxes impositives als que més teni
en, sinó que els alliberava de pagar l’únic impost que
comportava
un cert caràcter proporcional, progressiu i d’anivellament econòmi
c: el del Patrimoni. Un mo-dest impost q
ue aportava uns 1.400 milions d’euros l’any a les arques de l’estat.
Al mateix temps, amb
l’altra
,
amb l’antipàtica –
amb la mà esquerra, aquella que en fotografies antigues alçava amb el puny tan-cat...
–
va decidir augmentar alguns dels impostos directes, com els que graven els hidrocarburs i el tabac,que afecten a tots els contribuents, tinguin el nivell econòmic que tinguin...
Si no fos perquè es tractava d’un president socialista, més d’un
hauria gosat assegurar que ambaques
ta combinació paradoxal i sorprenent és conculcava l’article 31 de
la innmaculada Constitución
que es-tableix que
“Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat
econòmica mitjançant un sistema tributari
just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat”
. O quesignificava una clara
aposta per a l’augment de les desigualtats en les càrregues tributàries.
Res més lluny de la realitat, amb aquestes iniciatives fiscals el PSOE posa de manifest, una vegadamés, la seva
incontrovertible ideologia progressista i d’esquerres: els que tenen menys, pagaran més; els que
tenen més, menys!
Amb l’avantatge afegit
, per a aquests darrers, que ja no els serà imprescindible acudir a
l’enginyeria financera per a poder re
baixar oficialment els seus patrimonis. Ara només falta que es compleixi
la vella promesa d’eliminar també del tot l’impost de successions, per a garantir que uns quants puguin ma
n-tenir, per sempre més, a través de les successives generacions, les seves posicions de privilegi i predominiper sobre de la immensa majoria! Per sobre i mercès a ells...!
Malauradament per a Catalunya, aquest sistema tan poc proporcional i progressiu no s’aplica de la
mateixa manera als territoris que a les persones! Tant de bo fos així i fossin les nacions que tenen i generen
més ingressos les que haguessin de pagar menys a l’estat. I a la inversa
: que els territoris que tenen menys,
paguessin més. Entre d’altres raons, perquè així ens estalviaríem la cançó de l’enfadós del
finançament: quesi el suport de Convergència i Unió als pressupostos, que si les cada dia més flexibles
línies vermelles
 
d’Esquerra, que si les crides a la calma de Montilla...
 
Si s’apliqués el mateix criteri de manca de proporcionalitat impositiva que es
fa servir per a les per-sones, ja no caldria ni tan sols que els catalans i catalanes ens plantegéssim com és possible que, quan tot
just manca un mes per que faci un any que l’estat espanyol incompleixi el finançament de l’Estatut –
que,recordem-ho, estableix una llei orgànica...!
–
encara no haguem obtingut més que promeses rere promeses...
Davant d’una situació com aquesta, i
tractant de deixar de banda els constants atemptats de cairelingüístic i cultural que venim patint des de tots els àmbits des de fa temps, convindria començar a conside-rar si el cèlebre
seny català
 
no s’està convertint més en una rèmora, en un desavantatge evident, que no
pasen una virtut o avantatge...
Potser no resulta del tot extemporani recordar el gran èxit que suposà, l’any 1951, la vaga de tra
m-vies, amb el recolzament quasi unànime de tota la societat catalana. És cert que la
força i l’empentad’aquella
societat civil
de llavors s’ha
anat diluint i afeblint, fins a esdevenir una cada dia més asèptica idesencantada societat del consum, reconvertida, des de no fa gaire, en societat de la informació. Una socie-tat interessadament cloroformitzada i individualitzada, incapaç de reaccionar més que per interessos parti-culars...
Amb tot, tan excepcional seria que tots plegats ens plantegéssim si no és arribada l’hora d’iniciaruna vaga fiscal general i permanent front a l’estat espanyol?
Almenys, com a mínim, fins que es dignin a res-pectar les seves pròpies Lleis Orgàniques...?dimecres, 8 de juliol del 2009© Cesc Serrahima 2009www.racodelaparaula.com 
of 00

Leave a Comment

You must be to leave a comment.
Submit
Characters: ...
You must be to leave a comment.
Submit
Characters: ...