PARA LIDÓN220609

Lidón Babiloni

sempre ha estat disposta a col·laborar a la revista de l

’

IES Politècnic amb els seus articles i passatemps de cinemaAquesta col·laboració sempre ha sigut puntual, encertada i moltinteressant. Amb ella no sols hem conegut més coses de pel·lícules,música, actors, actrius i directors, sinó també hem aprés a mirar elcinema amb altres ulls.Segur que tant per als alumnes com per als companys ha sigut moltamè llegir la columna i provar la no

stra “sa

vies

a”

als passatemps.En aquest número especial hem reunit algunes de le

s “perles”

cinematogràfiques como a homenatge al seu treball de tots aquestoscursos.Però Lidón es més que cinema y així ho demostren alumnes i companysque han volgut participar en aquest número. Ells representenmoltíssims alumnes i un gran nombre de companys que han conviscutamb ella durant anys i coneixen el seu bon caràcter, la seua paciència,el saber donar

“

una de cal i una

altra d’

arena

”

, la seua afició per lafísica i química, el seu amor als gats, en especial a Rodolfo

……

Des de la redacció de la revista desitgem que en aquesta nova etapaportes endavant tots els teus projectes i que col·labores, si t

’ abelleix

, ala revista del IES.La secció de cinema és teu

aLa redacció de la revista

¡Cuánto te vamos a echar de menos!

No por tu alegría, tu sonrisa, tu comprensión, tu empatía, tu cordialidad, ni tan siquierapor el cariño que nos das. ¡No, qué va!Nos vas a hacer falta porque ahora habrá tortas para sentarse en TU sitio a la cabeza

de la “mesa del café” ¡A ver quién hereda ese privilegio!

Te esperaremos todos los días, aunque sabemos que sólo vendrás algunos, porque

almorzarás “con el otro”. ¡Qué suerte tiene Rodolfo!

Y no sólo te esperaremos para almorzar, ya sabes que en la Sala de Profes habrá aireacondicionado el próximo curso, así que te dejaremos un silloncito para que nos hagaspulseritas en verano y bufanditas en invierno y así vayamos todos/as adornaditos/asMuchos besos , reina, siempre estarás aquí con nosotros

Ester Igual

Juny de 1987. M’adjudiquen una plaça en el concurs de trasllats al Politècnic, a la “Maestria”de tota la vida. D’una banda, em fa molta il·lusió. Està molt a prop de casa. Però, de l’altra, emfa respecte. Es tracta d’un centre m

olt gran. Els alumnes no tenen massa bona fama. I elsprofessors, com deuen ser? Faig les primeres indagacions i resulta que en el departament deFísica i Química, el meu, hi ha dos professors amb destinació definitiva. A un ja el conec. VicentSos ha estat professor meu al Col·legi Universitari de Castelló, al CUC. El recorde bé. Molt bon

professor, però potser un poc massa exigent. D’això ja fa uns anys. En eixe moment m’arriben

comentaris en el sentit que continua sent molt bon professor però no tant exigent. Eixesmateixes opinions insisteixen en el fet que tindre uns quants fills menuts ha contribuït ahumanitzar-lo, a fer-

lo més “persona”. Ja ho comprovarem

-pense jo-. Pel que fa al segon

membre del departament de Física i Química es tracta d’una dona,

Lidón Babiloni. En aquestcas, com que no la conec, pregunte per ella (cal ser previsor). Em comenten que no és tan

exigent com Vicent Sos. M’asseguren, això si, que els alumnes se l’estimen molt. Així doncs,

sembla en aquell moment que les expectatives, pel que fa als companys més propers, no sónroïnes. En qualsevol cas, tindré molt de temps per a comprovar-ho

–

torne a pensar- ja que enaquell moment, com que ja he aconseguit una destinació a prop de casa, no tinc cap intencióde tornar a desplaçar-me...Avui fa vint-i-

dos anys des d’aquelles reflexions. Imagineu

-vos les coses que ens han passat a

cadascun de nosaltres i les que hem compartit plegats. Vicent Sos s’ha fet encara més bonapersona, i més vell. Tan és així que ja s’ha convertit en un jubilat

ocupat que es dedicadiàriament i amb forces renovades als seus néts. Vull aprofitar aquestes línies, que en principino eren per a ell, per a dedicar-li un record

molt afectuós. Se’l mereix i li ho

devia.

Per la seua banda, Lidón Babiloni també s’ha fet m

és bona persona. Tant és així que podem

assegurar que ara ja sols s’enfada quan els seus fills (ja ben grans) continuen abusant de la

seua disponibilitat. Però se li passa de seguida. O quan el gat li fa alguna malifeta amb lesungles. Ella mateixa ens comenta que al gat li costa un poc més de perdonar que als seus fills.

Però, finalment, també ho fa. Queda clar, doncs, que en tots aquests anys s’ha fet més bonapersona. I, evidentment, també més v(b)ella. Finalment, se’ns jubila.

Com resulta evident, podri

a comentar moltes coses d’aquests vint

-i-dos anys en què hemcompartit reunions de departament (i moltes més coses). Com a resum, tan sols vull

manifestar que he aprés molt d’ ella, en tots els sentits. La sensació principal que em queda és

que aquella situació inicial de prevenció raonable (la mateixa que es té cap a totes les coses

desconegudes) ha anat evolucionant i s’ha convertit bàsicament en un sentiment de

complicitat sincera que, de ben segur, durarà molts anys.Així és que, Lidón, com diu aquell:tan sols,un poc de sorti que la vida ens doni un camí...... ben llarg.La resta, ja ho tens tot

Josep Andreu