Associacions i federacions

Després de tres dècades d’associacionisme del sector literari podemconstatar que, a mesura que s’ha anat produït una mínima normalització delmercat literari (editorial i d’altres indústries culturals que utilitzen lescreacions dels escriptors), han anat variant també les necessitats delcol·lectiu professional i, per tant, de les associacions que l’aglutina.Sense perdre el caràcter i el sentit reivindicatiu lingüístic i cultural –sovint,també, el polític- les associacions d’escriptors han anat redefinint, en ungrau o altre, els seus objectius i línies d’acció. Almenys, aquelles que pertanyen als àmbits lingüistics i nacionals perifèrics de l’Estat espanyol.Uns canvis que, òbviament, són d’intensitat i manifestació distinta en cadacas, en estreta connexió amb la diversitat de situacions de les llengües,literatures i societats respectives.Això no obsta, però, perquè hi hagi alguns trets bàsics que poden ser comuns i que, de fet, ja han estat posats en discusió repetidament al llargdels vint-i-cinc anys que fa que es mantenen contactes regulars entre lesnostres associacions. Partint del fet definitori comú que les defineix a partir d’una opció de llengua i entorn cultural que expressa una naturalitat que noés tan òbvia que caldria –que continua essent una “elecció”, un“compromís”- potser un dels punts cabdals a discutir és fins a quin puntaquest tret essencial ha de conduir inevitablement cap a una priorització deles reivindicacions lingüístico-político-culturals per damunt d’aquelles mésestrictament professionals.És, certament, un debat que podria semblar sobrer i d’evident solució:ambdós aspectes han d’estar equilibrats, però a la pràctica no sembla quesigui així. Mentre que l’associació dels escriptors catalans desenvolupa unaacció progressivament més centrada en la defensa dels drets professionals,la gallega i la basca sembla que continuen creient que els factors derivats

de la reivindicació lingüística i política són essencials, partint de laconsideració que el seu estat de “normalització” és inferior o, si es prefereix, està en un estadi “anterior” a l’assolit pels catalans. Respecte aaixò, cal recordar que, per exemple, el grau de desenvolupament inormalització no és homogeni, en absolut!, en els diversos Països Catalans,i també que cal qüestionar a cada moment les timideses en lesreivindicacions professionals a partir d’arguments com ara l’escassa potència o desemvolupament de les indústries culturals pròpies o elmanteniment d’hipotètics “fronts únics” als quals cal només aportar senseexigir ni reclamar res.Una associació hauria, doncs, de poder equilibrar ambdues característiquesfundacionals tenint molt clar que l’objectiu a curt o mig termini ésl’exercici de les seves funcions reivindicatives no únicament en termeslingüístics i nacionals davant d’enemics externs sinó també de les de tipusestrictament professional davant dels interessos contraposats dels editors ide les indústries culturals. Fins el moment que no s’és conscient que lesapel·lacions a la solidaritat per part d’aquests, les excuses del “no negoci” oles limitacions del “encara no estem preparats” són molt sovint, gairebésempre, una trampa vergonyosa no és fàcil estructurar una adeqüadaestratègia de defensa dels drets i les reivindicaciones en aquest ampliterreny. I, certament, a l’inici –i no únicament- cal comptar amb la sorpresa primer i l’escàndol després que es plantegin aquestes reivindicacions.Com a conseqüència d’estar immersos –sotmesos, subjectes, integrats, comes vulgui dir-ho- a l’estat espanyol tenim una legislació de propietatintel·lectual única i comuna de la qual deriven tot un seguit de possibilitatsque cal exercir i que convé articular organitzadament, ja que sempre tindranmés eficàcia que en accions aïllades, de fronteres nacionals endins. I éscuriós que, si bé ningú qüestiona la pertinença i acció conjunta –fins ambaltres associacions d’àmbit estatal i expressió castellan- dins de plataformes

com por ser Cedro, en canvi sembla com si altres possibilitats de marcestatal tinguin menor importància, en favor de la resolució d’àmbitestrictament “autonòmic”. Això és un error que ens ha fet perdre molttemps i que és, en part, responsable de l’endarreriment en l’exercicid’alguns drets o reivindicacions. Per exemple, haver menyspreat totalmentfins fa ben poc la reclamació enfront del Ministerio de Cultura d’allò queens pertoca mentre aquesta estructura es mantingui,Pel que fa al sentit i acció de la Federació Galeusca, sembla que s’ha produït un malentès lamentable. Tot i les converses anteriors entre les tresassociacions, amb acords que semblaven ferms, recentment es pot constatar que aquests acords o només eren personals o eren interpretats de maneradistinta per cadascuna de les parts. En concret, la decisió d’acabar amb elformat anterior dels “Galeusca” arran del seu XXVè aniversari i després deconstatar el migradíssim balanç que oferien i la repetició mecànica d’unafórmula tan poc rendible: turisme, temes genèrics de debat –que ni tan solses debatien, només una desfilada de papers pràcticament sense discusió- imés o menys parafernàlia d’actes institucionals. Semblava decidit quedesprés de València-Gandia s’optava per una doble mesura queintensifiqués les relacions i, sobretot, donés resultats més tangibles:-implicar en el màxim d’activitats de cadascuna de les associacions ainvitats de les altres dues-organitzar almenys un encontre anual de petit format, amb temes mésconcrets o de trobada sectorialDesprés –i amb una considerable sorpresa per a l’associació catalana- elformat es manté bàsicament tot i que amb una mecànica nova i que, potser, permetrà una major participació i debat, però amb el mateix embalum. Noes pot amagar que el canvi de circumstàncies polítiques que s’ha produïtrecentment a Galícia i Euskadi potser condueix a una necessitat demantenir el format anterior, però aleshores ja en podem augurar fàcilment