La llebre i el mico es gronxaven a la branca d’

un arbre.
Aquella tarda feia massa calor per jugar.
“Hip, hop, hip hop” van escoltar
“Hip, hop, hip, hop”
L’ hipopòtam corria per la selva.
El terra tremolava al seu pas.
-Eh! què fas?- li va preguntar el mico saltant de branca en
branca.
-M’ estic entrenant- va contestar l’ hipopòtam sense deixar
de córrer.
-Entrenant per a què?- preguntà la llebre mentre
començava a córrer al seu costat.
-Per a ser el millor corredor- va dir l’ hipopòtam accelerant
una mica.
-Però si ets un hipopòtam!- va
exclamar el mico obrint molt els ulls.
-Ja ho sé- li va respondre l’ hipopòtam
esgotat.
-Ets massa gros per ser corredor-
va opinar la llebre.
-I massa pesat- va afegir el mico.
-És cert- va admetre l’ hipopòtam
amb tota la samarreta suada.
-A més, tens les potes molt curtes- va
apuntar la llebre.
- Pot ser- va acceptar l’ hipopòtam saltant
sobre uns troncs i caient a terra.
-I pots fer-te mal- va afegir el
mico.
- De vegades...- afirmà l’
hipopòtam amb un enorme
nyanyo a la front.
-Córrer és molt difícil- va dir la llebre.
- Això crec- afegí l’ hipopòtam aixecant-se
de terra.
- Un hipopòtam no pot ser bon
corredor!- exclamà la llebre.
-És possible- va reconèixer l’
hipopòtam començant a córrer una
altra vegada.
- I per molt que ho intentis, sempre hi haurà
algú més ràpid que tu!- li va cridar la llebre.
-A lo millor- reflexionà l’ hipopòtam
esquivant la pota d’ un lleó.
-Has pensat en tot això?- li va preguntar el
mico.
-Per suposat- panteixà l’ hipopòtam sense
alè.
-Doncs, perquè corres?-
li van cridar la llebre i el
mico.
- va dir l’ hipopòtam avançant als
dos.
La llebre va veure com l’ hipopòtam s’
allunyava entre els arbusts.
El va veure pujar fins el més alt del turó.
El va veure entrebancar-se amb una pedra i
caure a terra una altra vegada.
El va veure aixecar-se i seguir corrents.
El va veure desaparèixer per l’ altre costat del
turó.
La llebre va mirar al mico i li preguntà:
-Què és el que més t’ agrada del món?
-Mai ho he pensat...-va dir el mico.
-Jo tampoc- va dir la llebre.

I, molt pensatives, es van allunyar d’ allí.