Welcome to Scribd, the world's digital library. Read, publish, and share books and documents. See more
Download
Standard view
Full view
of .
Save to My Library
Look up keyword
Like this
0Activity
0 of .
Results for:
No results containing your search query
P. 1
Stolcke, Verena, 2003 - El Fonamentalisme Cultural Retorna a La Vella Europa

Stolcke, Verena, 2003 - El Fonamentalisme Cultural Retorna a La Vella Europa

Ratings: (0)|Views: 0 |Likes:
Published by nida628

More info:

Published by: nida628 on Nov 04, 2013
Copyright:Attribution Non-commercial

Availability:

Read on Scribd mobile: iPhone, iPad and Android.
download as PDF, TXT or read online from Scribd
See more
See less

11/04/2013

pdf

text

original

 
I
 A V U I
dissabte27 de setembre del 2003
20
Les ciències socials han mostrat com van ser de dures les lluites d’homesi dones de generacions anteriors per tal d’aconseguir condicions detreball i de vida dignes per a tothom. També han posat en relleu lesaportacions de metges higienistes, dirigents filantrops, teòrics i políticsliberals, socialistes i comunistes, institucions i persones de l’àmbit delcatolicisme social, membres il·lustres del paternalisme burgès, lesdiverses opcions sindicals i altres grups socials que van confluir aconstruir un model de benestar propi de les societats més avançades,administrat des de les institucions estatals, d’acord amb les ideologiesdels governs. El
Quadern d’Història
, sobre les pensions, analitza comhan evolucionat a Espanya a l’últim segle, ara que som davant de canvis.
Mercè Renom
 Historiadora. Centre d’Història Contemporània de Catalunya
Verena Stolcke
Presidenta de l’Institut Català d’Antropologia 
ROBERT RAMOS
“El fonamentalismecultural retorna a lavella Europa”
Ignasi Aragay 
Verena Stolcke (Des-sau, 1938), alemanyacriada a l’Argentina idoctorada a Oxford,és catedràtica de laUAB, presideix l’Insti-tut Català d’Antro-pologia i va ser pio-nera a aportar unadimensió històrica ala disciplina. Entre lesprioritats de la sevarecerca, que busca lesveus ignorades, hi hafer visibles les dones iels immigrants.
I.A.
 Què diferencia un relat històric fet des de l’antro-  pologia d’un de fet des de la història mateixa? 
 V.S.
 Un historiador i col·laborador del meu llibresobre treballadores temporeres a latifundis de cafèdeSãoPaulo(1850-1980)diuambencertqueabansels historiadors escrivien d’esdeveniments sensegent i els antropòlegs de gent sense història.
I.A.
 Això ha canviat.
 V.S.
 Sí. Però, quan vaig començar, a finals dels anys60, l’antropologia era molt funcionalista, senseperspectiva històrica. Es considerava que les socie-tats que no tenien documents no tenien història, prescindint del’oralitat, dels mites... En aquest context vaig marxar a Cuba el1967-68 amb la pretensió ingènua d’estudiar els canvis a la famíliadesprés de la Revolució. Però, esclar, la família, que des d’aleshoresha estat un constant punt de retorn de la meva recerca, és moltresistent als canvis. Això, i la dificultat de fer treball de camp, em va portar a l’Arxiu Nacional de l’Havana, on vaig trobar unaextrordinària sèrie documental sobre política matrimonial, i, pertant, racial, a la Cuba del XIX, la perla del Carib espanyola.
I.A.
 Deu conèixer, doncs, l’obra de Manuel Moreno Fraginals? 
 V.S.
 Sí,esclar.Ésunexempled’hisriatotal,queinclouladimensprivada, la sexualitat, els significats simbòlics, la ideologia racial isocial. Però aquesta obra seva va venir després. Aleshores, quan jo vaigcomençar,MorenoFraginalsvaserperamisobretotunagraninspiraciópelquefaal’anàlisiecomicaipolítica.Entotcas,comexplicava, jo vaig arribar a la necessitat d’unir antropologia i his-tòria una mica per atzar, gràcies a aquella troballa. I el resultat vaser
SexualidadyracismoenlaCubacolonial
(1974),publicatinicialmenten anglès i que ara es reedita als EUA.
I.A.
 Un llibre clàssic que va avançar un matrimoni entre antropologia i his- tòria que encara ha de donar molt de si.
 V.S.
 És que des de la història l’interès per l’antropologia s’ha vistnomés com una via d’accés al poble menut i al treball de camp, alainformaciódirecta.Peròsesegueixsenseapreciar-neladimensideologica, simbòlica i cultural.
I.A.
 Com la història, l’antropologia també l’escriuen els vencedors? 
 V.S.
 L’antropologia ha estat una disciplina imperial en un doblesentit. En sentit social i cultural, perquè va estar clarament vincu-lada a l’expansió europea, que va portar a preguntar-nos per quèexisteixen pobles diversos i formes de vida nocristianes.Iensentitfilosòfic, perquè vol explicar l’expericència humana en la seva to-talitat en el temps i l’espai.
I.A.
 Com ha intentat escapar d’a- quest pecat d’origen? 
 V.S.
 És una cosa que ha marcattota la meva investigació. Sócalemanya, de la primera gene-raciódelapostguerraicriadaal’Argentina. Les dues qüestionsque em van preocupar des delprincipi van ser la racial –com vapoderpassarl’Holocaust?–i,a causa de l’exigència de virgi-nitat forçosa en què em vancriar, la dels valors sexuals. Peraixò, quan vaig trobar aquelladocumentació en què testimo-nis directes permetien veurecom el racisme i el control delsexeielcosdelesdoneshavienestat qüestions essencials delsistema social de la Cuba colo-nial, se’m va fer la llum.
I.A.
 L’estudi del racisme també l’ha portat als immigrants.
 V.S.
 Sobre el dit
 problema
 de laimmigració extraeuropea s’hafet molta recerca entorn de lainserció econòmica i els dretspolítics,peròquasinos’hanestudiatelsnostresprejudicis.Desdelsanys 80, a la vella Europa s’ha estès un nou i alhora vellfonamentalisme cultural. El racisme clàssic ja no és presentable nitan sols per als plantejaments polítics de centre i dreta. S’hacomençat a fer servir el concepte de
 cultura,
 que ve del vellnacionalisme i que en els últims 15 anys s’ha tornat ubic. I és apartir d’aquí que ha sortit la idea de la identitat culturalamenaçada per la immigració, com han dit Barrera o Ferrussola.Rere això hi ha un argument biologista que ve a dir que tots somper naturalsea xenòfobs, tots tenim por a gent de culturesdiferents. La idea és que tothom té una cultura, però que lescultures diferents no es poden entendre. Això ha penetrat molt almón polític i mediàtic, i a l’opinió pública en general, sobretotquan es parla de l’Islam.
I.A.
 El Fòrum 2004 pot contribuir a canviar clixés? 
 V.S.
 És un malbaratament econòmic i una inconsciència organitzaraquest magne espectacle. Les altres cultures ja són entre nosaltres.Seria millor usar els recursos per resoldre els problemes dels im-migrants, per exemple els de les casernes de Sant Andreu.
I.A.
 Vostè que té estudis de gènere, com veu la violència domèstica? 
 V.S.
 Bé, el terme
 gènere
 és poc eficaç, perquè la gent es pensa queparlem del ram del tèxtil. Del que es tracta és de fer visibles i ex-plicar les moltes desiguals relacions entre homes i dones, que ju-guenunpaperclau.Unaevidènciad’aiésquecadadiahihasnotícies tràgiques de violencia domèstica quemostren com el canvi del rol social de la dona estàsent assumit de forma traumàtica pels homes.Sempre explico que jo mateixa em vaig ferfeminista a la cuina. La meva postura com afeministaiantropòlogaemportaadefensarquelesrelacions home-dona són cabdals per entendre lasocietat. Cal deixar clar que diferències com ladivisió social del treball no generen desigualtats,sinó que és el context socioeconòmic desigual queporta a funcions i labors de valor desigual.
 
II
 A V U I
dissabte27 de setembre del 2003
LES PENSIONS
La construcció del sistemade pensions espanyol
Maria Jesús Espuny 
 Jurista, historiadora del dret
La seguretatsocialespanyola vaser una de lesmés tardanesen l’Europacontemporània
L
a preocupació per la
 previsió po-  pular 
 va donar lloc, a principisdel segle XX, a les primeres nor-mes de proteccsocial –entreles quals el règim de pensions–, amb unretard de quaranta anys respecte d’altrespaïsos d’Europa.La llei d’accidents de treball de 1900 re-coneixia la responsabilitat patronal en elssinistres laborals i establia una assegurançad’accidents de treball de caràcter voluntari,que es podia subscriure amb una compa-nyia privada.La Conferència sobre Previsió Popularcelebrada a Madrid el 1904 va tractar les“pensions vitalícies obreres” i les “pensionsde jubilació”, que van ser les innovacionsmés significatives en latasca de l’Institut Nacio-nal de Previscreat el1908. L’Institut es propo-sava “difondre i inculcarla previsió popular, espe-cialment la realitzada enforma de pensions de ju-bilació”, mitjançant la“renda vitalícia, diferidao temporal, constituïdaafavor de persones de lesclasses treballadores,mitjançant imposicionsúniques o periòdiques”. L’assegurança que-dava completada per la bonificació de lespensions per part de l’Estat. Es configuravacom una peculiar modalitat, que era social,sense ànim de lucre, i acció de foment es-tatal i voluntari, ja que quedava la sevaconstitució i quantia a la lliure decisió delsparticulars. Es va conèixer com a
 règim dellibertat subsidiada
 d’acord amb la denomi-nació usada pel dret francès.La crisi social i política de les primeresdècades del segle XX i les circumstàncieseconòmiques del final de la guerra europeacausaren una forta crisi del mercat de tre-ball.Enaquellmomentespromulunadeles normes més significatives: el decret d’11de març de 1919 sobre el
 Régimen de intensi-  ficación de retiros obreros,
obra del govern de Ro-manones. L’assegurançaobligatòria de vellesaafectava tota la poblacióassalariada entre els set-ze i els seixanta-cincanys, amb ingressosanuals inferiors a les4.000 pessetes. A partir de la intro-ducció de l’assegurançaobligatòria de vellesa es van establir altres nor-mes per a la cobertura de diferents contin-gències: la protecció de l’atur forçós (18 demarç de 1919) i la reparació de les conse-qüències dels accidents de treball (10 degener de 1922).La Dictadura de Primo de Rivera es va li-mitar a la reordenació dels accidents detreball en el Llibre III del Codi de Treball de1926 i a estructurar l’assegurança obligatò-ria de maternitat (22 de made 1929),destinada a cobrir les necessitats de l’assis-tènciasaniriaidesubstitucdelsalarideles obreres i empleades.El programa social previst en la Consti-tució de la II República es complí amb lalegislació sobre accidents de treball a l’a-gricultura i la indústria, i de malalties pro-fessionals; i la constitució de mútues pa-tronals i mutualitats per cobrir els deuresmèdics i farmacèutics dels accidents indus-trials, agrícoles i dels treballadors del mar.En l’etapa del règim franquista, a partirde la promulgació del
 Fuero del Trabajo
 co-mençaren a implantar-se mesures de pro-teccdels treballadors: subsidi familiar(1938), subsidi de vellesa (1939) –que vaevolucionar a partir del 1947 fins al 1957,enquèesvaeliminarelcaràcterassistencialde les pensions de vellesa i d’invalidesa,amb la supressde la condicdels in-gressos reduïts que s’exigien abans–, asse-gurança de malaltia (1942), mutualisme la-boral,
 montepíos y mutualidades
 que s’establi-en en les reglamentacions de treball.L’intentoficiald’elaborarun
 Plan Nacionalde la Seguridad Social
 tingué lloc el 1957. Laculminaciódelprocésdeseguretatsocialvaarribar amb la Llei de Bases de la SeguretatSocial (1963, i text articulat de 1966); i comhem dit, va ser un dels més tardans enl’Europa contemporània.
Reformes recents i reptes de futur
Carolina Gala Durán
 Jurista, especialista en dret del treball i de la seguretat social
Elcàlculdelapensiódejubilació podria passara tenir en compte lescotitzacions de totala vida laboral
L
a recent evolució del nostre sis-tema de pensions tres tretsfonamentals: 1) importantscanvis ireformeslegals–algunscontestats, fins i tot, amb la convocatòriade vagues generals–; 2) la negociació d’al-guns d’aquests canvis entre el govern, elssindicats i les associacions empresarials; i3) la importància dels reptes existents, queha donat lloc a la creació d’una ponènciaal Congrés de Diputats amb la finalitatd’analitzar els problemes del sistema depensions i les possibles solucions o reco-manacions a seguir.Un sistema de seguretat social com elnostre, dissenyat als anys 60 del segle pas-sat, ara es troba davant de reptes tan im-portants com ara la diversificació dels nu-clis familiars (parelles de fet, famílies mo-noparentals), l’increment de l’atur i lafragmentacdel mercat de treball, l’en- velliment de la població, el sostenimentfinancer del sistema, el descens de la na-talitat, els fluxos migratoris i, fins i tot, ladifusió creixent de valors individualistes.Les reformes dels últims deu o quinzeanys s’han centrat en àmbits molt diversosi responen, fins i tot, a plantejaments moltdiferents entre si, com, per exemple, l’en-duriment dels requisits per accedir a lapensió de jubilació (la llei 26/1985 va in-crementar el període de cotització exigitpertenirdretalapens–de10a15anys–ivamodificarlafórmuladecàlcul,passantde tenir en compte els últims 2 anys cotit-zats al últims 8 anys, i en la mateixa líniase situa la llei 24/1997, que va passar del 8als 15 anys), l’establiment de noves pres-tacions no contributives (de jubilació i in- validesa, dirigides a les persones que nohan cotitzat prou o no han cotitzat mai alsistema de seguretat social i que tenen re-cursos molt escassos), la reforma de lesprestacions per mort i supervivència (in-crementant la pensió de viudetat), el reco-neixement de novesprestacions vincula-des a la família i a lamaternitat o la refor-ma de les prestacionsd’incapacitat tempo-ral i d’atur.Però al marge d’a-questes reformes des-taca, sobretot, l’ano-menat Pacte de Tole-do de l’any 1995 (que concretava els re-sultats dels treballs d’una ponènciaconstituïda al Congrés de Diputats peranalitzar la situació del nostre sistemade pensions) i, més recentment, la ce-lebració de l’acord per a la millora i eldesenvolupament del sistema de la se-guretat social entre el govern, el sindi-cat CCOO i les associacions empresari-als el 2001. Aquests dos acords són tantranscendents perqplantegen elsproblemes principals que afecten actu-alment el nostre sistema de pensions iles reformes que es podrien adoptar ique marcaran el futur. Cal destacar, noobstant, que renuncien a proposar uncanvi de model i es limiten a recomanarcertes reformes parcials. Algunes de les recomanacions dels es-mentats acords ja s’han posat en marxa(fons de reserva, foment dels plans de pen-sions o la jubilacgradual i flexible),mentre que d’altres no s’han desenvolupatencara: la més important consisteix en lamodificació de la fórmula de càlcul de lapensió de jubilació, que podria consistir apassardetenirencompteelsúltims15anyscotitzats a calcular-la sobre les cotitzacionsfetes pel treballador al llarg de tota la vidalaboral.Donats els reptes i les recomanacionsde reforma fetes els últims anys i elscanvis proposats a països com Alemanya,França i Itàlia, és ben possible que elnostre sistemadepensionsestiguidavantd’una nova etapa.
Més informacióA. MARTÍN VALVERDE,
 Laformación del Derechodel Trabajo en España,
 aDDAA.
 La legislaciónsocial en la Historia deEspaña,
 Madrid: Congresode los Diputados, pàg.LXVIII-LXIX.A. MONTOYA MELGAR,
Ideología y lenguaje enlas leyes laborales deEspaña (1873-1978),
Madrid: Civitas, 1992.A. MONTOYA MELGAR,
La seguridad socialespañola: notas para unaaproximación histórica,
 a
Revista de Trabajo,
 54-55
(1976), pàg. 9-36.M.J. ESPUNY TOMÁS,
 Unrégimen de pensiones para la dependenciamercantil
 (Barcelona,1921), Economía Social yRelaciones Laborales, III Jornadas Andaluzas deEURL, CD-ROM, ConsejoAndaluz de RelacionesLaborales (ISBN89225-16-8).
Més informació:M.R. ALARCÓNCARACUEL,
 La SeguridadSocial en España,
Pamplona: Aranzadi, 1999. J.F. BLASCO LAHOZ,
 Lareforma de la SeguridadSocial en el Pacto deToledo y su desarrollo,
Valencia: Tirant lo Blanch,1997.V. NAVARRO i A.QUIROGA,
 La protección social en España y sudesconvergencia con laUnión Europea,
www.vnavarro.org
 
III
 A V U I
dissabte27 de setembre del 2003
 JOAN PUJADAS
El periodista Vicenç Riera Llorca
RieraLlorca,centanys
 Josep Ferrer i Costa / Joan Pujadas i Marqs
Filòleg / Periodista
 Ara fa cent anys –el 1903, un 5d’abril– va néixer a Barcelonal’escriptor i periodista Vicenç RieraLlorca. De formació autodidacta, mi-lità en els rengles de la Unió Socia-lista de Catalunya (USC), de M. Serrai Moret i R. Campalans. Després delparèntesi que suposà la dictadura dePrimo de Rivera (1923-30), la vidapolíticadelpaístornaarenéixerambl’adveniment de la República, i RieraLlorca, que mentrestant havia presconsciència de pertànyer a una de-terminada llengua, classe i país, in-terenpolíticamunicipal,tascaquecombina, a partir del 1933, amb lafeina de redactor al diari
 L’Opinió,
 quedirigia el periodista Joaquim Venta-lló, i posteriorment a
 La Rambla,
 onpracticà, al costat de Pere Pagès (Víc-tor Alba), un incipient periodismed’investigació.L’estiu del 1936, el fatídic 18 de juliol, arriben a les redaccions delsdiaris sorolls de sabres que confir-men la rebel·lió de les guarnicionsmilitars del Marroc. Dirigeix la su-blevacmilitar el general Franco,aleshores capità general de Canàries.Elqueenprincipinoshaviadeserun simple i breu
 pronunciamiento,
 alsquals la història d’Espanya ja estavaacostumada, acabà essent una llargai cruenta Guerra Civil (1936-39) que va marcar, d’aleshores ençà, la histò-ria del nostre país i les vides de lageneració de Riera Llorca.Pel juny del 1938, Riera Llorcas’enrolacomavoluntarial’exèrcitdelaRepública.Pelnovembreperdemlabatalla de l’Ebre, que durà 116 dies icos–Déu meu!– 40.000 morts.Després van caient imparablementels altres fronts. La desbandadavasergeneral. Pel febrer del 1939, RieraLlorcatraspassalafronterapelcolldeBassegoda i és internat al camp deconcentració dels Banys d’Arles. D’a-questaprimerapartdelasevavidaendeiconstància en unes amenesmemòries:
 El meu pas pel temps
 (1979).S’escapadelcampdeconcentracióiafinal d’any s’embarca cap a la Repú-blica Dominicana, on romangué finsal 1942. De la seva estada allà n’haquedat la seva novel·la més emble-màtica,
 Tots tres surten per l’Ozama
(1946).Posteriorment es traslladà a Mè-xic, on destacà sobretot pel paperque jugà en dues publicacions:
 La Nostra Revista
 i
 Pont Blau,
 que van serdues de les revistes més importantsde les publicades per la nombrosacolònia catalana de Mèxic i impres-cindibles per copsar el batec d’a-quest col·lectiu d’exiliats. Ara, ambmotiu del seu centenari, s’han re-collit els seus articles en el volum
Cròniques americanes
 (Fundació PereCoromines, 2003). De la seva estadaen terres mexicanes, que durà finsal 1969, quan es reintegrà a Cata-lunya, també n’ha quedat la inte-ressantíssima relació epistolar ambel brillant assagista valencJoanFuster, recollida en
 Epistolari Joan Fuster - Vicenç Riera Llorca
 (1993).Riera Llorca pertany, per conco-mitàncies generacionals i vitals–sobretot l’exili– al mateix grupd’escriptors que Pere Calders, LluísFerran de Pol, Avel·lí Artís-Gener, Joan Sales, de qui aquest any se ce-lebra el vintè aniversari de la sevamort. Riera Llorca era, a la sevamaduresa, un escriptor pràctica-ment desconegut per al seu públic. Va rebre el reconeixement de lacrítica amb la novel·la
 Amb permís del’enterramorts
 (1970), premi PrudenciBertrana i Crítica Serra d’Or, i
 Fesmemòria, Bel
(1972),premiSantJordi.En total, Riera Llorca va publicarcatorze títols que dibuixen tot unretaule de la seva època que crono-lògicament s’estén des del 1931 finsal 1962, amb una clara voluntat dedeixar-ne testimoni.Riera Llorca va morir a Pineda deMar el 1991. La seva generació vaestar a punt de ser malbaratada. Elssalvà la seva
 obstinació 
 insubornableen la llengua i el país.
Importància dels fons privatsper a la reconstrució històrica
 Joan Serra i Perals
 Arxiver
Els fons o arxius privats són unconjunt orgànic de documentsproduïts i/o rebuts en l’exercici de lesseves funcions per persones físiques i jurídiques sotmeses a dret privat.Dins d’aquesta categoria hi trobemun munt de fons. Els familiars i patri-monials, que contenen la documentaciógenerada o rebuda per una o diversesfamílies relacionades, durant la succes-sió de diverses generacions. Els perso-nals, que contenen la documentacproddaorebudaperunapersonaeneldecurs de les seves activitats creatives,professionals i socials. Els empresarials,que contenen els documents produïtsper les organitzacions mercantils o in-dustrials de caràcter públic, mixt o pri- vatenl’exercicidelessevesfuncions.Elsd’associacions, produïts per qualsevoltipus d’entitat, associaco fundacprivada en l’exercici de les seves activi-tats (dins d’aquest grup hi podem in-cloure els de les associacions polítiquesi sindicals; els dels col·legis i associaci-ons professionals; els de les entitats es-portives, culturals, lúdiques i recreati- ves; els de les entitats i associacionscreades pels diferents moviments de re-ivindicació social, etcètera). I en darrerlloc, i amb un major nombre, els religi-osos, i molt particularment els de l’es-glésia catòlica.Els problemes que ofereix la docu-mentació de caràcter privat són múlti-ples. Per una banda, el desconeixement–els propietaris d’aquests fons sovintnofaciliten la informació sobre la sevaexistència ni la seva localització–; i perl’altra, el difícil accés, fruit en part delprimer factor.La manca de consciència del valorhistòric d’aquests documents ha donatlloc, en molt de casos, a la desaparicióper la desmembració, a l’exportació il-legal i el comerç incontrolat, i a la des-trucció continuada de bona part d’a-quest patrimoni documental amb laconsegüent pèrdua irrecuperable.Els canvis de domicili o de locals dinsd’una mateixa població, la migració delcamp a la ciutat o entre poblacions i lareducció d’espai en els nous habitatgeshan estat les ocasions idònies per cre-mar, llençar a les escombraries o vendrea pes de paper tot el que no era útil. Arabé, si aquests fons han perdurat fins ara,es guarden en golfes o soterranis, ambpresència d’humitat, ratolins o faunabibliòfaga que, a la llarga, també s’ocu-paran d’eliminar físicament la docu-mentació.Davant d’aquestes situacions és im-portant que aquells particulars que dis-posin de documentació de caràcter pri- vat s’adrecin a un arxiu, on rebran l’as-sessorament i l’ajuda corresponent so-bre l’ordenaci la conservació d’a-quests fons, o podran cedir-los enrègim de donació o dipòsit. Per la sevabanda, l’arxiuelsordenaràiclassificarà,i n’elaborarà l’instrument de descripciócorresponent –inventari, catàleg, etcè-tera– alhora que en facilitarà la difusiósocial a través de publicacions.Per avançar en el coneixement de lahistòria dels nostres pobles i viles hemde facilitar els mitjans als investigadorsi estudiosos. Les guerres i els incendishan fet perdre per sempre gran quanti-tat de documents, però encara pitjorhan estat la ignorància i la deixadesa. Avui dia, als inicis del segle XXI, hemde lluitar per preservar el nostre pa-trimoni documental, sigui de la midaque sigui: és tan important per a lahistòria una simple carta d’un soldata la seva família com el llibre d’actesd’una institució.
Més informació: JOAN BOADAS, JOSEPFERNÁNDEZ, JOSEP M.MASACHS, RAMONPLANES, M. ROVIRA,
Conceptes generals itipologies de fons privats,
Lligall, núm. 16 (2000).RAIMON CARRASCO,
 Elrègim jurídic dels fons privats dels arxius,
 Lligall,núm. 16 (2000).
Conclusions de la Jornadad’Estudi i Debat: FonsPrivats en Arxius Públics,
Lligall, núm. 16 (2000).

You're Reading a Free Preview

Download
/*********** DO NOT ALTER ANYTHING BELOW THIS LINE ! ************/ var s_code=s.t();if(s_code)document.write(s_code)//-->