Lògica taurina. Jesús Frare.

Algunes persones defensen la tauromàquia amb el que anomenen “una argumentació sòlida i
racional”, aprofitant per a qualificar els arguments a favor dels bous (contra la seua tortura i
mort) com a manipulacions i mentides sense base. L’anàlisi d’aquesta “lògica taurina” mostra
tot el contrari: ni racionalitat ni solidesa, només tergiversacions i trampes argumentals contra la
solidesa dels que defensem que la tauromàquia és infame.
La columna vertebral d’aquesta “lògica” és l’ESPECISME, que és la injustícia, la discriminació i
la falta de respecte als drets dels individus que pateixen en funció de la seua espècie, com el
masclisme ho és en funció del gènere i el racisme en funció de la raça. L’art del toreo està per
damunt de l’individu, dels seus drets i del seu patiment. El bou pateix, però el taurí no gaudeix
d’això: l’individu només és accessori, una eina, un estri. Els arguments sempre son els mateixos:
Argument 1: “LA VERITAT”. L’espectacle és una Festa de Sang i Sorra, on el torero es juga
la vida i mor en moltes ocasions. Per això, a la plaça hi ha un ingredient únic: LA VERITAT. El
torero tempta la mort a cada pase.
El bou no ha decidit vessar la seua sang a la plaça. No ha acceptat participar en aquesta “Festa
de Sang i Sorra”. Ell, tots els altres bous, els cavalls i les mules que arrossegaran el seu cos,
sovint quan encara no ha mort, són els únics que no són a la plaça VOLUNTÀRIAMENT, a
diferència de tots els humans que gaudeixen de “La Festa”.
Pel que respecta a la capacitat del bou per a matar el torero, existeix. Però les estadístiques són
innegables: moren milers i milers de bous per cada torero que mor a la plaça. El debat sobre els
motius no és rellevant en comparació amb el resultat, que és la demostració clara que el bou està
en inferioritat de condicions i que, per tant, les cartes estan marcades. La lluita no és justa quan
algú, pràcticament sempre, té les de perdre.
Cal remarcar que no participa en aquesta lluita desigual voluntàriament. No ha anat pel seu
propi peu a la plaça, a mesurar-se contra el torero. Ha estat ficat a la força a un camió; després
d’un llarg viatge, s’ha trobat als corrals de la plaça, tan estranyament distints a les deveses (eixos
llocs idíl·lics que descriuen els taurins). Després, la porta de toriles s’ha obert, i se li ha obligat
a eixir a la plaça. Ha d’enfrontar-se a les cites amenaçadores, a les banderilles, a la pulla i,
finalment, a l’estoque, la puntilla i el descabello. Tot això entre els crits de la gent. Tot això
sense haver signat cap contracte previ, com el del torero i la cuadrilla, l’apoderat, el promotor, el
públic amb la seua entrada …
Argument 2: “EL MÈRIT”. L’ésser humà és més intel·ligent que un bou, però això no lleva
mèrit a posar-se front a un bou de lídia. Un individu de 70kg front a un altre de 500, un cervell
front a la força.
De nou, s’obvia que no es pot comparar la realitat del bou amb la del torero. Aquest és LLIURE
d’anar-se’n, el bou està OBLIGAT a enfrontar-se a ell. El bou no te burladeros on amagar-se.
No pot saltar la barrera quan es veu en perill. No pot negar-se a continuar la faena, amagant-se
darrere de qualsevol pretext. Recordeu les vesprades memorables de Curro Romero a La
Maestranza.
El bou és un “objecte de joc”. El bou SEMPRE patirà. És QUASI SEGUR que morirà. El bou
indultat, un entre milers i milers, tornarà a toriles picat i amb banderilles clavades. Haurà perdut
molta sang i, probablement, morirà a causa de les ferides. El torero, per la seua banda, QUASI
SEMPRE ix de la plaça i torna a casa sense ferides greus. En molt poques ocasions (fet que
lamente profundament) és portat a l’hospital, per a ser tractat o per a que se li practique una
autòpsia.
Seguint aquesta “lògica”, cal recordar que el bou no coneix les regles d’eixe joc, sempre a la
mida dels botxins. No sap de suertes o tercios, ni de picas, ni de banderilles, ni de la mort, molt
propera. El torero i la cuadrilla coneixen eixes regles: saben que l’han de recibir per a cansar-lo;
saben que l’han de picar per a afeblir-lo. El miren i, si no el veuen suficientment feble, saben
que poden demanar que el tornen a picar. Saben que les banderilles romandran clavades, fent
mal fins al final. I saben que poden allargar l’última suerte quasi fins a l’extenuació del bou (és
molt difícil que reban els temuts avisos). Aprenen a fer el que fan des de petits, amb mestres o a
les escoles taurines. Tenen experiència prèvia i practiquen sovint. El bou, s’ho troba tot de
sobte.
El bou és, per tant, un objecte per a l’espectacle. És com l’aparell de l’acròbata aeri, com les
torxes del malabarista. A la plaça de bous, l’ESPECISME està nu, i es mostra d’una forma
especialment colpidora. La realitat d’un animal que pateix, que sagna, que brama, és secundària.
Si t’enfonses en veure-li els ulls, si plores de ràbia perquè no pots fer res, resulta que no eres
sensible. Com explica Joan Manuel Serrat, no tens la sensibilitat suficient per a oblidar-te de
l’individu que pateix i submergir-te en les fases del ball, en la coreografia mística que balla el
torero, amb el bou com un element més del seu atrezzo.
Argument 3: ”EL BOU SENCER”. És mentida que el bou isca baldat a la plaça. No se li
donen pallisses als corrals; no se li llancen a sobre sacs de sorra mullada (per a que no es note
el colp); no se li apliquen productes químics abrasius a les potes; no se li tallen les peülles fins
que el faça mal xafar la sorra; no se li claven agulles als testicles; no se li fica vaselina als ulls
per a que no veja. Tampoc li rebaixen les banyes fins a tocar el nervi, per a que fins i tot l’aire
el faça mal. Els arpons de les banderilles no tenen picant per a causar més dolor, i l’espasa no
està preparada per inocular verí. Totes aquestes mentides dels antitaurins fan riure.
Cada vegada són més les proves, testimonis i estudis que demostren les tortures que pateix el bou
abans d’eixir a la plaça, per a reduir les seues capacitats naturals. No s’han de rebutjar els
testimonis d’antics maltractadors, ja que és, sovint, l’única forma d’obtenir proves demostratives.
Però, en qualsevol cas, si no es volen acceptar aquests arguments antitaurins per no estar
suficientment demostrats, l’argumentació antitaurina s’aguanta en molts d’altres, absolutament
irrefutables.
Argument 4: ”LA BRAVURA”. El brau no “es torna brau” a força d’artificis. Naix amb
bravura. No és un producte artificial d’un laboratori: és brau per naturalesa i enfrontar-se a ell
és un acte de valor. El bou de lídia és d’una raça distinta a la Holstein. Té geni, casta i
bravura. És veritat que es pica el bou, i s’espera que eixa vara el faça lluitar, enfurismat pel
càstig i, per tant, amb més perill pels toreros.
Una argumentació estranya, per a qui parla de lògica i racionalitat. Sempre que l’he sentida, mai
l’he entesa. Tenim un animal que neix amb “geni, casta i bravura”. Però resulta que necessitem
provocar que eixes qualitats es manifesten plenament. Per tant, el brau no vol manifestar-les o,
al menys, no vol donar tot allò que guarda. Per tant, el bou no vol lluitar com l’obliguen a fer-
ho. Per tant, el bou no té bravura, com els taurins l’entenen.
Hem de provocar la bravura del bou, i el torturem per a aconseguir-ho. És com si descobrirem
que hi ha un humà que té les qualitats (suposadament genètiques) per a trencar el rècord dels 100
metres llisos, però no vol practicar eixe esport. Però com nosaltres volem “gaudir de
l’espectacle”, el segrestem i el portem a l’estadi. Després, com que es nega a córrer, li apliquem
un sistema de càstig: el fustegem, li apliquem descàrregues elèctriques, el droguem… Amb això,
reduïm sensiblement les seues capacitats d’esforç, però aconseguim que corra. Segurament no
superarà el rècord vigent, però haurem aconseguit generar expectatives i, per tant, “espectacle”.
Si, a més, es tracta d’un individu amb qualitats especials, fins i tot superarà el rècord, i pot ser
que els seus segrestadors l’indulten i no l’obliguen a tornar-ho a intentar. Però, això si, haurà de
viure presoner la resta de la seua vida, com a semental o reproductora, donant als seus amos nous
individus que, tal vegada, heretaran les seues capacitats genètiques.
Això, multiplicat i culminat amb l’assassinat, és el que li fan al bou a la plaça. A qui no li
sembla el mateix, és perquè considera que no es pot comparar un animal bou amb un animal
humà. Això és ESPECISME i, sovint, no som conscients dels seus paranys. The Witness, una
pel·lícula documental del 2006, explica la història d’un home que, de tindre rebuig a la
proximitat dels animals, passà a ser un defensor dels seus drets, gràcies a la relació que establí
amb un gat. Gràcies a eixe individu tingué el que anomena un “canvi de perspectiva”. Va fer
visible allò que abans no veia. Un canvi de perspectiva de tota la Humanitat deixarà l’especisme
al descobert per sempre.
Reduint la seua capacitat, mitjançant terribles tortures, augmentem el risc del torero, perquè el
bou respon lluitant. És a dir, que LA DESESPERACIÓ DEL BOU és un instrument de
l’espectacle. Entenc que és quelcom de semblant al que passa quan un caçador dispara un
senglar i no el mata: desesperat, l’individu atacat i ferit pot intentar plantar cara, atacant
l’individu agressor. Això es provoca a la plaça, com a part d’un cerimonial. Visca la
racionalitat.
Argument 5: ”LA FORÇA DEL BOU”. És fals que es deixe el bou sense forces per a defensar-
se. Les ferides que pateix no li impedeixen atacar i, fins i tot, ferir i matar el torero. Moltes
ferides -tal vegada les més freqüents- passen al tercer terç, quan els bous ja han rebut totes eixes
ferides. Això demostra que no estan incapacitats, i qui utilitza la tesi del bou invàlid no sap del
que parla.
La lògica taurina és un miratge, ja que sempre es mou al voltant de les mateixes qüestions. Que
se li lleven les forces al bou és fals, perquè el bou respon fins al final. No entenc com algú que
llança aquest argument vol ser l’estendard de la racionalitat. Qualsevol animal (també l’humà)
perd capacitat si és ferit. És normal que els animals, fins i tot ferits, lluiten per la seua vida
(fugint quan poden, atacant quan no tenen altre remei). Alguns, febles o porucs, es rendeixen
sense lluitar o es defensen poc. Es tracta de fets inqüestionables.
Sembla que els taurins s’esforcen en presentar el bou com una màquina, que respon de forma
mecànica i invariable als estímuls externs. Però aquesta estratègia tan cartesiana no té base
lògica ni científica: tots els animals amb sistema nerviós són éssers amb capacitat de sentir i, per
tant, de patir. I les ferides, a més d’afeblir-los i fer-los més vulnerables, els fan patir.
De nou, es vol justificar la tauromàquia amb el fet que els toreros corren un risc. Si,
lamentablement, el bou pot ferir o matar el torero mentre es defensa desesperadament. Tornem a
les estadístiques: no ho aconsegueix pràcticament mai. Fins i tot és poc probable que el ferisca.
No és rellevant que, les vegades que ha passat, haja estat majoritàriament al tercer terç.
Imaginem que passaria si l’estadística digués, per exemple, que el bou mata el torero en el 2%
dels enfrontaments i el fereix en el 8% (90% el torero mata el bou sense patir ferides, 8% el bou
el fereix i 2% el mata). Donat el nombre de corridas, s’acumularien uns quants centenars
d’humans ferits i un parell de desenes de morts a l’any. Sabem que, en eixe cas, s’acabarien
prohibint les corrides. És obvi que està quasi garantit, amb un marge molt limitat d’accidents,
(pròxim a 0) que el torero matarà el bou, i per això la fiesta continua sent legal.
Argument 6 : ”MOTIUS PER A TORTURAR I MATAR”. La Fiesta no té sentit sense la mort
del bou. No es pot fer com a Portugal.
- Primer, per tradició. La Fiesta naix de les mostres de valor de cavallers gallards
“llancejant” bous a cavall.
- Segon, la humanitat “beneficia” el ramat, és a dir, el mata per a menjar la seua carn. Però
els bous morts a l’escorxador moren com a presoners a un camp de concentració. El bou de
lídia mor a la plaça dignament, lluitant per la seua vida en lloc d’esperar el seu torn amb el
matancer.
- Tercer, matar amb l’espasa un bou és el moment de major risc de la corrida. El torero “perd
la cara” al bou i fixa la seua mirada a l’hoyo de las agujas [el lloc exacte per on hauria
d’entrar l’espasa per garantir la mort del bou]. Molts toreros han mort durant la suerte
suprema, deixant una mostra del risc que representa matar un bou, de front i donant el pit.
Es mata per tradició. Arribem a l’argument “perquè si”, presentat com si fora lògic i racional.
Podem torturar i matar bous, perquè és “tradició”, perquè començaren a fer-ho, fa segles,
cavallers gallards amb llances i a cavall. Si es demostra que és injust, que el bou pateix, i que
tenim moltes altres alternatives per a gaudir del lleure, no importa, perquè és tradició. La
tradició no sempre és dolenta, però sempre acaba a les mans dels que no volen que es pose fi a la
injustícia, per la senzilla raó que, a més de no patir-la, es beneficien d’ella (d’una forma o altra).
Matem el bou per a fer-li un favor (tanta racionalitat em supera). Ací arribem a un dels
arguments més manipuladors dels taurins, que últimament s’ha posat de moda. Volen explotar,
anem a dir-ho així, el sentiment de culpabilitat dels que encara no han pres posició ferma contra
la tortura taurina.
L’estratègia argumental és aquesta. Els animals explotats com a menjar pateixen molt. Viuen
una vida miserable a les granges intensives, amuntegats uns sobre els altres, sense poder
moure’s, i contínuament maltractats. El transport és un suplici, sense aigua ni menjar, i molts no
arriben al seu destí. Després, a l’escorxador, reben una mort lenta i dolorosa (encara que
s’apliquen sistemes com l’electrocució o la pistola per a atordir, sovint no eviten que l’animal
estiga conscient quan comencen a escorxar-lo). A més, és una mort indigna, perquè no
demostren la seua bravura.
El bou de lídia viu a la devesa, no a la granja. El sistema de transport no és com el dels animals
de granja, està lleugerament millorat. A la plaça, mor lluitant, dignament (malgrat la tortura
innecessària i el dolor intens). Pot defensar-se i té petites opcions per a vendre cara la seua vida
(matar el torero també el condemna a mort) i, fins i tot, per a ser indultat.
Com que la majoria de la gent menja carn, participa de la indignitat de l’animal de granja. Per
tant, no és lògic que estiga en contra de les corrides. No es diu que la gent no ha de menjar carn:
els mateixos taurins són els primers que gaudeixen d’un entrecot de vedella. L’argument, per
tant, en tan irracional com es mostra:
a) Menjar carn és bo i normal, però és indigne per a l’animal, ja que les seues condicions són
horribles.
b) La corrida dignifica a l’animal.
c) Per tant, si s’està en contra de la corrida, s’ha d’estar en contra de menjar carn, el que seria
estúpid perquè menjar carn és bo i normal. A més, si menges carn i estàs en contra de la
corrida, no jugues net i no eres racional.
d) Conclusió: no es pot estar en contra de la corrida.
És una manipulació que insulta la intel·ligència. Les persones prenen consciència quan reben
informació, l’analitzen i arriben a conclusions. La informació disponible sobre la tauromàquia fa
que molta gent haja pres consciència i s’haja posicionat en contra. El dia que la divulgació de la
informació sobre els animals explotats com a menjar aconseguisca el mateix, les persones
veganes com jo ho celebrarem. Mentre, la gent posicionada contra la tauromàquia té una postura
justa. Potser mengen carn, fet que considere injust. Però això no anul·la el seu posicionament
antitaurí. Qualsevol persona, fins i tot la vegana més conscient, pot mantindre postures injustes,
sovint per falta d’informació, sense que això invalide les seues postures justes.
Argument 7: ”EL BOU INDULTAT”. És fals que la majoria de bous indultats moren a causa
de les ferides a la plaça. Encara que semble mentida, el bou de lídia pot resistir la sang
perduda i les ferides patides. Jo mateix he vist indultar un bou, que viu a la seua ramaderia i
està més fort que abans que lidiaren [sempre hi ha un bou indultat; tots els taurins han vist com
indultaven un que encara viu a la devesa, com un rei].
Aquest debat s’ha de valorar en relació al percentatge de bous indultats respecte al d’assassinats,
pròxim a 0. Però, per amor a la discussió:
- La pica i les banderilles afecten funcions vitals del bou. El bou indultat mor en LA
MAJORIA d’ocasions. Alguns, es salven.
- Els defensors de la racionalitat no poden amagar-se darrere de l’experiència puntual, que no
demostra res. No conec cap dels bous indultats de l’exèrcit de bous indultats al que es
refereixen els taurins i que, en qualsevol cas, representen l’excepció, no la regla.
- Tot eixe exèrcit de bous haurà necessitat una experta atenció veterinària. Després de patir les
perforacions pulmonars i els trencaments musculars de la pica, les destrosses fetes per les
banderilles a pell i carn i les posteriors infeccions, tingueren la sort de sobreviure. Tal
vegada, eixos bous tingueren la “sort” que el picador i els banderillers no aconseguiren fer el
que es suposa que han de fer.
- Tots estan condemnats a tornar a la ramaderia que els conduí cap a la mort, a viure
(suposadament) la seua vida de semental. Supose que els taurins consideren magnífica una
vida com la d’un bou semental.
Argument 8: ”L’ART HIPNÒTIC”. Diuen que l’espectacle taurí no té res d’artístic, i que
només agrada a éssers insensibles. Però una cosa és que els antitaurins no vegen l’art de la
Tauromàquia i altra de molt distinta que no existisca. Aquest meravellós espectacle congrega
artistes, escriptors, filòsofs, pensadors, polítics, empresaris i gent de tots els extractes socials i
culturals. Fins i tot les persones sense recursos fan tot allò que siga possible per assistir al seu
espectacle favorit. Mai perdré la meua afició als bous, però molts antitaurins canviaran quan
visquen la corrida en viu i en directe, rendits per aquest art. A la resta només puc dir-li: "Quina
llàstima. No sabeu el que es perdeu".
L’art de la tauromàquia, com s’ha dit abans, es sustenta en el patiment evident del bou. El que
pateixen els antitaurins és un “problema de bloqueig”: veuen eixe patiment i conclouen que cap
argument el pot justificar. Els taurins sí que pateixen un problema d’invisibilitat, veuen l’art de
la tauromàquia i no veuen el bou.
També hem explicat per què no el veuen, ocult per un mur d’especisme. I això és el que els
passa a tots eixos artistes, escriptors, filòsofs, pensadors, polítics, empresaris i gent de tots els
extractes socials i culturals. Per sort, cada vegada són més els que esfondren eixe mur, i ja som
la majoria. Tal vegada és per això que el món taurí ha de gastar fins a la sacietat els seus bufons
habituals, com Sabina i Serrat, els inefables Boadella i Sánchez Dragó i uns pocs més. S’ha de
valdre d’ells constantment, perquè són molt pocs.
Dir que “mai es perdrà l’afició”, sentència típica dels taurins, no és racional. El que s’està dient
és que, ni en el cas que es dispose d’argumentacions inqüestionables contra la postura defensada,
es canviarà de postura. Així, els taurins volen mostrar com a racional el que és irracional.
Una corrida, malgrat el seu cerimonial, no és bruixeria. Si veiem una corrida sense deixar-nos
manipular per justificacions sense base, veurem exactament el que està passant: a la sorra, un
grup de gent tortura i mata un individu indefens, amb una determinada indumentària i seguint un
ritual preestablert. No es pot veure altra cosa que el gest aterrit d’algú que està patint.
Argument 9: ”EL NEGOCI”. L’espectacle taurí no està en decadència. La globalització l’ha
afavorit, i el negoci dels bous es desenvolupa amb capitals internacionals. Es constitueixen
empreses per a portar corrides cada vegada a més llocs i amb més públic. La televisió li dona
cada vegada més cobertura i ingressos, mostrant que el desig de veure bous és creixent. Llocs
com Japó, Xina, Austràlia o els EUA són ara escenari d’algunes corrides.
Que la tauromàquia és un negoci per a molts és una afirmació amb la que estic d’acord. Negoci
si, però que recull els seus beneficis de les subvencions, en la seua majoria públiques (Stop our
shame està comptabilitzant el que les diferents institucions públiques de l’estat espanyol destinen
a subvencionar la tortura taurina, en les seues diferents formes, i les xifres ja es situen per
damunt dels 500 milions d’euros anuals).
També es reben subvencions d’empreses privades, com la generosa partida amb la que MAPFRE
ha recolzat l’ofensiva taurina a Brussel·les. Espere que, prompte, el desenvolupament del
concepte de consum responsable arribe als comptes de resultats d’aquestes empreses. Jo, per
exemple, després de 16 anys com a client de MAPFRE, he canviat de companyia asseguradora.
En resum, el “negoci” de la tauromàquia sobreviu a base de subvencions, ingressos
extraordinaris i per tant, no generats per l’activitat econòmica del sector. Pel que respecta a
aquests ingressos:
- Assistència. A l’estat espanyol, cap plaça de bous (incloses Las Ventas i La Maestranza) es
sostindria amb les entrades. La televisió mostra, sovint, les grades buides de les places.
- Televisió. Els ingressos generats per televisions públiques com Tele Madrid o Canal 9, s’han
de restar d’aquesta partida i incloure en el capítol de subvencions públiques. Pel que
respecta a les privades, els seus índexs d’audiència indiquen, també, l’interès que genera la
tauromàquia: quan una cadena emet una corrida, només hem de sumar el share de tots els
canals que estan oferint una alternativa i, després, afegir el resultat al percentatge de gent que
no està veient la TV. Aquesta dada, sumada a la dels resultats de les enquestes sobre l’interès
per les corrides, demostra que només interessen a una molt escassa minoria, i que la relació
d’aquest percentatge de gent amb el de les subvencions públiques és immensament
desproporcionat.
- Publicitat. Si no fos que els toreros tenen una doble activitat, no atraurien l’atenció
mediàtica. Tenim el bufó, analfabet i/o alcoholitzat que ix a la tele per a que es burlen d’ell,
al macarró que maltracta la seua dona i que viu de les exclusives, al xiquet de la mare ficat a
gigoló per a dones de casa bona, etc. També tenim a totes les seues ex-parelles, ex-dones,
ex-pares…
- Promoció. Els taurins fan “promoció” de la tortura a llocs com Japó, EUA o Austràlia
(generalment, amb finançament públic) però això no amplia les fronteres de la tortura
taurina. Tindre la convicció que aconseguiran l’acceptació de la barbàrie a aquests països és
absurd. Recorde la corrida promocional a Beijin, amb molts diners públics dedicats a portar
des de l’estat espanyol una plaça portàtil cap a la Xina. També recorde les imatges de les
grades i el públic amb cara de fàstic (alguns d’ells, vomitaren en veure brollar la sang del
bou).
Argument 10: ”ECOLOGIA TAURINA”. Diuen que l’espectacle taurí és antiecològic i que
atempta contra la natura. Fals. La raça brava no s’extingirà mentre existisquen corrides de
bous. Els ramaders inverteixen molts diners en la criança del ramat de lídia: cura diària a
càrrec dels majorals, alimentació equilibrada, nòmina de veterinaris experts, tècniques
biogenètiques, implantació de fetus, cultius de semen, etc. Si aquesta meravellosa espècie fora
salvatge com el tigre de Bengala, ja hauria estat exterminada pels humans. Que dir, a més, de
les deveses, un espai natural que s’hauria perdut si no fos que és el lloc on es crien els bous.
Impressionant barreja la que ens hem acostumat a sentir. Resulta que l’explotació animal
convertida en indústria és ecologia.
La “raça brava” no és una espècie sinó, com diu la seua classificació, una raça. I no és natural.
L’home depredador és el seu “creador”, i només ho va fer amb la intenció d’explotar-la. Primer,
les seues eines foren la selecció d’individus per a potenciar determinades característiques i
l’encreuament controlat. Ara s’utilitza la tecnologia genètica.
Per tant, com a animals domesticats, l’“extinció” del bou de lídia no és una qüestió d’ecologia.
Això implicaria una preocupació pels individus futurs, que no han nascut, com a garants de
l’equilibri en un determinat ecosistema. I aquest no és el cas.
Si que és, per altra banda, una qüestió de respecte als individus que ja han nascut. La vida i la
mort que els taurins reserven a aquests individus mostren el que els bous de lídia representen per
a qui els cria: objecte de negoci, producció a explotar per qualsevol via de comercialització,
stock a realitzar per a generar més stock. No són altra cosa que mitjans d’enriquiment. Res més
lluny de l’ecologia.
Els taurins es defensen, no només com a garants de l’existència del bou de lídia, també de l’espai
on és criat per les ramaderies. Molts taurins defensen la devesa com un “ecosistema” depenent
de la tortura taurina, fet que també és fals. La devesa és un espai antropitzat assimilable a
l’estepa de l’altiplà (meseta) ibèric, i aquest gran ecosistema estarà garantit mentre continue
comptant amb els seus animals SALVATGES, LLIURES (formigues o mosques; llangardaixos o
serps; talps o conills; teixons o llops; àligues o òlibes; corbs o voltors).
Res no pot justificar la injustícia especista. Ni el cerimonial amb el que es porta a terme. Ni el
plaer que genera a algunes persones. Ni els beneficis que comporta. Ni el temps que fa que és
patida per les seues víctimes. Per elles, lliute per l’abolició de la tortura taurina.