"El Llibre Del Fadrí" Oswald Wirth

Oswald Wirth
EL LLIBRE DEL FADRÍ
El Llibre del Fadrí 1 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

EL LLIBRE DEL FADRÍ
MANUAL D'INSTRUCCÓ INICIÀTICA
EDITAT PAR A L' US DELS FRACMAÇONS DEL
SEGON GRAU
PER
OSWALD WIRTH
DE LA GRAN LLOTJA DE FRANÇA
El Fadrí, revestit amb el mandil i portant el regle, recorre

el món segur de trobar feina en tot lloc.

ÍNDEX
Als Iniciats del Segon Grau, pàgina 5 .
Nocions Històriques relatives al Grau de Fadrí, pàgina 9 . La Iniciació Professional, La
Jerarquia Ternària, El Cerimonial Corporatiu, Els Graus Simbòlics, La Coordinació
Ritualista.
El Ritualisme del Grau de Fadrí, pàgina 15 .

Les Impressionis Maçòniques, L'Aprenentatge, L'Examen del Candidat al Grau de
Fadrí, Preparació del Recipiendari, La Introducció en la Llotja del Fadrí, La
Participació en la Gran Obra, Primer viatge (El Cisell i el Mallet), Segon viatge (La
Regla i el Compàs), Tercer viatge (La Regla i l'Alçaprem), Quart viatge (La Regla i
l'Escaire), Cinquè viatge, L'Estrella Flamígera, El Pentagrama, La Lletra G, Geometria,
Generació, Gravitació, Geni, Gnosi, El Jurament del Fadrí, La Manera de Dur el
Mandil, La Feina, L'Ideal Constructiu, La Religió del Treball.
Concepcions Filosòfiques referents al Grau de Fadrí, pàgina 37 .

El Triple Enigma, Què Som Nosaltres?, La Vida, L'Altruisme, La Serp Iniciàtica, La
Raó, L'Home, L'Iniciat, La Gran Obra, La Personalitat.
Deures del Fadrí, pàgina 45 .

Assiduïtat-Assistència, Puntualitat, Activitat, Il·luminació, Domini de Si Mateix, El
Poder Iniciàtic.
Catecisme Interpretatiu del Grau de Fadrí, pàgina 49 .
Nocions de Filosofia Iniciàtica relatives al Grau de Fadrí, pàgina 58 .

L'Enigma, La Meditació, La Gnosi Numeral, La Tètrada Sagrada, El Tetragrama
Hebraic, La Cinquena essència, La Rosa Mística, L'Hexagram, El Septenari.
La Llotja de Fadrí, pàgina 70 . El Color de la Tapisseria, Les dues Columnes, Els

Vigilants, El Quadre Místic, Les set Graderies, Les tres Finestres, Espasa i Paleta, La
Taula de Dibuix, Escaire i Compàs, La Pedra Cúbica en Punta, La Corda amb Nusos
Les Divergències Ritualístiques, pàgina 83 . La confusió de les Llengües, Les

Paraules Sagrades, Activitat i Passivitat, Els Cinc Ordres d'Arquitectura, Les Arts,
Costums Anglesos.

NOTA
El present manual va ser editat en francès pel seu autor en 1894 i reeditat en 1908 i en
1920 .
La Gran Llotja de Xile va obtenir de l'autor, Il·lustre germà Wirth, autorització per a
traduir-lo al castellà i introduir-li petites modificacions necessàries per a adaptar-lo al
Ritu Escocès, Antic i Acceptat i per a fer més extenses les notícies històriques sobre
l'Ordre a Xile.
Igual autorització va ser concedida per als Manuals de l'Aprenent i del Mestre.
El conveni subscrit amb el germà Wirth reserva a la Gran Llotja de Xile l'exclusivitat
de l'edició castellana per a tota l'Amèrica Llatina.
La generosa i fraternal actitud del germà Wirth compromet profundament la gratitud de

tots els maçons xilens, que trobaran en aquest Manual, sàvis i profitosos ensenyaments
maçònics, degut a la singular preparació de l'autor.
Finalment, ha d'agrair-se la cooperació que ha prestat en aquesta traducció el germà P.

L. E. de la Log.·. 50, que ha fet gran part del treball revisat pel departament del Ritu i
Simbolisme de la Gran Secretaria General de la Gran Llotja de Xile

ALS INICIATS DEL SEGON GRAU
Molt benvolguts germans Fadrins:
Havent complert el vostre període doni Aprenentatge, s'us ha jutjat capaços de

col·laborar útilment en la Gran Obra de la Construcció Universal. Esteu aquí entre els
obrers que saben treballar: s'us pot lliurar per descomptat, una obra, segurs que haureu
d'executar-la fidelment, conforme a totes els regles del nostre Art.
Però, per a ser dignes de la confiança que s'us demostra és indispensable que us
convertiu en veritables Fadrins.
No basta, en realitat, per a posseir efectivament un grau maçònic, haver-lo rebut

ritualment. Les nostres cerimònies no tenen cap virtut sacramental i cap consagració té
el poder de fer un maçó, perquè en tota iniciació efectiva l'iniciat es fa per si mateix.
Els ritus iniciàtics no tenen altre paper que traçar-li un programa.
Per això les proves del grau d'Aprenent, han hagut d'incitar-vos a transformar-vos
interiorment, per a realitzar l'ideal de l'iniciat del primer grau, Si heu comprès tot
l'abast de les formalitats que heu hagut d'experimentar per a rebre la llum, posseïu
aquesta efectivament i per això sou iniciats, implícitament és cert, en tots els secrets de
la Francmaçoneria.
Procedint sempre per síntesis, la nostra institució, essencialment filosòfica, procura, en

efecte, tancar el tot en la part. El primer dels seus graus està, des d'aquest punt de vista,
tan bé combinat, que podria ser l'únic, si el nostre esperit tingués la potència necessària
per a descobrir tot el que conté.
Però la nostra penetració intel·lectual està lluny de ser sempre genial. Les exigències de
la vida moderna deixen poc temps a la meditació, a tal punt que hem contret l'hàbit de
jutjar per l'aparença dels coses; i, per a descobrir les veritats iniciàtiques, és necessari
aprofundir i realitzar esforços perseverants, que cal graduar per a ajudar a la debilitat
humana. La Maçoneria confereix, per tant, la iniciació integral en tres graus, que
assenyalen altres tantes etapes, destinades a conduir progressivament a l'adquisició del
coneixement iniciàtic (Gnosi).
Aquest coneixement és d'una conquesta massa difícil perquè la seva assimilació pugui
efectuar-se en una, o encara, en tres vegades. És el que justifica la multiplicació dels
graus maçònics. Totes les jerarquies tenen, en aquest particular, el mateix objectiu.
Qualsevol que sigui el nombre de graons, sempre és la mateixa distància per franquejar.
Es tracta sempre de partir de l'Aprenentatge per a acabar en el veritable Mestratge.
Però, entre el començament (naixement o renaixement iniciàtic) i aquesta fi (mort,
transformació, renovació) s'estén tota la vida maçònica, representada pel
Companyonatge.
Esteu cridats, per descomptat, a viure maçònicament, és a dir, ajustant tots els vostres
actes a l'ideal (Estrella Flamígera) que heu de dur vosaltres mateixos. Aquest manual
no té altra fi que el d'il·lustrar-vos àmpliament referent a això.

Serviu-vos llegir-lo amb cura, sense temor de repetir la lectura pàgina per pàgina,
meditant sobre el que us hagi cridat l'atenció Ha estat editat en forma de fer reflexionar
molt i és per això un guia que no deixarà de revelar-vos misteris de la més alta
importància, si sabeu fer-vos accessibles a les veritats iniciàtiques.
No oblideu, sobretot, que el grau d'Aprenent és la base de tota Maçoneria. Sobre el seu
profund estudi es basen tots els progressos ulteriors. És necessari tornar sense parar a
aquest punt de partida, si es vol avançar. El primer grau és la clau de tots els altres. Per
alts que siguin els graus d'un maçó, no té cap coneixement efectiu de Maçoneria si
ignora l'esoterisme del grau d'Aprenent, i totes les cintes amb que es decori no seran
sinó vanes joguines.
El Segon Grau és la consagració del primer, i és en aquest sentit que l'Aprenent pel
només fet que com a tal ha realitzat progressos suficients, és admès en la classe dels
obrers o Fadrins. És la terminació del seu aprenentatge el que li val el seu augment de
salari.
Per molt lluny que puguem anar, sapiguem romandre sempre aprenents, perquè mai
haurem acabat d'aprendre. Convençut que el veritable savi no acabaria mai d'estudiar,
l'il·lustre Chevreul es deia estudiant, encara que era més que centenari. Recordem
aquest ensenyament i no deixem mai de treballar en el nostre propi perfeccionament
tant intel·lectual com moral. És aquest aprenentatge incessant el que ha de prosseguir-
se amb perseverança perquè només ell confereix el veritable Companyonatge, dit amb
altres paraules, el poder d'acció fecunda i de realització veritablement pràctic.
Repasseu, doncs, benvolguts germans Fadrins amb cura tot el que s'us ha ensenyat amb
anterioritat i dediqueu-vos, de seguida, a desxifrar els enigmes que us proposa el vostre
grau actual. Amb l'ajuda de la vostra llum interior, aconseguireu vèncer totes les
dificultats, per formidables que siguin. Si el veritable Aprenent Maçó és ja un savi com
es troben pocs entre els homes, què serà el Fadrí, pensador esclarit, armat de la
sobirana potència d'acció?.
Sobretot, no us descoratgeu!. Tingueu l'heroisme dels companys de Jàson que van

gosar embarcar-se amb ell per a marxar a la conquesta del Vellocí d'Or. Confieu en la
vostra sagacitat, apel·lant a les més profundes energies del vostre voluntat!. Gens
obtindreu si escatimeu el vostre esforç; però podeu aspirar a tot, a condició de seguir la
vostra obra sense defalliment i posant en ella tota la vostra ànima!.
Res pretén inculcar el present manual, perquè no és un llibre de classe que l'alumne
aprèn la seva lliçó per a recitar-la correctament. La iniciació ensenya a pensar, és a dir ,
a fer l'esforç personal que conduïx a l'elaboració de la veritat. Aquesta no és revelada
mai a l'iniciat, la missió del qual consisteix a descobrir per si mateix els secrets que li
interessen. L'Art, al que s'ha dedicat, vol que sàpiga construir d'acord amb les seves
modalitats personals l'edifici de les seves pròpies conviccions. Amb aquest objecte, li
deixa plena llibertat amb la condició que construeixi sòlidament, amb materials
judiciosament escollits, perquè no tota pedra és acceptable per al constructor que ha de
verificar la cohesió i

resistència de tot carreu que empri en l'obra. El mateix ocorre en el domini de les
idees, on cap concepció pot ser admesa sense examen.
Això es refereix a les pàgines que van a seguir. L'autor ha consignat en elles, amb la
millor voluntat, el fruit dels seus estudis en benefici dels seus germans; però ell no
pretén ser cregut cegament Per a comprendre bé el seu pensament, és indispensable
examinar per si mateix l'assumpte tractat. Conclusions diverses podran presentar-se així
a l'esperit del lector que hagi sabut llegir meditant, com quadra a tot iniciat.

El Nivell identificat amb el Sofre dels Alquimistes
Aquesta figura és presa de “L'Estrella Flamígera o la Societat dels Francmaçons

considerada sota tots els seus aspectes”, obra apareguda en 1778 i escrita pel baró de
Tschoudy.
El Sofre
correspon el Foc innat que produïx el desenvolupament de l'individu, el creixement del

germen, d'aquí .el fil a plom transformat en un vegetal, destinat a penetrar en la terra
per a treure d'ella la seva força. D'aquí també el signe solar
(expansió, llamp) que corona el triangulo igni
del Nivell.

NOCIONS HISTÒRIQUES
RELATIVES AL GRAU DE FADRÍ
La Iniciació Professional
El que caracteritza a un Art, en el sentit extens de la paraula, és que no pot exercir-lo

qualsevol.
Per a arribar a ser Artista, és necessari adquirir una habilitat especial, desenvolupant
aptituds que no tots posseïxen. Els que pel seu talent assoleixen elevar-se per sobre el
comú dels mortals, experimenten un legítim orgull: es consideren com selectes, en
relació a la massa ignorant i inhàbil. Això és, als seus ulls, el món profà, del que es
distingeixen en raó de la seva superioritat.
Un Artista, per modest que sigui el seu Art, no és un home com qualsevol altre. No ha
arribat a ser un artista sinó transformant-se a l'adaptar-se a les exigències de l'Art.
Pel fet de ser diferent a la generalitat, l'artista s'ha destacat, per a lligar-se en endavant a
una col·lectivitat particular, els membres de la qual estan units per llaços especials de
solidaritat.
Aquests llaços, que existeixen fora de tota organització pràctica s'estableixen per si sols
i en raó de la necessitat d'estimar el seu Art, que s'imposa a tots els Artistes. Per a
triomfar en un Art, és indispensable, en efecte, lliurar-se a ell amb amor. Ningú
participarà dels privilegis del veritable artista, si, retrocedint davant els sacrificis
necessaris, pretén contenir-se amb practicar l'art fredament com afeccionat, sense posar
tota la seva ànima i sense dedicar-se a un culte que reclama que ell mateix es doni
íntegrament.
No rebem sinó en proporció del que sabem donar. Res és esotèricament més veritable
que aquestes llegendes en aparença ingènues, que ens mostren als artistes signant un
pacte en bé de l'obra empresa!. A l'allistar-nos en la carrera de l'Art, ens lliguem,
contraiem molt greus obligacions i se'ns adverteix que se'ns demanarà molt. En canvi,
si la nostra abnegació va fins a lliurar-nos sense reserva, tenim l'expectativa d'arribar a
ser veritables Fills de l'Art i això ens satisfarà àmpliament.
A l'obtenir la nostra admissió en la Gran Família, en la qual tots els membres estan
units per un sentiment comú d'amor fervent i de devoció absoluta a l'Art, recollim
immediatament els beneficis d'una Fraternitat efectiva. No estem més aïllats, una ajuda
misteriosa anima els nostres esforços, guia la nostra activitat, inspira els nostres
assajos; és la col·lectivitat que exerceix la seva acció psíquica sobre tot l'individu que
se li ha incorporat.

La Jerarquia Ternària
No s'arriba a ser Artista pel sol fet de desitjar-lo. És necessari una preparació,
generalment molt llarga i sempre ingrata, que correspon al “Aprenentatge”, la fi del
qual és el de familiaritzar progressivament a l'alumne amb els procediments de l'Art.
Abans, entre els talladors de pedra de l'Edat Mitjana, l'Aprenent se sotmetia a l'autoritat
paternal d'un mestre, a qui es comprometia a servir durant set anys fins a l'expiració
d'aquest període, la feina de l'Aprenent no era retribuïda, però el seu Mestre proveïa al
seu manteniment i tenia interès a perfeccionar el més ràpidament possible la seva
instrucció a fi d'obtenir un major profit dels serveis del principiant. Aquest era admès a
les reunions corporatives, però únicament a títol d'espectador mut; estava allí per a
instruir-se en silenci i no prenia part en cap debat, ni en les votacions.
A mesura que l'Aprenent s'instruïa, s'anava preparant per a formar-se un judici sobre les
matèries en discussió, però, mancat de competència suficient no era cridat a donar el
seu parer. Sempre atent, però reconcentrat en si mateix, devia pacientment madurar les
seves opinions, fins al dia que se li permetés poder manifestar-les.
El permís necessari no era acordat sinó quan era admès en forma definitiva en la
corporació. En aquest moment, l'etapa de set anys reglamentaris havia d'estar acabada;
el Mestre presentava al seu Aprenent a l'Assemblea dels Mestres i Companys, rendint
testimoniatge de la seva bona conducta i declarant-se satisfet del seu treball.
No era necessari més perquè l'obrer, havent fet les seves proves, fora proclamat Fadrí.
Des d'aquest moment tindrà dret al salari que mereix el seu treball. Deslligat dels
compromisos contrets amb el seu Mestre, estarà lliure per a buscar el seu treball on més
li convingui i per a viatjar amb aquest objecte. Viatjarà, des d'ara; sobretot amb la
finalitat de perfeccionar-se en la pràctica del seu Art; compararà els procediments i
s'esforçarà a treballar sota la direcció dels Mestres més experimentats dels diferents
països.
A tot arreu els membres de la Corporació ho acolliran fraternalment ; no tindran per a

ell cap secret tècnic, i estaran feliços d'ensenyar-li el que pogués encara ignorar. Ho
tractaran com a un igual, qualsevol que sigui el seu talent i el seu valor professional,
perquè, si els mitjans i les aptituds difereixen, s'admet que tots aporten al treball un
mateix zel i una mateixa lleialtat; també els drets són els mateixos per a tots els que se
senten solidàriament units pels llaços sagrats de l'Art.
A força de recórrer el Món en tots sentits, a fi d'instruir-se en tots els secrets del seu
Art, el Fadrí no podrà menys que adquirir una vasta experiència que vol que aprofitin
els seus Germans. Aquests accepten gustosos els seus consells, doncs veuen en ell un
germà major, un monitor il·lustrat capaç de guiar-los útilment en l'execució de la seva
tasca. Destacant-se per la seva habilitat professional, l'obrer expert s'eleva així poc o
poc al Mestratge. Arribant a ser apte per a ensenyar es revela Mestre, per descomptat en
relació als Aprenents. Després, la seva autoritat s'afirma més i més, àdhuc entre els
Fadrins, i aquests acaben per prendre'l com àrbitre en els casos litigiosos i li confien la
direcció del treball comú. Per a posseir el Mestratge integral, no li queda des d'ara sinó
que perfeccionar la seva educació artística. No content amb practicar l'Art amb una
destresa

consumada i de saber resoldre totes les dificultats tècniques, ha d'encara, mostrar-se
capaç de raonar teòricament. El veritable Mestre, no és esclau de les regles tradicionals
de l'Art: les aplica perquè destria clarament la raó d'ésser d'elles. Ha sabut remuntar
fins als principis fonamentals de la Bellesa per a concebre la suprema filosofia del Bell,
d'on deriven totes les lleis de la construcció universal.
És llavors un savi, arribat a l'edat en la qual les forces físiques declinen, permetent a la
intel·ligència adquirir el súmmum de lucidesa. Serà “Venerable” i els útils podran
tremolar entre les seves mans ja febles. Què importa!. No ha de desbaratar la pedra;
traça els plànols i és el seu cervell, la seva imaginació sobretot, la que treballa. Entra en
comunió amb tots aquells que fa ja molt temps van vibrar com ell, absorbint-se en la
contemplació d'un mateix ideal. El Mestre arriba així a encarnar aquesta tradició
imperible que reviu necessàriament en l'Adepte complet.
El Cerimonial Corporatiu
El que acaba de dir-se fa ressaltar suficientment que la graduació ternària està en la

naturalesa de les coses.
Els membres de qualsevol corporació d'arts i oficis es divideixen necessàriament en

Aprenents, Fadrins i Mestres.
Vol això dir que els tres graus hagin donat sempre lloc a iniciacions cerimonials?. Fins
a un període recent, ningú vacil·lava a respondre afirmativament, basant-se en el que
sembla que ha estat pràctica des dels orígens de la F.·. M.·.. Però, estudis històrics
activament seguits fa trenta anys, han vingut a canviar totes les idees referent a això.
Sabem, així, que abans de 1730, la M.·. moderna no practicava sinó dos graus, i que les
Llotges angleses del segle XVII sembla que no van conèixer més que una cerimònia
única, que tenia per objecte “fer maçons”.
Els detalls d'aquesta cerimònia estan lluny de ser-nos exactament coneguts. Cap dubte
hi ha, no obstant això, sobre els punts següents:
1.- Abans de tota altra formalitat, el recipiendari era despullat minuciosament de tots
els metalls que duia. Una gran importància se li donava a aquest ritu, que es complia
escrupolosament en una cambra despullada de tot moble i amb les parets nues.
2.- El recipiendari era en part despullat, de manera de deixar-li al descobert el mugró
esquerre i el genoll dret; a més només quedava calçat del peu dret i l'esquerre amb
sabatilla.
3.- El recipiendari era introduït en Llotja amb els ulls embenats. Després d'haver-lo fet
passejar en diverses direccions, se li ensenyava a avançar cap a l'Orient amb tres passos
misteriosos. Devia llavors doblegar el genoll dret i col·locar-lo nu sobre el sòl, formant
una escaire. Se li col·locava al mateix temps en la mà esquerra un compàs, una de les
puntes de la qual havia de recolzar-se en el mugró esquerre, mentre la seva mà dreta
estava estesa sobre la Bíblia. En aquesta postura prestava el jurament de silenci, a
continuació se li mostrava la Llum.
A aquest cerimonial tan senzill s'agregava la comunicació de secrets que es reduïen als
mitjans de reconeixement entre Maçons.

En realitat això no era més que els rudiments del ritualisme profundament iniciàtic de
la F.·. M.·. actual. Però què més era necessari a una corporació de constructors pràctics
les mires dels quals no eren molt ambicioses?. Podien perfectament acontentar-se amb
això, tant de més, que no es tractava sinó de perpetuar els costums antics, considerades
com respectables a tìtol de restes d'un passat gloriós.
Sota el règim corporatiu, no s'era Aprenent M.·. sinó en virtut d'un contracte especial
fet entre l'interessat, els seus pares o tutors i el patró o mestre d'aprenentatge. Aquest,
no acceptava ensenyar l'ofici a qualsevol. Posava per descomptat a prova al postulant i
només després d'haver-se assegurat de les seves disposicions i aptituds, ho admetia
definitivament a fer el seu aprenentatge de 7 anys. Llavors el Mestre feia inscriure a
l'Aprenent en els registres de la corporació, el que a Escòcia, li valia el títol
d'”Aprenent Entrat” (inscrit o matriculat); però res sabem si a aquesta inscripció
s'agregava alguna cerimònia d'iniciació.
Semblant solemnitat s'ajustava més a l'acte realment important de la vida corporativa,

és a dir, a la recepció de l'obrer instruït entre els Companys. El que passa encara en els
nostres dies en el cerimonial de Fadrí, fa suposar que l'antic cerimonial destinat a fer
M.·. havia de correspondre més aviat al nostre segon grau actual que al primer.
Els Graus Simbòlics
És manifestament evident que la iniciació M.·. tal qual ens ha estat transmesa per la
M.·. dita “operativa” no era més que l'ombra d'això. Una bona quantitat de tradicions
han degut fatalment perdre's en el transcurs de llargs segles d'una transmissió purament
oral. Els detalls estaven oblidats i la fantasia intervenia algunes vegades per a agregar
adorns contraris a l'esperit primitiu del ritu. Quan la M.·. va arribar a ser francament
“especulativa” va experimentar la necessitat de sotmetre el seu cerimonial tradicional a
una revisió. Un treball (que) va ser emprès en aquest sentit en el si de la major part de
les Llotges angleses, que rivalitzaven entre elles, impulsades pel desig de fer les seves
iniciacions el més interessants possible per a no desil·lusionar al neòfit, atret per l'alta
idea que s'havia format del secret maçònic.
Aquest moviment va tenir com primera conseqüència tornar a posar en vigor una
cerimònia que havia caigut en desús i de la qual alguns vells maçons conservaven
només el record. S'afirmava que ella feia referència als misteris més profunds de la
Francmaçoneria, a aquells que només convenia revelar als Mestres.
Es van practicar llavors dos graus; però és difícil determinar exactament la seva
equivalència en relació amb els graus simbòlics actuals. Des del punt de vista del
ritualisme, es pot considerar el primer d'aquests graus com el corresponent al grau
d'Aprenent, completat amb les instruccions que més tard van ser reservades als
Companys. (Les més antigues divulgacions, tals com el “Catecisme dels Francmaçons
dedicat al bell sexe”, publicat en 1740, donen el “plànol de la Llotja” per a la iniciació
d'un Aprenent-Fadrí). Quant al grau superior, sembla imposar-se la seva identificació
amb el Mestratge. El que pertorba més és que no es van posar d'acord immediatament
en el nom atribuïble als dos graus que es tracta. Segons certs

textos, els Maçons del primer grau no són més que simples Aprenents i els del segon,
Mestres i Companys. Però vam trobar també, per al primer grau l'Aprenent- Fadrí i per
al segon el Mestre.
La bona lògica reclama tres graus. També van determinar al voltant de 1730 ,
desdoblegar el primer grau a fi de conferir separadament els graus d'Aprenent i de
Fadrí. En aquesta partició, tot el cerimonial tradicional va ser aplicat a la recepció dels
Aprenents, que passaven després a Fadrins gairebé sense cap formalitat simbòlica. Tot
es limitava a conduir-los d'una columna a l'altra, després d'haver-los fet fer la marxa del
grau.
S'han enginyat més tard, per a donar-li una major importància ritual al grau de Fadrí, i
el present manual té per objecte el demostrar com es va assolir això a França en el curs
del segle XVIII.
La Coordinació Ritual
El ritual anglès, tal com va ser introduït en el continent, estava lluny de satisfer l'enginy
de la nostra raça, que desitja que tot estigui lògicament coordinat. Els Maçons
francesos, van experimentar des del principi la necessitat de retocar el que els va
semblar malament.
Compenetrats de la importància acordada tradicionalment al nombre tres (3) van

concebre immediatament la necessitat d'una jerarquia ternària. Cadascun dels tres graus
devia, per descomptat, estar construït sobre un nombre característic. Havien reparat en
les tres llums que il·luminaven la Llotja del primer grau, i que eren necessàries 9 per a
la Càmera del Mitg; així, quan va ser necessari compondre un grau intermediari, van
haver d'escollir abans de res el nombre típic. L'elecció va recaure judiciosament sobre
el nombre 5, d'aquí els cinc viatges del grau de Fadrí i l'estrella de cinc puntes, que
corresponen als tres viatges de la primera iniciació i el triangle lluminós. Dades
lògiques han determinat de seguida, tots els detalls del ritual i en particular la
distribució de les eines en els diferents viatges.
Si els ritualistes del segle XVIII van donar prova d'una ciència iniciàtica profunda, no
van ser, desgraciadament, el mateix els successors del segle últim. Aquests es van
extraviar en dissertacions desproveïdes de tot abast iniciàtic sobre les cinc ordres
d'arquitectura i sobre els cinc sentits, dels quals no han sabut dir més que banalitats
fisiològiques. Les coses essencials han estat més i més descurades en benefici de
qüestions d'ordre profà. És així com toquen lleugerament el simbolisme tan important
de les eines, pronunciant-se en canvi, discursos a voluntat al terme de cada viatge sobre
qüestions relacionades molt remotament amb ells.
Els Sentits, les Arts i la seva utilitat social, les Ciències Matemàtiques, física natural,
moral i sociològica, els benefactors de la humanitat: inventors, artistes, savis,
moralistes i homes polítics serveixen així successivament de temes a les instruccions
que tindrien el seu lloc en una escola primària, però no en una reunió misteriosa, a la
qual no poden assistir els profans ni encara els Aprenents Maçons.
S'imposa un retorn a la tradició del segle XVIII, sapiguem construir l'avenir inspirant-
nos en el passat.

Mart i Mercuri el Foc operant i l'Aire que alimenta, B.·. i J.·. reunides en una doble cara
de Jano. Figura treta de l'obra del germà Guerrier de Dumas, Intitulada “La
Maçoneria”, Poema en tres cants, amb notes etimològiques i crítiques.

EL RITUALISME DEL GRAU
DE FADRÍ
.·.
Les Impressions Maçòniques
Després de deixar al neòfit el temps necessari perquè se de compte succintament de la

Maçoneria, és costum el preguntar-li les seves impressions. Se li oferix així l'ocasió
d'exposar amb tota franquesa i amb absoluta sinceritat, el que pensa de la seva
iniciació, de les singulars formalitats que van ser observades en aquestes
circumstàncies i en general de tot el que més li ha cridat l'atenció des que és
Francmaçó.
Arriba el cas que el jove Aprenent, inspirant-se en el seu bon sentit natural, formula
crítiques dignes de ser preses en compte per aquells que estan encarregats de dirigir el
taller i de mantenir les seves sanes tradicions. Però succeïx més comunament que el
novici es declara desorientat per una quantitat de coses que li semblen desproveïdes de
tota raó de ser, únicament perquè li és impossible conèixer al moment el seu significat.
És de desitjar que tot neòfit s'expliqui en això sense la menor reticència, amb la bella
gosadia d'un pensament que s'expressa sense temor, en la seva frescor original. La
Impressions no són interessants sinó quan traduïxen sense fingiment l'estat d'ànima del
neòfit, encara enlluernat pel que va ferir la seva vista quan va caure, la bena simbòlica.
És bo que a l'impugnar amb temeritat tot el que no ha comprès indiqui ell mateix, els
punts sobre els quals haurà de versar especialment la seva instrucció.
Aquesta pot ser-li donada en Llotja, sigui el V.·. M.·., el Ord.·.o altres G.·. M.·.
competents s'encarreguin de respondre immediatament a les objeccions fetes en les
seves Impressions, sigui que per mitjà de conferències se li facin els aclariments
necessaris.
Però la instrucció col·lectiva no serà suficient. Cap Aprenent haurà de ser abandonat a
si mateix, en el si de la seva Llotja, on tots els membres tenen l'obligació de contribuir
a la seva instrucció. El que incumbeix a cadascun, corre el perill que tots ho descurin, si
els uns, conten amb que ho facin els altres. Així la tradició preveu sàviament, que tot
neòfit sigui col·locat en l'aprenentatge prop d'un Mestre designat amb aquest objecte, i
que és personalment responsable de la instrucció del seu Aprenent.
L'elecció del Mestre ha de fer-se sobre la base de les Impressions Maçòniques del
novell (aprenent) iniciat, (aquest) primer tros d'arquitectura (la planxa d'Impressions),
podrà ser remès a l'instructor designat, que tindrà de seguida per missió, en el curs
d'una sèrie d'entrevistes particulars, ensenyar al seu alumne sobretot el que tingui
necessitat d'aprendre, a fi de poder ser proposat per al grau de Fadrí.

L'Aprenentatge
El millor dotat dels neòfits té per davant una rude tasca si desitja preparar-se
seriosament per a ser Fadrí.
Per a ser acceptat com Aprenent, només és necessari tenir aptituds, bona voluntat, amb
l'energia necessària per a posar-se a l'obra. Ara s'exigeix més que promeses. És
necessari saber treballar, i haver-se convertit pràcticament utilitzable, com
col·laborador de la Gran Obra de la Construcció Universal. No és una cosa fàcil. El bon
Obrer del Progrés no s'improvisa, és necessari haver-lo format amb mètode sense que
res es descuri en la seva instrucció. Malament instruït, es converteix en perjudicial, en
raó del descrèdit que la seva dolenta obra, tira sobre la Corporació.
És altament important cuidar de l'aprenentatge, vetllant perquè totes les prescripcions

del ritual siguin efectivament posades en pràctica. És així com el Mestre, que és
responsable de la instrucció de l'Aprenent, haurà de, abans de res, assegurar-se que el
seu alumne està realment despullat dels seus metalls. Com podrà el futur pensador
reconcentrar-se en si mateix i enfonsar-se en la nit del misteri, a fi d'aprofundir els
principis necessaris de l'ésser, si roman adherit a un vast saber superficial?. És
necessari tancar-se de debò, en el gabinet de reflexió i abstreure's del món exterior si es
desitja descendir al pou on s'oculta la veritat. Aquests són símbols que han de ser
presos de debò, d'altra manera el neòfit romandrà tal com era: no mor per a la seva
existència profana, i no reneix mai a la vida iniciàtica, oberta, no obstant això davant
ell.
Passa el mateix amb totes les proves iniciàtiques. No són vanes formalitats
mantingudes en vigor només per un amor un poc pueril de l'Arqueologia. Elles són
indispensables en les iniciacions. És menester sofrir-les integralment en la seva realitat
efectiva, perquè la llum acabi per brillar davant els nostres ulls en forma distinta a
l'aspecte simbòlic d'una flama de licopodi.
L'Examen del Candidat al Grau de Fadrí
Quan un Aprenent està suficientment instruït de la teoria per a concebre més o menys
el programa que li traça el ritualisme de la primera iniciació, pot aspirar a la segon.
Correspon al seu Mestre proposar-lo a la Llotja per a un ascens que li sembla meritori.
El taller no es pronuncia per descomptat sinó després d'haver escoltat al candidat, en
presència d'altres Aprenents, ha de respondre a totes les preguntes relatives al primer
grau que s'estimi formular-li. Aquest examen versarà forçosament sobre retejament i
del catecisme; però aquests secrets, que estan a l'abast de totes les intel·ligències, no
haurien de fer perdre de vista a altres misteris més profunds, la divulgació dels quals no
està a mercè de qualsevol indiscreció. Sens dubte, els antics Maçons, familiaritzats des
de molt temps amb els arcans de la filosofia iniciàtica, no exigien que un principiant
comprengués en uns mesos el que ells no van arribar a assolir sinó després de
perseverants meditacions, continuades durant anys i anys. Però ells podien aprendre
després de la seva iniciació. S'interessaven a destriar en quin sentit s'havia modificat la
seva mentalitat; després feien que l'Aprenent busqués en què consisteix el seu més
íntim, el seu més absolut Jo. Ho preparaven d'aquesta manera per a conèixer-se a si
mateix en l'essència de la seva

personalitat, perquè si l'Aprenent ha de preguntar-se: “D'on venim”?, el Fadrí ha
d'esforçar-se a respondre a la pregunta: “Què som”?.
Preparació del Recipiendari
Únicament guiada pels instints de simetria, la. Maçoneria angle-saxona, ha cregut fer
una meravella a l'imposar al Recipiendari del segon grau una preparació anàloga a la
que va sofrir el profà per a ser presentat en Llotja. El ritual adoptat per la Gran Llotja
d'Anglaterra en 1813, disposava, en efecte, que en el primer grau, el Recipiendari,
despullat dels metalls, tingui els ulls embenats el braç dret (cobert), el mugró i el genoll
esquerres nus, el peu dret amb sabatilles i una corda en entorn del coll. En el segon
grau prescriu, al revés, posar al nu el braç esquerre, així com el mugró i el genoll
dretes, la sabatilla calçant el peu esquerre i no el dret. Quant als ulls, no són embenats
en les Llotges Angleses als Maçons que ja han rebut llum. No és el mateix a Amèrica,
on la bena és de rigor, per a la recepció dels tres primers graus; en el grau de Fadrí
s'accepta de vegades posar la bena només sobre l'ull dret.
Recipiendari preparat segons el Ritual angle-saxó per a rebre els tres graus
simbòlics
Els Maçons americans tenen igualment una predilecció marcada per la corda, que
enrotllen dues vegades a l'altura dels bíceps, en el braç dret de l'Aprenent que
s'ascendeix a Fadrí. Per al Mestratge la mateixa corda servirà de triple cinturó al
Recipiendari, que tindrà el tronc i els dos braços nus, com així mateix les dues cames a
partir dels genolls. Totes aquestes subtileses no tenen res d'iniciàtic i són filles de la
més arbitrària fantasia. Són per descomptat; invencions posteriors a la propagació en el
Continent Europeu de la “pura i antiga Maçoneria de Sant Joan”. Aquesta no coneix
més que una sola preparació física: la del candidat a la primera iniciació, que ha de ser
presentat “ni nu, ni vestit, però en un estat decent i desproveït de tots els metalls”.

Per al grau de Fadrí la preparació ha de ser essencialment moral, el mateix que ella
haurà de ser sobretot intel·lectual per al Mestratge És el Fadrí qui ha de respondre, que
ha estat preparat en el seu cor per a rebre el segon grau.
Arribat al terme del seu aprenentatge coneix suficientment la Maçoneria para lliurar-se
a ella amb ple coneixement de causa. La seva dedicació (devoció) pot només lligar-lo a
aquells amb qui ha d'arribar a ser el Fadrí efectiu, és a dir l'associat solidari, el
col·laborador gelós, disposat a no retrocedir en favor de l'obra comuna, davant cap
sacrifici.
En resum, per a ser admès a l'aprenentatge és suficient mostrar aptituds; per a passar a
Fadrí és necessari de seguida haver fet proves d'aplicació, de zel i d'amor al treball. El
Mestre, per fi, no es reconeix sinó per les capacitats que realment posseïx, i pel talent i
comprensió integral de l'Art.
La Introducció en Llotja de Fadrí
Perquè li sigui permès franquejar la porta del Temple cal, en el primer grau, que el
Recipiendari faci constatar que “ha nascut lliure i de bons costums”. En les mateixes
circumstàncies és indispensable, en el segon grau, poder certificar que “l'Aprenent ha
complert el seu temps i que el seu Mestre està content amb el”.
Ja no entra humilment inclinat fins a terra, o encara arrossegant-se a través d'un

conducte estret com si es tractés de simular la vinguda al món del nou iniciat.
L'Aprenent, amb el front aixecat, avança a l'ordre amb els tres passos simbòlics i es
deté, orgullosament alçat entre els dos Vigilants. (En el ritu Escocès, l'Aprenent es
presenta proveït d'una regla, que duu sobre la seva espatlla esquerra, com un obrer que
es dirigeix al lloc del seu treball amb les seves eines. El simbolisme de la regla, que
serà explicat més endavant, justifica aquesta pràctica).
Els Vigilants se situen prop de les dues columnes consagrades per Força i a la Bellesa,
en altres termes o els dos principis contraris de l'energia masculina i de la sensibilitat
femenina (Dòric i Jònic). No oblidem el que va succeir al jove Hèrcules, quan, després
d'haver acabat el seu aprenentatge, va voler reflexionar en què empraria les seves
potents facultats i nombrosos talents. Havent-se retirat a un lloc solitari per a no ser
torbat en la seva meditació, es va veure bruscament en presència de dues dones d'alta
alçària, l'una i l'altra molt bella. La primera, austerament vestida en senzilla roba
blanca, tenia una figura majestuosa i plena de dignitat, el pudor es llegia en els seus ulls
era la Virtut. L'altra, recarregada de joies i de vestits magnífics, tenia una mirada lliure i
el somriure enganyador, era la Malicia. Van tractar, cadascuna a la seva manera, de
conquistar al fill de Alomena, prometent-li, una, fer-lo triomfar en totes les proves de la
vida, l'altra d'estalviar-li la pena de treballar. Hèrcules no va vacil·lar, i refusant
abandonar-se sense glòria a la dolçor de viure, va resoldre ser útil i dedicar-se a aquest
efecte a un treball incessant, penós i sempre profitós als altres.
Col·locat entre les dues Columnes, el postulant al grau de Fadrí, no ha de mostrar-se

inferior en energia moral a la de l'heroi mitològic. Cridat a emprar-se sense reserves en
el bé de tots, li correspon sortir de la preparació teòrica de l'aprenentatge, entrar en la
carrera de l'acció pràctica, rebutjant les temptacions d'una felicitat fàcil, basada sobre
els plaers i l'abandó sibarita als encants de la

existència. (En el Tarot, naip antic) l'Iniciat cridat a sofrir la suprema prova moral,
aquella que decidirà de tot el seu avenir iniciàtic, està representat per l'Enamorat, al que
dues dones semblen disputar-li el cor).
L'Amorós. Arcà VI del Tarot. És l'Aprenent cridat a ser Fadrí i a qui la

Intel·ligència i l'habilitat no haurien bastat per a això, si no tingués elevació de
sentiments, requisit indispensable per a participar realment en la Gran Obra.
La Participació en la Gran Obra
Però, quina idea pot formar-se el postulant del grau que sol·licita?. Les proves del
vostre primer grau, se li diu, han consistit en una sèrie de purificacions que tenien per fi
el fer-vos apte per a veure la Llum. Heu estat desembarassat de tot el que obstruïa la
vostra vista espiritual; però, aquest treball és essencialment Negatiu. Al despullar-vos
dels prejudicis profans us heu esforçat en

oblidar el que us havien inculcat erradament, heu fet taula rasa en el vostre esperit, segons
els preceptes de Descartis, i per això heu buidat el terreny sobre el qual aneu a construir. El
moment ha arribat per a vós, de passar del Negatiu al Positiu: De destructor que éreu fins a
aquí, us heu convertit en constructor!. Us uniu a nosaltres per a l'edificació del Temple que
representa la Gran Obra de la Francmaçoneria.
Quin és aquesta obra?. El Recipiendari, està obligat o saber-lo, doncs ha de declarar-se

francament resolt, amb la finalitat de consagrar-se a ella i de treballar amb zel, amb totes
les seves forces i sense defalliments, en la realització del progrés humà.
El no pot ignorar l'objectiu que es proposen els Maçons quan pretenen construir un món
millor per la preparació intel·lectual i moral dels homes en la seva missió constructiva.
Segons l'obstinació que posi per associar-se al seu treball, el Recipiendari arriba a fer-se
virtualment Fadrí, i pot des d'aquest moment emprendre els cinc viatges destinats a
instruir-lo en els misteris del grau.
Primer Viatge
L'Aprenent escomet per descomptat, a la Pedra bruta, amb l'ajuda d'una espècie de bec o
martell amb punta, cridat “common gavel” en els rituals anglesos. Aquest instrument no
serveix més que per a un desbast succint, així és que cal recórrer al Martell o Mall i al
Cisell per a fer desaparèixer una després d'unes altres, totes les asprors del carreu que és
necessari convertir en una impecable Pedra Cúbica.
El Martell, martell de punta, que serveix per al primer desbast de

la Pedra bruta.
Tallada de manera per tenir exactament el seu lloc, en l'edifici construït per la
Francmaçoneria, aquesta Pedra acabada, és la imatge mateixa del Fadrí, destinat a ser
incorporat en el Temple Vivent, en el qual els iniciats són, alhora, els constructors i els
materials. Però perquè sigui possible la seva incorporació, l'Obrer- Matèria ha de saber
transformar-se, fent en si mateix un constant treball de perfeccionament.
Dos útils li són indispensables per a això. El primer representa les resolucions adoptades
pel nostre esperit: és el Cisell d'acer, que s'aplica sobre la pedra, subjecte amb la mà
esquerra, costat passiu, corresponent a la receptivitat intel·lectual, al discerniment
especulatiu (Columna B.·., Nord). L'altre figura la voluntat que executa: és el Mall, insígnia
del comandament, que és portat a la mà dreta, costat actiu, referent

a l'energia activa i a la determinació moral d'on fluïx la realització pràctica (Columna
J.·., Sud).
Sense el concurs d'aquests dos instruments res es realitzarà, l'intel·lectual, armat

únicament del Cisell sap molt bé el que cal fer i no ignora els mitjans de fer-lo, però,
sense l'energia realitzadora, i valor actiu, res pot fer-se, tot queda en estat de projecte o
de resolució estèril. Al contrari, el Mall, solament, no produïx sinó soroll, imatge de la
força moral, que falta trobar en que emprar-se judiciosament, es consumeix en
manifestacions infecundes. L'obrer hàbil treballa amb les (dues) mans alhora, traient
partit de les aptituds de cadascuna. Demana a l'esquerra mantenir el Cisell immòbil en
el lloc escollit i en la direcció desitjada, mentre que la dreta descàrrega amb vigor cops
de Mall ben precisos. Això vol dir que la Bellesa no es realitza sinó unint la Saviesa
que concep, amb la Força que executa.
El teòric brillant, però escèptic, convé menys a l'obra de la Franc-Maçoneria, que

l'home sincerament convençut i apassionat per l'acció, però condemnat a obrar
inútilment, mancat de calma reflexiva i de savi discerniment.
La Iniciació no s'acontenta només amb ensenyar a raonar correctament i a veure amb

claredat, això no és més que la primera part del seu programa, el qual es refereix més
exactament al grau d'Aprenent, quan s'aplica a col·locar el neòfit en estat de “Veure la
Llum”. Però la teoria és vana si no conduïx a la pràctica; també l'acció s'imposa a
l'Iniciat pel fet mateix que veu clar i no és un cec dispensat de treballar. Per això és que
el Fadrí està més especialment cridat a preparar-se per a l'acció per la cultura raonada
de la seva força de voluntat. Ha d'acabar d'instruir-se i aprendre a voler El Cisell i el
Mall, (que) són dos útils altament significatius referent a això.
Segon Viatge
La capacitat de treballar no s'adquireix sinó amb la condició d'exercitar-la per

descomptat amb nosaltres mateixos. La nostra Intel·ligència i la nostra Voluntat, han
d'aplicar-se al nostre propi perfeccionament, abans que ens sigui permès ambicionar
una acció més extensa. El Fadrí està lluny, no obstant això, d'estar condemnat a usar
solament el Cisell i el Mall. Aquests instruments són, sens dubte, per a ell d'una cabdal
importància, doncs, amb ells treballa els materials per a polir-los. Però són
indispensables altres útils per a la comprovació i control del treball efectuat gràcies als
dos primers. Entre ells la Regla i el Compàs són els més necessaris, doncs basten ells
sols per a construir totes les figures geomètriques sense excepció. Però, des del punt de
vista simbòlic, convé considerar-los com els generadors de la línia recta i del cercle. La
una susceptible de ser perllongada en els dos sentits fins a l'infinit, l'altre circumscrivint
un espai limitat.

Regla i Compàs, instruments de tota construcció geomètrica.
A més, en el domini moral, la rigidesa de la recta ens traça una línia de conducta de la
qual no hem de mai desviar-nos. Apassionats per un ideal superior, hem de tendir (a
ell)sense parar fins a realitzar-lo, però encara sense perdre mai de vista la perfecció
perseguida, no podem desentendre'ns de les condicions reals en les quals vivim, perquè
un ideal abstracte no es realitza sinó en la mesura que s'adapta a les necessitats
concretes. Aquestes no ens poden ser millor revelades que pel compàs, els braços del
qual, que se separen a voluntat, permeten mesurar la relació que existeix entre el JO i el
NO-JO, entre el centre de la nostra personalitat i la circumferència de tot allò que ens
és donat a arribar.
Regla i Compàs ensenyen, així, a conciliar l'Absolut i el Relatiu.
Mai col·locarem massa alt el nostre ideal, però no exigim una realització quimèrica.
Evitem caure en una intransigència doctrinària que serà inútil en la vida pràctica. En les
seves concepcions l'esperit no està detingut per cap obstacle, però els que la matèria
ens oposa han de ser mesurats i vençuts amb una paciència enginyosa.
Tercer Viatge
Per a indicar el seu paper intel·lectual i en certa manera passiu, la Regla i el Compàs
són presos amb la mà esquerra; no passa el mateix amb l'Alçaprem, instrument actiu
per excel·lència, que no pot usar-se sinó amb la mà dreta, bé que és necessari prendre-
la amb les dues mans i carregar tot el pes del cos quan masses pesades han de ser
remogudes. Gens resisteix, per descomptat, al poder que l'Alçaprem simbolitza en la
Iniciació, pel que Arquimedes sembla haver parlat com iniciat quan pretenia poder
aixecar el Món, gràcies a l'instrument del que acabava de descobrir la llei de la seva
aplicació.
Però, quin és el poder misteriós i en certa manera il·limitat amb el qual el Fadrí, està
cridat a ser investit?. Quins sortilegis emprarà per a posar en moviment fins a les
roques més inertes?. Com exercitarà una acció sobirana, tan esplèndida com profunda i
fatalment irresistible?.
Aquestes preguntes es refereixen al secret més formidable de la Francmaçoneria. Sense

trair-lo ens és permès afirmar que una voluntat infrangible, intel·ligent i

desinteressada triomfa de totes les coses. És cert, en efecte, que una voluntat voluble,
és impotent, doncs no serà capaç de generar cap energia. Ferm, però apassionant-se per
l'absurd, la força considerable que ell desplega (l'Alçaprem) es troba desviada, (estarà)
posada en (un) treball perdut. Si l'egoisme la inspira, produïx infal·liblement una
catàstrofe. (Si l'Alçaprem està sota) una voluntat constant, calmada, però vigorosa i
sobretot il·lustrada, s'imposarà per contra , invenciblement, si pren com el seu punt de
suport (el fulcre) l'abnegació absoluta per una causa elevada, noble i generosa.
Un instrument de la importància de l'Alçaprem, no podrà ser confiat sinó als Companys

conscients. Per això no l'obtenen sinó després d'haver fet les seves proves amb el
Compàs i la Regla. Com més formidable és el seu poder, tant més cal vetllar perquè no
s'abusi d'ell, la de l'Iniciat, es tornaria contra ell, si a l'aplicar-la, les seves intencions no
anessin d'una puresa absoluta, únicament inspirades en la Regla inflexible que ha de
donar suport contra el seu cor, perquè se li autoritzi a usar l'Alçaprem.
Quart Viatge
No ha d'haver gens de tortuós en la conducta d'un Francmaçó. Triomfarà per la rectitud,

marxant sempre en línia recta, amb resolució, franquesa i lleialtat, menyspreant totes
les astúcies obliqües. La Regla li recorda aquesta tàctica constant que ha d'observar en
tot el que ell emprengui. Per això el Fadrí conserva aquest instrument director, encara
quan deixio l'Alçaprem per a reemplaçar-la per l'Escaire.
Aquesta permet comprovar minuciosament el tall definitiu de les pedres que només
poden ajustar-se entre si amb exactitud a condició de ser estrictament rectangulars.
Estant els materials, regularment a escaire en totes les seves cares, la muralla es
construïx com per si sola amb l'ajuda del Nivell i de la Plomada, però és necessari que
tot estigui escrupolosament a escaire, sense això l'ofici de paleta no és digna d'aquest
nom.
És essencial que tota pedra sigui proporcionada en les seves tres dimensions, les
mesures de les quals es determinen per mitjà de les divisions de la Regla, especialment
graduades per a això. No és possible imaginar-se la Pedra Cúbica com una cub
geomètric, perquè un carreu rigorosament igual per totes les cares, no es prestaria per a
la construcció; seria la imatge de l'Home-tipus, ratllant la Perfecció i tan ben equilibrat
en totes les coses que, no tenint necessitat de ningú, romandria aïllat, sense sentir la
necessitat d'associar-se amb un altre, ni encara amb un altre igual que ell. A més el M.·.
no es perfecciona sinó en vista de poder ser útil, i a aquest efecte no ha de témer
especialitzar-se, entendre's, per tant, en un sentit més que en un altre, vetllant per
trobar-se sempre rectangularment amb el seu proïsme.
Cinquè Viatge
Havent permès la Regla i l'Escaire comprovar que la Pedra està acabada, que és
impecable en la seva forma i dimensions, el Fadrí és iniciat en un gènere de treballs que
es compleixen sense l'ajuda de cap útil; fins a la Regla és ara supèrflua. Efectivament,
lliure de tots els vicis profans, no tenint dintre de si el menor germen, l'Iniciat, modelat
per a les exigències d'una vida superior, no està sotmès, en efecte, a cap molèstia. Ha
arribat a ser sobiranament lliure, i la seva voluntat que és

bona, no pot sinó dur-lo a actes conforme amb la seva tasca d'Obrer del Progrés.
Després d'haver emprat tota la seva activitat, el Fadrí ha de, finalment, consagrar-se a la
contemplació, és a dir a l'elaboració interior de les observacions recollides en el curs
dels seus viatges. Aquestes són exploracions que tendeixen a obtenir abundants
materials, l'assimilació de les quals no podria efectuar-se al moment. És una digestió
intel·lectual que només permet apropiar-se de les nocions degudes a esforços d'atenció,
d'aquí el caràcter meditatiu de l'últim viatge de l'obrer, cridat a construir el seu propi
edifici mental.
Tot viatge s'efectua en Llotja a imitació del trajecte diari del Sol. Partint de l'Occident
el viatger s'enfonsa en la nit del Septentrió para arribar a l'Orient i regressar pel migdia.
L'Occident és el domini de la sensació, de l'observació directa dels fenòmens el conjunt
dels quals s'alça davant l'esperit com la façana de les aparences després de la qual
s'oculta l'enigmàtica realitat. Per a concebre això arrisquem hipòtesis, aventurant-nos
en boires teòriques i especulatives (Nord, Lluna, Imaginació). L'Orient projecta de
seguida una claredat crítica que desil·lusiona, que incita a regressar per la sendera
ardent que il·lumina implacablement el Sol de Migdia (raonament rigorós, esperit
científic). El circuit es continua sense detenir-se, perquè per a conquistar la llum es
necessita passar successivament dels fets (Occident) a la seva interpretació hipotètica
(Nord), després de procurar una sintetització infructuosa (Orient), que obliga a un
minuciós examen racional (Migdia).
El saber iniciàtic es liba, doncs, com la mel que tenia el seu paper en els misteris de
Mithra. Però per a posseir tant la teoria com la pràctica l'obrer s'instruïx en el seu Art.
En el curs dels seus viatges, s'enriqueix amb tots els perfeccionaments aportats al
treball; els obrers més hàbils ho fan aprofitant la seva experiència. Només li resta
coordinar en el seu esperit les nocions recollides d'aquesta manera per a encaminar-se
naturalment al Mestratge.
Sabent raonar el que fa, destriant el per què de les coses, a la llum d'una estètica
refinada, és des d'ara l'Artista perfecte, autoritzat per a seguir el seu propi geni,
emancipant-se de les molt estretes regles del simple ofici.
L'Estrella Flamígera
A l'acabar el seu cinquè viatge amb les mans enterament lliures, el Fadrí s'ha hagut
d'esforçar en posar-se en estat de receptivitat en relació a certa llum ambient,
invisiblement difosa en l'espai. Saber atreure cap a si aquesta obscura claredat, a fi de
saturar-se d'ella progressivament, tal és el secret cabdal del segon grau de la Iniciació,
que correspon al veritable Il·luminisme.
Per a descobrir aquesta llum misteriosa és necessari pujar suaument per cinc graderies
de colors diferents i marcades cadascuna per un signe planetari (per a arribar a la
Càmera del Mig és necessari pujar per set graderies misterioses, però des de la
cinquena comença la il·luminació característica del grau de Fadrí).
La primera és negra i duu el signe de Saturn. Fa al·lusió a la purificació per la Terra i a

la necessitat d'aprofundir les coses, sense deixar-se detenir per les seves aparences
externes.

La següent és blava i consagrada a Júpiter. Recorda la purificació per l'Aire i l'obligació
de l'Iniciat de separar el subtil del dens, el significat del significant i l'esperit vivificant
de la lletra morta.
La tercera és verda, color de Venus. Es refereix a la purificació per l'Aigua, que té per
efecte, rentar el mirall mental on es reflecteixen les concepcions de l'intuïtiu, tan bé que
s'arribi a considerar-lo pur.
La quarta és vermella, en honor de Mart. Correspon a la purificació pel foc, en altres

termes, a l'exaltació de l'ardor intern fins a la invasió ígnia de tota la personalitat.
Quant al cinquè grau, ell és transparent i per tant incolor, perquè està en relació amb
Mercuri. Ell no és accessible sinó després de la purificació integral pels quatre
Elements conduïts a la unitat de la seva cinquena essència comuna.
Arribat a aquesta altura l'iniciat no corre perill de ser enlluernat per la claredat
encegadora del Sol, ni tampoc encantat pels dolços llamps de la Lluna, ja que només té
davant de si una profunditat del negre més absolut. No obstant això, mentre que
s'esforça a sondejar les tenebres, un punt lluminós, tot just perceptible, apareix
sobtadament. Resplendor per descomptat, ínfim, és aviat una estrella que creix
ràpidament per a resplendir, en fi, amb una claredat tal, que la foscor es dissipa. En
aquest moment l'Astre misteriós, pren l'aspecte d'un Pentagrama Flamíger, en el centre
del qual es distingeix un ideograma que s'ha introduït per la lletra G.
l'Estrella Flamígera, amb la lletra G gravada en el pentagrama o pentalpha.
El Pentagrama
L'Estrella que es descobreix al Fadrí, definitivament vencedor de les atraccions

elementals, és la del geni humà. Té cinc puntes que corresponen al cap i als quatre
membres de l'home. Però, com aquests han d'executar el que el cervell mani, el
Pentagrama, anomenat

també Estrella del Microcosmos, és en Màgia el signe de la Voluntat sobirana que és
irresistible mitjà d'acció de l'Iniciat. Però, perquè la figura tingui aquest valor, ha de ser
traçada en forma que es pugui dibuixar un cos humà en posició normal, el cap enlaire.
L'Estrella del Microcosmos.

El cos humà formant una estrella de cinc becs.
Invertida, l'estrella de cinc puntes pren un significat diametralment oposat. No és més

el Pentalfa lluminós o l'Estrella dels Mags, emblema de la llibertat adquirida o l'esperit
comandant a la matèria, doncs esdevé l'astre enfosquit pels instints grollers i els ardors
lascius que subjuguen als animals. Es veu, per tant , l'esquema del cap d'una cabra.
El Pentagrama invertit o diabòlic, formant un cap de cabró.
Una mateixa figura, sigui que estigui dreta o invertida, arriba a ser així el símbol del
que és més noble en la Humanitat o brutalment instintiu en els animals. Una força

universal idèntica, està per descomptat en joc en els dos casos: ella s'adapta i es
polaritza de forma invertida, això és tot.
La Lletra G
Un pot preguntar-se, per quina anomalia la setena lletra de l'alfabet llatí intervé en un
simbolisme que hauria de ser estrictament universal. És versemblant que un signe d'un
valor simbòlic més general, marqués primitivament el centre de la gran llum dels
Iniciats. L'ideograma alquimista de la Sal (cercle amb una línia horitzontal), després
d'haver estat obert a la manera del nombre 6, pot haver conduït, a la nostra G, però, no
convindria més relacionar aquest caràcter alfabètic al símbol de la fecundació vital
(cercle amb una creu dintre) de la qual deriva l'antiga creu dita Esvàstica?. Aquesta
roda del moviment universal, en la qual el Foc animador ocuparia, amb just títol, el cor
de l'Estrella Flamígera. No hi ha d'altra banda referència d'aquesta en cap ritual anterior
a 1737, època en la qual aquest emblema va ser adoptat per les Llotges franceses, molt
influenciades en aquest llavors per la filosofia hermètica. Els Maçons del segle XVIII
van professar immediatament, a més, una espècie de culte per la lletra G, en record de
la qual, en els termes dels més antics catecismes francesos, declaraven haver-se fet
rebre Fadrins. Quant a la significació d'aquesta lletra, és necessari buscar-la en les
paraules: Gloria, Grandesa, i Geometria; Gloria per a Déu, Grandesa per al Mestre de la
Llotja i Geometria per als germans.
-”No té a més altre significat”?, interrogava de seguida el Venerable, i se li
responia:
– -Més gran que Vós, molt Venerable Mestre”.
-”I què pot ser més gran que jo, que sóc Mestre d'una Llotja justa i perfecta?”. -
- “Déu mateix, de qui aquesta lletra indica el nom de la paraula “God” que és
anglesa”.
No han faltat múltiples explicacions, des del misteriós monograma equivalent al
Gamma grec i al Gimmel Fenici (espècie de v invertida) que dissenyen una escaire i
tenen el tercer lloc en l'alfabet primitiu.
Geometria
Per poc que se li compliqui a l'Obrer el tallat de les pedres, li és impossible treballar-les
si no és capaç de resoldre certs problemes de geometria. Aquesta ciència, la cinquena
segons la classificació antiga, ha estat en altres temps molt honrada entre els Maçons,
que veien en ella la teoria racional i en certa manera la filosofia del seu Art. El seu
estudi no es limitava solament a la mesura de les diferents classes de superfícies i de
sòlids, doncs, després d'haver-los guiat en la seva pràctica constructiva, la geometria
devia encara il·lustrar-los sobre els misteris de la construcció del món. Les figures
geomètriques arribaven a ser, en això, els símbols reveladors gràcies a les
especulacions basades sobre els nombres i sobre les formes. És, en efecte, una
Geometria purament iniciàtica, els teoremes de la qual s'apliquen a les qüestions més
àrdues de la metafísica i de l'ontologia. Pitàgores les ponderava i Plató estava persuadit
que solament els Iniciats en el segon grau

podien comprendre l'abast dels seus ensenyaments, raó de la famosa inscripció traçada
en la porta de la seva escola: “Ningú entra aquí si no és geòmetra”.
Aquesta mateixa geometria transcendental, que fa parlar als antics ideogrames,

proporcionava en la Maçoneria la clau del suprem esoterisme, pel que ha de ser
posseïda a fons pel fadrí que aspira al Mestratge. Quant a ciència de la Construcció
Universal, la Geometria maçònica és, a més, particularment important sota el punt de
vista moral. Ensenya a formar als homes en vista de la seva vocació, després a unir-los
harmònicament per a la seva recíproca felicitat. És la ciència social en la més alta
accepció de la paraula, la qual mereix tenir el primer lloc en les preocupacions de tot
veritable Maçó.
En la sèrie de les Cinquanta estampes florentines, anomenades “cartes de Baldini”,

gravades, si no pel propi Mantegna, ben bé per un dels seus alumnes, la Geometria
filosòfica està representada sota l'aspecte d'una jove que, arrabassada per sobre dels
núvols, s'absorbeix en especulacions inspirades pel cercle, el Triangle i el Quadrat,
figures fonamentals en ideografia alquímica.
La Geometria, segons Mantenga.
Generació
Sí, com antigament, la Maçoneria no construís sinó amb materials inerts, els
coneixements teòrics del Maçó podrien limitar-se a la Geometria. Però, el Temple es
construïx amb l'ajuda de pedres vives i la seva edificació es prossegueix segons les lleis
de la fisiologia. Aquesta ens ensenya com es desenvolupen els éssers animats que
procedeixen d'un germen. L'Iniciat deu doncs, aprofundir els misteris de la Generació si
desitja participar útilment en el treball de la Construcció Universal

Li correspon, en particular, destriar sobre els dos factors que s'associen per a la
generació de tot ser; estan, per una banda, una energia activa, concentrada, que tendeix
a desenvolupar-se a fi de construir un organisme susceptible de complir la funció que
és la seva raó de ser. Aquest esperit d'iniciativa, d'ambició, de conquesta i d'expansió
immoderada, té per símbol la Columna B.·., a la qual fa “pendant” i en certa manera
contrapesa, la Columna J.·..
Aquesta representa, en efecte, la contenció limitadora, sense la qual l'energia més
generosa, es malgastaria i perderia, a més que no podria ser conservada, governada i
aplicada judiciosament sense que els impetuosos esforços estiguin degudament
disciplinats i es coordinin sàviament.
Tota acció persistent descansa així, sobre les dues columnes simbòliques aixecades a
tan just títol davant del Temple del G.·. A.·. D.·.l'U.·..
Elles representen el Binari perpètuament creador, gràcies al qual s'engendra, es

desenvolupa i es manté tot el que ha de néixer, viure, durar i complir la seva destinació.
A més, com el Fadrí està cridat a col·laborar en la Gran Obra, deu per a ajudar útilment
a l'edificació del Progrés Humà, saber intervenir amb intel·ligència en la gènesi de les
coses. L'avenir és preparat per Obrers perspicaços que, menyspreant el present i les
seves satisfaccions efímeres, saben influenciar en els seus gèrmens les futures
formacions renovadores. És necessari remuntar-se a les fonts mateixes de la Generació
per a operar les transmutacions ambicionades per l'Adepte; d'aquí la importància de la
segona significació atribuïda a la lletra G.
Les nostres dues columnes tenen a més relació amb l'antic Culte de la Generació, que
va ser la manifestació religiosa més universal de la humanitat primitiva, perquè el
misteri de la vida i de la seva transmissió va intrigar als homes des que van ser capaços
de reflexionar. El poder procreador els semblava llavors com una mica diví i en les
seves primeres adoracions recorrien a pedres de forma fàl·lica erigides en altures. Els
“menhirs”, que, com se sap, consistien en monuments formats per una pedra llarga
col·locada verticalment, van tenir un significat anàleg, com també els “obeliscs” que
suggereixen les columnes foses per Hiram, la forma de les quals, reconstituïda segons
les indicacions de la Bíblia, és característica.
Tot el que es relaciona amb la generació va conservar el seu caràcter sagrat en tant van
prevaler les religions de vida, que el seu ideal és terrestre, però que van venir a ser
suplantades per les regions de mort, prometedores de les felicitats d'ultratomba. I la
Maçoneria procedeix dels cultes de la vida, dels quals ha conservat els símbols. Ella
ensenya als homes a construir-se en la terra la seva felicitat col·lectiva, sense impedir-
los que creguin en una vida futura, si tal és el seu sentir. Però les preocupacions de
l'avenir no han de distreure al Maçó de la seva actual tasca constructiva. Viure bé la
vida transitòria d'aquí baix, tal és el deure immediat, i més particularment del Fadrí la
religió del qual, és la del Treball i l'acció.

El Tai Kih. Símbol fonamental de la cosmogonia i de la filosofia xinesa. Aquesta
dualitat tancada en la unitat del cercle representa el Principi generador de
l'Univers i de tot el que existeix.
Gravitació
Perquè una construcció sigui sòlida ha de prendre's en compte les lleis de la gravetat.
L'Univers mateix, deu la seva coordinació harmònica i la seva estabilitat a l'atracció
que tots els cossos exerceixen els uns sobre els altres. La Gravitació, que regeix així el
món físic, arriba a ser en el domini moral, la imatge d'aquesta força de cohesió, sense la
qual, els materials vivents de l'edifici maçònic se separarien. Si la Iniciació es limités a
conrear la intel·ligència, ella arribaria a il·lustrar a individus aïllats, però serà incapaç
de fer-los treballar col·lectivament. La seva obra quedarà així, sense abast pràctic,
doncs, aïlladament l'home no realitza res gran, perquè no es fa fort sinó per la unió.
Però la unió permanent, indispensable a tota acció fecunda, es basa sobre el poder dels
sentiments que animen als membres d'una mateixa associació. Hi ha hagut en tots els
temps escoles filosòfiques molt interessants i agrupacions intel·lectuals més o menys
brillants però, els Pensadors no han assolit exercir una influència decisiva sinó quan
han pogut disposar d'una organització com la F.·. M·.. Aquesta, en efecte, agrupa
opinions semblants, i sentiments idèntics. Ella exigeix dels seus adeptes que s'estimin
entre si fins al sacrifici del seu interès personal, i que estiguin units en un amor profund
per la Humanitat. L'Aprenent no passa a ser Fadrí, sinó quan arriba a fer-se apte per a
prendre part en el treball comú, associant-se no tan sols pel cor, sinó també per
l'esperit. El poder de pensar roman estèril, mentre no es recolza en el poder d'estimar El
M.·. deu doncs, desenvolupar les seves facultats afectives amb la finalitat d'obeir millor
a la llei sobirana que, aproxima les ànimes i les governa a la manera d'una misteriosa
Gravitació, els efectes de la qual repercuteixen, inevitablement, en totes les
manifestacions de la personalitat humana. La lletra G, mereix així, ser meditada en la
seva tercera significació tant com en les dues primeres.
Geni
El Fadrí que sota el punt de vista psíquic arriba a realitzar el programa del seu grau, no
treballa més aïlladament. Se sobrepassa en el que emprèn, com si estigués posseït d'una
inspiració que en altre temps haurien atribuït als déus, a les muses, als àngels, als
dimonis o als esperits. En realitat, misterioses influències li faciliten el seu concurs,
però elles s'expliquen molt naturalment, per l'acció psicològica que exerceix

la col·lectivitat sobretot individu que ha sabut entrar amb ella en una comunió efectiva.
No basta pertànyer a la Francmaçoneria simplement de cos, pertanyent a una Llotja i
complint les obligacions materials contretes en la iniciació. No s'arriba a ser veritable
Maçó sinó per l'ànima, al deixar-se penetrar per les vibracions transformadores de la
individualitat profana. No serem veritables Obrers de la Gran Obra, sinó quan la nostra
entitat intel·lectual i moral vibri al uníson amb la gran ànima de la Francmaçoneria.
Cadascun de nosaltres, en això, ha d'aspirar al Geni, que sota una forma o altra, no pot
deixar de ser l'herència de tot Fadrí autèntic.
Gnosticisme (Gnosi)
Fadrí és sinònim d'associat. No es podria ser Fadrí sense tenir companys de treball i
sense constituir amb ells una col·lectivitat unitària, sota el punt de vista psíquic.
Aquesta col·lectivitat obra sobre l'individu de manera que la llum general repercuteixi
en cada intel·lectualitat particular, en la mesura que aquesta ha sabut fer-se receptiva.
Tot veritable Iniciat, es beneficia així, d'una il·luminació que li permet conquistar el
Gnosticisme, és a dir, el Coneixement característic de tot esperit que hagi sabut
penetrar els misteris de la Iniciació. Aquests presenten la particularitat de ser
estrictament incomunicables: és necessari descobrir-los per si mateix per a posseir-los.
Són secrets que escapen a tota divulgació, doncs duen en si veritats d'un ordre filosòfic
tan elevat, que la paraula és impotent per a traduir-los.
També la filosofia iniciàtica no ha estat mai formulada en cap llenguatge conegut, no

cal buscar-la en cap text escrit, ni encara en les pàgines tan sincerament redactades com
les presents que s'oferixen a l'ús d'aquells que han hagut de veure l'Estrella Flamígera.
El Gnosticisme no s'adquireix sinó a força de meditacions personals, sobre els
múltiples símbols el sentit ocult dels quals, sol·liciten a l'esperit que endevini. Mai
s'insistirà massa sobre que un suprem ensenyament es desprèn per al Pensador, tenint
en compte el conjunt del nostre simbolisme. Sapiguem trobar la significació més
profunda i el nostre enteniment s'il·luminarà d'una radiant claredat de comprensió.
Llavors, posseint el Gnosticisme, ens serà permès afirmar que coneixem la lletra G.
El Jurament del Fadrí
L'Aprenent, ha contret el compromís de guardar silenci davant els profans, de

sotmetre's a les lleis de la Francmaçoneria i d'estimar als seus germans. El Fadrí no
s'acontenta amb ratificar sobre aquests diversos punts, com la seva primera obligació,
sinó que hi ha el dret de demanar al Maçó instruït, el que no és possible exigir al
principiant.
És així que el Fadrí haurà de redoblar la discreció i guardar-se, en particular, de voler

explicar als Aprenents el que aquests no puguin comprendre. És necessari deixar que
evolucioni cada esperit sense pretendre que les intel·ligències passin per alt les etapes
de comprensió que els són necessàries.
No imposem mai la nostra manera de veure i sapiguem col·locar-nos a l'altura dels que
han avançat menys que nosaltres.

La disciplina del silenci ha de obligar sobretot a l'Aprenent a no perdre les seves forces
mentals en prematures xarlatanismes. No s'arriba a ser un bon Pensador, sinó penetrant
en si mateix i exercitant-se a concentrar la seva energia intel·lectual. Pel fet de guardar
escrupolosament un secret, s'asseguren a més els avantatges de la fidelitat cap a aquells
que us ho han confiat. El Maçó que mancada la discreció promesa, es deslliga de
l'Ordre només per aquest fet i renúncia a tots els beneficis intel·lectuals i morals de la
Fraternitat iniciàtica. A més, tota la força del Fadrí resideix en la seva participació en
l'ànima de la Francmaçoneria. El silenci té, doncs, per a ell, una importància cabdal,
molt més com que està cridat a obrar iniciàticament, és a dir, com veritable conspirador
del pensament i de la voluntat.
Pel que concerneix la fidel observació de les lleis, el Fadrí promet conduir-se en totes
les coses de manera de merèixer sempre de ser proposat com exemple als Aprenents.
Quant a l'abnegació cap als seus germans, està des d'ara directament interessat, doncs
no rebrà mai sinó en proporció al que ell doni. Si ell es tanca en un egoisme estúpid, no
obtindrà mai cap benefici real de la Francmaçoneria; això és d'una certesa matemàtica.
Per a aquell que sàpiga comprendre, egoisme bé entès i altruisme estan perfectament
d'acord. Tot es resumeix, a més, per al Fadrí en una sola resolució, la d'arribar a ser
veritable Iniciat i d'instruir-se en conseqüència, a fi de poder consagrar-se amb tota la
seva ànima a l'obra de la Francmaçoneria.
La Manera de Dur el Mandil

Després d'haver prestat el jurament del grau, el nou Fadrí és consagrat per cinc cops de
mallet, després la seva vestimenta maçònica és lleugerament modificada, perquè en el
seu exterior no es diferencia majorment de la d'un Aprenent.
Si està menys cobert precisament en la regió epigàstrica, és perquè no té ja que

defensar-se contra una excessiva impressionabilitat. Hauria com Aprenent, tractar de
prendre possessió de si mateix. Com Fadrí, està des d'ara suficientment segur de si
mateix, com per a renunciar a un aïllament concentrat, massa estricte.
A fi de fer nous progressos, l'Iniciat ha d'entrar en relació amb l'exterior, portant cap a
ell, la llum difusa, de la qual li correspon impregnar-se a fi d'arribar a transformar-se, a
si mateix en Estrella Flamígera. Aquest emblema o més aviat el simple pentagrama
lineal, podrà ser traçat sobre el pitet del Mandil doblegat-lo cap avall. El triangle
invertit
figura a més l'aigua, l'ànima o la sensibilitat al revés del Delta
símbol del foc, de l'esperit o de l'activitat.
L'Aprenent hagué de lluitar contra els elements conjurats mostrant-se constantment

actiu. Després d'haver domat les forces invasores, pot dirigir-les i subjugar-les; tal és la
missió del Fadrí que, per a obrar amb eficàcia, ha de saber tornar-se passiu i receptiu
amb discerniment, ja que aquell que desitgés donar generosament sense rebre en
proporció al que dóna, s'esgotarà aviat. Per això el grau de Fadrí és el de l'acció
fecunda que proveïx la reparació de les forces i la captació per l'individu d'una energia
exterior a ell.

Mandil de Fadrí de forma pentagonal
i adornat amb el pentagrama.
La Feina
Quan li han estat comunicats al Fadrí els misteris tradicionals que li permeten fer-se
reconèixer, és conduït cap als GG.·. Vig.·. que ho examinen. Només després d'aquesta
prova se li proclama Fadrí.
Però, els “misteris” que es tracten no són sinó simplement simbòlics. Per a ser realment
reconegut com Iniciat del segon Grau, serà necessari que faci les seves proves en forma
més seriosa. És al peu de l'obra on es coneix al Maçó, i és per la seva manera de
treballar com es confirma el Fadrí. Però, què cal entendre per feina en Maçoneria?.
Molt sovint els Maçons confonen el símbol amb la realitat; s'imaginen haver treballat
maçònicament pel fet d'haver seguit amb assiduïtat els treballs de la seva Llotja, fent
honor, quan es presenta l'oportunitat, als “treballs de masticació”. Ai! els que pensen
així, no coneixen de la Maçoneria sinó la lletra morta: tot ho ignoren del veritable
treball iniciàtic.
Aquest “treball per excel·lència”, al que es van consagrar els Savis de tots els temps,
està molt lluny de limitar-se al compliment de cerimònies simbòliques, per molt
profundament significatives que siguin. La “Gran Obra”, a la qual ens convida la
Franc- Maçoneria, implica, en efecte, participació efectiva de la nostra part en
l'empresa més sublim que es pugui concebre, ja que es tracta ni més ni menys, que de
la creació del Món o de la seva perfecció, el que ve a ser exactament el mateix. Estem
cridats a conèixer la marxa del Progrés, a endevinar les intencions del que es vol fer, a
desxifrar, en altres termes, el pla de la Intel·ligència constructiva de l'Univers, a fi de
poder intervenir útilment amb la finalitat d'afavorir a tot arreu l'aparició del millor.
Obrers del perfeccionament general, hem de saber construir, amb la nostra

intel·ligència, la nostra ànima i la nostra voluntat, un edifici moral que serà el Temple
únic de

una Humanitat més i més esclarida, desplegant a tot arreu una activitat harmònica, pel
fet només d'estar lliure de tots els mals mantinguts per la ignorància, per la falta
d'intel·ligència i de comprensió o, en altres termes, ximpleria humana.
Aquesta ximpleria, aquesta incapacitat culpable de tots els sofriments que els homes
s'ocasionen entre si, representa per a l'Iniciat el gran enemic, l'adversari per
excel·lència. (Adversari es diu en hebreu, Satan. I el veritable Satan que s'oposa a la
llum creadora, és l'obscurantisme, que agrada als que anatematitzen l'emancipació de
les intel·ligències). Ha de ser combatut sense descans, per descomptat, en nosaltres
mateixos, i després al nostre al voltant. Il·luminar-se a si mateix, a fi de poder
enllumenar als altres, tal és el veritable objecte del treball maçònic. Nosaltres
treballem, lluitem, a fi de conquistar la llum, per a després espargir-la o difondre-la.
Som Obrers de la llum i col·laborem com a tals en la Gran Obra del Gran Arquitecte de
l'Univers.
L'Ideal Constructiu
Quan s'ha tractat d'iniciar constructors en certes concepcions superiors, ha estat

necessari recórrer a imatges que els fossin familiars. No han tingut cap inconvenient en
figurar-se l'Univers com un immens taller de construcció i explicar-se la vida universal
com un treball incessant, desitjat i dirigit per una suprema Intel·ligència.
Evitant amb el major cuidat l'escull del antropomorfisme, ens correspon, per tant, com
Maçons reflexius, no rebutjar a la lleugera tradicions filosòfiques molt respectables. La
vida en els éssers està certament lligada a un treball constructiu, al que vam atribuir tres
fases que corresponen als tres graus de la Iniciació. L'Aprenentatge amb el desbastat de
la Pedra bruta es compara amb la joventut, durant la qual la vida exuberant brollant del
germen, construïx a l'individu, armant-lo progressivament de tots els òrgans necessaris
a les funcions que ha d'omplir. L'edat adulta o de la maduresa, es perllonga tant com els
òrgans es mantinguin en estat de bon funcionament. Estem, llavors, en ple estat de
Fadrí: una vegada acabada la construcció de l'individu, pot consagrar-se a un treball
constructiu, que procura el benefici del ser col·lectiu, del que no és sinó una cèl·lula.
Tal és el treball propi del Fadrí: ha d'oblidar-se de si mateix en bé de l'espècie, del
gènere humà, tal com el bon ciutadà, que arribat el cas, se sacrifica per la Pàtria. I quan
vingui la vellesa, amb el desgast fatal dels òrgans, llavors l'Iniciat no treballarà menys,
encara que no en el mateix pla, ni pels mateixos mitjans: arribat a Mestre, posseirà
l'experiència i sabrà dirigir. Però, en qualsevol grau que treballi, el Maçó està al servei
de la intel·ligència universal que presideix l'evolució dels éssers. Es fa l'agent, el
ministre de la Intel·ligència, l'executor de les seves intencions. És l'òrgan actiu, el
constructor que no segueix el seu capritx, sinó que es conforma al pla general segons el
qual tot es construïx.
Així ben bé ho van entendre els antics Iniciats, que es deien adeptes del Gran Art,
alhora Sacerdotal i Real. Com ells pretenien conèixer la voluntat divina (el pla del Gran
Arquitecte) i consagrar-se al seu compliment, es van confirmar Sacerdots, considerant
com indignes d'aquest títol als explotadors de la credulitat popular. A més si es van
proclamar Reis era perquè l'alta superioritat de la seva instrucció els permetia regnar
veritablement sobre les intel·ligències.
Sapiguem nosaltres també elevar-nos fins al Gran Art a fi d'arribar a ser Maçons en

tota la força de la paraula.
La Religió del Treball
Per al Maçó tot treball pren un caràcter sagrat, perquè sota qualsevol forma que es
produeixi, entra en la gran acció perpètuament transformadora del que existeix.
Treballar és fer obra útil, obra de bé i de veritable pietat. Lluny d'humiliar-se, l'home
que treballa s'eleva en dignitat, ja que es converteix en semblant al Gran Obrer
Constructor del Món. Com és que aquells que creuen en un Déu creador no ho han
advertit?. Com han pogut considerar el treball com una calamitat, com el càstig d'una
falta comesa pels nostres primers pares, alhora que adopten com l'Ideal de la felicitat
una ganduleria tan eterna com absoluta?.
A aquesta doctrina de mandra, de mort i anorreament, la Francmaçoneria oposa una

filosofia glorificant l'acció, la vida i la perpetuïtat d'un esforç, que no s'interromp sinó
per a tornar a prendre majors energies després d'un passatger descans reparador. No
podríem formar-nos un paradís d'èxtasi i de passivitat, privant-nos de la més noble de
totes les alegries, que és l'acció fecunda, la producció d'obres útils i belles. Un
Walhalla, on els guerrers continuen batent-se, tindria ben bé el mèrit de no inspirar
l'horror d'una pretesa vida eterna, desproveïda de tots els caràcters essencials de la vida.
Viure, en efecte, és lluitar, obrar, treballar amb la finalitat de tenir un resultat; la inacció
per contra, equival a la mort.
Com, en aquestes condicions, no acceptem amb entusiasme la nostra missió de

treballadors ?. Mentre millor treballem, més ens elevarem en l'escala dels éssers. Pel
treball iniciàtic, en fi, vam participar del poder creador i ens divinitzem. Els Iniciats
comprendran. No oblidem, per això, que la vida particular de l'individu es lliga a la
gran vida una i universal, l'objectiu de la qual és la construcció del Món, la seva
coordinació harmònica i el seu perfeccionament. Mentre més participem d'aquesta vida
superior, més veritablement vivim. Només ella ens dóna la possessió de la vida eterna i
de la immortalitat real que hem d'ambicionar. Tot òrgan existeix només en vista a la
funció que ha de complir. Si desitgem persistir, sapiguem estar a l'altura d'una funció
d'eternitat. Per a immortalitzar-nos, posem-nos sense reserves al servei de la Gran
Obra. El bon obrer trobarà sempre la seva destinació: constituïx una força que no pot
perdre's. Fent-nos aptes per al treball, assegurarem per a sempre el nostre avenir.

Escaire i Compàs col·locats sobre la Bíblia oberta en el Capítol 1 de
l'Evangeli de Sant Joan. Figura presa de l'obra del germà Denier
van der Gon sobre el ritualisme del grau de Fadrí.

CONCEPCIONS FILOSÒFIQUES REFERENTS
AL GRAU DE FADRÍ
.·.
“ El Triple Enigma”
Com el G.·. Ragón ho ha fet ressaltar en la seva obra “Ortodòxia Maçònica”, els tres
graus d'iniciació responen cadascun a una de les preguntes que la intel·ligència humana
es fa des que pot pensar.
-D'on venim?.
-Què som?.
-A on anem?.
Tota filosofia, com tota religió, aspira a resoldre aquest problema. És sobre la seva
solució que es basen metafísicament les societats humanes, ja que la nostra manera
d'obrar està determinada, en última anàlisi, per les nostres concepcions sobre l'origen
de les coses, sobre les nostres destinacions definitives. La nostra conducta busca
sempre com justificar-se lògicament. Les idees que podem formar-nos sobre la raó de
la nostra existència, i sobre la relació que ens lliga al conjunt de les coses, són d'una
importància extrema. Totes les civilitzacions han estat edificades sobre idees semblants.
Per a renovar el món és necessari començar per renovar als creients, d'altra manera, es
descompassaria sense refer-lo. Així, com Maçons hem de construir i, si som cridats a
derrocar, no és sinó per a edificar immediatament.
Què Som Nosaltres?
S'ha preguntat a l'Aprenent d'on ve, i ha hagut de trobar per si mateix una resposta,
meditant sobre les propietats intrínseques dels quatre primers nombres. (Veure Llibre
de l'Aprenent).
El Fadrí ha de buscar al seu torn, però aquesta vegada esforçant-se a destriar el que ell
és: Li correspon ajustar-se el precepte socràtic: coneix-te a tu mateix.
L'home és l'objecte essencial de l'estudi de l'iniciat del segon grau, i les seves
meditacions, podran dirigir-se avantatjosament, per descomptat, sobre les dues
definicions clàssiques de les quals una, ens representa a l'home com un animal
raonable, i l'altra com una intel·ligència servida per òrgans.
Aquestes fórmules ens inciten a buscar, en primer lloc, el que caracteritza a l'animal, és
a dir , al ser vivent. Queda així formulada la qüestió cabdal del grau de Fadrí: Què és la
vida?.
Després serà necessari preguntar-se què és la Raó, aquesta llum que il·luminant-lo,
distingeix a l'home de la bèstia purament instintiva.

En què consisteix, per altra banda, la Intel·ligència?, Com es fa ella obeir pels òrgans i
com pot arribar a subjugar la matèria, per a dominar-la i regnar sobiranament?.
Nosaltres, no anem aquí a satisfer la curiositat del lector amb dissertacions. El nostre
deure és obligar-lo a pensar per si mateix, evitant donar-li una doctrina que no tindria
sinó que assimilar-la. No ens és permès respondre sinó per mitjà de símbols si desitgem
romandre fidels a les tradicions iniciàtiques.
La Vida
Viure és sinònim d'actuar, tots els éssers viuen solament per a complir una funció; una
tasca que els ha estat imposada pel fet mateix d'existir.
No vivim sinó per a treballar. El treball comença per a nosaltres, en efecte, des de la
nostra concepció. Ens és necessari per descomptat, construir el nostre organisme, és a
dir, l'instrument que ens permetrà obrar fora de nosaltres mateixos.
El perfeccionament del cos i el seu domini toquen a l'Aprenent. L'individu arriba a ser
Fadrí, des del moment que dominant-se plenament, se sent disposat per a una nova
tasca, és a dir, per al treball efectiu que està cridat.
Treballar com Fadrí, és fer obra d'utilitat general, és posar-se al servei de la

col·lectivitat a la qual l'individu es deu.
L'aprenent roman egoista, en el sentit que treballa en si mateix i que persegueix el seu
propi perfeccionament. Aplica el precepte “La caritat bé entesa principia per casa” . A
fi de poder donar és necessari adquirir, és necessari saber atreure cap a si, prendre i
apropiar-se.
Aquest egoisme és obligatori, és l'arrel de tot progrés. Tot ser individual, es constituïx a
costa del seu ambient. Està subjecte a fer-se centre d'acaparament i de revelar-se, fins a
cert punt, en contra del conjunt de les coses, contra la vida universal, a la corrent
general de la qual, ell oposa la seva turbulència particular.
Aquesta oposició, no obstant això, no està destinada a perpetuar-se. Arriba un temps en

el com l'individu, arriba al màxim del seu creixement, el mig dia de la seva existència.
La col·lectivitat de la qual forma parteix integrant, reclama els seus drets. Ella exigeix
que l'individu, sense oblidar-se de si mateix, i sense desentendre's de la seva pròpia
conservació, tingui més i més consciència dels interessos generals i sàpiga subordinar
els seus, a aquests.
Per a poder rebre el seu salari en la Columna B.·. és necessari haver demostrat una forta
energia interior extreta de si mateix. Així doncs, després d'haver acumulat aquesta
força, és necessari haver-la emprat generosament per a aproximar-se a la Columna J.·.,
on no són recompensats aquells que s'han afeblit voluntàriament sacrificant-se.
Què ocorre en l'organisme a la cèl·lula que s'ha fatigat en benefici del conjunt?.
Llanguisca momentàniament, però, immediatament l'economia general ve en el seu
socors, és reconfortada per a un nou esforç i, lluny de romandre afeblida, es tempera
per l'acció, a mesura que l'exercita.
Una mica anàleg ocorre als individus que saben viure no només per a ells mateixos.
Tenen interès de viure una vida més àmplia, que serà la dels seus ascendents, de la seva
raça, de

la seva nació i finalment de la seva espècie, considerada com l'ésser col·lectiu del que
són les unitats components.
Així com l'Aprenent aspira a veure la Llum, el Fadrí ha de dedicar-se a viure realment
una Vida superior.
L'Altruisme
En el capítol V d'un petit tractat de 1775 intitulat: “La gran Obra mostrada en favor
dels Fills de la Llum”, llegim el següent:
“La vida és molt curta per als homes que pensen i és molt llarga per a aquells que en
res pensen. El temps passa ràpidament quan s'està ocupat, lentament quan no es fa res.
La vida consisteix únicament en l'acció. Sense l'acció, la vida no es diferencia en no-res
de la mort. Viure ociós no és viure: és vegetar. Ocupar-se només de si mateix, és viure a
mitges. Interessar-se per la felicitat universal dels homes i treballar per ella, és viure
veritablement i sentir que es viu. Quants pocs homes viuen en el món, i quants en
comptes de viure, vegeten!. Els rics enorgullits de la seva opulència, marejats amb
l'encens que els aduladors no cessen de prodigar-los, no saben el que és viure. Els
pobres, aclaparats per les seves misèries i humiliats pel menyspreu que els tenen, no la
senten tampoc; i aquells que es troben entre els grans i els petits, entre els rics i els
pobres i que no s'ocupen, comunament, sinó d'allò que els concerneix, no la senten
tampoc”.
“Qui viuen sense vegetar”?. Els filòsofs. Sí, no han estat sinó els filòsofs, els que
senten el que és viure, que coneixen totes els avantatges de la vida i que saben
aprofitar-les. No contents amb viure per a si, viuen, a més, per als altres i a exemple del
gran Hermes, del que tenen la glòria d'ésser i de dir-se els seus deixebles, no viuen sinó
per a fer el bé a la societat humana”.
L'autor d'aquesta pàgina, profundament iniciàtica, fa ressaltar, a més, que la plebs,

treballa per a viure, mentre que el veritable savi li correspon viure per a treballar.
La Serp Iniciàtica
Els éssers inferiors són impulsats en els seus actes per les lleis de la seva espècie. Són
autòmats que reaccionen invariablement sota la influència dels impulsos rebuts. La
seva vida particular es troba així, subordinada a una vida més general, en el si de la
qual, s'escorre l'existència dels individus.
Aquest automatisme irresponsable, correspon a aquest estat d'innocència i de candor,

que els poetes han contat, quan somiaven en una edat d'or anterior al regnat de Júpiter.
A més, el Mestre dels Déus i dels homes representava el principi conscient. Amb això
crea a Minerva, La Saviesa, que va sorgir enterament armada del seu cervell. El seu
regne comença en el moment que els individus adquireixen consciència de si mateixos.
Surten llavors de l'estat de inconsciència o de pur instint que els sotmet Saturn, déu del

destí o de la fatalitat.
En el Gènesi, aquestes nocions es traduïxen pel mite del paradís terrenal, lloc de
felicitats en el qual la humanitat primitiva no va tenir més que deixar-se viure, a la
manera dels animals o dels nens que no han arribat encara a l'edat del discerniment.
La Serp seductora, que incità a mossegar la fruita de l'Arbre del coneixement del Bé i
del Mal, simbolitzà un instint particular, no major que el de la conservació, però més
noble i més subtil, l'objecte de la qual, és fer sentir a l'individu la necessitat d'elevar-se
en l'escala dels éssers.
Aquest secret agulló és el promotor de tots els progressos, de totes les conquestes que
estenen l'esfera d'acció dels individus, així també de les col·lectivitats.
Això explica per què la Serp, inspiradora de la desobediència, de la insubordinació i de

la revolta, va ser maleïda pels antics teòcrates, mentre que ella era honrada entre els
Iniciats. Aquests van estimar, en efecte, que no pot haver res més sagrat que les
inspiracions que ens duen a acostar-nos progressivament als déus, considerats com les
potències conscients, encarregats de destruir el caos i de governar el món.
Assemblar-se a la divinitat, era l'objecte dels antics misteris. El místic es divinitzava

purificant-se i elevant-se moral i intel·lectualment sobre el comú dels homes. En la
nostra època, el programa de la iniciació no ha canviat; el maçó modern es divinitza
també, però té la consciència que no podrà fer-ho sinó treballant divinament, és a dir,
dedicant-se a perfeccionar la creació deixada imperfecta. Elevat per sobre la animalitat
humana, el Constructor, agent de l'execució del pla diví, es fa Déu, en l'antic sentit de
la paraula.
La Raó
Al tenir consciència de si mateix, l'ésser, fins a aquí purament instintiu, s'ha emancipat
d'una tutela protectora. Abandonat des d'ara a si mateix, a les seves pròpies llums
encara incertes i al seu propi judici poc segur, no gaudeix ja de la lucidesa infal·lible
que es dóna a l'instint. Fora d'un paradís del que ell mateix s'ha expulsat i al que no
podrà tornar a entrar.
Ja no vol obeir cegament, és necessari, ara que comprèn, que sàpiga per què cal
treballar més en un sentit que en un altre: és en altres termes, la raó que ha arribat a ser
la seva guia.
No és al principi més que una resplendor vacil·lant, una lleugera centella sortida del
fregament de trossos de fustes seques, que servien antigament per a produir el foc. Però
el feble nen dels mites de les llegendes creixerà. Escaparà a la persecució dels
poderosos de la terra que es col·ligaran en va en contra del futur Mestre.
La raó acabarà, en efecte, per regnar, però això no serà sense lluitar. Un ésser no arriba
de cop a raonar. S'instruirà a les seves pròpies expenses, pagant molt car una
experiència que no pot adquirir sinó per si mateix. No arribem a distingir la veritat ,
sinó després d'haver caigut d'error en error. No apreciem el bé sinó després d'haver
sofert el mal, i hem arribat amb molta dificultat a comprendre el nostre veritable
interès.

Per què?. Perquè la nostra raó està enfosquida. No hem après encara a servir-nos d'ella.
És una claredat que sovint encega en comptes d'il·luminar. Mentre estem
sotmesos a l'instint, els nostres actes obeïxen a les nostres necessitats a les quals
corresponen estrictament. Quan una semi-raó ens guia, fàcilment ens formem idees
extravagants que influïxen en la nostra manera d'obrar. L'home arriba així a mostrar-se
menys savi que l'animal; fa bogeries que li implicarien la seva degradació, si tard o
d'hora no adquireix consciència dels seus actes. El sentiment de la seva dignitat ho fa
avergonyir-se i esforçar-se per ser més raonable.
En efecte, tota la noblesa de l'home està en la raó. Si d'ella renega, cau a un nivell més
baix que el dels animals. Un embriac no és inferior al seu cavall o al seu gos?.
Conreem, doncs, la nostra raó, arribem a ser plenament raonables; si desitgem elevar-
nos fins a l'homenia veritable. Sentir-se Home en el sentit iniciàtic de la paraula, ha de
ser, la suprema ambició del veritable savi. Som divins si hem de creure al fundador del
cristianisme que, amenaçat de ser lapidat per haver-se proclamat Déu, va calmar als
jueus citant-los el salm 82, versicle 6, que diu “Jo ho he dit: vosaltres sou déus”.
(Evangeli de Sant Joan, Capítol 10, versicle 34).
L'Home
Tot està contingut en l'Univers, que en el seu conjunt és un ésser vivent. Tal és almenys
la idea que tenien els antics iniciats, de qui ens interessa recollir les tradicions, no per a
acceptar-les cegament com certes, sinó per a treure d'elles nocions suggestives,
matèries de fecundes meditacions.
Representem-nos l'Univers com un organisme que tanca tots els altres en la seva pròpia
unitat orgànica. En el si d'aquest gran organisme, la nebulosa a la qual pertany el nostre
sistema solar, se'ns apareixerà com un òrgan, del que els cossos celestes són els
elements constitutius.
Heus aquí el nostre globus terrestre, aquest món que ens sembla tan vast, reduït a un
àtom o més exactament a una cèl·lula orgànica del Cosmos veritable.
Però nosaltres, que ens debatem en la superfície d'aquest ínfim glòbul sideral, què
podem ser en relació a ell?.
Com tot individu, aquest cos celeste posseïx la seva vitalitat pròpia, sota la forma de
calor interna; però sofreix de les influències exteriors, sobretot les del Sol i de la Lluna,
que determinen els efectes fisiològics que s'ocupa la Meteorologia.
La calor planetari intern, governa essencialment allò que podríem cridar la vida
mineral, doncs en les seves capes profundes la substància terrestre està viva. No pren
un aspecte inert sinó en la superfície, assemblant-se en això a les cèl·lules mortes de la
nostra epidermis.
El nostre sistema pilós correspon en aquest mateix ordre d'idees als vegetals. Els
animals presenten analogies amb els glòbuls que circulen en la sang i en la limfa.
Aquestes semblances no impliquen, per descomptat, cap paral·lelisme rigorós, doncs, si

les lleis necessàries i fatalment uniformes s'imposen a tota arquitectura, cada
construcció vital particular, pren en compte les necessitats a les quals ha d'adaptar-se.
Un globus que roda mecànicament en l'espai exempt de tota cura de locomoció, de

nutrició, etc., ho tindria què fer amb un òrgan del pensament immòbil com el nostre,
sota una volta craniana i unit pels seus nervis als òrgans, sensitius uns, motors altres.
Si la Terra pensa, gaudeix de la inapreciable avantatge de poder oblidar-se de si
mateixa.
Però, és possible suposar que un cos celeste pugui pensar?. Es pot admetre que viu
mineralment; però, amb què (quin orgue) pensaria la Terra?. “Simplement amb el
cervell dels homes”, respon la tradició o si es prefereix, la Paleosofia. Tot individu
pensant, no seria així més que una cèl·lula cerebral de la Terra.
Aquesta concepció no ha estat fins a aquí formulada en aquests termes, però ella fluïx
lògicament de molt antigues tradicions iniciàtiques, segons les quals la Humanitat, en
el seu conjunt, apareix com l'òrgan pensant del planeta.
Isis, Ceres i Diana d'Efesi simbolitzen la Terra, en els misteris de la qual, revelen al
pensador instruït el que és, conscient del paper que li incumbeix i bastant oblidat de si
mateix per a obeir fidelment a la llei de la seva destinació.
L'Iniciat
Quant a l'home com ésser pensant, participa de la divinitat, és diví, ja que és l'òrgan
gràcies al que es manifesta el pensament del nostre Déu Planetari.
Aquest Déu-Humanitat és a cadascun de nosaltres el que la nostra personalitat és a les

cèl·lules de la substància grisa del nostre cervell. És una resultant, un tot sintetitzat
reaccionant sobre els elements que el componen. Així com nosaltres tenim
individualment una intel·ligència, una memòria, una voluntat, una imaginació, etc., la
Humanitat en el seu conjunt posseïx el que s'ha convingut a cridar un ànima. Aquesta
entitat psíquica col·lectiva, ha estat sempre, sota múltiples noms, la gran Divinitat dels
antics Iniciats, l'esposa del Déu-Llum, els rajos de la qual, són universals. L'Iniciat es
distingia de la plebs pel coneixement dels misteris que li donaven el sentiment de la
seva dignitat. Es considerava com un ésser privilegiat, va admetre a prendre part en el
govern del Món perquè la suprema divinitat, que presideix la formació de totes les
coses, semblava haver-lo investit amb la seva confiança, revelant-li secrets vedats al
comú dels homes.
Aquests secrets tenien un caràcter terrible i sagrat. La seva divulgació, admetent que
hagués estat possible, hauria equivalgut al pitjor dels sacrilegis. Però per la seva
mateixa naturalesa, el secret iniciàtic roman inviolable. Les paraules no sabrien traduir-
lo, cap intel·ligència arribarà a conèixer-lo sense sofrir abans una profunda
modificació. L'Iniciat ja no pensa com pensava abans d'haver-lo comprès; la seva
voluntat tampoc s'exercitarà arbitràriament com abans. Ha arribat a convertir-se en un
ésser que no es pertany a si mateix quant a individu.
Sense menysprear els seus interessos particulars i sense descurar-los en el que tenen de
legítim, l'Iniciat els subordinarà sempre a altres més generals i més nobles.
Estarà al servei del que vol i ha de fer-se, obrant sempre com un Obrer intel·ligent de la
transformació universal del mal en bé, en altres termes, com un artista esclarit del
Progrés, o maçònicament parlant, com un constructor capaç de realitzar el pla del
G.·.A.·. D.·. l'U.·.

La Gran Obra
Per haver menjat la fruita prohibida, els nostres primers pares van ser condemnats al
treball. Esclaus de les seves necessitats físiques, els va caldre sofrir per a viure i lluitar
tenaçment per la seva pròpia conservació. Si ells, que per una simple i desobedient
curiositat havien provat tot just la fruita temptadora van ser castigats amb tan extrem
rigor, quin serà llavors el càstig reservat als iniciats que tan neta i sistemàticament es
nodreixen del fruit prohibit?. No podran expiar el seu crim sinó treballant; però no es
tracta ja de guanyar simplement el pa amb la suor del seu front, amb la perspectiva de
no trobar el descans sinó en la tomba. A aquesta feina purament humana, s'agrega per a
l'Iniciat un treball d'altre gènere prenent un caràcter realment sobrehumà.
Aquest treball és el dels Elohim, d' El-els-Déus que el Gènesi designa com l'avantsala
generadora de la Llum coordinadora del caos. És una activitat que no té ni
començament ni fi: és eterna i no s'interromp per cap mena de repòs. L'ésser que se li
associï es condemna a una acció incessant, que no cessarà mai, ni encara amb el
desgast del seu cos. La necessitat, per descomptat, no ens imposa un treball semblant:
som lliures d'evitar-lo; però ens exposem a reposar un dia, bé debò, cessant d'existir. Si
aquesta no és la nostra ambició, aprenguem a treballar, doncs el treball és la vida i
només la Gran Obra pot immortalitzar-nos. El repòs etern equivaldria al anorreament,
si fos concebible. Res existeix en l'estat d'inèrcia absoluta: els minerals mateixos deuen
la seva aparent estabilitat al remolí vertiginós dels seus àtoms.
La Personalitat
La consciència de si mateix produïx la sensació del Jo. Cadascun de nosaltres se sent

amo d'un cert domini que li pertany exclusivament. El Jo, reina com un Déu sobre el
que és seu. Però, el nostre Jo és un ésser, és una entitat objectiva?. Contràriament a
l'opinió corrent, el Jo no és res per si mateix; no és sinó un fenomen d'interferència una
il·lusió d'òptica mental.
Cal, doncs, arribar a dir-se “Jo sé que no sóc res”, tal com deia Sòcrates: “Jo sé, que no
sé res”.
Però, si el Jo individual és il·lusori com essència espiritual d'efectiva objectivitat,

existeix en .canvi a la manera d'una càmera de concentració, on es refracten els llamps
intel·lectuals que penetren en la nostra esfera psíquica.
El Jo arriba a ser així el centre de l'ànima, que està feta de les nostres impressions, de la
nostra memòria, del conjunt de les imatges retingudes per la nostra imaginació o
combinades per ella, de les nostres aspiracions, dels nostres anhels, de les resolucions
que hem pres, de la nostra herència ancestral, etc. A més, la nostra ànima es modifica
contínuament a conseqüència de les influències que ella pateix i per això, el nostre Jo
que en abstracte roman fix es manifesta diferentment segons les circumstàncies. Tan
d'hora sortim del nostre estat normal, com en (cas de) còlera, en l'embriaguesa o la
bogeria, el nostre Jo sembla canviat.
Res ens obliga a creure que està en nosaltres com una espurna divina particular, que

asseguri la persistència del nostre Jo més enllà dels límits de l'existència terrestre. I no
obstant això , l'home ha tingut sempre la intuïció que la vida és indestructible, que es
transforma canviant d'aspecte i de maneres de manifestació, però que ella no
s'extingeix mai.
Sens dubte, res es perd, menys en l'ordre intel·lectual i moral, que en el domini de les
forces o de la matèria. Però, com s'ha pogut comprovar en els hipnotitzats, els estats de
consciència són múltiples en un mateix individu. El Jo pot variar amb el grau de la
suggestió rebuda.
En aquestes condicions la nostra personalitat sembla un autòmat. No som sinó el que

tenim necessitat de ser per a ocupar el nostre paper de titelles sobre el teatre del món;
però som titelles vives i la vida és UNA.
Aquesta unitat de la vida pot fer-nos immortals, fent-nos participar de la immortalitat

del Gran Tot, que és l'única efectiva, perquè una immortalitat mesquina, estreta,
individual o personal, repugna a tota sana raó.
L'individu és una manifestació efímera i particularitzada de l'espècie, que és la que

posseïx una vida més extensa, lligada a la gran vida universal. Despullem-nos de
l'estretor de la nostra personalitat per a elevar-nos fins a la Humanitat. Humanitzant-
nos, en el sentit dels iniciats, ens identificarem amb el que perdura. Per a viure una vida
superior i durable, sapiguem fer abstracció de les mesquineses del nostre Jo, aplicant-
nos a pensar sentir, i desitjar humanitàriament.
El punt en el Centre d'un Cercle, símbol de la personalitat, el domini de la qual

està limitat per les dues Columnes B.·. i J.·. (Les dues tangents laterals del Cercle).
Els signes alquimistes corresponen a les dues columnes: el de la dreta a B.·.
(Mercuri coronat pel signe de l'aigua)
i el de l'Esquerra a J.·. (Sofre
combinat amb Sal Gemma).

DEURES DEL FADRÍ
.·.
Assiduïtat - Assistència
El Fadrí ha de saber treballar i donar amb això bon exemple als Aprenents. Sabrà, per
descomptat, mostrar-se discret entre ells, com estan ells mateixos obligats a portar-se
davant dels profans. Quan un Iniciat vol ensenyar, s'acontenta amb fer reflexionar,
sense dogmatitzar mai. El seu mètode consisteix abans de res, a predicar amb
l'exemple. Amb aquest objecte el Fadrí, ha d'assistir amb escrupolosa assiduïtat als
treballs del seu Taller. Tota indiferència envers la col·lectivitat a la qual s'ha adherit
lliurement, relaxa els llaços que ho uneixen a ella. A més, no pot rebre el salari del
segon grau, i beneficiar-se així amb la força vital de la Maçoneria, que forma part amb
la unitat orgànica representada per la seva Llotja.
Tot Maçó no pot tenir la pretensió de ser un pensador genial; però no són sempre les
intel·ligències més brillants les quals millor serveixen la causa del progrés. Per obscura
que sigui, una dedicació sincera, és una força immensa, i a tots, per humils que siguem,
ens és permès treballar com veritables Companys. Cal, abans de res, que sigui el nostre
cor qui ha de actuar primer en aquest grau, com ho recorda el signe d'ordre.
Però el nostre fervor de Maçons, la nostra adhesió a l'Ordre, no poden manifestar-se

sinó pel zel amb el qual participem en els treballs de la nostra Llotja, i no hem de témer
sacrificar-li els entreteniments profans per interessants que siguin. El veritable Maçó
que estigui inflexiblement disposat, excepte casos de força major, a no faltar a cap
reunió del seu Taller, aporta sempre als seus Germans, un concurs inapreciable
d'energia psíquica. Contribuïx en aquesta forma, a carregar aquesta pila de dinamisme
humà, que està constituïda pels membres realment actius d'una Llotja. Però el Fadrí no
pot aprofitar-se dels beneficis que la col·lectivitat dispensa als seus membres, sinó en
proporció al que ell mateix doni. Sent fred, indiferent, escèptic, no pot treure de la
Maçoneria cap benefici intel·lectual o moral. Adquirirà, per contra , una força immensa,
si estima de cor a la Maçoneria, si s'inspira en el seu ideal i s'entusiasma per la seva
obra. Però nosaltres no ens assegurem dels nostres sentiments i de la nostra voluntat
sinó per actes, i d'aquí la necessitat d'una pràctica, d'una espècie de culte maçònic. Tota
religió mor quan els seus temples queden deserts. El mateix ocorre en la Maçoneria: la
nostra institució serà tant més viva i tant més forta i activa segons sigui que els Maçons
freqüentin les seves Llotges amb fervor i assiduïtat.
És, doncs amb ple coneixement de causa, com els Fadrins han d'imposar-se la norma de
no defugir mai el treball comú i faltarien greument als seus deures si es mostren
negligents. En les pràctiques iniciàtiques, ningú obté un salari sinó per mitjà del mèrit.

Puntualitat
No és suficient cooperar solament en una part dels treballs i de fer tardanament acte de
presència, sinó que és necessari començar estrictament a l'hora assenyalada. Els
Companys, com la paraula ho indica, no treballen aïlladament: ells col·laboren en una
obra comuna, en qualitat de membres d'una col·lectivitat que treballa. Però tota
agrupació que vulgui treballar no arriba a l'èxit sinó quan els elements que la formen
accepten una disciplina. Si no han consentit en imposar-se un cert control per a
coordinar i unificar els seus esforços, tota la seva acció serà estèril.
El treball maçònic implica una cooperació metòdicament reglamentada, tot bon Fadrí
considerarà sempre un honor ser en el seu lloc escrupolosament en el moment que se li
cridi. No temerà imposar-se els sacrificis necessaris per a no faltar mai a l'obertura dels
treballs del seu taller. Si es comportés com un obrer negligent el seu salari es ressentirà
fatalment.
Mai s'insistirà prou sobre l'efecte que la Llotja, com entitat psíquica col·lectiva,
exerceix realment sobre aquells dels seus membres que se sacrifiquen a favor seu. Una
recompensa recau necessàriament així en tot Maçó que estimi sincerament la seva
Llotja, i li demostri el seu afecte mostrant-se assidu i puntual en tots els treballs del
taller.
Aquesta disciplina és d'una extrema importància, doncs ella només, dóna a la Llotja la
seva força i li permet exercir una acció efectiva, tant sobre els seus propis membres
com en el món exterior. Una agrupació poc nombrosa, però unida i estrictament
disciplinada, arriba a ser un acumulador de dinamisme d'alta tensió. Res se li resisteix,
si cadascun dels seus elements dóna tot el que pot donar. Composta de veritables
Fadrins, una Llotja és una potència capaç d'obtenir tot el que és just, amb la condició de
que sàpiga desitjar-lo amb energia i amb persistència.
Activitat
Mai no ha d'assistir als treballs un Maçó, que aparenta ser “actiu” pel fet només de no
ser negligent, per a estar al dia amb el tresoreria de la seva Llotja. Materialment una
“activitat” tan irrisòria pot, sens dubte, tenir el seu valor, però, des del punt de vista de
participació efectiva en l'obra de la Francmaçoneria, és quasi tot just igual que la
inacció.
Per al Fadrí resolt a treballar seriosament en la Gran Obra, ser actiu significa alguna
cosa molt distinta d'un simple concurs pecuniari. Un Maçó que es demostri
exemplarment assidu i puntual, dista molt d'haver complert el seu deure treballar.
Participar regularment en el treball comú que es desenvolupa en la Llotja, és molt bo,
però no és tot. El treball simbòlic té una gran importància, sens dubte, però no serà més
que la lletra morta, si no té per resultat fer que l'esperit del Maçó treballi també fora de
les reunions de costum.
El veritable Fadrí treu de la seva Llotja un motiu o objecte per a pensar. Es fa cada
vegada més meditatiu i no deixa mai en els intervals de les tingudes, de preocupar-se
del motiu o objecte en estudi, de preparar els treballs i de consagra'ls a la Llotja en
particular, i a la Francmaçoneria en general, tot el temps que pugui disposar. Només el

Maçó que treballa així, sense perdre mai de vista la Gran Obra, té el dret de sentir-se
actiu. Solament ell, pot acostar-se útilment a la Columna J.·..
Il·luminació
Amb la finalitat de que no degeneri en un esforç estèril, l'activitat que nosaltres

desenvolupem, ha de ser prudent.
És per això que ens importa tant veure clar.
El grau d'Aprenent té per fi ensenyar-nos a conèixer l'error i a evitar-lo al seu torn ; el

grau de Fadrí ha d'atreure'ns per la veritat i acostar-nos a ella. La bena al caure dels
nostres ulls, ens fa veure la llum i marxar cap a ella.
La nostra marxa cap a la claredat no oferix perills ni ens implica perjudicis; perquè el
camí és segur. Però el viatge és tan llarg que es necessita una gran resistència per a
recórrer-lo fins a la fi. Les decepcions desanimen d'ordinari, des del començament, a
les ànimes mal temperades. El pensador ha pogut, també, ser enganyat; però, acostant-
se, coneix la causa del seu error i segueix endavant.
Caminant així, sense debilitats, observant sempre, raonant i comparant, esforçant-se a

endevinar, l'esperit humà s'il·lumina a poc a poc, a mesura que la llum es desenvolupa
en l'enteniment.
Tal és la il·luminació que ha de buscar aquell que ha vist brillar l'Estrella Flamígera. En
el curs de la seva peregrinació per la vida tot està cridat a instruir-lo, si sap aprofitar la
llum que irradia de totes les coses. L'important per a ell, no és per descomptat saber
molt, sinó saber bé el que se sap. La Gnosi és qüestió de comprensió personal i de
penetració íntima, no de memòria o d'assimilació superficial.
Domini de Si Mateix
L'home il·lustrat o il·luminat és capaç de dominar el foc del cel i d'exercitar en aquesta
forma el poder sobirà que resideix en la voluntat. Però abans de manar fora, és
necessari regnar endins, i regnar efectivament sobre Si mateix. És el que expressa el
Fadrí quan es posa a l'ordre. El seu gest ho convida a dominar el seu propi cor, o
contenir tota efervescència encaminada a una ambició personal i a ofegar tot sentiment
que no sigui absolutament noble i generós. És necessari que arribi a no desitjar gens
que no sigui just. No és sinó sota aquesta condició com podrà manifestar desitjos que
puguin realitzar-se.
La nostra voluntat, en efecte, té una acció molt restringida, perquè ella emana del
nostre caprici individual. Però, quan l'individu es compromet a posar la seva energia
volitiva al servei d'una gran causa, adquireix un poder immens, que no haurà de mai
usar arbitràriament. La voluntat ens posa en la mà l'Alçaprem poderosa, que permetrà
aixecar el món; però, com el ritual ens ho ensenya, aquest instrument no ha d'emprar-se
mai sense la Regla.
En el Tarot el Fadrí, sabent el que desitja, és comparat amb un Emperador que regna
sobre una cub d'or, o, en altres termes, sobre la Pedra cúbica, perquè per a arribar a ser
mestre de totes les coses, li és necessari començar per dominar-se a si mateix en

forma absoluta. No desitjant res per a ell, l'autoritza a desitjar imperiosament el que
entra en l'ordre universal de les coses, i no ha d'aprofitar-lo sinó per al bé general.
El Poder Iniciàtic
La voluntat ha estat comparada amb el llamp, no sense raó, perquè en el domini de les
forces psíquiques, presenta més d'una analogia amb l'electricitat. És per això que està
permès parlar de tensió volitiva, de corrents anímiques, sensitives o voluntàries i d'un
treball realitzat per les ones procedents de les nostres vibracions cerebrals.
A força de concentrar-se en si mateix, els antics Iniciats havien acabat per penetrar a
fons els misteris de la pisco-fisiologia humana. Ells creien, en particular, que la
voluntat individual, feble i vacil·lant, no és sinó una particularització d'una voluntat
més general, poderosa i fixa.
Aquesta concepció havia de conduir a la pràctica de la “Teúrgia” (comunicacions amb

els déus benèfics), és a dir, a l'ocupació i a la utilització efectiva del poder dels déus,
que era necessari representar-se'ls com col·lectivitats psíquiques. Per a beneficiar-se
amb aquest poder, per a domesticar-lo, si és permès usar aquest terme, basta en suma,
haver realitzat l'ideal de la Pedra cúbica. Sigueu perfectes com membres de la societat
humana, i aquesta concentrarà sobre vosaltres les seves forces disponibles. És llavors
quan podreu desplegar tota l'activitat fecunda dels herois antics, que van ser Iniciats o
veritables Fadrins.
L'Emperador, Arcà IV del Tarot. És el poder executiu de la voluntat que

ordena, segura del seu dret. És al mateix temps la fixesa que dóna la voluntat
en execució. L'Emperador correspon al 1er. Vigilant. No està decorat amb el
Nivell; però l'altura del seu cos representa un triangle i les seves cames estan
entrecreuades, encara que el conjunt recorda el signe del Sofre .
El tron d'aquest sobirà és la Pedra Cúbica.

CATECISME INTERPRETATIU
DEL GRAU DE FADRÍ
.·.
Les instruccions iniciàtiques per mitjà de preguntes i respostes, estan destinades a ser
llegides contínuament. Tenen per fi estimular les investigacions personals dels esperits
que meditin. No basta acontentar-se amb recórrer ràpidament les pàgines que
segueixen. Referint-se a les indicacions anotades entre parèntesis, el Fadrí reflexiu no
deixarà d'obtenir un seriós profit del profund estudi del present catecisme.
P.- És vostè Fadrí?.

R.- Sí, ho sóc.
P.- Com justifica vostè aquesta afirmació?.

R.- L'Aprenent no ha arribat a conèixer-se a si mateix (veure: Què som?) i està per tant
obligat a atenir-se a la competència d'uns altres, en el que concerneix a l'apreciació
exacta del seu progrés en la iniciació. Arribat a Fadrí, he adquirit consciència de mi
mateix i puc pronunciar-me amb seguretat sobre el grau d'iniciació al qual he arribat.
P.- Què és un Fadrí?.

R.- És l'Obrer reconegut apte per a executar el seu art i posseïdor de totes les seves
energies de treball. Té per missió realitzar pràcticament el pla teòric concebut pels
Mestres.
P.- El grau de Fadrí confereix prerrogatives especials?.

R.- En raó de la seva inexperiència, l'Aprenent no sabria prendre part en les decisions
d'un Taller. Lògicament no té més dret que a la instrucció i el seu deure és sobretot
escoltar, fins que no arribi a la major edat iniciàtica, representada pel grau de Fadrí que,
per la seva importància, hauria de conferir el dret de vot i deliberació en el si de la
Llotja.
P.- Per què us heu fet rebre Fadrí?.

R.- Per a conèixer la lletra G. (Veure: La Lletra G).
P.- Quin significat té aquesta lletra?.

R.- Geometria, Generació, Gravitació, Geni i Gnosi.
P.- De quina Geometria es tracta aquí?.

R.- De la que s'aplica a la construcció universal i ensenya a formar els individus a fi de
permetre'ls prendre el seu lloc en l'edifici social. (Veure. Geometria).
P.- Quina relació té la Generació amb el grau de Fadrí?.

R.- El Fadrí és cridat a fer obres de vida. Ha de saber posar en acció energia vital i li
interessa, en conseqüència, aprofundir els misteris de la vida, i aquesta té la seva font
en la Generació, les lleis de la qual han inspirat les més notables doctrines de
l'antiguitat. (Veure: Generació).
P.- En quina forma la Gravitació interessa a la Francmaçoneria?.

R.- A l'atracció universal que tendeix a ajuntar els cossos en l'ordre físic, correspon en
el domini moral, una força misteriosa anàloga, que mira tant a l'acostament com a la
fusió de les ànimes Aquesta força que uneix els cors, assegura la solidesa de l'edifici
Maçònic, els materials del qual són éssers vius, units únicament per la profunda afecció
que demostren els uns pels altres. L'amor fraternal intervé així en la Maçoneria, en
forma d'un principi vital, generador d'ordre, d'harmonia i d'estabilitat, així com la
Gravitació que regeix els moviments dels cossos celestes. (Veure: Gravitació).
P.- En què consisteix el Geni?.

R.- En una exaltació fecunda de les nostres facultats intel·lectuals i imaginatives.
Mentre l'esperit individual romangui fredament en possessió de si mateix, no sortirà
dels límits del talent que ell pot posseir. Per a sobresortir i arribar a ser un geni, és
necessari que s'abandoni a les influències exteriors, que s'entusiasmi i que vibri als
acords d'una harmonia superior. (Veure: Geni).
P.- Què significa la paraula Gnosi?.

R.- Coneixement. Es refereix a un conjunt de nocions comunes a tots els iniciats que, a
força d'aprofundir, han acabat per concentrar-se en una mateixa comprensió dels
misteris de les coses (Veure: Gnosis).
P.- Com heu estat rebut Fadrí?.

R.- Passant de la Columna B.·. a la Columna J.·., després de fer cinc viatges.
P.- Què representa aquest pas d'una Columna a l'altra?.

R.- Equival a una modificació del programa d'iniciació. Per a rebre el seu salari prop de
la Columna B.·., que és blanca, femenina-passiva i que correspon a la Lluna, l'Aprenent
ha hagut d'ajudar-se únicament de la Raó, la claredat de la qual dissipa les tenebres i fa
distingir l'error. Però, després de totes les purificacions que victoriosament ha sofert,
l'Iniciat del primer grau és conduït finalment prop de la Columna J.·., que és vermella,
masculina-activa i correspon al Sol. Sense despullar-se dels seus hàbits de disciplina
racional, haurà des d'ara, amb la finalitat d'arribar a ser un pensador complet, exercitar
la seva imaginació i desenvolupar la seva sensibilitat. Després d'haver après a
raciocinar correctament pot preparar-se per a sentir-se just, per l'educació judiciosa de
la seva institució.
P.- Què us han ensenyat en el curs dels vostres viatges?.

R.- A servir-me d'eines destinades a transformar la Pedra bruta en Pedra cúbica, tallada
segons les exigències de l'Art.
P.- Quins són aquests útils?.
R.- Per descomptat el Cisell i el Mallet, de seguida la Regla i el Compàs, després

l'Alçaprem, i finalment l'Escaire.
P.- Què signifiquen el Cisell i el Mallet?.

R.- Aquests instruments, que serveixen per a desbastar la Pedra bruta, ens indiquen
com hem de corregir-nos dels nostres defectes, formant-nos sàvies resolucions (Cisell),
que una determinació enèrgica (Mallet) posarà en pràctica. (veure: Primer Viatge).
P.- Quina relació hi ha entre la Regla i el Compàs?.

R.- La Regla, que permet traçar línies rectes susceptibles de ser perllongades fins a
l'infinit, és l'emblema del dret inflexible, de la llei moral en el que té de rigorosa i
d'immutable. A aquest absolut, s'oposa el cercle del relatiu, en el qual el ràdio està
limitat per la separació dels braços del Compàs. A més, com els nostres mitjans són
limitats, hem de determinar el nostre programa de treball, prenent en compte, alhora,
l'ideal abstracte que hem de perseguir (Regla) i la realitat concreta (Compàs) amb el
qual som avaluats (Veure: Segon Viatge).
P.- A què fa al·lusió l'Alçaprem?.

R.- Al poder irresistible que té una voluntat inflexible i intel·ligentment aplicada.
(Veure: Tercer Viatge).
P.- Per que la Regla ha d'estar unida a l' Alçaprem?.

R.- Perquè la voluntat no és invencible sinó quan està al servei del dret absolut.
P.- Quin és la importància de l'Escaire?.

R.- Permet comprovar el tall de les pedres, que han de ser estrictament rectangulars per
a ajustar-se entre si amb exactitud. Simbòlicament l'Escaire determina així les
condicions de sociabilitat. Emblema de saviesa, ensenya que la perfecció consisteix per
a l'individu, en l'exactitud amb la qual té el seu lloc en la societat.
P.- Per que l'últim viatge del Fadrí ha de fer-se amb les mans desocupades?.
R.- Perquè havent acabat la seva transformació en Pedra cúbica, ja no ha de preocupar-
se del seu propi perfeccionament. Li correspon des d'ara , concentrar-se i observar,
deixant penetrar en el seu cervell la claredat intel·lectual que ha d'il·luminar
progressivament el seu enteniment. (Veure: Cinquè Viatge).
P.- Com es reconeix un Fadrí?.

R.- Pel signe, les paraules i el tocament.
P.- Com expliqueu el signe de Fadrí?.

R.- Al dur la mà dreta sobre el cor, faig el jurament d'estimar als meus germans amb
fervor i devoció; elevant la mà esquerra afirmo la sinceritat de les meves promeses i al
fer una escaire amb la mà dreta, demostro que tots els meus actes s'inspiren en la
justícia i en l'equitat.
P.- L'actitud que els companys adopten per a posar-se a l'ordre, no fa al·lusió també a
secrets especials del grau?.
R.- La mà esquerra aixecada, assembla una crida a les forces exteriors, a energies
captables, que la mà dret crispada, s'esforça per la seva banda a contenir en el cor, on

elles s'acumulen. L'Iniciat, llest a arrencar-se el cor, proclama, a més que ha de dominar
els seus sentiments i que no cedirà Mai a una arrencada irreflexiva.
P.- Quins són les paraules del Fadrí?.

R.- Són dues, la paraula de passada i la paraula sagrada.
P.- Què significa la paraula de passada?.

R.- “Espiga” o per extensió, “nombrosos com les espigues de blat”. És treta de la
Bíblia, que en el dotzè capítol del Llibre dels Jutges, ens diu que ella va ser escollida
pels Galaaditas para conèixer a la gent de Efraïm. Aquests en el seu dialecte particular,
no la pronunciaven correctament, dient “Sib”.·. en lloc de “Schib”.·.. Aquesta
pronunciació defectuosa va ser fatal als 42.000 Efraites, que Jepté va fer matar a
mesura que es presentaven per a travessar el Jordà.
P.- Aquesta paraula no té per a nosaltres altre significat més iniciàtic?.

R.- Traduïda, pot relacionar-se amb els misteris de Ceres, el simbolisme dels quals era
agrícola, si bé l'Iniciat devia en Eleusis, sofrir al·legòricament la sort del gra de blat,
que, sepultat en la terra a l'hivern reneix en la Primavera sota la forma d'una nova
planta.
P.- Doni'm la paraula sagrada dels Fadrins.

R.- No puc pronunciar-la, puc solament lletrejar-la.
P.- Digui'm la primera lletra, jo us ajudaré de seguida.

R.- J .
P.- En què es diferencia la manera de lletrejar la paraula sagrada del segon grau de la
del primer?.
R.- Com el principiant és incapaç de descobrir per si mateix els primers elements de la
ciència iniciàtica, és menester encaminar-lo, i és per això que a l'Aprenent se li dóna la
primera lletra de la paraula sagrada amb la finalitat de que pugui trobar la segona pel
seu propi esforç. Tan aviat pugui donar-la, rebrà la tercera i així successivament. El
Fadrins no és ja un ignorant; ha hagut de donar proves d'iniciativa intel·lectual; així, se
li pot demanar que doni abans de rebre.
P.- Què significa la paraula sagrada dels Fadrins?.

R.- Literalment es traduïx per “Estabilitat” o com també s'ha dit, “la confiança en si
mateix”, que ha de tenir el Fadrí. És el nom de la columna del temple de Salomó, en la
qual els companys rebien els seus salaris.
P.- Quina relació tenen les Columnes B.·. i J.·. amb els salaris dels Aprenents i dels
Fadrins?.
R.- Col·locades a cada costat de la porta principal del Temple, aquestes columnes
corresponen als obeliscs dels santuaris egipcis. Com aquests, estaven cobertes de
jeroglífics o d'ideogrames, el sentit dels quals havia de descobrir

l'Iniciat. És, doncs, la seva instrucció iniciàtica i no un salari material el que els
Aprenents i Companys reben en les dues columnes.
P.- Amb quin material estan construïdes aquestes columnes?.

R.- De bronze, per a indicar que els principis iniciàtics són immutables i que es
transmeten d'una civilització a una altra.
P.- Quines dimensions assigna la Bíblia a les dues columnes simbòliques, obres del
fonedor Hiram de Tir?.
R.- El primer llibre dels Reis (capítol VII, vers. 13 i següents) els dóna 18 colzes
d'altura, sense contar el capitell que amida 5 colzes. Té també (en unes altres) una reixa
de 12 colzes embolicant cada columna. El capitell acaba en un casquet hemisfèric
envoltat d'una doble fila de magranes. Aquestes proporcions donen a les columnes del
temple de Salomó un aspecte fàl·lic i les assemblen a nombroses monuments fenicis
consagrats al poder generador masculí.
P.- Quin espessor tenia el bronze d'aquestes columnes segons la tradició maçònica?.
R.- Quatre polzades, ja que se'ls suposava buides per a contenir el tresor dels Aprenents
i Companys.
Columna del temple de Salomó reconstituïda segons les proporcions indicades per
la Bíblia i segons les dades de l'estil egipci de l'època, per l'G.·. R. Hawcridge
arquitecte, el treball del qual va ser publicat pel “New Zealand Craftsmann”,
després pel “Freemason” de Londres No. del 21 d'Agost de 1909

P.- Què representa aquest tresor interior i per tant ocult?.
R.- La doctrina iniciàtica, el coneixement de la qual, està reservat a aquells que no
s'atenen al superflu i saben aprofundir.
P.- Per què la marxa dels Fadrins té passos cap als costats?.
R.- Per a indicar que un Fadrí no està obligat a seguir sempre la mateixa direcció. Amb
la finalitat de cercar la veritat pertot arreu on s'oculta, li és permès separar-se de la ruta
normalment traçada. Però la recerca del misteri no ha de desorientar-lo, tota desviació
momentània ha de ser immediatament seguida d'una prompta volta al camí recte.
P.- Teniu ornaments en la vostra Llotja?.

R.- Sí, hi ha tres. “El Pis mosaic”, la “Estrella Flamígera” i l'“Orla dentada”.
P.- Quins són els seus usos?

R.- El Pis mosaic, adorna el llindar del gran pòrtic. L'Estrella Flamígera brilla al centre
per a il·luminar la Llotja; quant a la Orla dentada, envolta i decora les extremitats.
P.- Què representa el Pis mosaic?.

R.- Les seves rajoles, d'iguals dimensions, però alternativament blanques i negres,
simbolitzen la rigorosa exactitud amb la qual tot es compensa en el domini de les
nostres sensacions, fatalment sotmeses a la llei dels contrastos.
P.- Quina relació hi ha entre el Fadrí i el Pis mosaic?.

R.- Com obrer dedicat a la realització de la Gran Obra, l'Iniciat del segon grau, ha
d'estar persuadit de la vanitat que significa una lluita encaminada a conquerir una
felicitat contínua. Una alegria que es perpetuï i a la qual res torbi, no és possible, torna
al suplici, doncs disminuïx i conduïx a l'anihilament, a la mort. Una pretesa vida eterna,
en el si del repòs i de l'alegria infinita, és una pura quimera. Per eterna que fos, la Vida
no consistirà sinó en l'acció, en la lluita contra els obstacles, en el treball penós, però
perseverant que té per fi un ideal que realitzar. L'esforç, el sofriment provat
constituïxen el preu de la Vida; les alegries seran exactament proporcionals al que
hàgim treballat i sofert.
P.- Per què l'Estrella Flamígera és el símbol essencial del grau de Fadrí?.
R.- Perquè l'Iniciat del segon grau, està cridat a convertir-se ell mateix, en un foc
ardent, font, alhora, de calor i de llum. La generositat dels seus sentiments han
d'incitar-lo a dedicar-se sense reserves, però amb el discerniment d'una intel·ligència
veritablement esclarida, perquè ella està oberta a totes les comprensions.
P.- Per quina aquesta Estrella té cinc puntes?.

R.- Per a indicar les quatre extremitats de l'home i el cap que les dirigeix. Aquesta, que
és el seient de les facultats intel·lectuals, domina el quaternari dels elements o de la
matèria. L'Estrella de cinc punts arriba a ser així, l'emblema del poder de la voluntat.
(Veure: L'Estrella Flamígera).
P.- Quin lloc ocupa l'Estrella Flamígera en relació amb el Sol i la Lluna?.

R.- Està col·locada entre aquests dos astres per a formar amb ells un triangle.
P.- Per què?.

R.- Perquè l'Estrella Flamígera brilla per la llum combinada del Sol i de la Lluna; el
que vol dir que la Intel·ligència o la Comprensió procedeixen tant de la Raó com de la
Imaginació.
P.- Què enteneu per la Orla dentada?.

R.- Aquest terme convencional s'aplica al cortinatge retallat que envolta el sostre de la
Llotja. Per sobre dels dentells de tela corre una corda formant una sèrie de nusos cridats
“llaços d'amor”: és la cadena d'unió, les extremitats de la qual desfilades en serrells
s'ajunten prop de les Columnes B.·. i J.·.. El conjunt és l'emblema del llaç que uneix a
tots els Maçons i que formen una sola família sobre la Terra.
P.- Hi ha joies en la vostra Llotja?.

R.- Sí, i són sis: tres movibles i tres inamovibles.
P.- Quins són les joies movibles?.

R.- L'”Escaire”, insígnia del V.·. M.·., el “Nivell”, que decora al 1°. Vig.·. i la
“Plomada” o línia a plom que duu el 2°. Vig.·..
P.- Per què aquestes joies es diuen movibles?.

R.- Perquè els oficials que ocupen els càrrecs que elles representen, lliuren les joies als
seus successors com signe de transmissió del poder.
P.- Quin és l'ús de les joies movibles?.

R.- L' “Escaire” controla el tallat de les pedres, de les quals el “Nivell” assegura la
posició horitzontal, mentre la “Plomada” permet sobreposar-les verticalment.
P.- Quin significat moral tenen?.

R.- L'”Escaire”ens constreny a corregir-nos dels defectes que ens impossibiliten per a
tenir el lloc que ens correspon en la construcció del temple de la humanitat; el “Nivell”
exigeix que un Maçó consideri a tot home com el seu igual; quant a la “Plomada”,
convida a elevar-se per sobre totes les mesquineses, i és Iniciat qui ha sabut aprofundir,
coneixent així el valor real de les coses.
P.- Quins són les joies inamovibles?.

R.- La “Pedra bruta”, la “Pedra cúbica” i el “Tauler de dibuix”.
P.- Quins són els seus usos?.

R.- La “Pedra bruta” és la matèria en la que treballen els Aprenents. La “Pedra cúbica”
serveix als Companys per a esmolar les seves eines, i el “Tauler de dibuix” permet als
Mestres traçar els seus plànols.
P.- A què fan al·lusió les joies inamovibles”.

R.- La “Pedra bruta” és la imatge de l'home tosc i ignorant, però, susceptible de ser
educat i instruït; la “Pedra cúbica” representa a l'Iniciat que, després d'haver-se

despullat dels errors i prejudicis profans, ha sabut adquirir els coneixements i l'habilitat
necessària per a participar eficaçment en la Gran Obra de la Construcció Universal; el
“Tauler de dibuix” es refereix als Mestres l'autoritat dels quals es basa en el talent que
han donat proves i en el bon exemple que sabrien donar.
P.- Per quantes finestres està il·luminada la Càmera dels Fadrins?.

R.- Per tres finestres que s'obren a l'Orient, al Mig Dia i a l'Occident.
P.- Per què no hi ha al Septentrió (nord)?.

R.- Perquè la llum mai ve d'aquesta direcció. (Noti's que el Temple està traçat sobre la
base de l'hemisferi nord, i que, per tant, és al revés del que succeïx a Xile, on la llum ve
del Septentrió i no del Mig Dia (Sud).
P.- Para què serveixen aquestes tres finestres?.

R.- Per a il·luminar als Obrers quan vénen al treball, quan estan lliurats a ell i quan ho
deixen.
P.- On es col·loquen els Fadrins?.

R.- Al migdia.
P.- Per què?.

R.- Perquè estan prou avançats en iniciació per a poder suportar la plena claredat del
dia.
P.- Com treballa un Fadrí amb el seu Mestre?.

R.- Amb alegria, fervor i llibertat.
P.- Quin és l'edat maçònica d'un Fadrí?.

R.- Cinc anys.
P.- A que es refereix aquest nombre?.

R.- A la Cinquena essència, concebuda com l'esperit invisible de les coses o com un
cinquè principi, relacionant la unitat amb el quaternari dels Elements. Fa igualment
al·lusió als cinc sentits que revelen el món exterior, objecte de l'estudi del Fadrí, mentre
que el nombre tres conduïx a l'Aprenent a concentrar-se en el seu món interior.
P.- Heu rebut el vostre salari?.

R.- Jo estic content.
P.- On els vau rebre?.

R.- En la Columna J.·..
P.- No espereu res dels vostres germans?.

R.- Espero l'hora que suficientment instruït del que ha de saber un Fadrí, sigui admès a
prendre part en els treballs dels Mestres.

Delta lluminós Inscrit en l'Estrella Flamígera, les flames de la qual es perllonguen
en les puntes. És l'emblema essencial del grau Escocès de Sant Andreu, el ritual
que s'atribuïx el Baró de Tschoudy. El símbol en conjunt representa la
Intel·ligència universal (Delta lluminós) manifestant-se a través de l'esperit humà
per a donar naixement a l'Home-Déu, que és l'Iniciat perfecte, el Gran Triat,
perfecte i sublim Maçó, grau 14° de la jerarquia escocesa. Aquesta figura va ser
treta de “L'Estrella Flamígera” del Baró de Tschoudy.

NOCIONS DE FILOSOFIA INICIÀTICA
RELATIVES AL GRAU DE FADRÍ
.·.
L'Enigma
A exemple dels animals, l'home podria acontentar-se amb acceptar la vida tal com se li
presenta. Dedicar-se a gaudir-la a la seva manera, amb una feliç indiferència. No seria
això més savi que torturar-se l'esperit per penetrar insondables misteris?.
Aquesta qüestió no es relaciona segurament amb la massa dels homes que viuen
buscant satisfaccions pràctiques, sense deixar-se torbar per ocupacions supèrflues.
Però, hi ha Homes als quals obsessiona el misteri; l'enigma de les coses els irrita; volen
comprendre, el seu cervell treballa impacienti per explicar-se l'existència del món i dels
éssers que ho poblen.
Semblants als nens, que impacienten als seus pares amb preguntes embarassants,
aquests curiosos interroguen a la Naturalesa, ansiosos d'arrencar-li els seus secrets.
S'obsessionen a meditar i es formen idees destinades a explicar racionalment tot el que
han pogut observar.
Així neixen els sistemes filosòfics o religiosos que, formulats en doctrines donades
com certes, s'esforcen per satisfer la necessitat de saber inherent a la naturalesa
humana.
Encara que propagats amb sinceritat, tots aquests sistemes són una mica enganyosos,
perquè procedeixen de conviccions precipitades. Per a formular-los, és necessari
creure's en possessió d'una veritat que, en realitat, no es deixa mai agafar. El misteri
persistent a pesar de tots els esforços realitzats per a penetrar-los. El seu domini
s'eixampla i s'allunya a mesura que nosaltres avancem per a arribar al seu discerniment.
Fer-se il·lusions referent a això, per a dogmatitzar convençut que se sap, segur que
s'avança, és una manifestació peculiar dels esperits limitats. El veritable Savi, el
Pensador o l'Iniciat roman sempre molt humil en presència d'una veritat que ell concep
superior a les seves facultats de comprensió. També refusa fer-se l'instructor de les
masses, la legítima curiositat de les quals no sabria satisfer honestament. Les abandona
a fantasmagories de les quals gaudeixen amb predilecció, ja que a ell, li és del tot
impossible posar-se al seu abast per a instruir-les, iniciant-les.
Per contra , l'Iniciat té el deure d'anar en ajuda de tots els que siguin iniciables, és a dir,
dels esperits independents, farts de les tiranies o arbitrarietats dels sistemes. Aquests
escollits mereixen aprendre a buscar la veritat, recerca incessant, que exclou tota
esperança de triomf final en el repòs d'una intel·ligència satisfeta. No sabrem mai!. I,
no obstant això, desitjem saber, ens entossudim a endevinar l'etern enigma, persuadits
que tal és la nostre més noble i elevada destinació.

La Meditació
La veritat que ens atreu amb un poder irresistible és massa vasta, massa viva i subtil
per a deixar-se empresonar, immobilitzar i petrificar en la rigidesa d'un sistema. Totes
les fórmules amb que es pretén fer-nos-la conèixer, no aconsegueixen sinó disfressar-la,
arriscant sovint fer-la menyspreable. Tal és el cas de les imatges, de les fórmules i dels
dogmes destinats a traduir la Veritat, a representar-la, a fixar-la i fer-la en certa manera
tangible. El que s'objectiva amb l'ajuda d'aquests subterfugis, no és més que un pàl·lid
reflex, un fantasma desfigurat de la gran Veritat única, que l'Iniciat aspira en va a
contemplar sense vels.
La Iniciació, no obstant això, li ensenya a oblidar tot el que ve d'uns altres, per a
replegar-se en si mateix, penetrant en les profunditats del seu propi pensament, a fi
d'acostar-se així a la font pura de la Veritat, S'instruirà, doncs, no escoltant sàvies
dissertacions, sinó exercitant-se a meditar.
Sens dubte, no arribarà així a instruir-se en tot el que s'ensenya en les escoles o en els
llibres. Però, a què enriquir la nostra memòria, si ens enganyem sobre els caràcters
il·lusoris del que ens sembla veritable?. El simple ignorant està més prop de la veritat
que el pedant que es vana d'una ciència enciclopèdica que, en realitat, no es basa sinó
sobre nocions falses.
En matèria de saber, la qualitat primera sobre la quantitat. Saber poc, però saber bé.
Aprendre sobretot a distingir el real de l'aparent. No us deixeu enlluernar per les
paraules, per les expressions. Feu l'esforç mental que permet destriar el inexpressable,
la idea-principi, l'essencial sempre traduït imperfectament. Així, i no d'altra manera us
desembarassareu de les tenebres del món profà per a participar de la clarividència dels
Iniciats.
Aquests es distingeixen, en efecte, pel seu esperit de penetració i la seva capacitat de

comprensió. Filòsofs cèlebres i grans savis han romàs profans, i no han comprès el que
humils pensadors han destriat per si mateixos, a força de reflexionar en el silenci i en el
recolliment Per a iniciar-se, llegiu poc, penseu molt, mediteu sovint i no temeu somiar.
La Gnosi Numeral
Però, quin serà l'objecte de les vostres meditacions?. Sobre què meditar per a formar-se
l'esperit?.
Des que sou Maçó, comenceu per concentrar tota la vostra atenció en la Maçoneria. Tot
el que li és peculiar ha de naturalment intrigar-vos; certes singularitats, no són sinó
destinades a provocar la vostra sagacitat. Tot el nostre simbolisme ha de ser examinat
sota aquest punt de vista. Però, el mateix està construït sobre dades abstractes o
ontològiques que es refereixen a les propietats intrínseques dels Nombres.
Ja l'Aprenent ha hagut de familiaritzar-se amb el Tètrada pitagòrica, que ens mostra en

el quaternari l'arrel i el fonament de les coses (Veure “El Llibre de l'Aprenent”). El
Fadrí repassarà aquest estudi; però, partint del Quatre serà conduït al Cinc, al Sis i fins
al Set.

Com Mestre es donarà suport més tard sobre el que ell hagi descobert relatiu a Set per
a arribar a a Vuit, Nou i Deu.
Aprenent: ... ... 1, 2, 3, 4 .
Fadrí: ... ... ... ... 4, 5, 6, 7 .
Mestre: ... ... ... ... ... ... 7, 8, 9, 10 .
La dècada és aquí considerada com referent a la unitat d'un tot relatiu. Deu tanca,
doncs, un conjunt complet, un cicle tancat, en el qual res cal agregar.
Pitàgores ensenyava antigament que Deu engendra Quatre, ja que 1 + 2 + 3 + 4 = 10, el

que gràficament està figurat per un triangle que tanca deu punts, disposats de 1, 2, 3 i
4.
Un traçat tan simple evocava en altres temps una successió infinita d'idees, totes
lògicament lligades entre Si.
L'iniciat modern ha de recollir aquesta cadena que li servirà de fil d'Ariadna per a
guiar-lo en el laberint dels coneixements iniciàtics.
Triangle que tanca 10 punts, agrupats en forma de correspondre als quatre

primers nombres. El deixebles de Pitàgores relacionaven aquesta figura amb
els ensenyaments donats pel seu Mestre sobre la Tetradàctila o el Quaternari
Iniciàtic.
La Tètrada Sagrada
Geomètricament Un troba la seva representació en el punt, Dos en la línia, Tres en la

superfície (triangle) i Quatre en el sòlid, la mesura del qual és el cub.
Però Un, el punt sense dimensions, és el generador abstracte de totes les formes
imaginables. És el no-res que conté el tot en potència, diguem el Creador, el Principi
anterior a tota manifestació, l'Arcà, l'Obrer per excel·lència.
Dues, la línia, no és altra cosa que Un en moviment, o sigui l'acció, la irradiació,

l'expansió o emanació creadora, el Verb o el Treball.
Tres, la superfície, serveix com base on es precisen les intencions, on l'ideal es

determina i es fixa. És el domini de la llei necessària que governa tota acció, i que
imposa a tot Art les seves regles inevitables.

Quatre, el sòlid, i més especialment el Cub, representa l'obra realitzada, a través de la
qual se'ns revela l'Art, el Treball i l'Obrer o l'Artista.
En tot cas, cal doncs saber distingir un quaternari, cada vegada que se'l examina, des
d'un punt de vista objectiu, doncs el ternari només es refereix al domini de l'abstracte o
del subjectiu.
Però el Fadrí no ha d'acontentar-se ja amb concepcions teòriques, està cridat a treballar

i a lluitar incessantment amb les dificultats pràctiques. En el seu caràcter d'incansable
treballador, el Quatre és el seu punt de partida, així com l'Aprenent veia en el Tres el
nombre característic del seu grau.
Quatre signes fonamentals es troben a més, en la base del ideografisme alquimista: són
el Cercle, la Creu, el Triangle i el Quadrat.
Aquests signes es relacionen amb la Unitat, el Binari, el Ternari i el Quaternari. Es

combinen entre si per a constituir una sèrie d'ideogrames, el sentit dels quals es
descobreix per l'anàlisi dels seus elements components (Veure referent a això la nostra
obra sobre “El Simbolisme Hermètic en les seves relacions amb la Alquímia i la
Francmaçoneria”).
El Tetragrama Hebraic
L'Ésser dels Éssers, l'Ésser en si, l'Ésser per excel·lència (el que és obligatòriament de
tota necessitat, perquè és inconcebible que això no sigui) està representat en la Bíblia
per quatre lletres que formen la paraula sagrada la pronunciació de la qual és prohibida.
YOD, la primera d'aquestes lletres és la més petita de l'alfabet sagrat, no és sinó una
coma, en la qual s'ha volgut veure l'energia o el principi actiu. Tornem així a l'instant
matemàtic d'origen, en el seu no-res, tota la virtut expansiva del que haurà de néixer i
desenvolupar-se. YOD, es refereix, doncs, al principi actiu, a la causa diligent i per
tant, al subjecte que pensa, que desitja, que mana. El mateix que la Columna J.·. fa
al·lusió al Foc realitzador (Arqueig, Sofre dels alquimistes) que es manifesta per
l'Artista, l'Obrer, l'Operador, el Creador, l'Engendrador.
HE, correspon a un buf que surt de l'interior per a expandir-se cap a fora. Aquesta lletra
representa així el buf animador que emana d'YOD, per a propagar-se a través de l'espai.
(Certs cabalistes consideren encara que, com una emanació d'YOD, HE crea l'espai ,
sota formes de llamps vitals. HE, en suma, representa la vida o l'activitat exercitada pel
principi actiu d'YOD. Sense HE, YOD no seriosa actiu. Així l'individu no podria
pensar, voler i manar, sinó executant l'acció de pensar, de desitjar i de manar, acció que
es traduïx per l'HE, que simbolitza el Treball, l'Operació o el Verb pres en el sentit
gramatical.

WAU, fa en hebreu l'ofici de la nostra conjunció “i”. S'ha vist en ell, el símbol que uneix
l'abstracte al concret, o l'individual al col·lectiu general o universal. Doncs el que uneix és
el mitjà, l'ambient, l'atmosfera anímica, és també la relació establerta entre la causa i
l'efecte, si bé WAU arriba a relacionar-se amb la llei, segons la qual l'activitat s'executa
segons l'Art i les regles o condicions necessàries del Treball.
HE, torna per segona vegada a explicar el resultat de l'activitat: Treball efectuat. Obra en
vies d'execució. Creació en vies d'acabar-se. En aquesta forma és com s'establix una relació
entre el pensament, la idea concebuda, la voluntat resolta i l'ordre donada, amb el principi
que pensa, que vol i que governa.
És un fet que només l'obra acabada crida l'atenció dels esperits superficials incapaços
d'arribar per l'efecte a la causa, prenent en compte el quaternari que implica necessàriament
tota acció:
-1° Principi actiu (subjecte).

-2° Activitat desplegada per aquest principi (verb).
-3° Aplicació de l'activitat que es regula i es conforma a la seva destinació.
-4° Resultat produït (objecte).
La Cinquena essència
L'Ésser no es manifesta sinó per l'acció: no treballar equival a no ser: també el que és es
troba en perpetu treball. Res està inert o mort, tot viu, els minerals i els cossos celestes, així
com els vegetals i els animals.
La vida, no obstant això, és distinta en els diversos regnes de la Naturalesa; hi ha jerarquies

pertot arreu, segons les espècies i encara segons els individus.
És així com entre els homes, uns viuen una vida més noble i més completa que uns altres.
Aquesta vida d'ordre superior està en proporció al desenvolupament del principi de la

personalitat, doncs l'ésser inferior no és més que un autòmat que es mou mecànicament
sota l'acció de forces de les quals és joguina. La seva vida roman material o “elementària”,
perquè és únicament el resultat del xoc dels elements que lluiten entre si, com ho indica
l'esquema següent: (Veure pàgina següent).
És necessari entendre aquí que l'Aire, lleuger i subtil, alleugereix, equilibrant l'atracció de
la Terra, densa i pesada, que pressiona o materialitza. L'Aigua, freda i humida, contreu, per
altra banda, el que el Foc, sec i calent, tendeix a dilatar.
Aquests elements, que no tenen gens de comú amb els pretesos cossos simples de la
química moderna, han de ser considerats com els agents que coordinen el món material. La
seva acció aclareix el caos i regnen sobretot el que és material.
Però les forces exteriors, per poderoses que siguin, han de ser dominades per l'energia que
troba la seva font en la personalitat. L'home en el curs de les proves iniciàtiques, entra en
lluita amb els elements com un mitjà de desenvolupar les forces superiors a ells, que
posseïx

Esquema de les atraccions elementals que s'exerceixen sobre l'Individu. En el curs de la
lluita es converteix en Aprenent, i una vegada vencedor arriba a ser Fadrí o Iniciat
definitiu.
El que triomfa en aquest moment és el principi humà, l'home pròpiament dit, que se
sobreposa a l'animal. El Cinc s'imposa al Quatre, la Cinquena essència ha prevalgut
sobre el quaternari dels Elements.
Des d'ara el Tipus-Home serà exaltat al martiri de la creu per a complir el misteri de la
redempció. La Raó (Logo o Verb) resplendeix en ell, dissipant la foscor de l'Instint
provocat per la caiguda. L'estat d'il·luminació està aconseguit, les tenebres interiors
s'han dissipat, de manera que l'astre humà o l'Estrella Flamígera, pot brillar en tot la
seva esplendor.
La Rosa Mística
Aquest astre central no té el poder lluminós del Sol; la seva llum és dolça, mai
enlluernadora i sempre suportable. Es condensa per descomptat en una espècie
d'aurèola que ha estat poèticament comparada a una flor oberta i representada per una
rosa de cinc pètals.
Símbol de la Cinquena essència i, en conseqüència, d'allò més noble i elevat que té

l'home, la rosa està associada a la creu en un emblema que uneix el Quatre i el Cinc,
però aquesta qüestió no es pot desenvolupar aquí.
Efímera com la personalitat humana, la rosa agrada tant pel seu perfum com per la seva
gràcia i el seu color. Si s'acosta roent és per a fer al·lusió als sentiments

ardents que animen a l'home que realment s'ha desprès de tots els baixos instints i
passions egoistes.
El sacrifici s'imposa, en efecte, a les ànimes escollides. Elles no arriben a ser grans sinó
prodigant-se i espargint-se en totes direccions. Concentrant-se en si mateix, l'egoista
s'apoca psíquicament: tendeix cap al no-res. La generositat, al contrari, engrandeix la
nostra personalitat, procurant-li per això un formidable poder d'acció doncs les forces
que nosaltres traiem al medi ambient, són proporcionals a l'extensió de la nostra esfera
d'exterioritzacions afectives. Qui no sàpiga estimar, esgota ràpidament les reserves de
la seva energia individual, i després es trenca i desapareix. Ocorre una cosa molt
distinta en l'individu que prodiga afectes i no tem sacrificar-se sense reserves. Semblant
al Pelicà, ell se sacrificà per uns altres, el que té per consegüent fer-lo viure una vida
més fructífera, més alta i general.
El Pelicà assenyala el Sacrifici, l'oblit de si mateix, indispensable a la realització de

la Gran Obra .
L'Hexagram
El Cinc ha nascut al centre del Quatre. Sis es constituirà com ambient sintètic emanat
del Cinc.
Però l'atmosfera psíquica, en la qual la personalitat es tanca, es compon sota el punt de

vista hermètic, d'Aigua vaporitzada per l'acció del Foc, en altres termes, Aigua ígnia, és
a dir, de fluid vital carregat d'energies actives.
A més, la unió fecunda del Foc
i de l'aigua
es troba gràficament representat per la figura coneguda sota el nom de “Segell de

Salomó”.

Esquema de la personalitat i del seu ambient psíquic hiperconscient.
Dels dos triangles entrellaçats, un és masculí-actiu, i l'altre femení o passiu. El primer

es refereix a l'energia individual, a l'ardor sulfurós que s'eleva partint del centre de la
personalitat. El segon, que és invertit, assembla una copa V destinada a recollir la
rosada dipositada per la humitat mercurial difosa en l'espai.
L'Hexagram o Segell de Salomó, compost de dos triangles entrellaçats

representant el Foc
i l'Aigua
El tot constituïx als ulls dels ocultistes, el pentàcul per excel·lència, el signe d'una
potència a la qual res resisteix, doncs animat del seu Sofre
el Mercuri universal o Azoe es particularitza en el Mercuri dels Savis substància que és

el vehicle del Gran Agent màgic.
Quant a aquest misteriós Agent, la seva imatge, des de Basili Valentín, és una Serp
(corrent vital ) que s'enrotlla entorn del Sol (Raó, Iniciativa individual, Energia,
Columna J.·.) i de la Lluna (Imaginació, Receptivitat, Sensibilitat, Columna B.·.), com
al voltant de dues bobines d'inducció.

Aquest monstre fluídic, acaba en dos caps que es troben i s'amenacen: un de Lleó (Pol
positiu, Ardor, Fixesa, Constància); l'altra d'Àliga (Pol negatiu, Crueltat, Mobilitat,
Volatilitat).
El Gran Agent Màgic, o el Fluid vital universal, representat per una serp que té
un cap en cadascuna de les seves extremitats que es reuneixen després d'envoltar
el Sol i la Lluna. Aquesta figura va ser treta de les “Dotze Claus de Filosofia” del
Pare Basili Valentín, religiós de l'Ordre de Sant Benet, obra apareguda en 1660 .
És de notar, per descomptat, que l'Estrella Flamígera correspon al Microcosmos humà,

és a dir, a l'Home considerat com un món en petit, com els dos triangles entrellaçats
designen a l'Estrella del Macrocosmos, o del Món en gran.
A més màgicament el Pentagrama permet al Fadrí manar en el ràdio de la seva esfera

d'acció, perquè sap voler amb energia i rectitud, en forma de ser obeït pels seus
subordinats. Aquest poder és indefinidament estès pel Hexagram, l'oblit de si mateix
que té per efecte identificar a l'individu amb el Gran Tot i fer-lo partícip d'un poder
il·limitat, si més no, teòricament.
El Septenari
Set és el nombre de l'harmonia que resulta d'un just equilibri establert entre elements
diferents, com ho indica la figura que segueix:
La suma de les xifres oposades 1 - 6, 2 - 5, 3 - 4, dóna sempre com resultat el 7 central.
Des del punt de vista simbòlic 3 - 4 té un interès especial, doncs aquestes xifres, es
refereixen a les combinacions del Triangle
i de la Creu
La primera d'aquestes combinacions se'ns presenta en el signe del Sofre que simbolitza
el Foc central realitzador empresonat en el nucli central de cada ésser. Aquest

ardor vital exerceix la seva acció d'endins cap a fora, provocant els fenòmens de
desenvolupament i creixement. És el Principi constructor de tot organisme, anomentat
també l'Obrer Universal, l'emblema tradicional del qual és el Delta lluminós.
Esquema del Septenari harmonitzador.
El Delta Lluminós al centre d'un circle de núvols.
L'ull és de vegades reemplaçat en el mig del triangle per les quatre lletres del nom
sagrat.
El Tetragrama hebreu inscrit en un triangle.

Aquestes poden inscriure's dues a dues en tres cercles, que corresponen al ternari dels
principis alquimistes. A més, com cadascuna de les lletres del Tetragrama es reflecteix
en un dels elements pot considerar-se el Sofre com compost de Foc i d'Aire, el Mercuri
d'Aire i d'Aigua, i la Sal d'Aigua i Terra. Aquestes combinacions tan puerils en
aparences, tenen real importància per a qui vulgui donar-se el treball d'aprofundir les
concepcions que tanquen la clau de tot el simbolisme iniciàtic.
Com és fàcil de comprovar-lo, els signes dels Elements han estat trets de l'Hexagrama
L'aire no és, des d'aquest punt de vista, sinó Foc
temperat per l'Aigua
i la Terra
Aigua assecada pel Foc,
les línies horitzontals que travessen els triangles són, en efecte per a l'Aire la base del
triangle de l'Aigua i per a la Terra
la base del Triangle del Foc.
Esquema que indica com el Ternari engendra el Quaternari.
El Septenari condueix al Mestratge, de manera que no podem subministrar sinó

indicacions sumaries sobre el signe que s'obté invertint el del Sofre. És un triangle
invertit O (aigua) coronat per la creu que indica en aquest cas, una elaboració acabada,
un treball de depuració i de perfeccionament gloriosament acabat . Es tracta aquí d'una
Aigua que ha sofert la sèrie completa de destil·lacions purificadores, gràcies a les quals
s'han exaltat les seves pròpies qualitats. Aquesta substància així sublimada i cinquena
essència , no és altra cosa que la personalitat o l'ànima humana integralment purificada,
fortificada per les proves de l'existència i arribada a un estat que li permet realitzar el
que la plebs crida miracles.
El Fadrí no ha d'ignorar que tal és l'ideal que li ha estat proposat. Sens dubte, el
compliment integral de la Gran Obra, representada per l'ideograma que ens ocupa, està
reservat a l'Iniciat perfecte, al Mestre. Però, per a merèixer el Mestratge, és necessari
haver adquirit les virtuts que ho fan digne.

El Penjat, Arcà XII del Tarot. La silueta d'aquest personatge representa el símbol
de la Realització de la Gran Obra .
El Penjat és, per això l'invers de l'Emperador (Arcà IV) que correspon al Sofre .
Suspès d'un peu, el cap cap avall i les mans lligades, aquest estrany suplici sembla
ser la imatge exacta que dóna la impotència. No obstant això és al somiador a qui
pertany el futur. Si no té moviment en el present, les seves idees genials no deixen
de ser menys fecundes. Elles se li escapen com aquestes monedes d'or i plata que
sembra el Penjat.

LA LLOTJA DEL FADRÍ
.·.
El Color de la Tapisseria
Els Aprenents treballen en un Taller que representa l'Univers visible, tant per la seva
orientació i les seves dimensions simbòliques, com per les seves tapisseries de color
blau.
Aquest color s'imposa lògicament, ja que el cel o sostre i els murs del Temple
corresponen a la volta blavenca que embolica la Terra. No hi ha lloc, doncs, a penjolls
vermells en una Llotja d'Aprenent.
Encara que no hi ha res d'obligatori, en aquesta matèria, aquesta pràctica es recomana

més per a la Llotja de Fadrí. Aquesta en efecte no representa ja la immensitat sense
límits, sinó que el camp d'acció de l'esperit Humà, domini restringit, mesurat per
l'amplitud de les nostres irradiacions mentals i psíquiques. Individual o col·lectiva,
aquesta esfera d'expansió resulta d'una exaltació del nostre Foc intern, constructiu o
realitzador.
És el nostre Sofre vital que, al cremar, s'exterioritza per a constituir un ambient igni
amb el qual concorda el color vermell.
El signe del Sofre s'assembla al Nivell, insígnia del 1er. Vig.·. que dirigeix la Columna
J.·. suposada vermella i col·locada a l'occident i al sud de la porta d'entrada.
Les Dues Columnes
El simbolisme Maçònic exigeix, per descomptat, ser determinat en el que concerneix a

la disposició interior del Temple.
En el primer llibre dels Reis, capítul VII, versicle 21, la Bíblia ens ensenya que les dues
columnes de bronze, obra del fonedor Hiram, de Tir, van ser erigides a l'entrada del
Temple de Salomó, una a la dreta sota el nom de
i l'altra a l'esquerra sota el de .
Mai hi ha hagut dubte sobre el sexe simbòlic d'aquestes dues columnes, la primera està
suficientment caracteritzada com masculina per l'YOD inicial que la designa
comunament. Aquest caràcter hebraic correspon, en efecte, a la masculinitat per
excel·lència.
BHETH, la segona lletra de l'alfabet és considerada, per altra banda, com

essencialment femenina, doncs el seu nom significa casa, habitació, d'aquí la idea de
receptacle, de caverna, d'úter, etc. La columna J.·. és doncs, masculina-activa i la

Columna B.·., femenina-passiva. El simbolisme dels colors exigeix, en conseqüència,
que la primera sigui vermella i blanca o negra la segona.
Si aquestes dues columnes no haguessin estat transportades a l'interior del Temple, les
seves col·locacions no serien dubtoses, ja qua la Bíblia col·loca J.·. a la dreta i al Sud, i
B.·., a l'esquerra al Nord. Aquesta disposició ha hagut de ser respectada en el moment
de la col·locació de les columnes, doncs J.·. correspon al Sol i B.·. a la Lluna, doncs en
l'Orient el primer d'aquests astres resplendeix al Sud, mentre que el segon brilla al
Nord.
Es pot suposar, i és cert, que aquestes correspondències es creuïn diagonalment. Els dos
sistemes són, doncs, admissibles, però a condició que els dos Vig.·., el primer s'assegui
sempre prop de la Columna J.·. i el segon de la Columna B.·., doncs el Nivell i la
Plomada que decoren a aquests oficials es refereixen al Sofre (J.·. actiu-mascle) i al
Mercuri (B.·., passiu-femení).
Correspon, en conseqüència, al ler. Vig.·. examinar als Aprenents i acordar-los els seus
salaris, autoritzant-los a passar de la Plomada al Nivell.
Els Vigilants
Ja que arribant a Fadrí, l'Aprenent passa de la Plomada al Nivell, al terme d'una

expressió consagrada, el Segon Vig.·. té per missió dirigir especialment el treball dels
Aprenents i la cura de perfeccionar la instrucció dels Companys, correspon al Primer
Vig.·..
Aquest, no obstant això, està menys encarregat d'instruir-los teòricament que

d'estimular les seves iniciatives individuals. Un Art no s'inculca.
El nou Fadrí sap treballar i amb la pràctica es perfeccionarà. Però, no podrà passar a
Mestre sinó provant que coneix a fons el seu art tant teòrica com pràcticament.
Per a rebre el seu salari en la Columna J.·. li serà necessari saber raonar rigorosament
totes les regles d'aplicació pràctica, doncs en Maçoneria res ha de fer-se sense un motiu
apreciable i clar. El pedagog, el teòric que aprofundeix la raó de les coses és en una
Llotja el segon Vig.·., que és necessari imaginar-se'l tenint el fil a plom . Aquest
instrument ensenya a concentrar-se, a penetrar al principi en la Cambrade Reflexió,
després a trobar el camí de la Càmera del Mitg. Correspon, doncs, al 2° Vig.·. guiar els
primers passos de l'Aprenent i posar-lo en el bon camí i mantenir-lo en ell. Com els
Aprenents s'asseuen al Nord, el seu Vigilant es troba molt bé col·locat davant de la
Columna B.·., qualsevol que sigui la posició d'aquesta. Però, si el pupitre d'aquest
oficial està al Sud, no per això vigilarà menys als GG.·. asseguts al Nord.
NOTA.- És sabut que el Ritu Escocès, Antic i Acceptat i el Ritu de York, estableixen
que la Columna B.·. correspon al primer grau i la Columna J.·. al segon, mantenint la
mateixa interpretació filosòfica que a cadascuna d'elles atribuïx l'autor. Segons els
comentadors d'aquests dos Ritus, és indubtable que es creuen les correspondències que
acaba d'al·ludir el G.·.Wirth.

Esquema doble que indica les relacions entre les columnes B.·. i J.·. amb el Sol i la
Lluna.
Encara que la responsabilitat de la instrucció dels Aprenents incumbeix més

especialment al 2° Vig.·. no li correspondrà prendre'ls l'examen que els permetrà ser
admesos en la classe superior. El 2° Vig.·. es limita a declarar-se satisfet del zel, de la
bona conducta i de l'aplicació de l'Aprenent. Aquest, si el seu Mestre està content d'ell,
pot acostar-se a la Columna J.·. i rebre aquí el seu salari de mans del 1° Vig.·. sota la
direcció del qual farà el seu temps de Fadrí.
El cinquè viatge tindrà per efecte dur al Fadrí prop del 2° Vig.·., qui l'ajudarà en els
seus esforços endevinatoris a fi de conduir-lo fins a la Gnosi.
El Quadre Místic (de Llotja)
Primitivament qualsevol lloc tancat i rectangular podia transformar-se en santuari

Maçònic. Amb aquest objecte es col·locava una butaca davant del mur oposat a la porta
d'entrada i dos seients a cada costat d'aquesta, després es traçava en el sòl, amb guix, un
quadrat llarg en l'interior del que es dibuixaven a la lleugera els emblemes essencials de
la Francmaçoneria.
Corresponia al Mestre de cerimònies traçar aquest quadre quan s'obrien els treballs i
esborrar-lo curosament, amb una esponja mullada al tancar-se. Es va trobar de seguida
més fàcil estendre sobre el pis de la Llotja una tela pintada per endavant.
Tradicionalment els Aprenents, haurien de fer el seu viatge al voltant d'aquest rectangle
místic, que tancava els símbols proposats a la seva meditació. Aquest ús només s'ha
conservat a França per a la recepció en el grau de Fadrí.
El Quadre o tapís estès en el centre de la Llotja ha de, segons els termes dels antics
rituals cridar l'atenció sobre els següents emblemes:
1.- Les set graderies del Temple i el paviment mosaic del seu pòrtic.

2.- Les dues Columnes B.·. i J.·., i entre elles, a l'altura dels capitells, un Compàs obert
amb les punts cap amunt.
3.- A l'esquerra de la Columna B.·. la Pedra bruta, el Mallet, el Cisell, l'Alçaprem i la

Regla; a la dreta de la Columna J.·. la Pedra cúbica i entre les dues columnes la porta
del Temple.
4.- Damunt del capitell de la Columna J.·., el Nivell; damunt de la Columna B.·., la
Plomada.
5.- Al mig i en l'obertura del Compàs, l'Estrella Flamígera, que duu en el seu centre la
lletra G.
6.- Sobre l'Estrella Flamígera una Escaire, amb el Sol a la dreta, i a l'esquerra la Lluna,
i sobre aquesta la Taula de dibuix.
7.- La part superior representa un Cel farcit d'estrelles entre els quals serpenteja la
corda amb nusos anomenada Cadena d'Unió.
8.- Tres Finestres obertes, la primera, a l'Orient; la segona, al Migdia, i la tercera, a

l'Occident. S'agrega comunament una Espasa i una Paleta.
Les Set Graderies
L'aprenentatge durava set anys, d'aquí les set graderies que calia pujar per a arribar fins
al grau de Fadrí.
S'ha vist també, en aquest septenari, una al·lusió a les set arts liberals que l'Iniciat ha de
conrear, començant per:
La Gramàtica que li ensenya a fer-se comprendre i a expressar correctament el

pensament aliè. Cal no prendre aquí la paraula en el sentit vulgar, doncs és de presumir
que un Mestre no ha d'aprendre el que s'ensenya als nens de les escoles primàries.
La Retòrica es refereix de seguida a l'art de cridar l'atenció d'un auditori i

d'impressionar-lo per la forma feliç donada a les idees exposades.
La Lògica posa en guàrdia contra tota falsa argumentació, i arma al pensador contra
l'error i la il·lusió. L'Aritmètica es refereix aquí a la filosofia dels Nombres, fonament
de tota ciència iniciàtica. La Geometria ensenya les lleis de la construcció universal.
Aplicada al simbolisme, el seu mètode permet a l'esperit humà, explorar amb seguretat
el domini del misteri.
L'Astronomia fa comprendre a l'home el que ell és en relació amb la immensitat.
La Música, en fi, revela les lleis de l'harmonia que governen totes les coses i segons les
quals ha d'ajustar-se l'obra de la Francmaçoneria.

Quadre (de llotja) místic del grau de Fadrí

Les Tres Finestres
La Llotja d'Aprenent, no rep cap llum de fora, recorda en això les criptes subterrànies o
cavades en el flanc de les muntanyes, els hipogeus (sepulcres subterranis) de l'Egipte o
de la Índia, la caverna de les iniciacions mitríaques, l'antre de Trophonius, etc.
La Llotja dels Fadrins, per contra, està en comunicació amb el món exterior, gràcies a
les tres finestres simbòliques, que se suposen obertes una a l'Orient, altra al Mig Dia i
la tercera a l'Occident.
La primera s'il·lumina amb els raigs del Sol naixent que dissipa les tenebres. Aquesta
llum combativa, correspon a la raó juvenil, atacant els vells errors i els prejudicis
tenaços. És una lògica dissolvent, destructiva de tot el que no està degudament
cimentat.
Per la finestra del Migdia, entra la plena llum del dia, que reduint la obscuritat al
mínimum, mostra les coses tals com són en la seva realitat brutal. És l'observació
rigorosa i positiva dels fets científicament determinats.
Els focs del sol ponent es reflecteixen, en fi, en la finestra de l'Occident. Rics colors
manifesten llavors, el que mereix sobreviure del passat. La Raó, en efecte, no
s'acontenta amb rebutjar l'error (Orient) i amb comprovar la veritat objectiva (Mig Dia)
sap també fer justícia als pensadors desapareguts, traient de les antigues tradicions el
que hi ha de veritable.
Espasa i Paleta
Sembla estrany veure figurar entre els símbols essencialment pacífics de la Franc-
Maçoneria un arma de lluita o de defensa individual. Així s'ha preguntat, si l'Espasa
estava veritablement en el seu lloc en una Llotja Maçònica. Un costum molt antic
prescriu, no obstant això, col·locar davant de la porta del Temple un Germà encarregat
d'allunyar als profans, armat per aquest objecte, d'una espasa nua. No fa també la
Bíblia, guardar l'entrada del Paradís per dos querubins armats amb una espasa, que la
feien brandar en un cercle de foc?. (Gènesi, cap. III, vers. 24). Els traductors
alexandrins del text hebreu, han cregut que es tractava d'una espasa ondulant o
flamígera, sens dubte, perquè un arma semblant havia de ser-los (des) coneguda.
Doncs, cap guerrer antic es va preocupar de fer-se forjar una espasa flamígera, molt
poc pràctica sota el punt de vista militar. Si aquest instrument ha existit, no ha pogut
tenir sinó un valor purament simbòlic. L'ondulació es refereix, en efecte, a un
moviment que transforma l'espasa rígida en un arma vivent, símbol de la irradiació del
pensament i del Verb. És en aquest sentit que l'Apocalipsi (cap. XIX, 15 i 21) fa sortir
una espasa tallant de la boca d'un cavaller muntat en un cavall blanc. El pensament
iniciàtic, formulat o no, però viu, és per descomptat el que allunya als profans.
El que no està d'acord amb la seva mentalitat ho repudia; rebutgen instintivament el

que ells no sabrien comprendre. En Maçoneria tot està combinat per a impedir l'avanç
dels individus indignes de la institució. Els esperits superficials se senten molests per
costums que els semblen ridícules, perquè ells són incapaços de

comprendre el seu abast. Si ells es troben per error en el si de la institució, no trigaran
en eliminar-se per la seva pròpia iniciativa, perquè no es troben en el seu lloc.
Sense que s'adonin aquests elements inassimilables, són allunyats per l'acció misteriosa
de l'espasa simbòlica, emblema del Verb Maçònic considerat en el seu paper protector i
conservador del caràcter propi de la Francmaçoneria.
En Màgia, la punta d'una espasa imposa respecte a les larves i dissol les coagulacions
fluídiques fantasmals. Per al qual no és esclau de la lletra morta, això significa que, una
raó vigilant no serà burlada pels miratges de la imaginació. Ja que incumbeix al Maçó
combatre l'error, cal que estigui armat d'una espasa espiritual que destrueixi els
prejudicis, desbarati les combinacions mentideres i esvaeixi les fantasmagories
malsanes.
Però l'Espasa destructora està sempre en la mà esquerra del Maçó, ja que és per a ell un
arma defensiva, que no esgrimeix sinó per necessitat, mentre que, amb la dret treballa
infatigablement amb la Plana.
La paleta, emblema de la tolerància que és la virtut

característica del Maçó.
Aquest instrument serveix per a fer la barreja destinada a cimentar les pedres de
l'edifici per a realitzar la unitat. Mentre que l'Espasa talla, separa i divideix, la Plana
reuneix, fusiona i unifica. És doncs essencialment l'emblema dels sentiments de bondat
esclarida, de fraternitat universal i de la gran tolerància que distingeix al veritable
Maçó. La Paleta, és per això, la insígnia més apropiada del Francmaçó modern, al
mateix temps que el símbol més característic de la nostra institució universal, filosòfica
i moralment constructiva. Tal com està representada en el quadre místic, correspon a
l'ideograma alquimista representant el terme de la Gran Obra. El Fadrí expert en l'art de
manejar la Paleta, pot (deixar) en efecte, aspirar al Mestratge, doncs no pot deixar
d'estar imbuït d'un esperit profundament Maçònic.
La Taula de Dibuix
Està reservat als Mestres aixecar els plànols, però perquè el Fadrí pugui realitzar
l'execució del seu treball, cal que conegui el dibuix i que la Taula de dibuix no li sigui
desconeguda. Aquesta planxa, duu comunament els signes, amb els quals es

construïxen els alfabets maçònics caracteritzats pel fet que estan formats,
invariablement, d'elements rectangulars.
Les variants són nombroses, però la base és sempre la mateixa. En el segle XVIII, la
combinació més comunament usada fou la següent:
Alfabet maçònic
El quadrat dels costats perllongats, es presta per altra banda, a l'estudi del triple ternari,
del que la cinquena essència, és l'eix (el centre); 5 correspon en el mig de 9
(nombres),com ho indiquen les figures següents, de les quals la segona és un quadrat
màgic.
Quadre màgic de Saturn
Aquests quadres disposen els nombres en forma que la seva suma, en qualsevol sentit,
àdhuc diagonal, donen sempre una mateixa quantitat. El seu estudi va preocupar molt,
en altres temps, als investigadors del misteri. Nosaltres tornarem a això en el Llibre del
Mestre.

Fem notar simplement, que, disposats en tres maneres, segons el seu ordre normal,
els 9 primers nombres prenen significats particulars, en els quals s'han inspirat els
Cabalistes para la construcció de l'Arbre de les Sephiroth, destinat a ajuntar el cel amb
la terra, l'abstracte amb el concret, l'infinit amb el finit.
Referent a això es poden veure les següents relacions:
1, 2, 3, Esperit (intel·lectualitat, pensament).
4, 5, 6, Ànima (sentimentalitat, voluntat).
7, 8, 9, Cos (força motriu, acció). Per altra banda 1, 4, 7, són masculins; 2, 5, 8,

femenins; 7, 8, 9, neutres.
Escaire i Compàs
Quan l'Estrella Flamígera està associada a la .Escaire i al Compàs, aquests instruments

l'enquadren, generalment, de tal manera que l'Escaire s'obre cap avall , mentre que el
Compàs està cap amunt.
L'Escaire, en aquest cas, és passiva o receptiva i el Compàs, actiu. Representa la

radiació que emana de la raó per a apreciar els fets, per a mesurar la relació establerta
entre el Jo i el No Jo, entre l'objectiu i el subjectiu, entre l'abstracte i el concret, etc.
És, per descomptat, triple, ja que es compon de dos braços movibles i el cap que és
fixa.
L'Escaire, el Compàs i l'Estrella Flamígera.
L'Escaire, per contra, és doble en els seus dos braços que representen tots els
antagonismes, i molt especialment, el dret i el deure.
Gràficament pot ser-nos representada sota vuit aspectes diferents. Indicats per les
figures que segueixen:

La segona és una doble Esvàstica, figurant la roda de la creació, de l'avenir o del
moviment universal. Les Escaires els braços de les quals són verticals i horitzontals (1,
3 , 5, 7) corresponen als Elements (Aire, Aigua, Terra, Foc), i les Escaires obliqües (2,
4, 6, 8) a les qualitats elementals (Humit, Fred, Sec, Calent).
Sense detenir-nos aquí, en aquestes concordances, que no troben aplicació en

Maçoneria, ens limitarem a fer ressaltar la posició inacostumada de l'Escaire i del
Compàs en el Quadre de Fadrí.
Les Vuit Posicions de l'Escaire.
El Compàs obert, les dues puntes cap amunt, implica un estudi racional, no de la terra o
dels fets objectivament comprovables, sinó del cel, exigint una investigació rigorosa i
precisa dels principis abstractes. La il·luminació no és, en altres termes, promesa al
Fadrí, sinó en la mesura que sàpiga buscar-la en l'encadenament dels teoremes
particulars de la Geometria Platònica.
Quant a l'Escaire, que reflecteix a la banda alta, la radiació de l'Estrella Flamígera, per
a retornar-la cap avall i concentrar-la en si mateixa, fa al·lusió a l'absoluta rectitud de
judici, indispensable als idealistes, molt fàcilment exposats a extraviar-se en l'irreal, pel
que, cal sempre, continuar la realització pràctica.
La Pedra Cúbica en Punta
El Cub perfecte és poc apropiat a les exigències de l'art de construir, que necessita
pedres allargades. La Pedra Cúbica es relaciona més amb, un treball que procedeixi

per via de cristal·lització. L'Iniciat que realitza en si mateix l'ideal d'aquesta Pedra, es
converteix per a la humanitat, en un agent transmutador per la seva sola conformitat
rectangular.
La Pedra Cúbica de punta segons el “Catecisme dels Francmaçons, dedicat al bell

sexe”, per Lleonard Gabaon, pseudònim de Lluís Travenol (1740) i d'altres
publicacions de l'època, tals com “El Maçó al descobert o el veritable secret dels
Francmaçons”, de 1757, etc.
Els Alquimistes explicaven així la virtut de la seva cèlebre Pedra filosofal que
representaven per un Cub. Un símbol inesperat es troba en els documents maçònics del
segle XVIII. És la Pedra Cúbica, la punta de la qual està esberlada per un destral.
Aquest instrument indica, sens dubte, que és necessari obrir la Pedra, esberlada, a fi
d'arribar al seu contingut, al seu esoterisme. La coronació piramidal del Cub, podria,
per altra banda, equivaler a la Creu col·locada sobre el Quadre en l'ideograma de la
Pedra filosofal. En aquest cas la Pedra cúbica en punta es referirà especialment al grau
de Mestre, i a aquest perfeccionament de la personalitat, que es traduïx per la santedat o
heroisme des del punt de vista moral i per una genial agudesa del judici des del punt de
vist intel·lectual.
Però, pràctic i equilibrat en totes les coses, el Fadrí, no ha de mirar al sobrehumà. Li

correspon realitzar el Cub pur i simple, o la Pedra rectangularment tallada, apta per a
ocupar el seu lloc en l'edifici social. Adaptant-nos exactament a la funció que estem
cridats a omplir en l'interès general, tal és la perfecció a la qual hem d'aspirar.
La Corda amb Nusos
Si hem de creure a un Maçó que ha estudiat particularment les antiguitats germàniques,

moltes de les nostres tradicions tindrien les seves arrels en un passat molt antic. Així, la
Corda que envolta la Llotja, partint d'una de les columnes de l'entrada per a acabar en
l'altra, correspondria exactament al cordó que circumscrivia el recinte reservat a les
Assemblees, alhora polítiques i judicials dels Germans.

Aquestes assemblees se celebraven a l'aire lliure, en un lloc consagrat, molt sovint en
una eminència natural o artificial. El lloc escollit estava circumscrit per llances o
estaques enterrades en la terra i lligades per una corda sòlidament nuada a aquests
suports. El recinte així constituït, es considerava sagrat. Aquell que hagués volgut
passar sota la corda per a entrar o sortir s'hauria fet culpable d'un sacrilegi i hauria
estat, segurament, sacrificat a les divinitats de l'horda o del clan. Per a participar en
l'assemblea, era necessari passar entre les dues estaques on estaven lligades les
extremitats de la corda. Aquí es col·locava un herald, que tenia per missió oposar-se a
l'entrada de les persones no qualificades.
Només els homes nascuts lliures eren admesos. Devien obligatòriament estar revestits
de les seves armes, penjades en la cintura, en forma de davantal, doncs, entre els pobles
aficionats a combatre nus, l'equip de guerra podia, en rigor, servir de vestimenta.
L'Assemblea s'obria desprès d'un canvi de preguntes i respostes sobre l'hora, doncs,
havia de comprovar-se que el sol havia arribat al meridià, que era, doncs, mig dia,
abans que el cap, espasa en mà, convidés als assistents a col·locar-se en ordre o posar-
se a l'ordre. És possible que això s'entengués com prendre una actitud convinguda,
alineant-se tots regularment. En el curs dels debats, l'assemblea es pronunciava sobre
tots els assumptes d'interès general o de dret particular que haguessin sorgit; ella
decidia sobre la pau i particularment de la guerra, ratificava els tractats convinguts amb
els pobles veïns, etc.
Procedien també a l'admissió en el seu si, de joves arribats a la major edat i

reconegudament dignes de gaudir dels drets i prerrogatives dels homes lliures. Aquests
recipiendaris, eren abans de res despullats de les seves armes, de tots els metalls, dels
seus adorns, dels seus guants, per a ser de seguida, solemnement armats i
completament equipats.
Com l'escriptura era llavors desconeguda, la memòria havia de retenir totes les
decisions que tenien força de llei. Una instrucció jurídica per preguntes i respostes
acabava, en conseqüència, els debats de cada assemblea.
No se separaven sinó a mitjan nit, després d'un menjar, en que la carn de les víctimes
sacrificades era la que es consumia. Un cerimonial reglamentava aquests àgapes
sagrats, que es barrejaven amb libacions, l'última en favor dels Companys desgraciats
caiguts en poder de l'enemic. Aquest paral·lelisme amb la Maçoneria, fa suposar que les
confraternitats constructores de l'Edat Mitjana, perpetuaven inconscientment, costums
pagans molt antigues.
La importància que donem al Mallet, podria, en efecte, relacionar-se amb déu Donar,
espècie de Júpiter tonant, en que tot cap de família es transformava en sacerdot en
l'interior de la casa, on els ritus familiars es complien amb l'ajuda del Martell.

El Martell del Déu Tor, fos en plata, per a ser suspès en una
cadena que envolta el coll. Figura treta de la “Europa prehistòrica”
per Souphus Müller, director del Museu Nacional de Copenhaguen.

LES DIVERGÈNCIES RITUALÍSTIQUES
.·.
La Confusió de les Llengües
La Francmaçoneria no s'ha enquadrat a tot arreu en un formulisme igual i rigorosament

immutable. Els segles passats estan lluny d'haver-li llegat, en matèria de ritus i de
símbols, una herència intacta. La Maçoneria moderna, no ha recollit sinó una pobra
herència, composta d'un conjunt de tradicions incertes, incompreses i per tant
summament desfigurades.
Sobre (aquestes) dades insegures i de vegades enganyoses, ha estat necessari construir,

reconstituint, guiat per un incert instint d'arquitectura, més que per una ciència
veritablement lluminosa.
En aquestes condicions, les fórmules Maçòniques s'han desenvolupat de diverses

maneres, segons les races i els països. Per aquesta causa ens trobem actualment en
presència d'una sèrie de Maçoneries, que acaben per no tenir semblança entre elles.
Per tant, després d'haver-se diversificat, ara és necessari que la Maçoneria universal,
estrictament una en el seu principi, sigui progressivament duta a la unitat d'un sistema
racional de treball. És altament desitjable que la Maçoneria del món sencer arribi a
posar-se d'acord, per a practicar a tot arreu usos, sinó absolutament idèntics, almenys
semblants i concordants.
Semblant unificació no pot inspirar-se sinó en un profund estudi del simbolisme. Tot el
que es fa en Maçoneria, ha de poder-se justificar lògicament. Els ritus que es recolzen
en bones raons, han de ser mantinguts; però convé reformar categòricament tot el que
té per fonament la fantasia, per no dir l'error.
Les Paraules Sagrades
Cap reforma seria més urgent, que aquella que es refereix a la paraules sagrades dels
dos primers graus. És absurd que d'una Obediència a l'altra, una mateixa paraula
serveixi algunes vegades per als Aprenents i altres vegades per als Companys. Per
l'interès del prestigi de la Maçoneria als ulls dels seus propis adeptes, serà necessari
examinar qui està errat o en la raó, per a fer desaparèixer un indici molest
d'incongruència i poc intel·ligent.
Històricament la divergència es remunta a mitjan segle XVIII i a la rivalitat de dues

Grans Llotges que s'excomunicaven recíprocament a Anglaterra (Llibre de l'Aprenent).
Cadascuna d'elles tenia el seu sistema i segons que els fundadors de les Llotges
provenien d'una Gran Llotja o d'una altra, acreditaven en els diversos països ritus
maçònics contradictoris. En França, cap ritual del segle XVIII coneix el que es va
cridar després (com) la intervenció escocesa, (Les innovacions anomenades
“escoceses” no tocaven primitivament

als graus simbòlics; els ”escocesos” es van acontentar al principi a superposar al
Mestratge graus superiors, pretesos (com) “escocesos”, quan ells eren d'invenció
purament francesa). J.·. era llavors inqüestionablement la paraula dels Aprenents i B.·.
la dels Companys; la marxa s'executava, per altra banda, amb el peu dret i no amb
l'esquerre.
Cap raó bona o dolenta, ha estat donada fins a aquí, en favor del peu esquerre. Quant a
la marxa amb el peu dret, es justifica pel fet que el dret simbolitza l'activitat la
iniciativa i el raonament; mentre que la passivitat, l'obediència i el sentiment es
relacionen a l'esquerre. És, doncs, el peu dret el qual lògicament ha de dur-se endavant,
recolzat per l'esquerre, el paper del qual és el de seguir.
La qüestió és més complexa en el que concerneix a J.·. i B.·.. Ningú nega, és cert, el
veritable valor simbòlic de les dues paraules. Masculí-actiu, J.·. correspon al Foc, al
Sofre dels Alquimistes, al principi de la iniciativa interior o individual, per tant , és
precisament la seva energia interna, el seu Foc o el seu Sofre el que l'Aprenent ha
d'utilitzar en el seu treball per a vèncer els Elements i arribar a veure la Llum iniciàtica.
J.·. sembla, doncs, ser la paraula sagrada que li convé.
Recalquem, per descomptat, que se li demana a l'Aprenent ser “actiu”, no exteriorment,

però si “interiorment”. No ha de comportar-se com un alumne dòcil que escolta i
assimila un ensenyament que els seus mestres s'esforcen o s'apressen en inculcar-li. La
Francmaçoneria abandona aquest procediment a les esglésies i a les escoles profanes.
El seu paper no és el de formar creients o adotzenats, si no pensadors estrictament
independents, i no pot fer-lo, si no estimulant la iniciativa individual (Sofre ).
També roman sistemàticament silenciosa davant del Recipiendari, ho interroga,

obligant-lo a reflexionar, i per a instruir-lo, li mostra els símbols, les significacions dels
quals no li són més que lleugerament indicades, doncs l'individu no s'inicia sinó
esforçant-se per si mateix a travessar la nit del misteri. En suma, el programa del grau
d'aprenent coincideix amb el desenvolupament de l'energia viril en el doble domini de
la raó i de la voluntat. L'Aprenent pren possessió de si mateix pel fet que triomfa sobre
totes les actituds irreflexives. És un savi ben equilibrat que no fa sinó el que desitja,
inspirant-se en una raó lúcida i calmada.
Sembla, a primera vista, que no pogués demanar res més enllà de semblant saviesa i, no
obstant això, Què seria del món si fos compost només de semblants filòsofs?. Erasme,
ens ha deixat un “Elogi de la Bogeria” que demostra admirablement la insuficiència de
la sola iniciació masculina o racional. El que hi ha dintre nostre de millor i de més
noble, és precisament, el que no és raonat. Només els ímpetus del cor ens duen a
l'abnegació, a l'heroisme. Tot el que és veritablement gran, és el fruit del somni, de la
imaginació, d'una bogeria sublim i d'un oblit de si mateix.
A més totes aquestes coses es refereixen a la Iniciació femenina o jònica, que conrea
les facultats imaginatives i el sentiment, d'aquí B.·.(tindria que ser la), paraula sagrada
dels Fadrins.

Aquests (els fadrins), en efecte, no han d'acontentar-se amb romandre en possessió
d'ells mateixos i de practicar així una saviesa egoista, insuficientment eficaç. Estan
cridats a desenvolupar una activitat més gran que aquella dels Aprenents que, no són
actius sinó interiorment, en altres termes, sobre ells mateixos, ja que han de treballar en
la seva pròpia transformació de Pedra bruta en Pedra cúbica.
Però, la inactivitat exterior del Fadrí, s'esgotaria ràpidament si no se sap renovar les
seves forces, convertint-la en receptiva o passiva, a fi de beneficiar-se del repòs promès
a aquells que s'acosten a la Columna B.·., el nom de la qual significa “Amb tu per
força”.
Activitat i Passivitat
Com el Fadrí es demostra més actiu que l'Aprenent, s'ha pogut creure que J.·. hagués de
ser reservada al segon grau, molt més perquè aquesta paraula té cinc lletres, mentre que
B.·. es compon d'ordinari de quatre. Aquest argument numèric és tant o més feble que
el nom de la Columna esquerra del Temple
(YOD) es llegix B. h. z. més correctament, que B.·. Z.·..
El Fènix que reneix contínuament de les seves cendres, cridat també el principi
vital, inscrit en el signe del Sofre
. Figura treta de la portada de les “Dotze claus” de Basili Valentín, on apareix

altra sèrie de símbols, entre elss quals un Cub, el Sol i la Lluna, set flors que
representen els planetes o metalls, una foguera, set llàgrimes i sobre el Fènix un
ancià coronat que té en la mà esquerra la dalla de Saturn i en la dreta el compàs
del Mestre Hiram.

Aquells que han invocat un motiu tan pobre per a atribuir B.·. als Aprenents, han
desgraciadament donat proves, d'una deplorable ignorància en matèries iniciàtiques. No
han comprès que cal necessàriament començar per J,·,, perquè l'activitat únicament
sulfurosa o interior, individual i restringida de l'Aprenent, es transformarà en una
activitat d'ordre superior quan el Sofre
(J.·.) es combini amb el Mercuri (B.·.). Alimentat per element passiu mercurial (Aire
humit o Aigua aèria), el Foc individual (Sofre) s'exalta, irradia a l'exterior i no
s'extingeix. És la realització del que representa el Fènix, en altres termes, posar en
acció una activitat sulfo-mercurial, permetent a l'individu beneficiar-se de totes les
fonts dinàmiques de la col·lectivitat. Per tant , per a aprofitar-se d'aquestes forces
exteriors difuses, és necessari saber captar-les, harmonitzant-se amb elles. Es tracta en
aquest cas, de fer-se accessible, no sense discerniment, a totes les influències exteriors;
però, únicament a les bones, que tenen afinitat amb la puresa anímica, obtinguda
gràcies a les proves del primer grau. En el curs d'aquestes proves, el Recipiendari és
actiu a exclusió de tota passivitat; elles li donen com recompensa, el domini de si
mateix i la possessió de l'energia individual plenament conscient, en altres termes, el
salari que s'obté de la Columna J.·..
Des d'ara, doncs, i per aquest fet, a l'abric de tendències inconvenients, l'Iniciat que ja
no podrà obeir a cap inclinació inferior, pot lliurar-se progressivament a aquesta
passivitat receptiva, pròpia del Fadrí, digne de rebre el seu salari en la Columna B.·..
(NOTA: La interpretació del nostre Ritu, l'Escocès Antic i Acceptat, és la inversa de la
de l'autor que segueix el Ritu Francès).
Els Cinc Sentits
El ritual del grau de Fadrí ha estat de continu augmentat amb dissertacions profanes,
tretes de qualsevol manual de fisiologia. Havia d'adonar-se, no obstant això, fins a quin
punt és ridícul sorprendre als Aprenents donant-los, aspectes de misteris, per a revelar
finalment certes nocions absolutament elementals sobre el mecanisme dels sentits.
Entrar en competència amb l'Escola primària, és humiliant per al segon grau de la
Francmaçoneria.
Si es vol parlar dels cinc sentits, cosa que no és indispensable en el grau de fadrí, a
pesar del nombre cinc, és necessari ben bé, considerar-los des del punt de vista
iniciàtic.
Les preguntes que es poden fer són les següents:

Fins a quin punt els sentits ens revelen la realitat?.
On comença i on acaba la il·lusió dels sentits?.
Quin és el seu paper en la formació de les nostres idees?.
Les idees ens són suggerides únicament pels sentits?.
Quants sentits tenim exactament?.
Certs animals no semblen tenir sentits que ens falten?.
Les persones intuïtives, no gaudeixen de sentits suplementaris?.
Convé basar la recerca de cert ordre de veritats en el desenvolupament d'una
hipersensibilitat anormal?.

La sana clarividència no serà el resultat de l'equilibrat exercici d'una raó ferma i d'una
imaginació fecunda, en la que una controla les gosadies de l'altra?.
Un ésser totalment aïllat, sense comunicació alguna amb ningú, podria tenir nocions de
la seva existència?.
(Tal va ser la situació del Creador, anteriorment a la creació).
Els Cinc Ordres d'Arquitectura
Les iniciacions que desenvolupen la individualitat, fortificant la raó i la voluntat, són

cridades masculines o dòriques. Aquelles que, al contrari, fan referència a la
imaginació, al sentiment i la intuïció són considerades com femenines o jòniques. A les
primeres, o sigui el grau d'Aprenent, els correspon l'ordre dòric, el mateix que l'ordre
jònic correspon a les segones, això és, al grau de Fadrí. Un acostament s'imposa de
seguida entre el grau de Mestre i l'ordre corinti. Però l'ordre compost, no corresponen a
res iniciàticament. La Maçoneria filosòfica (simbòlica?) no té, doncs, que preocupar-se
d'ells.
Les Arts
Ja que el Fadrí ha d'afinar la seva sensibilitat, és bé dirigir-lo cap al perfeccionament de

la seva educació artística, l'apreciació de la bellesa, ajuda a la comprensió del Bé. L'Art
es dirigeix cap a l'ànima que emociona, fent entrar el jo en comunicació d'harmonia
amb l'exterior. L'emoció artística establix un llaç poderós entre tots aquells que
l'experimenten. Una comuna admiració acosta als homes, millor encara que els
interessos materials més directes. L'Art té, doncs, una missió religiosa en el sentit més
elevat de la paraula. L'Artista és l'interpret o el sacerdot de la Bellesa, i ens revela
l'Ideal, és a dir, la realitat subjectiva que està en nosaltres i que nosaltres desitjaríem
objectivar.
No obstant això, no convé recarregar el ritual del grau de Fadrí amb assumptes o temes
que no tenen sinó relació indirecte amb ell. Més valdria atenir-se a la interpretació dels
símbols tradicionals, les eines, l'Estrella Flamígera, la lletra G i la glorificació del
treball, són temes dignes d'inspirar als oradors encarregats d'instruir als recipiendaris.
No és possible descurar l'essencial per l'accessori i encara pel superflu Sota el pretext
de perfeccionar el ritual i de completar-lo, s'ha arribat a menut, a embolicar-lo amb una
xerrameca inútil o almenys fora de lloc.
Quants discursos es pronuncien en Llotja de Fadrí que podrien pronunciar-se sense el

menor inconvenient a profans i encara a nens?. Els Iniciats tenen dret a escoltar altra
cosa.
Costums Anglesos
Els treballs en una Llotja Anglosaxona no es declaren oberts sinó quan els set oficials

estan en els seus llocs. Aquest septenari és el següent:
1.- El Venerable Mestre, que s'asseu a l'Orient, on el Sol s'aixeca per a obrir la carrera
del dia, presideix l'obertura dels treballs i els dirigeix amb el propòsit de fer treballar a
tots els germans i assegurar la seva instrucció.
2.- El 1er. Vigilant, el lloc del qual està en l'Occident, té la missió d'indicar quan el Sol
està posant-se, tancant els treballs per ordre del Venerable Mestre, després d'haver-se
cerciorat que tots els germans han rebut el seu salari.
3.- El 2do. Vigilant, assegut en el Mig Dia per a observar el pas del Sol pel meridià,
està encarregat de cridar als germans del treball al repòs i del repòs al treball, per al seu
major profit i plaer.
4.- El 1er. Diaca (Mestre de Cerimònies), que es col·loca a la dreta i prop del Venerable
Mestre, a fi de dur els seus ordres o missatges al 1er. Vigilant i esperar després, prop
d'ell, la volta del 2do. Diaca.
5.- El 2do. Diaca, situat a la dreta del 1er. Vig.·. per a dur al 2do. Vig.·. tots els
missatges i ordres que mani el Venerable Mestre i per a vetllar per l'execució de les
ordres donades.
6.- El Guarda Temple, col·locat en l'interior, a l'entrada del Temple, té la missió
d'admetre als Maçons que han estat reteulats, de rebre als candidats en bona forma i
d'obeir les ordres del 2do. Vig.·..
7.- El Guàrdia Exterior (Expert) de facció en l'exterior de la porta, on, armat d'una
espasa nua, ha d'allunyar tot intrús o profà i vetllar perquè els candidats siguin
convenientment preparats.
El ritual anglès no proveïx els oficis d'Orador, de Secretari, de Tresorer i d'Hospitalari

perquè es remunta a una època que set Mestres podien constituir de pròpia autoritat una
Llotja justa i perfecta, conformant-se a les tradicions maçòniques i sense sol·licitar
poders especials d'una administració central, no establerta encara.
Una Llotja, perfectament regular, podia néixer així per a efectuar una iniciació i
dissoldre's de seguida per a sempre. En aquestes condicions, no tenia raó de ser
l'Orador, Secretari, Tresorer i Hospitalari.
A l'organitzar-se definitivament la Maçoneria moderna, es van agregar dos nous

oficials a l'antic Septenari operatiu: el Secretari i el Tresorer que, en les Llotges
Anglosaxones, s'asseuen en l'Orient, el primer a l'esquerra (Sud) i el segon a la dreta
(Nord) del Venerable.
El Secretari s'encarrega de les actes, de la correspondència, de registrar les cotitzacions
i de dur una minuciosa comptabilitat.
El Tresorer es limita a rebre els diners recollits pel germà Secretari i fer els pagaments
ordenats pel venerable i autoritzats per la Llotja.
Els germans que no ocupen cap ofici prenen col·locació en el Nord, en l'Occident i en
el Sud i, el mateix que els Oficials, han de concórrer a Llotja en vestit d'etiqueta : vestit
negre i guants blancs, observant durant els treballs la més silenciosa i correcta actitud i
sense conversar entre ells, ni encara en veu baixa. Aquesta rigorosa disciplina dóna als
Treballs de ritual en els Llotges angleses una solemnitat imponent que impressiona
molt favorablement.
En tota Llotja Anglosaxona es col·loca sobre l'altar situat davant del Venerable Mestre,

la Bíblia, l'Escaire i el Compàs. A més, tres grans canelobres estan
disposats en entorn del tapís oblong estès sobre el pis que representa el paviment
mosaic i corresponen als tres pilars que sostenen la Llotja: la Saviesa (Orient), Força
(Occident) i la Bellesa (Mig Dia).
En les Llotges angleses, les dues Columnes B.·. i J.·. estan representades solament en
miniatura sobre l'altar de cadascun dels dos Vigilants, i en el moment d'obrir-se els
treballs, el 1er. Vigilant aixeca la seva columna, deixant el 2do. Vigilant la seva estesa,
per a no aixecar-la si no quan s'ordeni la suspensió dels treballs. El 1er. Vigilant, abat la
seva columna quan el 2do. Vigilant aixeca la seva i viceversa.
El treball s'efectua així, en Llotja, baixos els auspicis de la Columna J.·., que és d'ordre
dòric (ardor operant) i la reparació de les forces s'efectua sota la influència de la
Columna B.·., que és de l'ordre jònic (passivitat respectiva).
El Prestidigitador, Arcà 1 del Tarot. És un Iniciat vencedor de les atraccions

elementals, ha arribat a ser mestre de si mateix (nascut lliure) i en endavant podrà
adquirir els coneixements iniciàtics (Gnosis), que ho guiaran en l'exercici del
poder màgic.

La Papisa, Arcà 2 del Tarot. La Gran Sacerdotessa de Isis és la reveladora dels
misteris. Personifica la Gnosi, o sigui, la ciència secreta dels iniciats.

NDEX
Als Iniciats del Segon Grau 5 .

La Iniciació Professional, 9
La Jerarquia Ternària, 10
El Cerimonial Corporatiu,11
Els Graus Simbòlics, 12
La Coordinació Ritual, 13
El Ritualisme del Grau de Fadrí

Les Impressionis Maçòniques, 15
L'Aprenentatge, 16
L'Examen del Candidat al Grau de Fadrí, 16
Preparació del Recipiendari, 17
La Introducció en la Llotja del Fadrí, 18
La Participació en la Gran Obra, 19
Primer viatge (El Cisell i el Mallet), 20
Segon viatge (La Regla i el Compàs), 21
Tercer viatge (La Regla i l'Alçaprem), 22
Quart viatge (La Regla i l'Escaire), 23
Cinquè viatge, 23
L'Estrella Flamígera, 24
El Pentagrama, 25
La Lletra G, 27
Geometria, 27
Generació, 28
Gravitació, 30
Geni,30
Gnosi, 31
El Jurament del Fadrí, 31
La Manera de Dur el Mandil, 32
La Feina, 33
L'Ideal Constructiu, 34
La Religió del Treball. 35
Concepcions Filosòfiques referents al Grau de Fadrí

El Triple Enigma, 37
Què Som Nosaltres?, 37
La Vida, 38
L'Altruisme, 39
La Serp Iniciàtica, 39
La Raó,40
L'Home, 41
L'Iniciat, 42
La Gran Obra, 43
La Personalitat. 43
Deures del Fadrí

Assiduïtat-Assistència, 45

Puntualitat, 46
Activitat, 46
Il·luminació, 47
Domini de Si Mateix, 47
El Poder Iniciàtic. 48
Catecisme Interpretatiu del Grau de Fadrí, 49 .
Nocions de Filosofia Iniciàtica relatives al Grau de Fadrí

L'Enigma, 58
La Meditació, 59
La Gnosi Numeral, 59
La Tètrada Sagrada, 60
El Tetragrama Hebraic, 61
La Cinquena essència, 62
La Rosa Mística, 63
L'Hexagram, 64
El Septenari. 66
La Llotja de Fadrí
El Color de la Tapisseria, 70
Les dues Columnes, 70
Els Vigilants, 71
El Quadre Místic, 72
Les set Graderies, 73
Les tres Finestres, 75
Espasa i Paleta, 75
La Taula de Dibuix,
Escaire i Compàs, 78
La Pedra Cúbica en Punta, 79
La Corda amb Nusos 80
Les Divergències Ritualístiques

La confusió de les Llengües, 83
Les Paraules Sagrades, 83
Activitat i Passivitat, 85
Els Cinc sentits, 86
Els Cinc Ordres d'Arquitectura, 87
Les Arts, 87
Costums Anglesos.87

"El Llibre Del Fadrí" Oswald Wirth

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

"El Llibre Del Fadrí" Oswald Wirth

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Oswald Wirth

EL LLIBRE DEL FADRÍ

El Llibre del Fadrí 1 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

El Fadrí, revestit amb el mandil i portant el regle, recorre

El Llibre del Fadrí 2 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

El Ritualisme del Grau de Fadrí, pàgina 15 .

Concepcions Filosòfiques referents al Grau de Fadrí, pàgina 37 .

Deures del Fadrí, pàgina 45 .

Catecisme Interpretatiu del Grau de Fadrí, pàgina 49 .

Nocions de Filosofia Iniciàtica relatives al Grau de Fadrí, pàgina 58 .

La Llotja de Fadrí, pàgina 70 . El Color de la Tapisseria, Les dues Columnes, Els

Les Divergències Ritualístiques, pàgina 83 . La confusió de les Llengües, Les

El Llibre del Fadrí 3 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

La generosa i fraternal actitud del germà Wirth compromet profundament la gratitud de

Finalment, ha d'agrair-se la cooperació que ha prestat en aquesta traducció el germà P.

El Llibre del Fadrí 4 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

Molt benvolguts germans Fadrins:

Havent complert el vostre període doni Aprenentatge, s'us ha jutjat capaços de

No basta, en realitat, per a posseir efectivament un grau maçònic, haver-lo rebut

Procedint sempre per síntesis, la nostra institució, essencialment filosòfica, procura, en

El Llibre del Fadrí 5 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

Sobretot, no us descoratgeu!. Tingueu l'heroisme dels companys de Jàson que van

El Llibre del Fadrí 6 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

El Llibre del Fadrí 7 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

Aquesta figura és presa de “L'Estrella Flamígera o la Societat dels Francmaçons

correspon el Foc innat que produïx el desenvolupament de l'individu, el creixement del

(expansió, llamp) que corona el triangulo igni

El Llibre del Fadrí 8 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

El que caracteritza a un Art, en el sentit extens de la paraula, és que no pot exercir-lo

El Llibre del Fadrí 9 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

A tot arreu els membres de la Corporació ho acolliran fraternalment ; no tindran per a

El Llibre del Fadrí 10 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

El que acaba de dir-se fa ressaltar suficientment que la graduació ternària està en la

Els membres de qualsevol corporació d'arts i oficis es divideixen necessàriament en

El Llibre del Fadrí 11 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

Semblant solemnitat s'ajustava més a l'acte realment important de la vida corporativa,

Els Graus Simbòlics

El Llibre del Fadrí 12 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

Compenetrats de la importància acordada tradicionalment al nombre tres (3) van

El Llibre del Fadrí 13 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

El Llibre del Fadrí 14 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

Les Impressions Maçòniques

Després de deixar al neòfit el temps necessari perquè se de compte succintament de la

El Llibre del Fadrí 15 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

És altament important cuidar de l'aprenentatge, vetllant perquè totes les prescripcions

L'Examen del Candidat al Grau de Fadrí

El Llibre del Fadrí 16 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

Preparació del Recipiendari

El Llibre del Fadrí 17 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

La Introducció en Llotja de Fadrí

Ja no entra humilment inclinat fins a terra, o encara arrossegant-se a través d'un

Col·locat entre les dues Columnes, el postulant al grau de Fadrí, no ha de mostrar-se

El Llibre del Fadrí 18 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

L'Amorós. Arcà VI del Tarot. És l'Aprenent cridat a ser Fadrí i a qui la

La Participació en la Gran Obra

El Llibre del Fadrí 19 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

Quin és aquesta obra?. El Recipiendari, està obligat o saber-lo, doncs ha de declarar-se

El Martell, martell de punta, que serveix per al primer desbast de

El Llibre del Fadrí 20 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

Sense el concurs d'aquests dos instruments res es realitzarà, l'intel·lectual, armat

El teòric brillant, però escèptic, convé menys a l'obra de la Franc-Maçoneria, que

La Iniciació no s'acontenta només amb ensenyar a raonar correctament i a veure amb

La capacitat de treballar no s'adquireix sinó amb la condició d'exercitar-la per