De Pere el Gran a Tristany de Leons: Models cronstics i novellescos per a la mort de Tirant lo Blanch

Josep Pujol

El desenlla del Tirant lo Blanc, marcat per la decisi de fer morir el protagonista de manera sobtada just abans de culminar la seva carrera amb les noces imperials i la reconquesta completa de l'imperi, est estretament relacionat amb el paper de la fortuna a la novella i amb les nocions comunament admeses a l'edat mitjana sobre el gnere de la tragdia. L'oportuna utilitzaci de materials literaris clssics o classicitzants __el Sneca trgic i Corella, respectivament__confereix a l'episodi el revestiment retric adequat i un tractament literari que no en fa gens sorprenent la resoluci trgica (Pujol, 1995-96; Martnez, 1998a: 185-9). Tanmateix, concentrant tota l'atenci en els models de l'elocutio de Martorell correm el risc d'oblidar altres tradicions narratives romniques a les quals la inventio de l'episodi deu el seu disseny i la seva arquitectura bsics. L'objectiu d'aquesta comunicaci s precisament fer emergir aquestes tradicions i, de manera ms concreta, exemplificar amb la superposici de models historiogrfics catalans i de models narratius de tradici artrica, sense els quals tota lectura del desenlla resulta necessriament incompleta, un fenomen d'estratificaci de fonts present a molts altres llocs de la novella. En un treball recent, Toms Martnez (1998b) ha proposat una interpretaci del desenlla del Tirant a partir dels parallelismes que es poden establir entre el tractament literari del dol per la mort del protagonista i els rituals funeraris que l'acompanyen, i la manera com s'organitza en la realitat tardomedieval __i, derivant-ne, en les crniques histriques__ el dol subsegent a les morts de reis i de primognits (veg. Sabat, 1994). s una perspectiva d'anlisi ben pertinent, i crec que se'n poden desenrotllar les potencialitats en una direcci encara ms concreta: la de constatar i sistematitzar les remarcables similituds entre el decs de Tirant i els d'alguns reis catalans tal com es narren a les crniques de Bernat Desclot i de Ramon Muntaner. La comprovaci d'aquesta presncia historiogrfica t almenys dues virtuts: primerament, permet afegir a l'episodi un model literari perfectament coherent amb el que sabem de les relacions de Martorell amb la literatura historiogrfica, especialment amb Muntaner; i en segon lloc dna compte d'algunes caracterstiques de la narraci de Martorell__entre d'altres la mort per causa d'una malaltia sobtada__ per a les quals no s'havien proposat models literaris convincents. En les crniques histriques, la mort del rei hi s un tema absolutament fonamental perqu s el que articula el discurs histric i garanteix la continutat de la dinastia; dit altrament, s el requisit per a la necessria renovaci que es repeteix a cada nou regnat. L'exemple ms conegut i ms didctic d'aquest valor s el final de la crnica de Muntaner, on la mort de Jaume II i la coronaci d'Alfons el Benigne se superposen a la Passi i la Pasqua, a la mort i a la resurrecci (caps. 292-8), fent de la crnica, en paraules d'Alberto Varvaro, una storia sui generis della salvezza (1984: 406-7). s clar que aqu el cronista dna ms importncia a la coronaci que a la mort perqu l'interessa culminar gloriosament el relat amb la continutat dinstica, per en d'altres moments opera de manera diversa, centrant tota l'atenci en la mort i les seves circumstncies amb una manipulaci novellesca del material histric que l'aproxima significativament a les maneres de Martorell. Ho demostra de manera emblemtica el seu recontament de la mort de Jaume I. Malgrat la vellesa del monarca, Muntaner presenta la seva darrera malaltia com un accident sobtat i impensat que ve a subvertir trgicament els seus projectes de vell cavaller cristi en lluita contra l'islam i la seva felicitat de senyor que es deporta per les seves terres. Tot i que l'episodi comprn la seqncia de captols 25-8, vegeu particularment el final del captol 25 i l'obertura del 26: E con tot aix fo complit, ab la grcia de Du, ell torn-se'n e'l regne de Valncia per l'enteniment que davant vos he comptat, que volia que el romanent de sa vida despess en crixer e en muntiplicar la santa fe catlica e abaixar e abatre la fe de Mahumet. E con fo en la ciutat de Valncia, estec deportant, alegrant si mateix, e anava a caa e a deports, s que aix caant anava visitant tots los castells e viles del regne. E com fo a Xtiva, aix com Du venc en plaer, malautia de febre li venc.

(Ed. Casacuberta, 1927-52: I, 63)

No s gaire diferent el relat de la mort d'Alfons II, tamb anticipada amb consideracions sobre els designis de la providncia i presentada igualment com a capgiradora de l'alegria festiva als captols 173-5: Per qu, lla on la major festa era a Barcelona, e major alegre e major deport, a Du venc de plaer que al senyor rei N'Anfs venc malautia d'una naixena que li fu en la cuixa, al ragal. [...] E aix, menyspreant aquella naixena, mescl-s'hi febre.

(Cap. 173; ed. Casacuberta, 19 27-52: V, 47)

A la vista d'aquests antecedents, no ens ha de sorprendre gens que Martorell faci morir Tirant sobtadament, i que aix frustri la seva felicitat personal, s a dir, les futures noces amb Carmesina, i trunqui momentniament la felicitat collectiva derivada de l'alliberament de les terres de l'imperi. La comparaci dels dos passatges citats de Muntaner amb el pargraf on Tirant s atacat pel mal de costat evidencia, sense que hi calguin gaires comentaris, el valor modlic del cronista de Peralada: E stant lo virtus csar en aquella ciutat ab molt gran delit, e cercant deports e plaers e passejant-se ab lo rey Scariano e ab lo rey de Siclia per la vora de hun riu qui passava per lo hun costat dels murs de la ciutat, pres-lo, passejant, tan gran mal de costat e tan poders que, en braos, lo hagueren a pendre e portar dins la ciutat.

(Cap. 467; ed. Hauf, 1990: II, 892)

L'heroi que mor al llit de malaltia t, per tant, uns antecedents literaris i uns models indiscutibles, que forneixen una explicaci versemblant de la diferncia entre el Tirant i la major part de la tradici narrativa romnica. Ara b, si Muntaner s el model per als mecanismes literaris posats en joc per Martorell, s en canvi en la crnica de Bernat Desclot que hi ha un model ms plausible per a la mort en clau reial de Tirant: la narraci de la malaltia i la mort de Pere II el Gran que tanca i corona tot el relat (cap. 168). Hi ha, almenys, dues remarcables circumstncies coincidents entre tots dos episodis. Una, que Desclot comparteix amb els episodis muntanerians que acabem de veure, s el fet que la mort sigui provocada per una malaltia impensada que, tanmateix, deixa temps per complir amb els deures politicofamiliars del testament i amb els cristians de la confessi i la comuni. Per sobretot interessa notar __i aquesta s la segona coincidncia__ que la malaltia sobrev als dos herois en ple procs de reconquesta de la terra de mans d'un exrcit invasor ja venut, francs en un cas i turc en l'altre __un procs que, a ms a ms, tots dos autors ressegueixen detalladament enumerant itineraris i ciutats alliberades__, i trunca els seus projectes immediats de carcter militar o matrimonial (recordem, en aquest sentit, que Desclot introdueix la malaltia mortal del rei just quan projecta una expedici contra Jaume II de Mallorca: Mas no plach a Du que ell personalment hi ans, que mantinent que aquestes coses hach ordenades, lo pres el agreuj malaltia (ed. Coll, 1949-51: V, 147). Aquestes coincidncies majors, ms d'altres de menors, com ara que tots dos morin en una vila o ciutat a prop de la capital del regne, no semblen casuals, i no es poden establir amb cap altre cronista, perqu Muntaner narra l'episodi de ben altra manera. I encara hi ha ms: com Martorell, Desclot vol signar amb la mort el final d'una biografia heroica just desprs que el protagonista hagi coronat amb xit la seva missi mundana. Al mateix temps, la fi de l'heroi s tamb la fi d'una poca histrica heroica. La continutat dinstica, implcita en Desclot i explcita en el Tirant amb l'entronitzaci d'Hiplit, no modifica la lli, no pas pessimista sin exemplar, de tots dos autors: el temps dels herois que la histria eternitza pertany al passat (Cingolani, 1995-96: 380-2). Per aix Tirant lo Blanc s tamb digne d'un dol com el que es tributa als reis. La circumstncia que Desclot i Muntaner viatgin molt sovint plegats __quan no confosos__ en els manuscrits, i especialment en compilacions com ara elLlibre de les nobleses dels reys de Francesch (Coll, 1991: 340-1; 1947-51: I, 174-80, ara tamb a 1991, 244-7), fa versemblant, em penso, la coincidncia dels dos

historiadors en l'horitz del Tirant. Conv no oblidar, encara, que Desclot no s pas menys artista que Muntaner, com ha demostrat Alison Elliott (1984), i que part d'aquest art de narrar, Desclot l'aprn en la narrativa cavalleresca, els esquemes de la qual eren altament eficaos per a la manipulaci artstica i poltica dels seus materials de base. Un exemple ben conegut que val per tots s la llegenda de l'engendrament de Jaume I, que Pere Bohigas va relacionar ben convincentment amb l'engendrament de Galaad al Lancelot en prosa, tot i que es va deixar enlluernar per la qesti de les prosificacions i va acabar atribuint a Desclot una font joglaresca (1982: 279-82). En realitat la comparaci, no ja dels motius narratius comuns, sin de la lletra dels dos textos, sobretot a l'hora de presentar les motivacions de la reina Maria i de la filla del rei Pels, evidencia fins a quin punt Desclot depn del roman francs: si se desirrent par diverses entancions, car ele ne le fait mie tant por la biaut de celui ne por luxure ne por eschaufement de char come ele fait por la fruit recevoir dont toz li pas doit venir a sa premiere biaut(...): si lor donna tel fruit engendrer et concevoir que por la flor de virginit que iluec fust corrumpue et violee fu recouvree une autre flor de cui bien et de cui tandror mainte terre fu replenie et rasouagie.

(Lancelot LXXVIII, 57; ed. Micha, 1978-83: IV, 210)

Snyer __dix ela__, prec-vos que nous sia greu si aquesta nuyt vos he emblada, que certes nou he fet per nuyla malvestat ne per negun malvat desig que yo agus, mas per tal que de vs e de mi exs fruit qui plagus a Du e qui fos hereu de vostre regne.

(Cap. IV; ed. Coll, 1949-21: 11, 24)

Els parallelismes entre tots dos episodis es podrien estendre a altres detalls (posem per cas la descripci de l'entrada de Lancelot i del rei Pere a la cambra), per el ms significatiu s que Desclot hagi reprs gaireb textualment aquestes motivacions en un context clarament redemptorista, cosa que, al seu torn, contribueix a explicar la reelaboraci del mateix episodi en clau encara ms redemptorista a mans de Ramon Muntaner (caps. 3-6). Per tornem al Tirant, sense perdre de vista la literatura artrica amb qu Desclot ens ha posat en contacte. Ja sabem que uns models cronstics no impliquen un tractament literari igualment cronstic, entre d'altres raons perqu la caiguda de Tirant fa caure Carmesina i el seu pare en una apoteosi luctuosa que desborda els lmits del decrum historiogrfic (una mica com l'esclat lamentatori de la comtessa de Vroic al captol 3 del Tirant en relaci al primitiu i ms hagiogrfic Guillem de Vroic) i que, en canvi, enllaa naturalment amb les histries d'amor, de final majoritriament infeli, que decoren la cambra on Tirant havia entrat just desprs d'enamorar-se. Floris i Blancaflor, Tisbe i Pram, Eneas i Dido, Tristany i Iseut, Ginebra i Lanalot emmarquen, doncs, la peripcia sentimental del protagonista (Cacho, 1993: 167). Ms concretament, i com amb tota la ra del mn suggeria el 1905 don Marcelino Menndez y Pelayo, la mort de Tirant, seguida per la de Carmesina i la de l'Emperador, sembla parcialment modelada sobre la de Tristany. Sn episodis, deia, que pertenecen a la esfera ideal del arte y recuerdan el sublime desenlace de los amores de Tristn e Iseo (1943: 401). No em consta que s'hagi fet gaire cas d'un suggeriment que, si b apunta de manera massa genrica a la histria de Tristany, pot ser confirmat si cerquem d'aplicar-lo a la tradici particular del Tristan en prosa i les seves versions hispniques1. A diferncia de les versions antigues, en vers, de la histria de Tristany, en el Tristan en prosa l'heroi mor a conseqncia de les ferides causades per Andret, que actua seguint les ordres del rei Marc. Des del moment de l'atac, totes les versions presenten uns quants ingredients fonamentals: a) presncia del rei Marc, que es penedeix, i a qui Tristany demana de fer venir Iseut; b) comiat de Tristany a les seves armes, que encomana a Sagremor; c) declaraci de la derrota davant la mort; d) comiat als amics; e) prec de Tristany a Iseut que s'ajaci amb ell, ltima abraada i mort dels dos amants (547-9 de l'anlisi de Lseth, 1891: 384-8; i cf. l'esquema de D. Branca, 1967). Cal afegir-hi que el rei Marc est a punt de morir de dolor desprs del trasps dels amants, i que aquests sn sebollits a Tintagel en una luxosa tomba, descrita diversament segons les versions (550 de Lseth, 1891: 389-91). Ara b, les redaccions italianes i hispniques del Tristan en prosa constitueixen una tradici particular que, en relaci a les constants descrites, presenta detalls que la singularitzen 2. Per exemple, en la Tavola ritonda italiana el comiat de les

armes s precedit per una llarga pregria de Tristany i per la seva confessi a un arquebisbe i altres sacerdots, que s un element que reapareix en les versions hispniques tal com les representen l'nic testimoni complet, el Tristn de Leons castell imprs a Valladolid en 1501 (cap. 83, ed. Bonilla, 1912: 373), i, parcialment, els fragments manuscrits de principis del segle XV de la mateixa versi (Alvar-Luca, 1999: 133). El Tristn castell, a ms, inclou un testament oral en qu Tristany fa casar Gorvalan amb Brangel i els fa hereus del seu regne (ed. Bonilla, 1912: 374), seguit per l'encomanaci a Du i la mort dels dos amants. En la versi vulgata del roman francs, la mort simultnia d'Iseut s atribuda a la fora de la darrera abraada que li fa el moribund Tristany: Tristan la prent entre ses bras, et quant il la tient en telle guise dessus son pis, il dist si hault que tuit cil de laiens l'entendent bien: Or ne me chaut des ore mais quant je muire, puis que je ay ma dame avecques moi. Et quant il a ce dit, il estraint la royne encontre soy si durement de tout son povoir qu'il lui fait le cuer crever ou ventre, et muert en cest point, et sont couchiz bouche contre bouche Tristan et Yseut.

(apud Baumgartner, 1975: 13)

Res a veure, doncs, amb l'antiga versi de Thomas d'Anglaterra, en qu una Iseut tot just arribada a les costes de la petita Bretanya mor de dolor damunt el cadver de Tristany, ferit pels enemics del nan Tristany i mortalment enganyat per Iseut de les blanques mans. La narraci del Tristan en prosa va imposar-se amb fora, com demostren les evocacions de l'episodi a mans de Boccaccio tant a les Esposizioni de la Commedia com a l' Elegia di madonna Fiammetta3. Ara b, ja s'ha dit que els tristanys hispnics i italians depenen d'un estadi redaccional del Tristan en prosa francs diferent __i potser anterior__ de la redacci vulgata. Aix explica que la mort d'Iseut ofegada pel seu amant sigui absent de les tradicions italianes i hispniques, que s'aproximen al motiu primitiu de la mort per amor d'Iseut desprs de la de Tristany4. A la Tavola ritonda, la reina mor per debolezza e per proprio dolore (Lseth, 1891: 388, n.), i aix ho fa igualment en el Tristany castell de 1501, desprs que els desmais de l'herona i les seves prpies referncies al desig de morir amb l'amant asi que nuestras almas fuessen amas a un lugar, ja presents en les redaccions anteriors (Alvar-Luca, 1999: 130-3), hagin preparat el terreny: E estando abraados boca con boca, le salio el anima del cuerpo; & la reyna, quando lo vio asi muerto en sus braos, del gran dolor que ouo, reuentole el coraon en el cuerpo, & murio alli, en los braos de Tristan; & asi muerieron los dos amados.

(Ed. Bonilla, 1912: 376)

Independentment del fet que la fi dels dos amants estigui pressentida des del principi de la histria i que en sigui una conseqncia lgica, la mort conjunta de Tristany i Iseut, una de les imatges ms emblemtiques de la mitologia cavalleresca i cortesa, va erigir-se en model per al recontament de situacions homologables, com demostra la imitaci en compilacions artriques del tipus del Palamedes (Limentani, 1962: 181-3) i en moderns productes classicitzants com la Teseida de Boccaccio (D. Branca, 1967). A la vista d'aix, postular ecos tristanians en la mort de Tirant, Carmesina i l'Emperador no s gens fora de lloc, sobretot si comparem l'episodi del Tirant amb el desenlla del Tristn castell de 1501, a travs del qual, juntament amb els fragments castellans de principis del XV, es pot entreveure el Tristany catal sobreviscut en els dos breus fragments ja esmentats. Les pregries i el testament, l'adu als amics, els esmortiments i els planys de Carmesina damunt el cadver de Tirant, el desig d'acompanyar Tirant a l'altre mn i la mort per amor de la princesa, el trasllat de les armes de Tirant i dels cossos dels dos amants a la Bretanya, i la luxosa tomba que els acull, sn tot nuclis narratius que segueixen molt de prop la tradici delTristan en prosa en la seva redacci hispnica. Al capdavall era aquesta tradici la que ancorava el tema de la mort de l'heroi, tal com l'hem vist tractat a les crniques, en la dimensi amorosa exigida per la narrativa cavalleresca medieval, i la que, per tant, feia per als lectors del segle XV d'horitz d'expectativa i de coix de les innovacions classicitzants de Joanot Martorell. I, al mateix, temps, era una tradici poc menys que inevitable, no solament perqu el desenlla dels amors de Tristany i d'Iseut havia penetrat profundament les fibres de la literatura tardomedieval, sin tamb, i sobretot, perqu en l'elaboraci dels ltims captols de la novella l'autor est en contacte amb textos que, d'una manera o

altra, exhibeixen l'empremta tristaniana. D'una banda, no es pot descartar que laHistria de Lender i Hero de Corella que modela les lamentacions de Carmesina degui part de la seva resoluci narrativa, a part altres textos clssics (Badia, 1988: 172-3), a l'ombra que projecta el desenlla del roman francs. De l'altra, hom ha parlat insistentment de la tonalitat tristaniana de la quarta jornada delDecameron, i especialment de la narraci de Guiscardo i Ghismonda (IV, 1; veg. ed. V. Branca, 1984: 486) que deixa algunes traces a les pgines del Tirant(Pujol, 1995-96: 44-5; 1998: 54-6), i no hem d'oblidar tampoc que, entre els amants de final desgraciat invocats per Fiammetta al captol vuit de la sevaElegia, tan sistemticament llegida i reciclada per Martorell, hi figuren Iseut i Tristany, que molt amant-se ensemps vengueren a huna fi amb la certesa de sser en altre loch ax com de eren (VIII, 7; ed. Annicchiarico, 1982-87: II, 78). En perfecta sintonia amb aquesta mena d'associacions literries, l'arranjador del Tristn castell de 1501 (segurament l'editor Juan de Burgos) va voler tancar les lamentacions subsegents a la mort dels protagonistes amb aquests mots: [...] Ay, mezquinos, que gran perdida rescibimos nos & toda Cornualla por la muerte de don Tristan, & agora seremos todos muertos & desonrrados, & despues que nuestros enemigos sepan que don Tristan es muerto, luego vernan sobre nos & nos destruyran a todos! & tanto como los ojos los llorauan, con las bocas maldezian al rey Mares & Aldaret, de manera que dos tan plaidos ni tan denostados, no se hallan en memoria de hombres, porque solo las seoras y damas se fallaron para sentir esta manzilla, mas que las fijas de Priamo lloraron por Hector, ni menos Ecuba se mostro tan dolorida quando el cruel fuego de Grecia abrasaua sus palacios.
(Cap. 83, ed. Bonilla, 1912: 378)

L'associaci del desastre que s'acaba d'esdevenir amb un desastre collectiu que la caiguda de Troia representa emblemticament, i la significativa referncia als planys de les troianes desprs de la destrucci de la ciutat, sn detalls culturals caractersticament tardomedievals i revelen el gust per la contnua hibridaci dels materials narratius de tradici romnica amb temes, referncies i autors de l'antiguitat grecollatina. Encara que l'arranjador tard d'aquest Tristnestigus pensant noms en Guido delle Colonne o en qualsevol de les seves adaptacions hispniques, l'associaci es revelaria igualment significativa: el mn de la narrativa medieval convoca un altre mn ms prestigis i, en aquest cas, igualment dolens per la mort d'uns herois i per la caiguda __ara no pas temuda, sin actual__ d'un regne. Aqu s on, en el Tirant, entren en escena les lamentacions de les Troades de Sneca i de l'Hcuba i l'Hero de Corella. El valor modlic del Tristany en prosa s'acaba aqu. No sembla que es puguin establir altres parallels narratius o textuals d'importncia entre les dues obres. S que hi ha, per, un parell de detalls del Tirant que, si provenen, com crec, de la tradici hispnica del roman, mostren una ben diversa actitud literria de Joanot Martorell, sempre atent a la represa pardica o malintencionada de les seves fonts. El primer cas el proporciona l'excusa de la sang sortida del nas que dna Estefania quan Plaerdemavida, l'endem de la nit d'amor al castell de Malve, li diagnostica maliciosament una prdua de sang (cap. 162; ed. Hauf, 1990: I: 391). En totes les versions del Tristan en prosa, l'heroi s'inicia sexualment amb la visita nocturna a una dama innominada __esdevinguda la dona del Lac de la Spina en la tradici hispnica__, per unes ferides que ha rebut abans de la trobada han deixat el llit tacat de sang; quan el marit, de tornada a casa, interroga la dona sobre la procedncia de les taques, ella invariablement respon que li ha sortit sang del nas: Ay, el mi buen seor, que muy mala he estado esta noche, que mucha sangre me ha salido de las mis narizes! (cap. 15, ed. Bonilla, 1912: 60)5. La mateixa ancdota es repeteix al Lancelot en prosa, ara protagonitzada per Lanalot i Ginebra, que tamb respon a les acusacions que m'escrieve sovent li nes (cap. 39, 40, ed. Micha, 1978-83: II, 77). En elTirant, l'excusa de la dona adltera ho ha esdevingut de la dona desflorada, ara en un context doblement humorstic per la pardia del discurs mdic encarnada per Plaerdemavida i perqu Estefania no sap que la donzella ha espiat tota la nit pel forat del pany.

El segon d'aquests elements es refereix a la conclusi de la histria dels amors de Felip i Ricomana, en la qual es desplaa l'accent des de l'estultcia de Felip cap a la seva capacitat sexual, tal com revela la frase amb qu se signa aquesta conclusi: Per tal forma fon festejada la infanta que ella rest molt contenta de Tirant e molt ms de Phelip, que li fu tal obra que jams la oblid (cap. 112; ed. Hauf, 1990: I: 213). No hi pot haver cap dubte sobre l'obra en qesti. Compareu, per, la frase __i el seu context__ amb aquesta altra que, en el Tristn de 1501, descriu la primera uni sexual d'Iseut i Tristany: e subieronse de suso en vna cama, e comenaron de fazer vna tal obra, que despues en su vida no se les oluido (cap. 21, ed. Bonilla, 1912: 85)6. El Tristanycatal, textualment molt prxim al castell, devia dir si fa no fa el mateix. En tot cas, el context, al Tristn, s seriosament corts. Al Tirant, no gens. Del respecte reverencial pels desenllaos trgics d'una tradici romnica en actualitzaci constant podem passar ben fcilment a la manipulaci irreverent i descarada dels mateixos materials, en un tot s'hi val literari que explica moltes de les singularitats que els moderns celebrem en la novella de Martorell. Potser tamb per aix, l'nica referncia que hi ha en el Tirant a la mort de Tristany i Iseut no afecta els protagonistes, sin la parella formada per Hiplit i l'Emperadriu. s evident que el roman(...) de Tristany, com se planyia de la lanada del rey March que l'Emperadriu canta al seu jove amant (cap. 263, ed. Hauf, 1990: II, 569) ha de contrastar volgudament amb l'absncia __o quasi__ de sentimentalitat i d'heroisme corts en la histria d'aquests amors (Cacho, 1993). Per virtut del que Joan Fuster va anomenar l'energia boccacciana de Martorell (1989: 78), Hiplit i l'Emperadriu sn una reversi cmica de les histries d'amor de final trgic, tant com, en la seva fi conjunta, Tirant i Carmesina actualitzen exemplarment el mite tristani.

Bibliografia citada
Alvar-Luca, 1999: Carlos Alvar i Jos Manuel Luca Megas, Hacia el cdice del Tristn de Leons (cincuenta y nueve nuevos fragmentos manuscritos en la Biblioteca Nacional de Madrid, Revista de Literatura Medieval, 11, pgs. 9135. Annicchiarico, 1983-87: La Fiammetta catalana, ed. d'Annamaria Annicchiarico, 2 vols., Japadre, L'Aquila. Aramon, 1969: Ramon Aramon i Serra, El Tristany catal d'Andorra, dins Mlanges offerts Rita Lejeune, J. Duculot, Gembloux, vol. I, pgs. 323-337 [reprodut dins els seus Estudis de llengua i literatura, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 1997, pgs. 415-291]. Badia, 1988: Lola Badia, De Bernat Metge a Joan Ros de Corella. Estudis sobre la cultura literria de la tardor medieval catalana, Quaderns Crema, Barcelona. Baumgartner, 1975: Emmanule Baumgartner, Le Tristan en prose. Essai d'interprtation d'un roman mdival, Droz, Ginebra. Bohigas, 1982: Pere Bohigas, La matria de Bretanya a Catalunya (1961), dins el seu Aportaci a l'estudi de la literatura catalana, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona. Bonilla, 1912: Libro del esforado cauallero Don Tristn de Leons y de sus grandes fechos en armas (Valladolid, 1501), ed. d'Adolfo Bonilla y San Martn, Sociedad de Biblifilos Madrileos, Madrid. Branca, 1967: Daniela Branca, La morte di Tristano e la morte di Arcita, Studi sul Boccaccio, 4, pgs. 255-64. Branca, 1968: Daniela Branca, I romanzi italiani di Tristano e la Tavola Ritonda, Olschki, Florncia. Branca, 1984: Giovanni Boccaccio, Decameron, ed. de Vittore Branca, Einaudi, Tor. Cacho, 1993: Juan Manuel Cacho Blecua, El amor en el Tirant lo Blanc: Hiplit y la Emperadriu, dins Actes del Symposion Tirant lo Blanc, Quaderns Crema, Barcelona, pgs. 133-69. Casacuberta, 1927-52: Ramon Muntaner, Crnica. Ed. de J. M. de Casacuberta, 9 vols., Barcino, Barcelona. Cingolani, 1990-91: Stefano M. Cingolani, Nos en leyr trobemos plazer e recreation: l'estudi sobre la difusi de la literatura d'entreteniment a Catalunya els segles XIV i XV, Llengua & Literatura, 4, pgs. 391-27. Cingolani, 1995-96: Stefano M. Cingolani, Clssics i pseudoclssics al Tirant lo Blanc, BRABLB, 45, pgs. 361-88. Coll, 1949-51: Bernat Desclot, Crnica, ed. de Miquel Coll i Alentorn, 5 vols., ENC. Coll, 1991: Miquel Coll i Alentorn, Historiografia. Obres de Miquel Coll i Alentorn, I, Curial / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona. Cuesta, 1994: Mara Luzdivina Cuesta Torre, Aventuras amorosas y caballerescas en las novelas de Tristn, Universidad de Len, Len. Cuesta, 1997: Tristn de Leons y el rey don Tristn el joven, su hijo (Sevilla 1534), ed. de M. Luzdivina Cuesta Torre, Universidad Nacional Autnoma de Mxico, Mxic.

Duran 1917: Agust Duran i Sanpere, Un fragment de Tristany de Leons en catal, Estudis Romnics, 2, pgs. 284316. Elliott, 1984: Alison G. Elliott, L'historiador com a artista: manipulaci de la histria a la crnica de Desclot, Quaderns Crema, segona srie, 9, pgs. 27-52. Fuster, 1989: Joan Fuster, Llibres i problemes del Renaixement, Institut de Filologia Valenciana / Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Hauf, 1990: Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, ed. d'Albert G. Hauf, 2 vols., Generalitat Valenciana, Valncia. Heijkant, 1991: Tristano Riccardiano, testo critico di E. G. Parodi, a cura di Marie-Jos Heijkant, Pratiche Editrice, Parma. Hillgarth, 1991: Jocelyn N. Hillgarth, Readers and Books in Majorca (1229-1550). 2 vols., ditions du CNRS, Pars. Iglesias, 1996: J. Antoni Iglesias i Fonseca, Llibres i lectors a la Barcelona del s. XV. Les biblioteques de clergues, juristes, metges i altres ciutadans a travs de la documentaci notarial (anys 1396-1475). Tesi doctoral indita, Universitat Autnoma de Barcelona. Iragui, 1996: Sebastian Iragui, The Southern Version of the Prose Tristan: The Italo-Iberian Translations and their French Source, Tristania, 17, pgs. 39-54. Lacroix-Walter, 1989: Tristan et Iseut. Les pomes franais. La saga norroise, ed. de Daniel Lacroix i Philippe Walter, Librairie Gnral Franaise, Pars. Limentani, 1962: Dal Roman de Palameds ai cantad di Febus-el-Forte. Testi francesi e italiani del due e trecento, ed. d'Alberto Limentani, Bolonya, Comissione per i testi di lingua. Lseth, 1891: E. Lseth, Le roman en prose de Tristan, le roman de Palamde et la compilation de Rusticien de Pise. Analyse critique d'aprs les manuscrits de Paris, E. Bouillon, Pars [reprint Burt Franklin, Nova York, 1970]. Martnez, 1998a: Toms Martnez i Romero, Un clssic entre clssics. Sobre traduccions i recepcions de Sneca a l'poca medieval. Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Valncia / Barcelona. Martnez, 1998b: Toms Martnez i Romero, Funus triumpho simillimum? Consideracions al voltant de la mort i del dol per Tirant lo Blanch, dins Germ Colon Domnech i Llus Gimeno Bet (eds.), Cultura i humanisme en les lletres hispniques (s. XV-XVI) =Butllet de la Societat Castellonenca de Cultura, 74, pgs. 23-48. Menndez 1943: Marcelino Menndez y Pelayo, Orgenes de la novela, I (1905) (Edicin nacional de las obras completas de Menndez Pelayo), Consejo Superior de Investigaciones Cientficas, Madrid. Micha, 1978-83: Lancelot. Roman en prose du XIIIe sicle, ed. d'Alexandre Micha, 9 vols., Droz, Ginebra. Northup 1928: El Cuento de Tristan de Leonis. Edited from the unique manuscript Vatican 6428 , ed. George Tyler Northup, The University of Chicago Press, Chicago. Padoan, 1994: Giovanni Boccaccio, Esposizioni sopra la Comedia di Dante, ed. de Giorgio Padoan, 2 vols, Mondadori, Mil. Parodi, 1991 =veg. Heijkant 1991 Pujol, 1995-96: Josep Pujol, El desenlla trgic del Tirant lo Blanc, les Troianes de Sneca i les idees de tragdia al segle XV, BRABLB, 45, pgs. 29-66. Pujol, 1998: Josep Pujol, "Micer Johan Bocaci" i mossn Joanot Martorell: presncies del Decameron i de la Fiammetta al Tirant lo Blanc, Llengua & Literatura, 9, pgs. 49-100. Sabat, 1994: Flocel Sabat, Lo senyor rei s mort! Actitud i cerimnies dels municipis catalans baixmedievals davant la mort del monarca, Edicions de la Universitat de Lleida, Lleida. Sharrer, 1977: Harvey L. Sharrer, A Critical Bibliography of Hispanic Arthurian Material. I. Texts: the prose romance cycles, Grant & Cutler, Londres. Sharrer, 1981-82, Letters in the Hispanic Prose Tristan Text: Iseut's Complaint and Tristanns Reply, Tristania, 7, pgs. 3-20. Varvaro, 1984: Alberto Varvaro, II testo storiografico come opera letterari a: Ramon Muntaner, dins Symposium in honorem prof M. de Riquer, Universitat de Barcelona / Quaderns Crema, Barcelona, pgs. 403-15.