Un heroi, un conte

Francesc Haro

En un recndit rac duna petita illa que es disputen des de fa molt de temps la Xina i el Jap, el savi de la tribu, un home de llarga barba blanca entrat ja en la vuitantena, collant les dents a causa del dolor al seu maluc dret, explica a un grup de nens amb el cap pelat que un heroi porta dins seu el Yamato-Damashii, s a dir, lesperit japons. El concepte alludeix a la supremacia del b com sobre legoisme individual. Sinnim de grandesa. A laltra punta del mn, una coneguda escriptora de cara pigallosa, cabells vermells foc, texans Levis gastats, una brusa blanca ajustada, debat en un americ sureo amb un grup dentusiastes estudiants universitaris sobre la creaci dels herois dels seus contes: Aquests apareixen al meu cap per primera vegada molt petits, reduts a una imatge, o una frase, o un gest, o un tret, o una decisi, i a partir daqu lheroi es va construint, i el desenvolupars vivint dins dell, s a dir, s el personatge qui et va ensenyant com s. Un pam ms avall a un atles, una collega de professi disserta sobre el mateix tema en un hipnotitzador argent que he preferit no traduir: Al principio tens la intuicin de algo. Penss: quiero un asesino, quiero un hroe, quiero una mujer enamorada. A veces robs sus caractersticas de la realidad: toms una cara, una voz... A veces los sacs de otra novela. Estic escrivint un conte. Un ms de tants que nhe escrit. I segueixo sense abominar aquest art de la paraula, perqu escriure s viure. Aquesta rima interna, culteranisme italianitzant, podria entorpir el desenvolupament encertat daquesta prosa per ara no disposo de temps per a esmenes. Tornem al meu conte. El seu protagonista s un drac. No un a la vella usana. s un drac vermell. He volgut que fos vermell. S, ja s que no nhi ha, de dracs vermells, per aix s ficci. A ms,

el fet que sigui vermell no s el pitjor de tot. El meu drac s diferent de la majoria de dracs o de tot el gremi de dracs perqu escriu. S, el que heu sentit, escriu, representa mots per mitj de lletres traades sobre un paper o un altre material, sempre, aix s, amb una ploma. Com a bon drac, s renitent als canvis. I a aquest drac vermell i que sap escriure li he sollicitat una rdua tasca: que cre un heroi. Un heroi? Un heroi, s! I per qu?, us preguntareu. En primer lloc perqu els protagonistes dels contes i de les novelles, i dels poemes pics sn, per definici, herois. El Tirant lo Blanc, el Quixot, fins i tot lAugust de Wonder, tots personifiquen el paper de lheroi. Que aquest sigui recordat dependr del grau didentificaci que exerceixi sobre el lector. No hi ha ms secrets. P. Per, qu s un heroi? R. Un heroi s alg a qui se lescriu un poema pic ["Enees s'estava dret, queixantse durament, recolzat en l'enorme llana, envoltat d'un gran nombre de joves i de l'afligit Julus, indiferent a les llgrimes dels all presents. LEneida de Virgili], un epitafi [Good friend for Jesus sake forbeare, To dig the dust enclosed here. Blessed be the man that spares these stones, And cursed be he that moves my bones. Lpida de Shakespeare], una elegia [Cada ferida mostra la prdua d'una branca; sens mi, res parlaria de la meitat que em manca; jo visc sols per a plnyer lo que de mi s's mort. Cap al tard de Joan Alcover], fins i tot una simple frase. I, s clar, un conte. A Aquilles la mitologia diu que la seva mare, la nimfa Tetis, el va submergir a les aiges del riu Estgia, que tenien la propietat de concedir la immortalitat als qui s'hi banyaven. Per mentre el submergia, Tetis va haver d'agafar el nen pel tal dret i aquesta va ser l'nica part del cos que no es va mullar i per tant va quedar vulnerable el va convertir malgrat aquest, podrem dir, contratemps en heroi Homer, autor de la Ilada. Els escriptors oh, noble ofici el descriptor creem els 2

herois per a la nostra satisfacci; s cert que aquest pot ser un acte degoisme espero que no senfadi el savi de la tribu de llarga barba blanca ja entrat en la vuitantena, per legoisme no existiria sense la literatura. Els herois dels meus contes apareixen de manera sobtada. Aix, per, no li passa al meu drac, que ja s en s mateix un heroi pel sol fet dhaver-ne de crear un. Davant del full de paper en blanc, treu foc pels queixals i mai ms ben dit. La bstia aqu no t un valor pejoratiu, noms buscava un hipernim ara mira el paper, ara mira amunt esperant lajuda divina, que no arriba. T el colossal cap entre els palmells de les mans tamb colossals i els colzes sobre la taula de treball. Es diu: I b, i ara sobre qu escric jo que no sc contista de professi?. I s cert que el drac del meu conte no s contista de professi. Ni t vocaci de contista. S, alguna vegada nha escrit algun, de conte, per aquest brotava del ms profund de les seves entranyes ara em ve al cap el maluc del pobre savi de la tribu per hem de ser rigorosos i excloure el dolor fsic. El meu drac sempre t a la seva tauleta de nit La metamorfosi de Kafka. La histria daquest conte llarg comena amb lin medias res expressi en llat que significa "enmig de l'assumpte" i es refereix a una histria que es comena a narrar en un moment lgid, per desprs retrocedir i explicar els precedents i concloure ms endavant , de la transformaci de Gregor Samsa, el seu protagonista, en un insecte enorme, un escarabat en concret, per podia haver estat un centpeus I per qu no un drac. I per qu no un drac vermell que sap escriure . No interessa massa ni la natura de linsecte ni lexplicaci racional de la transformaci. Aquesta metamorfosi es una metfora existencial en un mn amb voluntat realista. El joc de paradoxes tot just comena. Metfores, paradoxes... Els contistes inexperts solen caure en la illusi dimaginar que en tindran prou escrivint sobre un tema que els ha commogut per a commoure els seus lectors. 3

Altrament, els pocs contes que ha escrit el drac presenten per a la majoria de lectors de contes una gravssima contrarietat: en ells no hi ha cap argument. El drac dna molta ms importncia a les perles que no al fil on shi enfilen aquestes. Explicaci metafrica. I tothom sap que per a la majoria de lectors de contes all essencial s lillatum, largument, la trama. Per a lheroi del meu conte, per al meu estimat drac de color vermell, un conte s un reguitzell dobservacions ms o menys enginyoses, jocs de paraules, metfores No s el carrer, s linfern i metonmies El duc deman la m de la princesa al rei, hiprboles Por doler, me duele hasta el aliento i oxmorons Orfe de llum, sota del sol que crema, tot per a purgar les seves paradoxes vitals, i literries. El drac no creu que el ms important del conte s linters de la narraci i que el lector es vagi dient per a ell mateix a cada moment I ara, qu vindr, o b; I com acabar aix?. El drac sap, a ms, que hi ha lectors que comencen un totxo de novella totxo aqu vol dir gruixut i no t res a veure amb un enteniment obts, com aquelles que escrivien els autors del Realisme rus, i, dissimuladament, van a sotjar a les darreres pgines el desenlla i ja no llegeixen ms. Per aix pensa el drac que un bon conte no ha de tenir un desenlla, com no el t, dordinari, la vida. O ha de tenir-ne dos o ms, i que sigui el lector qui tri el que ms li agrada. Aix s sobiranament arbitrari. I el meu drac s dall ms arbitrari. Un conegut dramaturg deia: En un drama i qui diu drama diu conte el ms important sn les situacions; cre vost una situaci pattica i emocionant i importar molt poc el que diguin els personatges, perqu el pblic, quan plora, no escolta. s veritat, fins i tot a la vida real quan plorem deixem descoltar. S, lescriptor que sap fer plorar o riure pot dir el que li passi pel cap. El pblic, quan plora o quan riu, no sassabenta de res. Per lheroi del meu conte, el drac, t la 4

perniciosa i petulant mania de que els seus lectors sassabentin dall que escriu. Que ns, de pretensis, el meu drac! A lhora de la veritat, per, aquests no sassabenten de molts detalls perqu no escriu ms que paradoxes, vitals i literries, i justifica aquesta decisi cridant als quatre vents que ell no s, de cap manera, un escriptor meditic. Paradoxa? Qu s aix duna paradoxa? Jo no ho s, com tampoc ho saben aquells que parlen delles amb suficincia. Una paradoxa s un enunciat o un raonament que en realitat s veritat i que es presenta sota una aparena inversemblant, contradictria o absurda, perqu consta de dos conceptes antagnics. [s quan dormo que hi veig clar. J.V. Foix]. Tornem al nostre heroi, que hem deixat davant del full de paper en blanc, fixa la mirada en ell, el cap entre els palmells de les mans i els colzes sobre la taula de treball tot dient-se: I b, i ara sobre qu escric jo?. Aix de posar-se a escriure perqu sha trobat un tema i no per a trobar-lo s una de les necessitats ms terribles que pateixen els escriptors fabricants dherois, i herois, per tant, ells mateixos. Perqu, on rau lheroisme sin en el fet de crear herois, de cantar-los com es feia antigament? De vegades, per, he cregut que els mateixos herois fan els seus creadors: aix, el Tirant va fer a Joanot Martorell o el Quixot a Cervantes, i no aquests a aquells. I a mi qui mha creat, doncs? Lheroi del meu conte. El drac, sens dubte. S, jo no sc ms que una fantasia de lheroi del meu conte. I podem continuar aix, per aix es convertiria en el conte de mai acabar. Amb aquest pretext ara podria parlar de la fugacitat de la vida, tema molt medieval aquest, per aix donaria a aquest conte un to moralitzador que lelevaria per sobre de tots aquests contes vulgars que noms volen divertir.

I un conte que se apreci de ser-ho no pot acabar sense una moralitat: tot sacaba en aquest mn, fins i tot els contes i la pacincia dels odors. s per aix que lheroi daquest el meu conte, finalment, i fruit de les presses que sempre sn males conselleres, cre el seu heroi, i el proteg amb una estructura de ferro, rgida, incmoda i pesada, que cobria una camisa prima, un gip de cot i la cota de malla, i li don una espasa, la ms noble de les armes, i una llana, la ms espectacular i perillosa, i un cavall... Ja hem dit que el drac escrivia amb ploma i feia moltes, moltes correccions. Podrem dir que tatxava ms que escrivia. Havia de buscar cada paraula, repassava cada coma, convertia frases en oracions i viceversa, usava ara una adversativa ara una disjuntiva, i de vegades fins i tot satrevia amb una substantiva de subjecte o una adverbial de condici... I al seu heroi li pos de nom Sant Jordi. I aquest, casualment, va ser el darrer conte que va escriure el drac. Ai, se moblidava: el drac dedic el conte a Gabriel Garca Mrquez.