• Embed Doc
  • Copy Link
  • Readcast
  • Collections
  • CommentGo Back
Download
 
JAUME CABRÉ: L’ESCRIPTOR I LA NORMA.
Jaume Cabré inicia la seua reflexió amb una cita sobre l’amor i la literatura ol’art. Rainer Maria Rilke va escriure: "
Les obres d'art són soledats infinites, i amb el que menys es poden tocar és amb la crítica. Sols l'amor pot copsar-les,celebrar-les i ser-hi just 
"de Cartes a un jove poeta. Per a Cabré, parlar de la llengua, de la norma, en unescriptor sense evocar constantment el fet literari no és possible.La soledat de l’escriptor enfront de l’obra se sustenta en el compromís amb lallengua. Com va dir Mercè Rodoreda al pròleg a Mirall Trencat “Una novel·lasón paraules”. Tot estil és incòmode d’explicar des del punt de vista científic,des del punt de vista, per exemple, del filòleg. L’escriptor no pensa en el lector,només hi és ell i el llenguatge. No pensa en el lector però el té en compteperquè sap (com a lector que és l’escriptor) que pot influir emocionalment en ellector, en els seus desitjos i anhels. Orham Pamuk comença la seua novel·la
La nova vida 
de la següent manera: “
Un dia vaig llegir un llibre i em va canviar la vida...
”. Jaume Cabré és escriptor perquè és lector. La lectura, per a Cabré,és un acte creatiu: es pot imaginar sense escriure, però no sense llegir.Els contes d’Andrei Platònov van fer escriptor Jaume Cabré. Platònov fou unescriptor rus silenciat per Stalin, que el va voler acabar perquè era crític, irònic iera considerat un mestre per la resta d’escriptors del moment. A Platònov vanconfiscar-li el fill per tal que denunciara els pares. Com que no van aconseguiruna acusació per la seua part l’enviaren a un centre de reeducació on vacontraure la tuberculosi. Amb nombrosíssimes i costoses gestions, Platònov vaaconseguir que el seu fill poguera retornar a cals seus pares. Malauradament,hi va morir només dues setmanes després.Oblidat i arraconat Platònov va haver de fer de porter a casa seua. Allò méstrist és que un escriptor excepcional va ser oblidat pels escriptors russosposteriors. Stalin guanyà la partida fins que un altre gran escriptor, Hemingway,el va recuperar. Es conta l’anècdota que, pels anys cinquantes, un grupd’escriptors russos que era de viatge pels EUA. va conèixer Hemingway iaquest els va preguntar per Platònov, de qui n’havia llegit uns pocs contes in’estava molt admirat. Aquests escriptors no en sabien res ni l’havien conegut,Platònov. Stalin havia triomfat sobre Platònov, havia aconseguit que ningú no elconegués ni en sabés res fins que Hemingway el va recuperar per a la memòriade tothom.Platònov va ser el gran descobriment per a Jaume Cabré. Hi havia un crític delsegle XVI que explicava als Petrarquistes com havien de llegir allò que escriviaMiquel Àngel. Ells li responien que Miquel Àngel no era escriptor sinó escultor ipintor. El crític els responia que ells escrivien paraules però Miquel Àngelescrivia coses. Per a Jaume Cabré, Platònov escrivia móns i l’escrivia a ell.Com va dir Göthe: “
quan llegeixes, no aprens coses sinó que et converteixes en algú 
”.
 
No és tan important per a l’escriptor voler escriure “això” com voler escriure“així”. És aleshores quan hom comença a tenir consciència d’estil. SegonsJaume Cabré, per ser escriptor cal la consciència d’estil i la consciència de lapròpia mort. O te la jugues i hi poses la vida o no paga la pena.Respecte a l’escriptor i la norma... l’escriptor, pot ser un model? L’escriptorrigorós fa aportacions arriscades, però basades en la intuïció de lector, en laseriositat lingüística o en ambdues. Però la inseguretat lingüística de l’escriptorés quelcom terrible i intrínseca a l’acte d’escriure. Aquells escriptors segurs nosón bons escriptors, perquè no és des de l’arrogància que es fa l’art (encaraque aquesta afirmació sone sentenciosa i una mica arrogant). La inseguretatlingüística de l’escriptor ve del fet de trobar-se sol amb la llengua. Foix, en unmoment de confiança, li va explicar que quan escrivia estava ple de dubtes ialeshores buscava referències en diccionaris per trobar autoritats que validarenla seua tria. Però quan Foix obria el diccionari trobava que l’autoritat que hiapareixia al costat de la paraula que li provocava inseguretat era ell mateix. Enaquell moment Foix experimentava, esgarrifat, una gran por.L’escriptor sap que el seu gran compromís és amb la llengua. L’escriptorinepte, però, no fa una oferta de llengua perquè no escriu amb el cap sinó ambels peus i esdevé fonamental per als correctors d’estil. El corrector d’estil, per aJaume Cabré, és un oxímoron tan gran com “intel·ligència militar”, perquè l’estilés llibertat, és la tria lliure de l’escriptor. Corregir l’estil és com si posàssem unacamisa de força a una persona plena d’energia i vitalitat.L’avanç tecnològic, amb el qual Cabré es mostra totalment d’acord, faaparèixer, tanmateix, la figura del comunicador. Abans l’escriptor era el modeld’expressió, per bé que un model molt limitat perquè arribava a poca gent. Ara,en una societat de perfil cultural baix com la nostra, el comunicador té moltaincidència i és molt escoltat. Si l’escriptor té com a fita final el llenguatge elcomunicador dóna més importància al missatge. L’escriptor dóna tantaimportància al que diu com a “com” ho diu. Mentre que l’escriptor inepte no ésperillós perquè el corrector d’estil el neutralitza i al poc temps tothom sen’oblida d’aquest autor, el comunicador inepte esdevé un perill públic perquètothom se l’escolta i tracta d’imitar-lo.La creació, per a Cabré, és el moment que viu l’escriptor en el qual se n’adonaque escriu perquè no pot deixar de fer-ho, perquè si no ho fa rebenta. Per aixòhi apareixen nous narradors, perquè els humans mirem la realitat amb ulls denarrador, creem històries, tenim a dins la passió de narrar. La perspectiva denarrador t’obliga a mirar el món des de facetes diferents.Hi ha dues maneres de contemplar una història: amb el cap i amb el cor.Emocionalment estem interessats en tot allò que va esdevenint-li al personatgei mentalment estem interessats en la història. Els aspectes argumentals van aparar a l’intel·lecte i els que afecten la vida dels personatges a la nostraemotivitat. Però sempre hi ha d’haver la versemblança. Borges i Eugeni d’Orsvan dir que “de vegades la vida s’entesta a imitar l’art”. Segons Jaume Cabréde vegades, però, l’art s’entesta a imitar la vida. Per això en la ficció narrativa i
 
en el text dramàtic hi actuen les convencions artísticonarratives que són elpacte que s’estableix entre el lector i el text perquè la comunicació entre lesdues parts s’hi puga donar.No hem d’oblidar que en aquest pacte també participa la memòria lectora sobretot allò que llegim. De vegades, com a lectors, també fem la lectura des de lesnostres vides i això també influeix en com ens arriba als lectors allò mésimportant de l’obra que és, segons Cabré, el subtext, és a dir, allò ques’explicita sense dir-ho, el missatge que subjau al text.Hi ha també les convencions lingüístiques, com per exemple els diàlegs. Pelque fa als diàlegs intel·ligents, que són convencions que s’hi donen entre ellector o l’espectador i la criatura de ficció, ens situen segons la pretensió del’escriptor en crear l’obra. El diàleg intel·ligent que fa una mirada dramàtica ensposiciona cara a cara amb la ficció, com si conversàssem de persona apersona. El diàleg intel·ligent que fa una mirada còmica, en canvi, ens situa enuna posició en la qual mirem la ficció com un titella, com un borinot, i ens enriem, ens en burlem i ens fa gràcia. La mirada tràgica del diàleg intel·ligent ensposiciona subordinats a la ficció, a la qual admirem com a un heroi. Per aixòmassa diàleg intel·ligent pot resultar artificiós i per això la comèdia tolera mésdiàleg intel·ligent que el drama. El diàleg intel·ligent és la convenció, per tant,del pacte de ficció entre el lector i la ficció creada. En els diàlegs de ficció elsilenci és tan important com les paraules.El diàleg naturalista, tanmateix, que és el diàleg que imita la realitat és moltdifícil de fer. El diàleg humorístic és impossible de fer en la ficció i que semblereal. Si l’acceptem és perquè acceptem el pacte: no hi ha ningú capaç de dir ungag darrere d’un altre. A més, en la ficció els acompanyants no riuen, cosa queno passa a la vida real. El diàleg heroic, en canvi, fa parlar el personatge com sisempre estigués fent aportacions a la història. I això, tant a la ficció com a lavida real, cansa molt.Un dels diàlegs més carregat de convencions és, segons Cabré, el de l’òpera iel musical. El musical, però encara més l’òpera, té uns actors que projectenmissatges essencials. Dramàticament, la trama dels llibrets és pobra: és lamàgia del conjunt de l’òpera allò que fa que funcione dramàticament.La simbiosi del Cabré escriptor amb el Cabré guionista és tan perfecta que alllarg de tot el seu discurs espectador i lector són termes intercanviables. Això,contràriament al que alguns poden pensar, no abaixa la qualitat del seu discursd’escriptor, sinó que l’enriqueix, i molt.I el model de llengua? On queda la norma? es pregunta encara Cabré. Però hitorna: l’aspecte creatiu és allò més important.Seguim, doncs, amb l’aspecte creatiu de l’escriptura i trobem que la narrativitates regeix per una sèrie de lleis. Entre altres les que fan referència a com espresenten els esdeveniments en la ficció: per epifania (el descobriment sobtatd’un fet) o per suspens (l’espectador/lector coneix el fet que es va retardant peral personatge). A més, les lleis de la dramatització permeten que un fet banalpuga ser narratiu si es dramatitza. Cabré destapa, a cada moment, la seua
of 00

Leave a Comment

You must be to leave a comment.
Submit
Characters: ...
You must be to leave a comment.
Submit
Characters: ...