Sara Cañizares1r batxilleratLlatíTeresa Devesa9/11/2009
Era un dia de tardor com qualsevol altre.- On vas, Clara?- em va preguntar amablement la veïna del segon pis mentre baixava lesescales.Les blanques parets reflectien els dèbils raigs de sol, tot creant un ambient moltagradable.- A fer un volt.- li vaig respondre sense gaire entusiasme, alhora que obria la porta delcarrer fent-li adéu amb la mà.A fora hi havia força gent, i les fulles dels arbres queien al damunt de les voreres, per esdevenir una catifa de colors marrons ataronjats.Vaig arribar al meu destí gairebé sense adonar-me’n. No sabia massa bé per què, peròvaig decidir que aquella tarda seria per a mi. Volia desconnectar de tot, per això vaiganar-me’n sola. I quin lloc millor per fer-ho que el Parc del Laberint del meu barri,Horta. Només hi havia anat una vegada quan era més petita, i gairabé no en teniarecords. No duia res a sobre, ni tan sols el mòbil. No volia que ningú em molestés.El cel s’enfosquia per moments, i a mitja tarda ja gairebé seria de nit, així que em vaigafanyar a entrar-hi.Vaig passar pel camí de terra que porta a l’interior del parc, i l’aire i els colors vanenvair els meus sentits ràpidament. No hi havia ningú a prop. Sentia l’olor a vida, lameva visió abastava els colors verds i marrons combinats en perfecta harmonia, i sentiael balanceig dels arbres, com si portessin un compàs.El camí es va eixamplar, ramificant-se en diferents direccions. Vaig contemplar unrelleu on sortia una noia sobre un toro. Després la meva mirada es dirigí a cadascun delsquatre camins. Quin trio?, vaig pensar. Després de meditar-ho durant uns minuts, em vasemblar que tot tenia una mena de significat simbòlic. Triar un camí, decidir el propidestí.Vaig contemplar el camí més ample, recte i amb esglaons, que portava directament allaberint. Massa fàcil. A la meva esquerra n’hi havia un altre més estret i amagat, forçarecargolat. No m’agradava gaire. El tercer camí, situat a la meva dreta, també era estret,recte i no es veia bé on portava. I després, entre aquest i el camí ample d’escales, s’obria pas un altre, també amb esglaons, però més sinuós. Un arc ple de fulles cobria el camí.Era més tenebrós, sobretot en aquell moment en què el sol començava a amagar-se entreles muntanyes, però era el més atractiu. Sense pensar-m’ho gaire, vaig començar a pujar les escales.
Vaig seguir caminant. No sabia ben bé on anar, fins arribar a uns camins estrets iirregulars envoltats de vegetació. Era com un laberint petit d’un verd encisador.L’aire fred m’acaronava la pell i removia els meus cabells. Ja gairebé era fosc i haviarefrescat. Em vaig estremir.Encara no havia vist ningú pel parc. Semblava desert, però no em vaig preocupar gaire.En una de les petites rutes d’aquell laberint tan misteriós, hi havia una gruta. M’hi vaigapropar tranquil·lament, encuriosida. Semblava artificial, però el que més em cridàl’atenció va ser un cap de pedra que s’amagava entre unes fulles. Semblava un toro.Segurament seria el famós minotaure del laberint. Quan era petita, la meva mare semprem’explicava la història. Vaig somriure recordant-ho. Llavors em va semblar veuremoviment a l’aigua de la gruta, i vaig dirigir-hi precipitadament la mirada, però no hihavia res. Ni tan sols cercles en l’aigua. Un calfred va recórrer tot el meu cos. Vaigdecidir sortir-ne i dirigir-me al laberint.A l’entrada d’aquest hi havia un relleu de marbre, on es veia una noia que donavaalguna cosa a un noi. Vaig llegir amb atenció l’escrit que hi havia a sota. Ariadna iTeseu, vaig dir en veu baixa sense adonar-me’n, xiuxiuejant.Dintre del laberint se sentia gent que parlava i reia, i vaig entrar-hi decidida. Al capd’uns segons d’haver-hi entrat, les veus van callar. No se sentia res més que el ventagitant els xiprers i un murmuri estrany. Era com una veu molt llunyana, no podiadistingir d’on venia, perquè envaïa tots els racons. Ja era fosc, i la lluna plena es veiallunyana, però il·luminava el parc amb una llum blanca encisadora. Vaig fer mitja volta per tornar a l’entrada, una mica nerviosa, intentant recordar per on havia vingut. El cor em bategava amb força, però el murmuri sobresortia per damunt dels meus batecs. Enun moment donat vaig veure el camí que em portava cap a la sortida. Vaig sospirar.Llavors, a mida que m’apropava al meu destí, una figura aparegué amagada entre elsxiprers. Era una persona, una noia, col·locada d’esquena, just a l’entrada del laberint, alcostat del relleu de marbre. Em vaig parar en sec, esglaiada. Només podia veure una part del cabell recollit de la noia, i un braç despullat. Em vaig sorprendre perquè jo nohavia deixat de notar l’aire fred a la meva pell, i ella, que portava una mena de vestit deroba blanca i sense mànigues, no semblava que tingués fred. Restava immòbil.Vaig recórrer el seu cos amb la mirada, i a la mà hi duia un fil de llana, de color blancque deixava caure al terra i seguia el camí fins passar per sota els meus peus per desprésendinsar-se al laberint. El cor em colpejà el pit, i em vaig adonar que feia uns segonsque m’havia oblidat de respirar. Vaig agafar aire de cop, i la noia es va moure
of 00
Laberint màgic
296 Reads
Info and Rating
| Category: | |
| Rating: | (1 Rating) |
| Upload Date: | 11/18/2009 |
| Copyright: | Attribution Non-commercial |
| Tags: |
Leave a Comment