www.pcc.cat / www.avant.catnúm. 965
Proletaris de tots els països, uniu-vos!
A
NY XXVI
/
MARÇ
2008Ò
RGAN
C
ENTRAL DEL
PCC
P
REU
: 2 €
multilateralisme
Avant
2
AMANERAD’EDITORIAL
Multilateralisme
Lapolíticaexterior nord-americana,sotaamenaça
L
a revolució ha de ser mundial o es pot donaren un únic país? Aquesta és una altra d’a-quelles preguntes que els i les comunisteshem deixat de fer-nos. Si més no, plantejadad’aquesta manera. La lluita de classes es pro-dueix a diferents nivells i de forma entrellaçada.L’important és individuar on es troba la contra-dicció principal en cadascun d’ells: quina classesocial té uns interessos objectivament enfrontatsals de la immensa majoria de la població.En el pla internacional, la tendència a la con-centració de capitals ha provocat que, per exem-ple, les dues-centes principals multinacionalsconcentrin una riquesa equivalent a la dels 182països que no formen part de l’OCDE. Aquestaconcentració extrema confereix a aquestesempreses un caràcter monopolístic amb capaci-tat d’intervenció política.Un altre dels seus trets fonamentals és elcaràcter especulatiu, que acostuma a realitzar-sea partir dels beneficis d’empreses productives.Per aquesta raó, les transnacionals integren elssectors financers amb els principals capitalsindustrials: aquells vinculats al sector de l’ener-gia, de l’automòbil, de les telecomunicacions odels productes farmacèutics. En els últims vintanys hem assistit, a més, a l’assalt als serveispúblics i als fons de pensions.Una altra dada remarcable és que els païsosdel G-7 concentren un 80% d’aquestes multina-cionals. El poder econòmic té nacionalitat iaquesta es troba inscrita en el triangle EUA-UE-Japó. És cert que la fi de la Guerra Freda va reo-brir els conflictes interimperialistes entre aques-tes superpotències, però la principal novetat ésque ara cal afegir-hi noves economies emer-gents, com la xinesa, la llatinoamericana, l’índiao la sud-africana.En aquest context de lluita per l’hegemoniamundial, el control dels recursos energètics jugaun paper central. Els Estats Units són conscientsde les seves dificultats en aquest terreny i de ladisminució del seu pes econòmic. Per això inten-ten contrarestar aquesta tendència amb la sevasuperioritat militar.Per això diem que la lluita per la pau és estra-tègica en aquest inici de segle
XXI
. Una lluita queha de situar en primer pla el respecte de la lega-litat internacional i la conformació de centres dedecisió democràtics. En un escenari de pacifica-ció i de desarmament s’obririen, sens dubte,espais més amplis per a les forces progressistes,alternatives al neoliberalisme. La militaritzaciódel món crea un escenari oposat, amb el riscd’una autèntica dictadura planetària.En aquest sentit, l’avenç del multilateralismeés una bona notícia. Els països on s’estan pro-duint processos democràtics i populars podenoperar a nivell internacional gràcies al seu caràc-ter o a les seves aliances regionals. Si aquestspaïsos es doten de sistemes públics potents, quecomprenguin els sectors estratègics de l’econo-mia, es podran constituir com a pols productius,tecnològics i financers amb capacitat real de con-trapès i de condicionament del gran capital mul-tinacional privat.Finalment, al costat de la legalitat internacionali del caràcter públic de les principals empreses,cal reivindicar que la irrupció d’aquests païsosemergents signifiqui sobretot un avenç per alsseus pobles. L’impuls dels drets socials i lagarantia del dret al treball de qualitat són condi-ció indispensable perquè els nous equilibris depoder en el taulell mundial es tradueixin enmillores de les condicions de vida de la immensamajoria de la Humanitat.
ELFAR
N
OAM
C
HOMSKY
ATENCIÓA
A
questa vegada, el contista-flautista que aixòsigna ha deixat de racó la gralla de cada dia is’ha proveït de la flauta travessera més grossaque ha trobat. Avui parlem de veritables ratots, grans,vells, resaviats, negres i estesos arreu. Són mentidesdures i difícils d’arrossegar fins al seu extermini al riude la ciència, la història i la veritat. Avui parlem de la jerarquia eclesiàstica! Cap ni un dels lectors i lectoreshabituals d’aquestes línies iròniques i laiques confon-dria la superestructura clerical amb la soferta i respec-table base feligresa. No cal ni aturar-s’hi.Una caterva de sotanes i birrets de colors que,durant segles, han vingut mantenint que ells, i nomésells (aquí, el masculí excloent és del tot premeditat, jaque les dones mai no han superat l’accés al sacerdoci),amb crucifixos d’or penjant de les papades, ostenten iadministren la veritat suprema, la vida, la mort, l’hali-tosi, la hipocresia, el més enllà i el més aquí.Ens ho han matxacat en cerimònies i ritus al gust,bíblies diverses, llibres i pamflets, guerres totes, del-mes, penitències, sacrificis, pecats i fogueres, en cape-lles i catedrals, en pintures, escultures i murals vati-cans, en croades i processons. De por en por: és elnacionalcatolicisme.Aquelles persones-ramat que es neguin a l’aménsubmís i absolut seran heretges, enemics, pecadorscontaminants, agents diabòlics. D’entre aquestes tur-bes satàniques rebels, una versió és especialment peri-llosa: la comunista. Tant se val que alguns d’ells esdeclarin cristians, per despistar i confondre el personal. “Són autèntics dimonis, amb banyes i cua! Es con-demnaran al foc etern, i encara ens arrossegarien si elsescoltéssim”. I, ja posats, en matèria més terrenal afir-men, embolicats amb túniques negres i des de la veri-tat suprema dels seus púlpits magnificents: “Els rojosus ho prendran tot! La casa, el cotxe, els fills, la but-xaca, l’ànima, la tele, l’honor, la visa, la
play
… Tot!”.Arribats aquí, s’imposen un parell d’anècdotesadients per foragitar tanta ferum d’inquisició; ambduessón autèntiques. Imatge 1: una dona veneçolana d’as-pecte madur, just vestida amb quatre draps, a la portade la seva barraca, confessant al reporter de la televi-sió: “No votaré
sí
demà al referèndum del presidentChàvez, perquè m’han assegurat a l’església que siguanya em vindran a prendre aquesta, la meva casa!”.Escena 2: Una iaia molt espavilada, a la meva con-sulta mèdica que, en acabar de visitar-la, em diu: “Doctor, que puc fer-li una pregunta personal?”. “Naturalment!”, responc. Ella diu: “M’han dit les ami-gues que vostè és comunista. Ningú no ho diria. Vol dirque això li ho han explicat bé?”. Contesto: “Vol dir,àvia, que li han explicat bé a vostè?”.Silenci i reflexió final en veu alta. “Miri, jo crec enDéu, però ja m’està bé que el meu metge sigui ateu icomunista, perquè, com que vostès no hi creuen, faràtot el possible per mantenir-me a la terra el màximtemps possible. Oi?”.Rata tocada per la intel·ligència, mentida desem-mascarada, rata liquidada.
“ELS ROJOS, ESTIMATS GERMANS EN DÉU,
PER
T
ONI
B
ARBARÀ
l
a ra
ta
SÓN DIMONIS QUE CAL COMBATRE I VÈNCER”
L’
amenaça que suposa Nicaràgua per a la segure-tat dels Estats Units (EUA) és una cosa massaridícula per parlar-ne, però l’amenaça per a laseva política exterior és totalment real. És molt notable veure l’extraordinari salvatgisme que els EUA han mos-trat contra els països dèbils i menys importants, com araLaos i Granada. Com més dèbil és el país, més gran ésel salvatgisme. La Nicaràgua sandinista n’és un altre bonexemple. Aquesta actitud té molt sentit quan es pensa en labase sobre la qual es formula la política nord-america-na. Els principis fonamentals de la política exteriornord-americana, tal com van ser expressats amb totaclaredat a la dècada de 1940, estan concebuts per garan-tir el que George Kennan va anomenar en una ocasió“la protecció de les nostres matèries primeres”. Es refe-ria a l’Amèrica Llatina i després passava a explicar de quiestem protegint “les nostres matèries primeres”. Bé,suposadament dels russos, però això només és per ate-morir la població nacional; en realitat les estem prote-gint primordialment de la població indígena.El problema és que les poblacions indígenes tenensovint la tendència d’intentar utilitzar “les nostres matè-ries primeres” per als seus propis objectius. Doncs bé,això és una conspiració que cal aturar. Per què són tanimportants uns països petits com Laos, Granada iNicaràgua? La raó és –i això ha estat sempre ben entèsen la política exterior nord-americana– que és possibleque mostrin una preocupació pel benestar de les sevespròpies poblacions. I si això té un resultat positiu, si técom a resultat un desenvolupament econòmic i social,és possible que constitueixi un model per a altres llocs.Com més dèbil és el país, més gran és l’amenaça, jaque, com més gran és l’adversitat en la qual s’obté l’èxit,més important és l’èxit. En conseqüència, dirigimaquesta exhibició de salvatgisme i violència extrematscontra països diminuts i insignificants que podrien serfont de contagi, que podrien ser “pomes podrides” queespatllessin el tonell.
Entrevista realitzada el maig del 1985 per HeinzDieterich. Extreta del llibre
América Latina. Dela colo- nización a la globalización
(Cátedra, 2003).
L . F .
MARÇ
2008
”
AQUELLES PERSONES-RAMATQUE ES NEGUIN A L’AMÉN ABSOLUTSERAN HERETGES, ENEMICS,PECADORS, AGENTS DIABÒLICS
OPINIÓ
Una vegada més, sobreinternacionalisme i tradició nacionalClasse i ‘cultura’
R
ETORNAR A
G
RAMSCI NO ÉS UN TRIBUT INÚTIL AL PASSAT
,
SINÓ UNA NECESSITAT I UN REPTE PER PODERREPENSAR LA HISTÒRIA DEL COMUNISME A
E
UROPA
,
A L
’E
STAT ESPANYOL I A
C
ATALUNYAQUINA UTILITAT REAL TENEN LES POLÈMIQUES QUE GIREN AL
’
ENTORN DE LA
‘
INTEGRACIÓ CULTURAL
’
DELS IMMIGRANTS
?
LA RETÒRICA DEL DISCURS XENÒFOB DISTREU I CONFON
Avant
3
L
a tensió entre l’internacionalisme i la tradició nacional ha estat una qüestió central en la teoria i en lapraxi del moviment comunista. Des de Marx, i des de la creació de la Primera Internacional, el debatha tingut sempre vigència, fins als nostres dies, tot i que en determinats moments hagi semblat menys visible. En contraposició a la perillosa tendència dominant de relegar als arxius de la història tot allò que es va produir abans del 1989, em sembla imprescindible (re)pensar activament allò que s’hi va dir i que s’hi vafer, per poder fer front als reptes del nou mil·lenni.Per tant, vull referir-me a Antonio Gramsci, que probablement va saber situar amb la màxima claredataquesta qüestió. Retornant a la filosofia de la praxi, Gramsci va comprendre que la situació internacionals’havia de prendre en consideració des del seu aspecte nacional: “El punt de partida és
nacional
i és a partird’aquest punt de partida que cal pensar els moviments. Però la perspectiva és internacional, com no pot serd’altra manera (A. Gramsci,
Note sul Machiavelli, sulla politica e sullo Stato moderno
, Torino, 1966, 114). La fortainterrelació entre l’element
nacional
i l’
internacional
resulta evident; amagar-la o fins i tot negar-la seria absurd,a més d’un suïcidi polític. Segons Gramsci, els conceptes no-nacionals eren erronis i la prova la proporcio-nava la mateixa història del moviment obrer. L’originalitat del bolxevisme, des d’abans de la RevolucióRussa, va consistir precisament en la depuració de l’internacionalisme de tot element ideològic, en el pitjorsentit del terme, per tal de donar-hi un contingut de política realista. Als
Quaderni del carcere
es defineix Leninen contraposició a un Trotsky “cosmopolita”, com a “profundament nacional i profundament europeu”,perquè havia comprès de quina manera una classe de caràcter internacional necessitava imperiosament“nacionalitzar-se”. En aquest fet i en la unitat i coherència del seu pensament, Gramsci, igual que G.Lukács, va saber veure la grandesa de Lenin. A finals de novembre del 1917, un cop els bolxevics havien aconseguit l’inimaginable, Gramsci va escriu-re el famós article
La rivoluzione contro Il Capitale
, amb una clara referència a l’obra de Marx. Val la pena,però, afegir un breu comentari per evitar malentesos: la revolució contra “El Capital”, per com se l’inter-pretava en la Segona Internacional. L’extraordinària ruptura que va representar la presa del Palau d’Hivern va significar, en efecte, el retorn teòric (però també pràctic) a les arrels del marxisme, tal com havia antici-pat el mateix Lenin a
L’Estat i la revolució
. Una interpretació correcta de l’octubre del 1917 (i del seu desen- volupament) només és possible en la mesura en què es tingui en compte la relació que es va establir ambla tradició socialista existent fins a la Gran Guerra. De la mateixa manera, una interpretació correcta delcomunisme (i de la seva història) en les diverses realitats nacionals ha de prendre en consideració la com-plexa relació que va néixer a partir de l’encontre del leninisme amb el passat –la tradició nacional– i que vaacompanyar els partits comunistes durant tot el segle
XX
.Gramsci va saber individuar en el concepte d’hegemonia el punt en el qual es materialitzen les exigènciesde caràcter nacional, sense oblidar mai que la classe és internacional. Després de la derrota del feixisme, Togliatti va demostrar haver comprès els ensenyaments gramscians i va contribuir a la construcció d’un par-tit comunista, que era al mateix temps nacional i internacional.Retornar a Gramsci, per tant, no és un tribut inútil al passat, sinó més aviat una necessitat en aquest inicifosc del segle
XXI
. I també un desafiament per poder (re)pensar de forma activa la història del movimentcomunista a Europa, a l’Estat espanyol i a Catalunya.
É
s –o hauria de ser– evident que el nucli central de l’ano-menat
problema de la immigració
no és si podem o no con- viure amb la diferència, sinó si podem conviure o no ambl’espectacle esfereïdor de l’explotació humana massiva indispen-sable per l’actual model de desenvolupament econòmic, que, alcostat d’un paper creixent de les més modernes tecnologies, ensretrotrau a les formes més immisericordes d’abús sobre la forçade treball que caracteritzaren les primeres fases de la revolucióindustrial.En aquest context, per què serveixen totes aquestes polèmi-ques que giren a l’entorn de la
integració cultural
dels immigrants ialtres epígrafs mai clarificats, com ara multiculturalitat, diversitatcultural, interculturalitat..., que s’entesten a centrar certes proble-màtiques a l’entorn del sempre confús concepte de
cultura
. I, siens hi fixem, tant els discursos xenòfobs com els del nou racis-me disfressat de
tolerant
coincideixen a donar per bona aquestaretòrica basada en la problematització d’una diversitat humanaque en democràcia hauria de ser considerada com un fet, i prou.La clau del protagonisme creixent d’aquest llenguatge de lescultures cal buscar-la en els seus grans avantatges. Permet reani-mar aquest coneixement simple i immediat de les relacionssocials que era la gran virtut del vell racisme biològic i de la sevanoció de
raça
, i, sobretot, fa possible que des que es va estendrel’apel·lació a
les cultures
per descriure la naturalesa composta de lanostra societat, s’hagi renunciat a incloure el valor classe a l’horad’analitzar els conflictes entre segments socials amb interessosincompatibles.La dialització social assoleix nivells escandalosos, la igualtatdemocràtica podria ser desemmascarada en qualsevol moment,el racisme està servint més que mai per estructurar la força detreball... I davant de tot això, el que es reclama no és més justí-cia, sinó
comprensió
,
empatia
,
obertura a l’altre
... Clams a favor delsbons sentiments, com insinuant que els problemes que pateixenamplis sectors de la població són la conseqüència d’idees i emo-cions equivocades i no d’estructures socials brutalment asimètri-ques. Vet ací com s’ha acabat realitzant el somni daurat que elfranquisme va intentar imposar sense aconseguir-ho: l’abolicióper decret de la lluita de classes.
S
TEVEN
F
ORTI
M
ANUEL
D
ELGADO
MARÇ
2008
ACTIVITATS DE LA FUNDACIÓ PERE ARDIACA
Dijous, 27. 120 hCiència entre copes al Nostromo.
Tecnologia i informació: noves eines decontrol social. Amb Marc Casas, matemàtici membre del Grup de Treball sobreCiència.
Nostromo. Ripoll, 16.Divendres, 28. 19 h
Drets humans al Sàhara occidental.
AmbNúria Salomé, presidenta d’ACAPS; SultanaKhaya, saharaui represaliada, i CristinaNavarro, jurista i membre de la missiód’observació dels judicis contra presos polí-tics saharauis. Presenta Jordi Garrell, de laFederació Catalana d’ONG pelDesenvolupament.
DISSABTE DEBATDissabte, 12. 10 h.
L’enèsima crisi del neo-liberalisme: finances i mercat immobiliari.
Introducció a càrrec d’Albert Recio Andreu,professor d’economia de la UAB.
ELS CAFÈS DELS DIVENDRESDivendres, 7. 19 h
Equador, una nova esperança.
Amb DimitriCevallos, de Movimiento y País. PresentaXavier Cutillas, president de l’ACP.
Divendres, 14. 19 h
La blocosfera: un nou espai d’acció políti-ca?
Amb José Antonio Donaire, blocaire,professor de la Universitat de Girona i dipu-tat pel PSC al Parlament. Presenta ToniSalado, autor del bloc
Politikon
.
EL SOPAR DE LA FUNDACIÓ
dissabte, 12 d’abrilCotxeres de Sants
si hi vols assistir, truca al93 511 44 58 o escriu afpereardiaca@fpereardiaca.org
www.fpereardiaca.org
Search History:
Result 00 of 00
00 results for result for
p.
