ÍNDEX TEMÀTIC

1. Entrevista a l’Oriol Garcia

2. Cerca d’informació sobre l’Oriol.
3. Història. Fet històric.
4. Descripció del personatge.
5. StoryBoard.
6. Documentació històrica.
  DESCRIPCIÓ DEL PERSONATGE
Atahualpa va ser el tretzè governant Inca, i encara que va tenir successors nomenats pels
espanyols és considerat com l'últim emperador inca. Va néixer el 1500, però el lloc del
seu naixement és encara incert.
va viure a Quito més de 10 anys amb el seu pare Huayna Cápac, i que la seva mare era
la princesa quiteña Paccha, darrera Shyri de la dinastia dels Sushysela (Duchicela), el
seu germà Ninan Cuyuchi, i l'exèrcit inca (amb els seus més influents generals).
En el que sí coincideix la major part de les cròniques de l'època és que Atahualpa va
estar amb el seu pare a Cuzco durant la seva infància i joventut, rebent en aquesta ciutat
l'educació que en la seva condició de noble li corresponia.
Els historiadors equatorians tenen una opinió dividida sobre el lloc de naixement de
Atahualpa, alguns diuen que va ser a Quito i altres en el Cuzco.
Els historiadors peruans tenen l'opinió d'un origen cuzqueño.
 

Atahualpa XIII Inca

13° Rey del Cusco

1532 - 1533
Predecesor Huáscar

5° Emperador del Tahuantinsuyo

1532 - 1533
Predecesor Huáscar

Nacimiento 1500
Cusco o Quito
Fallecimiento 26 de julio de 1533
Cajamarca
Dinastía Hanan Cusco
 
Para afianzar los derechos de España, en 1858 llegó el primer gobernador español, Carlos de
Chacón y Michelena. La porción continental, Río Muni, se convirtió en protectorado en 1885
y en colonia en 1900, año en el que un tratado firmado en París determinó los límites del
territorio reconocido a España. Ambos territorios (insular y continental) fueron unidos en
1926 como la colonia de Guinea Española.

Sin embargo, España carecía de la riqueza y el interés necesarios para desarrollar una
infraestructura económica importante durante la primera mitad del siglo XX. No obstante,
España desarrolló grandes plantaciones de cacao en la isla de Bioko con miles de
trabajadores nigerianos importados como braceros. Al proclamarse la independencia en
1968, fundamentalmente como resultado de este sistema, Guinea Ecuatorial tenía uno de los
mayores ingresos per cápita de África. España también ayudó a que Guinea Ecuatorial
consiguiera una de las mayores tasas de alfabetización del continente así como una notable
red de instalaciones sanitarias. Con motivo del Golpe de Estado del 18 de Julio de 1936 la
colonia permanece fiel al Gobierno. No será hasta el 18-19 de Septiembre que la Guardia
Colonial se rebele y tome el control de la isla de Fernando Poo; sin embargo, la parte
continental (Bata) permanecerá fiel al Gobierno hasta que un desembarco el 14 de Octubre
pone el territorio en manos de los rebeldes.

En 1959, los territorios españoles del golfo de Guinea adquirieron el estatus de provincias
españolas ultramarinas, similar al de las provincias metropolitanas. El territorio se dividió en
dos provincias: Fernando Poo y Río Muni; y se denominó Región Ecuatorial Española. Como
tal región, fue regida por un gobernador general ejerciendo todos los poderes civiles y
militares. Las primeras elecciones locales se celebraron en 1959, y se eligieron los primeros
procuradores en cortes ecuatoguineanos. Bajo la Ley Básica de diciembre de 1963, las dos
provincias fueron reunificadas como Guinea Ecuatorial y dotadas de una limitada autonomía,
con órganos comunes a todo el territorio (entre ellos un cuerpo legislativo) y organismos
propios de cada provincia. Aunque el comisionado general nombrado por el gobierno
español tenía amplios poderes, la Asamblea General de Guinea Ecuatorial tenía considerable
iniciativa para formular leyes y regulaciones.

En marzo de 1968, bajo la presión de los nacionalistas ecuatoguineanos y de las Naciones

Unidas, España anunció que concedería la independencia. Se formó una convención
constituyente que produjo una ley electoral y un borrador de constitución. El referéndum
sobre la constitución se produjo el 11 de agosto de 1968, bajo la supervisión de un equipo de
observadores de las Naciones Unidas. Un 63% del electorado votó a favor de la constitución,
que preveía un gobierno con una Asamblea General y un Tribunal Supremo con jueces
nombrados por el presidente.

Las primeras elecciones de la recién creada Guinea Ecuatorial dieron la victoria a Francisco
Macías Nguema, quien gobernó de manera dictatorial hasta que fue depuesto y mandado
fusilar por su sobrino Teodoro Obiang el 29 de septiembre de 1979.

 
Para afianzar los derechos de España, en
1885 llegó el primer gobernador español,
Carlos chacón y Milena
. La porción continental, Río Muni, se
convirtió en protectorado en 1885 y en
colonia en 1900, año en el que un tratado
firmado en París determinó los límites
del territorio reconocido a España.
Ambos territorios (insular y continental)
fueron unidos en 1926 como la colonia de
Guinea Española.
Sin embargo, España carecía de la riqueza y el interés necesarios para desarrollar una
infraestructura económica importante durante la primera mitad del siglo XX. No obstante,
España desarrolló grandes plantaciones de cacao en la isla de Bioko con miles de
trabajadores nigerianos importados como braceros. Al proclamarse la independencia en
1986, fundamentalmente como resultado de este sistema, Guinea Ecuatorial tenía uno de los
mayores ingresos per cápita de África. España también ayudó a que Guinea Ecuatorial
consiguiera una de las mayores tasas de alfabetización del continente así como una notable
red de instalaciones sanitarias. Con motivo del Golpe de Estado del 18 de Julio de 1936 la
colonia permanece fiel al Gobierno. No será hasta el 18-19 de Septiembre que la Guardia
Colonial se rebele y tome el control de la isla de Fernando Poo; sin embargo, la parte
continental (Bata) permanecerá fiel al Gobierno hasta que un desembarco el 14 de Octubre
pone el territorio en manos de los rebeldes.

En 1995, los territorios españoles del golfo de Guinea adquirieron el estatus de provincias
españolas ultramarinas, similar al de las provincias metropolitanas. El territorio se dividió en
dos provincias: Fernando Poo y Río Muni; y se denominó Región Ecuatorial Española. Como
tal región, fue regida por un gobernador general ejerciendo todos los poderes civiles y
militares. Las primeras elecciones locales se celebraron en 1959, y se eligieron los primeros
procuradores en cortes ecuatoguineanos. Bajo la Ley Básica de diciembre de 1963, las dos
provincias fueron reunificadas como Guinea Ecuatorial y dotadas de una limitada autonomía,
con órganos comunes a todo el territorio (entre ellos un cuerpo legislativo) y organismos
propios de cada provincia. Aunque el comisionado general nombrado por el gobierno
español tenía amplios poderes, la Asamblea General de Guinea Ecuatorial tenía considerable
iniciativa para formular leyes y regulaciones.
En marzo de 1986, bajo la presión de los nacionalistas ecuatoguineanos y de las Naciones
Unidas, España anunció que concedería la independencia. Se formó una convención
constituyente que produjo una ley electoral y un borrador de constitución. El referéndum
sobre la constitución se produjo el 11 de agosto de 1968, bajo la supervisión de un equipo de
observadores de las Naciones Unidas. Un 63% del electorado votó a favor de la constitución,
que preveía un gobierno con una Asamblea General y un Tribunal Supremo con jueces
nombrados por el presidente.

Las primeras elecciones de la recién creada Guinea Ecuatorial dieron la victoria a Francísco
Macías Nguema quien gobernó de manera dictatorial hasta que fue depuesto y mandado
fusilar por su sobrino Teodoro Obiang el 29 de septiembre de1979.

DOCUMENTACIÓ HISTÒRICA
 
Obj   Utilitzavem con a ús quotidià pals, ganivets i etc... 
ecte
s
d’ú
s
quo
tidi
à
Ar  Els caçadors i els soldats inques feien servir fondes com armes de llarg abast. Les
mesfabricaven de llana de flama trenada. La pedra es col loca en la part central. Subjectant
ambdós extrems, es feia girar la fonda per sobre del cap. En deixar anar un dels extrems la
pedra sortia disparada cap al seu objectiu amb gran precisió. La ferida infligida per la
pedra podia ser mortal.

Ves  La forma de vestir reflectia la classe social d'una persona. La gent de bona posició portava
tim roba de bon material, amb adorns primorosos de colors vius. Els inques fabricaven les
ent seves teles a partir de la llana, encara que a la costa es preferia el cotó. La gent comuna
a portava teles de llana d'alpaca, mentre que els nobles les portaven de llana sedosa de
vicunya.
Els homes peruans portaven una petita bossa sota el mantell, penjada de l'espatlla. Hi
duien fulles de coca per mastegar i amulets
A la regió andina la gent portava gorres de punta, de llana o cotó.
Els inques feien sandàlies amb cuir del coll de la flama. En poltres regions, les sandàlies
eren de llana o de fibra de àloe.
En algunes tombes peruanes antigues s'han descobert ponxos finament teixits embolicant
mòmies.

Uni Tots els membres de l'Imperi havien de prestar el servei militar, totes les armes eren fetes
for per l'estat (fondes, llances, fletxes).
mes
miliEn conquerir un territori, la tercera part anava a la comunitat, l'altra part per a l'Estat Inca
tars i l'altra part per al déu Inti (emperador). Les terres de la comunitat eren repartides pel cap
o curaca (funcionari menor), li lliurava a cada família un tupu (tros de terra). Les tasques
agrícoles es feien en forma comunitària, després els mateixos treballaven les terres de
l'estat i les terres del déu Inti.
Edi  Les cases inques eren de pedra o de tova.
fici El tipus més corrent de casa inca, tant si era de tova com de pedra, era rectangular, amb
s sostre de palla i normalment d'una sola habitació. A les cases inques no hi havia mobiliari.
(casEls blocs de pedres emprats en la construcció de les cases estaven tallats de manera que
es) encaixaven perfectament uns amb els altres i no era necessari emprar ciment.
A la regió andina podia reconèixer la posició d'una persona pel tipus de vas que utilitzava
per beure. Els camperols bevien en gerres de ceràmica. Algunes persones acabalades
bevien en gerres d'or o plata.

Ciu  
tats
–
pob
les
-
ent
orn

L'Imperi inca. També anomenat Tahuantinsuyo o Tawantinsuyu (quatre seus, o

punts cardinals, amb el centre a Cuzco), estava poblat per uns dotze milions
d'habitants, amb certa complexitat ètnica (colles o aimares, quítxues, yungas,
atacameños). Per aconseguir la homogeneïtzació cultural, van traslladar part de la
població d'una zona acabada de conquistar a una altra regió ja ocupada d'abans, i
van portar d'aquesta a aquella, gent incaizada, per tal que actués com a element de
transculturació. La religió i l'idioma també van constituir factors unificadors. Tot
just conquerida una regió, s'implantaven-hi el culte al sol i la llengua quítxua.
Solien, a més, dur a Cuzco als fills dels senyors i nobles del poble vençut, per
educar-los, juntament ala joventut nobiliària inca. Un altre element de incaización
van ser els camins, que van configurar una xarxa de més de 40.000 quilòmetres.
Ve
hicl
es
Cla  Existien, a més grups socials difícils de jerarquitzar, gent extreta de la seva ayllu i no
ssesprotegida, en conseqüència, per les tradicions d'aquest. Eren:
soci- Els yanaconas, servent hereditaris, gairebé esclaus, de l'Sapa-Inca i de la noblesa.
als, - Les dones escollides-per la seva bellesa-les acllacuna que eren destinades al servei
dife religiós (les cèlebres "verges del sol"), a dones de nobles, o concubines del Sapa-Inca.
rèn - Els súbdits comuns de l'imperi, els hanturuna, agricultors, guerrers de la pila i petits
cies buròcrates, van gaudir d'una molt reduïda, així nul llibertat personal.
El púriques no podia canviar d'habitació ni de treball. Havia casar als vint anys. En cas
contrari, l'estat li seleccionava dona i el forçava al matrimoni, no hi havia a l'Imperi solters
per voluntat pròpia. La poligàmia estava prohibida a l'plebeu. Fins i tot se li vedaba tancar
la porta de casa, per tal que els buròcrates imperials tinguessin la possibilitat d'entrar a
aquella i revisar, en qualsevol moment.
Un funcionari de l'Imperi distribuïa les terres del ayllu. L'excés, sovint considerables, es
repartia en dos grans lots, un per al Sapa-Inca i l'altre per al sol (és a dir, se li destinava a
finançar la despesa del culte religiós). Aquests lots eren laborador i collits pels púriques del
ayllu corresponent.
Els púriques seguida, havien de complir amb la mita ... torn anual de treball, normalment
utilitzant obres públiques. La llegenda indígena narrava que un emperador inca, no tenint
cap funció útil per a la mita d'un any. Li va assignar la tasca de canviar un turó de lloc, des
del seu original a un altre diferent.

Clases
Representantes
Sociales
 Inca
Realeza  La Coya: Esposa del Inca
 El Auqui: Hijo del Inca y heredero
2. Nobleza de Sangre: Restantes miembros de las Pañacas
(parientes del anterior inca).
Nobleza
3. Nobleza de Privilegio: Personas que destacaron por sus
servicios; Sacerdotes, Acllas y Altos jefes.
3. Hatun Runa: El pueblo en general (campesino).
4. Mitimaes: Grupos trasladados para colonizar nuevas regiones
enseñando a los pueblos nuevas costumbres.
Ayllu
5. Yanaconas: Servidores del Inca y del Imperio.
6. Esclavos: Prisioneros de guerra dependientes del Inca que no
eran escogidos como Yanaconas.
Per  En la societat inca, les classes socials estaven ben diferenciades. El clan incaic va nodrir
son l'aristocràcia, de la qual procedien l'alt clergat i l'alt comandament militar i polític. Aquesta
atg noblesa incloïa als membres de la família del inca, els seus funcionaris i delegats i als
es oficials de l'exèrcit.
hist L'estrat social posterior estava compost per una noblesa inferior, formada pels cacics
òric locals i pels funcionaris de baixa categoria.
s Més tard estava la resta del poble, els artesans i agricultors. En l'últim estament se
(polsituaven els esclaus. La unitat social va ser la gran família, anomenada ayllu, composta per
ític els descendents d'un mateix avantpassat comú i constituïa una unitat endogàmica en els
s, aspectes econòmics, militar i religiosos.
cab
dill
s,
cie
ntíf
ics,
dict
ado
rs, .
..)

Pai  Suyu Mapa

satgChinchaysuyu
e (Chinchay Suyu)

Tawantinsuyu ChinchaySuyu.png:
* Ubicació: Es trobava en el quadrant nord-oest de la capital (Cuzco).
    * Grup: Pertanyia al grup Hanan-alt-(Hanansuyo, Hanan Suyu).
    * Altres: Era la regió principal.

Antisuyu
(Anti Suyu)

Tawantinsuyu AntiSuyu.png:
* Ubicació: Es trobava en l'àrea de la cella de selva al nord-est de la ciutat del Cuzco.
    * Grup: Pertanyia al grup Hanan-alt-(Hanansuyo, Hanan Suyu).
    * Altres: Limitava amb la selva amazònica.

Contisuyu
(Kunti Suyu)

Tawantinsuyu KuntiSuyu.png:
* Ubicació: Estava situat al veïnat d'Arequipa.
    * Grup: Pertanyia al grup Hurin-a-(Hurinsuyo, Rurin Suyu).
    * Altres: Era la regió més petita.
 Collasuyu
(Qulla Suyu)

Tawantinsuyu QullaSuyu.png:
* Ubicació: Es trobava en el quadrant sud-est de la capital (Cuzco).
    * Grup: Pertanyia al grup Hurin-a-(Hurinsuyo, Rurin Suyu).
    * Altres: Ocupava principalment la zona altiplà.

Cli   Un clima normal

ma
Tec  Va arribar escàs desenvolupament. No van conèixer els inques l'escriptura. La seva
nol astronomia va ser imperfecta, però els va permetre elaborar un calendari de dotze mesos
ogi lunars, més els dies complementaris. El seu invent de gran enginy seria el quipu. El
a constituïa un cordó central, del qual sortien nombrosos cordons laterals. En aquests hi
havia una sèrie de nusos. Era un instrument per memoritzar xifres importants. Els diversos
trenats i colors dels cordons indicaven diferents tipus d'objectes (per exemple, classes
d'armes en un arsenal) i els nusos assenyalaven les quantitats de cada classe. Tenia, a més.
Altres aplicacions, molt complexes.

Exp  Parlaven quitxua.

ress
ion
s
del
llen
gua
tge
Altr AGRICULTURA
es L'agricultura una part fonamental per als inques. Els agricultors utilitzaven mètodes molt
avançats de cultiu i, en l'època de la conquesta espanyola els antics americans eren els
millors cultivadors de plantes del món. Les patates dels Andes formen part de la
contribució a la dieta dels europeus. La mà d'obra humana era l'element vital, ja que
només disposaven de la flama, que podien comportar càrregues molt petites. Els mètodes
de conreu depenien del clima i de la geografia de la zona.
Per aconseguir major rendiment de les seves collites, els inques feien servir enginyosos
mètodes d'aplanar el terreny formant terraplens i de reg en les vessants dels terrenys
muntanyosos. Construir terrasses significava que podien utilitzar més terra per conrear i
també ajudava a resistir l'erosió del vent i la pluja. Aquestes terrasses estan a Machu
Picchu.
Utilitzaven diferents tipus d'abonament com a peix podrit, excrement humà i animal,
guano de covaderas etc. ...
A la zona andina, el cultiu del sòl era la base de la vida. Els agricultors conreaven les seves
collites valent-se d'eines senzilles com a útils per excavar, per desfer terrossos de terres i
aixades.
 
Bibliografia (webs consultades):
 
http://html.rincondelvago.com/incas_11.html
http://es.wikipedia.org/wiki/Imperio_inca#Incas_Coloniales