COM ES MANTÉ EL PROBLEMA?

Un problema es manté quan allò que hem intentat fer per resoldre’l no ha funcionat
i, malgrat tot, continuem fent el mateix, continuem amb la mateixa estratègia
fallida, amb la mateixa solució intentada que ha resultat disfuncional.

Pensem en el cas d’un nen que tarda molt a menjar, a acabar-se el menjar.
Solucions intentades pels pares i altres familiars: asseure’s al seu costat, animar-lo
a menjar, distreure’l, posar-li dibuixos, explicar-li un conte, triturar-li el menjar,
demanar-li què li ve més de gust... Resultat: cap, el nen continua tardant i tardant a
menjar. I amb tot, els pares continuen amb la mateixa estratègia, una estratègia
deliciosa per al nen perquè sempre obté atencions i avantatges secundaris.
Qualsevol menja ràpid... la quantitat de coses que em perdria!... Perquè el nucli de
la intervenció paterna és intentar que l’acte de menjar sigui divertit. I certament ho
és tant que el nen ho allargassa tot, el menjar... i la diversió. És que no es pot
intentar cap altra cosa? És que no hi ha cap més possibilitat? Hem exhaurit ja totes
les possibles alternatives? Ni de bon tros.

Hem vist, doncs, que la solució intentada aplicada el que fa és cronificar més el
problema. Què hauríem pogut fer? En aquestes situacions caracteritzades per una
sobreatenció al nen, el que acostuma a funcionar molt bé, tan bé que tot sovint ja
és suficient per dissoldre el problema, consisteix a observar sense intervenir. I
també, això sí, adaptant-t’ho sempre a cada context particular, una estratègia que
deixa el nen força sorprès i descol·locat: a l’hora de menjar, la família s’asseu a la
taula, no li diu res al nen que mengi o no mengi, van menjant i quan acaben, es
treuen els plats i també el seu, estigui com estigui, encara que vagi pel primer plat.
Això sí: cal assegurar-nos que entre menjades, el nen no pot menjar res, ni picar, ni
cap iogurt, ni res... D’aquesta manera, la gana, que és una cosa natural i
incontrolable, juga al nostre favor, i així el nen aprèn a menjar quan toca i com
pertoca.

COM ES RESOL EL PROBLEMA? (FASES D’INTERVENCIÓ)

En teràpia estratègica és molt important tenir clar quin mínim canvi volem obtenir
per tal d’aconseguir, a través d’aquesta primera modificació, d’altres canvis. Per
això és molt important saber definir els objectius, els objectius de canvi. En teràpia
estratègica no cerquem el perquè d’un problema ni d’on ve, sinó com funciona per
tal de desmuntar-lo.
Per tal de definir bé l’objectiu és important tenir en compte tres variables, que ens
ajudaran a, en primer lloc, definir bé el problema:

Definició del problema

• Espai: a on es donen aquestes situacions problemàtiques?
• Temps: quan succeeix?
• Mode: com succeeix, tot el procediment?

Hi ha una sèrie de preguntes que són útils de cara a obtenir informació sobre com
funciona un problema:

a) Què s’identifica com a problema? Com, de quina manera, els pares o el nen
identifiquen el problema? Per exemple, un pare pot dir: el meu nen és
agressiu, el meu nen és hiperactiu, el meu nen té mutisme selectiu...
b) Des de quan passa?
c) Amb quina modalitat de comportament observable es manifesta el
problema?
d) Quan acostuma a manifestar-se, amb qui es manifesta i amb qui no es
manifesta?
e) On i en quines situacions apareix?
f) Amb quina freqüència i intensitat es manifesta?
g) Excepcions. Són molt importants. Cas d’una nena de 13 anys tartamuda, i
segons la mare tartamuda des que va començar a parlar. I, curiosament
(perquè habitualment és a l’inrevés), tartamudejava només amb les
persones amb qui tenia més confiança, sobretot amb la mare. Per contra,
amb persones desconegudes, no li passava. Sense indagar el cas a través
d’aquestes preguntes, teníem molts números d’equivocar-nos en aplicar
estratègies aplicables a la majoria de casos de tartamudeig que, tal com
hem indicat, es donen sobretot en situacions no controlables i davant de
persones desconegudes. Perquè aquesta nena, quan havia de fer una
exposició a classe i ella pensava que tartamudejaria, doncs cap problema,
no li passava.

A l’hora de definir un problema ens hem de limitar a observar i descriure el que

passa i com passa, com si fóssim notaris. Hem de procurar evitar, doncs, qualsevol
mena d’interpretació. I sobretot evitar l’ambigüitat, per exemple quan diem que és
un noi agressiu, què volem dir exactament: pega? Insulta? Pega donant
empentes? Pega fotent hòsties?...; o quan diem es porta malament, sí, però, què
vol dir exactament portar-se malament, què fa exactament, de manera concreta?

Definició de l’objectiu

Els objectius han de permetre

Trencar el cercle viciós de les solucions intentades.

Vèncer la resistència al canvi.

Produir experiències concretes.

Fer possible la recuperació dels recursos personals.

La definició dels objectius exerceix una doble funció:

a) És una bona guia metodològica per al terapeuta.

b) Representa per al pacient una suggestió positiva.

Els objectius :

• Han de ser objectivables, assumibles i ben definits (operatius).

• Han d’estar formulats en positiu. Cal deixar sempre ben clar allò que volem
que el nen faci, no allò que no volem que faci.
• Han de ser molt petits. Això és molt important, perquè el fet de treballar
inicialment amb petits objectius fa que, en molts casos, es produeixi l’efecte
dominó, l’efecte petita bola de neu que al final desencadena un allau. Un
petit exemple d’això: un noi de 15 anys amb els seus pares separats des de
fa un any. Noi brillant en els estudis, esportista... I vénen els parets separats,
amb molt mala relació entre ells, perquè el noi ha deixat pràcticament de
parlar amb el pare, no vol saber-ne res, i el pare està a punt de tirar la
tovallola respecte al seu fill: ja vindrà amb mi quan vulgui. Resulta també
que durant aquesta separació el pare s’ha enamorat d’una dona, i durant
aquest temps ha deixat d’actuar i de relacionar-se amb el fill tal com ho feia
anteriorment. Ha deixat de portar-lo als entrenaments... i intentava
comunicar-se amb el fill per telèfon sense cap èxit: eren autèntics monòlegs.
I davant d’això, el petit objectiu que ens vam marcar inicialment era no
passar de 0 a 100, és a dir, passar de la no comunicació a una excel·lent
comunicació, sinó que hi hagués una mica més de comunicació. I la solució
intentada del pare de trucar sistemàticament al fill per telèfon, que no
funcionava, s’havia d’aturar. I el que es va fer és que cada dia el pare,
sistemàticament, li enviava un sms al fill en què cada dia li explicava i/o li
proposava alguna cosa. Així, vam passar del monòleg del pare al fill per
telèfon, que el fill entenia com un interrogatori, a un altre tipus de
comunicació. De manera que el pare va començar a rebre sms, i van
començar a parlar-se a través d’aquest mitjà que, d’altra banda, és una
forma comunicativa que als adolescents els encanta. Amb aquest petit
objectiu ja vam aconseguir un petit gran canvi que, posteriorment, ha anat a
més.
Estudi de les solucions intentades

És allò veritablement més important. Es tracta d’identificar què és el que fa que es

mantingui la situació problemàtica i de sistematitzar les estratègies de canvi. Cal
concretar molt les SI i conèixer-les ben bé:

a) Què s’ha fet?

b) Qui ho ha fet? Qui o quines persones ho han fet, perquè tot sovint ens
trobem que el pare fa una cosa, la mare una altra, l’avi una altra, el
professor una altra, el germà...
c) Amb quina intensitat? Tots els que actuen pensen que fan el mateix, però no
tots ho fan amb la mateixa intensitat.
d) Amb quina modalitat? Jo el castigo. D’acord, però com el castigues? Jo el
castigo amb indiferència, jo el deixo sense tele... O a la millor una mateixa
persona, segons els dies, ho va variant.
e) Des de quan? Si estem parlant que fa una setmana que el meu fill no sé
què... es tracta simplement d’una dificultat i, de moment, no hem de fer res
perquè, tot sovint, si intervenim podem generar el problema.
f) Durant quant temps? És important perquè de vegades bones fórmules no
donen bons resultats perquè no les mantenim el temps suficient perquè
puguin començar a donar fruits.

Distintes SI(solucions intentades) en funció dels distints models de família

• Pares massa involucrats en els problemes dels seus fills: problemes entre
germans, coses de germans (el Joan no em deixa el camió), i que els pares
intervenen i s’involucren de seguida i sistemàticament en aquestes
situacions conflictives. I actuant així, impedeixen que els nens desenvolupen
les seves pròpies habilitats i recursos per resoldre els seus problemes.
• Això passa sempre que els problemes dels fills es transformen en els
problemes dels pares, com una cosa que els pares han de superar i resoldre.
Casos de nens amb tartamudeig i que els pares intervenen sistemàticament.
També, ajudar sistemàticament a fer els deures. No hem d’oblidar que,
sempre que ajudem, comuniquem un doble missatge: t’ajudo perquè
t’estimo, i t’ajudo perquè ets incapaç de fer-ho sol. Així, doncs, hem de saber
valorar quan i quan no la nostra ajuda és realment útil i necessària per als
nostres fills.
• Pares més preocupats per algun tema del que ho estan els fills. Pares
superpreocupats perquè el rendiment escolar del fill ha baixat en aquest
darrer trimestre, li haurem de posar un professor particular, haurem d’estar-
hi més a sobre en els deures, en els treballs... en fi, s’estableix tota una
programació familiar. En canvi, el noi no ho viu com un problema, i per tant,
és difícil que el noi posi en marxar els seus propis recursos en pràctica, entre
 d’altres coses, perquè els pares estan assumint la responsabilitat del fill. I si
l’assumeixen els pares, per què l’ha d’assumir ell.
• Pares que parlen en lloc dels fills. Pares que no suporten el silenci dels fills. I
sempre estan parlant, amb la qual cosa es perden una màxima de la
comunicació humana: és impossible no comunicar. El silenci també
comunica. Aquests pares haurien d’aprendre a llegir entre línies.
• Pares que expliquen massa. Ens trobem aquí amb les discussions amb
finalitats persuasives. Per exemple, intenten convèncer el fill que es dutxi
cada dia, o que se’n vagi a dormir a les 10 de la nit perquè així estarà més
descansat. I el pare intenta aconseguir aquests comportaments del fill a
través del convenciment. De manera que no solament vol que ho faci, sinó
que, a més a més, ho faci convençut que això és el millor per a ell, i ho faci,
doncs, content. Aquests pares estan obviant la immensa capacitat de
contradicció, de portar la contrària, que tenen els adolescents. Així, alguns
pares, de vegades diuen: un dia ens va dir que volia veure no sé quina sèrie
a la televisió que feien un dia a la setmana. Aquesta sèrie, però, acabava a
les 12, i nosaltres vam considerar que amb 15 anys havia d’anar a dormir
abans... perquè si no després està cansat, no rendeix, ... Li vam dir que no, i
vam intentar convèncer-lo que era el millor per ell, que tindria son... Amb
això van aconseguir que el noi no veiés la tele, després d’una gran discussió,
i van fer que el noi radicalitzés la seva posició: he de demostrar els meus
pares que puc no dormir tant, i que no passa res. I a partir d’aquell dia el noi
no se n’anava a dormir fins que se n’anaven els seus pares, a les 12,30, per
demostrar-los que podia aguantar i que no necessitava anar a dormir tan
aviat. Amb la qual cosa veiem que aquest intent de persuasió provoca que el
fill busqui contraarguments per demostrar que els seus pares estan
equivocats. I al final, sí que tenim un problema, perquè el noi sí que,
efectivament, acusava el cansament. I això no era el que pretenia el noi,
sinó només un dia a la setmana, veure la sèrie.
• Quan l’ajuda dels pares no és cap ajuda. Aquí entraria allò d’ensenyar-los a
pescar... no a donar-los el peix. És millor ensenyar-los a tenir criteris. És allò
de, sobretot quan són més petits, em poso aquesta camiseta o l’altra? La
temptació dels pares a dir la seva és molt gran, en lloc d’ajudar-los a
construir un criteri: què et sembla, creus que conjunta amb el color dels
pantalons, o amb els quadres del jersei...?
• Pares amb posicions distintes entre ells. L’exemple típic: un pare més
autoritari i una mare més permissiva. O, una mare més autoritària i un pare
més permissiu, i si no més permissiu, més absent, per qüestions laborals, i
que finalment s’esdevé més permissiu per la pròpia situació: per mitja hora
que estic amb el meu fill, no estaré enfadat i renyant-lo. Aquestes dues
 posicions cada cop es radicalitzen més. Poli bo i poli dolent. Com més dur es
posa un, l’altre es torna més suau i tolerant. I a l’inrevés. Això no se
soluciona fins que els pares no treballen com un equip, i la situació
s’equilibra.

Disseny de les estratègies i aplicació

• Han de ser individualitzades. Cada cas és cada cas. Són les estratègies les
que s’han d’adaptar a cada individu, cada context i circumstància concreta, i
no a l’inrevés.
• Han de ser flexibles. Per molt que ens hagi funcionat una estratègia en la
majoria de casos semblants, si no funciona, hem de canviar perquè si no,
estem agreujant el problema.
• Han de procurar petits canvis.

Les estratègies, doncs, s’han d’adaptar al cas i a la persona, i no a l’inrevés.