Àgora

1. Resumeix l’article que tracta sobre la pel·lícula

Va en camí e ser la pel·lícula Espanyola més taquillera del any,
s’inspira en personatges històrics per crear una ficció que
actualitza la llegenda de la màrtir pagana Hipatia. El film
segons les declaracions d’Amenabar, il·lustra, sense ocultar la
persecució a la que van ser sotmesos els pagans pels cristians.
La idea de la intolerància religiosa va apagar la flama del
pensament lliure, y es pot arribar a equiparar al integrisme
islàmic. La ficció fa referència a l’edat d’Hipatia, ja que ella
tenia 60 anys quan va morir, i no 25 tal i com mostra la
pel·lícula. No va ser lapidada, va ser desgarrada amb trossos de
ceràmica, arrossegada per la ciutat i cremada a les seves
afores. Tampoc va ensenyar a la biblioteca d’Alexandria, ella
ensenyava a la seva pròpia casa. La Hipatia real no es va casar
mai, tot i ser una persona molt bella, mai va deixar de ensenyar
ni de desenvolupar el seu intel·lecte filosòfic. Ella anava per les
ciutats propagant la veritat i explicant el propi pensament
filosòfic. Va morir perquè va posar en dubte el pensament
religiós i va opinar que no tot tenia una raó teològica, això
l’església mai ho va permetre ja que sempre van estar en
contra de la llibertat de pensament. També hem de tenir en
compte que ella era una dona sense casar i això va fer que la
gent la veies d’una forma molt estranya. Fins al segle X, el
paganisme segueix mostrant-se vital en moltes regions de
l’imperi romà. Des del segle IV, le filosofia romana dona pas a
una filosofia cristiana que no es gens obscurantista. Ningun dels
personatges creients té una fe acompanyada d’una ètica per la
coherència. Els parabolans que surten a l’obra, eren gent humil
reclutada per donar als desemparats una Asistencia en el món
romà. Vivien a les ruines de les ciutats i van passar de la
beneficència a la violència
2. Biografia d’Hipàtia i pervivència.
Nasqué a Alexandria, cap a l’any 375, va ser una filòsofa,
matemàtica i astrònoma que dirigia l’escola neoplatònica
d’Alexandria. Va cultivar las ciències exactes i els estudis
lògics. Era filla de Teón el astrónom, tot i això es mostrava més
tolerant que el sue propi pare davant diverses situacions
religioses. És la primera dona matemàtica de la que es té
informació, va estudiar geometria, algebra, i astronomia, va
 millorar els astrolabios i va perfeccionar el seu ús. Va morir
lapidada als seixanta anys, acusada de traçà una costosa
enemistat entre Cirilo y Orestes, els quals mai la van acusar, però
l’església si que ho va fer i la va condemnar a mort, dient que era una
heretge que anava en contra la religió i de Déu.
El seu llegat ens ha deixat una imatge molt idealista d’ella, ja que ha
simbolitzat l’idealisme filosofic al llarg del temps. Va inspirar a molts
altres filosofs i també a altres escriptors i artistes que la van reproduir
al llarg del temps. Hipatia es simbol de bellesa i inteligencia, i a la
seva vegada de una persona que mai es va doblegar davant la
pressió religiosa del moment.
3. Diferents déus hi apareixen;però busca
informació concreta sobre Serapis.
Al llarg de la història van apareixent diferents imatges de déus
a l’àgora, aquests acostumen a ser déus sobretot grecs (Zeus,
Apol·lo, Dionís...). Tot i això també apareixen déus egipcis, els
quals van influenciar molt a la cultura alexandrina. Un d’aquests
déus era Serapis. Serapis va ser elegit com a déu per Ptolomeu
I, aquest va ser el governant d’Alexandria durant llarg temps, i
finalment va concloure en elegir un déu el qual involucres les
dos cultures principals de la ciutat (grega i egípcia). Aquest va
ser escollit pel simple fet de que era un del déus que oferia una
imatge antropomòrfica, es a dir de forma humana, ja que els
grecs no acostumaven a acceptar divinitats en forma animal,
això va facilitar la difusió de Serapis. Aquest va ser nomenat
déu de la mort (per part d’Alexandria).
4. A Empúries tenim la imatge del déu,recentment
restaurat ,Asclepi.Busca informació sobre
aquest procés i indica les diferents teories.
A la Grécia antiga era el déu de la medicina. Passà a Roma
amb el nom d'Esculapi. Fill d'Apol·lo i de Coronis (filla de
Flègies, rei dels làpites) i pare d'Higiea. Representat
plàsticament com un home madur o més aviat vell, amb
barba i un mantell que deixa nus una part del pit i un dels
braços, porta a la mà el bastó dels caminants al qual
s'enrosca una serp. El centre originari del culte sembla que
fou Tricca, a la muntanya de Tessàlia, i després s'estengué
per tot el territori hel·lènic, però els santuaris més importants
foren sobretot al Peloponès: Sició, Argos,
Epidaure. Les festes celebrades als santuaris d'Asclepi eren
les Asclepíees. Amb el nom d'Asclepi d'Empúries, o també
Esculapi d'Empúries, és coneguda una estàtua trobada a
Empúries l'any 1909 durant les excavacions, partida en dos
trossos. Enviat a Barcelona, romangué al Museu Arqueològic
 d'aquesta ciutat (posteriorment Museu Arqueològic de
Catalunya) fins el març de 2008, que fou retornat al museu
d'Empúries (depenent del MAC). És de marbre blanc,
pentèlic. En el moment de la troballa se'n conservaven bé el
cos (tot i que migpartit) i el cap, i restaven només fragments
del bastó, que li servia per a sostenir la mà esquerra i de la
serp que s'hi enroscava. En excavacions posteriors hom trobà
també els braços i prop d'un centenar de fragments. Fa 2,20
m d'alçada i pesa uns 900 quilos. És l'obra d'art grega més
important trobada fins ara als Països Catalans. El déu és
representat segons la forma habitual. Inicialment hom el datà
de la fi del s V aC o bé més tardana, d'època hel·lenística,
però estudis més recents situaren l'antiguitat vers els inicis
del sII aC.

5. Què és el sistema ptolemaic?

Cada planeta és mogut per cinc astres, un d’aquests astres és
el deferent, per tant el principal cercle en el centre del qual es
el punt situat entre l’equant i la terra. Una altre de les esferes
és l’epicicle, enganxat al deferent. El deferent gira al voltant de
la terra mentres que l’epicicle gira al voltant del deferent, i fa
que el planeta estigui més a prop o més lluny de la terra...
6. El primer teorema d’Euclides té un paper
important a la pel·lícula,explica’l.
La geometria euclidiana [1] és aquella que estudia les propietats del
pla i l'espai tridimensional. De vegades els matemàtics fan servir el terme per
englobar geometries de dimensions superiors amb propietats similars. No obstant això,
sovint, geometria euclidiana és sinònim de geometria plana.
Des d'un punt de vista historiogràfic, la geometria euclidiana és la
geometria que va postular Euclides, en el seu llibre "Els elements",
deixant al marge les aportacions que es van fer posteriorment-des
Arquimedes fins Steiner.
Segons la contraposició entre mètode sintètic i mètode algebraic-
analític, la geometria euclidiana seria, precisament, l'estudi per
mètodes sintètics dels invariants d'un espai vectorial real de dimensió
3 dotat d'un producte escalar molt concret (el freqüentment
anomenat producte escalar habitual) .
Segons el Programa de Erlangen, la geometria euclidiana seria l'estudi dels invariants
de les isometries en un espai euclidià (espai vectorial real de dimensió finita, dotat d'un
producte escalar)
7. Comenta les teories de les errants d’Aristarc de
Samos.
Aristarc de Samos va formular, també per primera vegada, una teoria
heliocèntrica completa: mentre el Sol i les altres estrelles romanen
fixes en l'espai, la Terra i la resta de planetes giren en òrbites
circulars al voltant del Sol El seu model heliocèntric (que no va tenir
 seguidors en la seva època, dominada per la concepció geocèntrica) va trobar més
precisió i detall en el sistema de Copèrnic, ja l'any 1500.
Aristarc va perfeccionar més la teoria de la rotació de la Terra sobre el seu propi eix, va
explicar el cicle de les estacions i va realitzar noves i més precises mesures de l'any
tròpic.
8. Els parabolans eren una secció dels cristians del
s.IV.Cerca l’origen i característiques d’aquest
grup.
Els parabolans era gent humil reclutada per donar als
desemparats una assistència que el món romana no
preveia. Vivien en les ruïnes i van passar de la
beneficència a la violència, però després de la mort
d’Hipaia, Teodosi va posar fi a això.
S'ha afirmat, encara que sense prou dades que ho corroboren,
que la germanor es va organitzar primerament durant la gran
epidèmia d'Alexandria en temps de l'episcopat de Dionís el
Gran (a la segona meitat del segle III).

Van rebre el seu nom degut a que arriscaven les seves vides
(παραβάλλεσθαι τὴν ζωήν - paraballesthai tingueu zoen) a
l'exposar-se a efermedades contagioses. La paraula grega
paraboleuesthai significa "arriscar la vida", i també està relacionada amb la paraula
parabolani que significa els "jugadors" en el mateix grec.
9. Un dels protagonistas,Orestes,fill d’Orestes,toca
l’α υ λ ο ς ,una
flauta doble.Explica altres instruments musicals
que trobem a l’antiga Grècia.

• Crótalos: (Krotala), dues peces còncaves fabricades en

fusta, amb una certa semblança anostres castanyoles i
que produïen sons en ser entrexocar
• Címbalos: (kúmbala), una parella de petits plats de metall,
també de entrexoc
• Sistro: (seîstron), un tipus de sonall que constava de
diverses tires deles que es penjaven petits discs de metall i
que procedia d'Egipte, on s’utilitzava en el culte a Isis.
• Tambor de marc: týmpanon, molt semblant al pandero, i
un petit tambor que rep per nom rhóptron.
• Syrinx: pertany a la família de les flautas
• Siringa o flauta de pan: es compon d'una sèrie de tubs
(de 5 a set), units en filera.
• Arpa: instrument de corda, força gran, amb un marc i
compost de moltes cordes en vertical.
 • Citara: Les cítares gregues són Cordòfons similars a la lira,
però deuna construcció més sòlida i amb una caixa de
ressonància de fusta amb forma semicircular o trapezoïdal.
1. El context de la pel·lícula és a l’època de
Teodosi.Busca’n la biografia i explica el seu punt
de vista religiós.

Va imposar el catolicisme com a religió oficial Emperador romà (379-

395).

Lluità a Britània i a l'Àfrica amb el seu pare el comte Flavi Honori

Teodosi. En morir aquest executat a Cartagena (376), es retirà a
Cauca, fins que Gracià el nomenà august d'Orient (379) i l'envià a
lluitar contra els gots a l'Orient i a Il·líria. S'establí a Tessalònica i
després a Constantinoble, reorganitzà l'exèrcit i expulsà els gots de
Tràcia; després tingué algunes derrotes, però finalment aconseguí de
dominar-los i fer la pau: una part dels gots s'establí al S del Danubi,
mentre que d'altres passaren a formar part de l'exèrcit imperial com
a federats. Batejat a Tessalònica (380), féu tancar els temples arians i
proclamà la unitat religiosa de l'Imperi, sota l'autoritat dels bisbes de
Roma i d'Alexandria; convocà el concili I de Constantinoble (381). A
l'Occident, entre el 370 i el 400, formà amb les illes Balears la
província Baleàrica de l'Imperi, tot i que, segons Isidor de Sevilla, les
considerava encara com a part de la Tarraconense. Reconegué
l'usurpador Màxim, però quan aquest atacà Valentinià II, s'hi oposà, el
derrotà a Hongria i el féu presoner a Aquileia. Mort Màxim a mans
dels soldats (388), i derrotat i mort el seu fill Víctor per Arbogast,
restablí Valentinià; es reservà, però, el govern d'Itàlia. En reprimir un
motí contra els gots a Tessalònica, féu matar tota la població (390);
amonestat, però, per sant Ambròs a Milà, féu penitència pública i
visqué retirat un quant temps. De tornada a l'Orient, lluità contra els
bàrbars a Macedònia (391). Retornà a l'Occident per tal d'oposar-se a
Arbogast i a l'usurpador Eugeni, els quals derrotà a Wippach, vora el
riu Frigidus (394). Per darrera vegada, reuní tot l'imperi Romà sota la
seva autoritat, des d'Escòcia fins a Mesopotàmia. Associà al govern
(395) els seus fills Arcadi i Honori. El 415 el seu nom fou imposat al
seu nét, fill d'Ataülf i de Gal·la Placídia, filla seva, nascut a Barcelona.
A la seva mort, Arcadi el succeí a l'Orient, mentre que Honori regnà a
l'Occident sota la tutela d'Estilicó, el qual havia casat amb la seva
neboda Serena.