La Pàtria

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,

oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,

com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així, com arbre migrat a terres apartades,
son gust perdent los fruits e son perfum les flors.

Que val que m'haja atret una enganyosa sort

a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant dels trobadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis

que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent natiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,

quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat

que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
 oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

En aquest poema, Carles Riba comença recordant la seva antiga terra (que
dedueixo que es Catalunya), tot adorant-la i exaltant la seva bellesa, i es sent
desgraciat per haver anat a viure a un altre lloc (Castella), on no hi ha res que
l’ompli tant com en la seva antiga terra. Diu que el llemosí ha sigut, és i serà la
seva llengua per sempre.

2.1. El poema es pot dividir en dues parts, una estrofa d'enllaç entre elles i
una conclusió final. Especifica les estrofes que corresponen a cadascun
d'aquests quatre apartats (fixa't en els quatre títols possibles que figuren
a 2.2).

Les dues primeres estrofes són la primera part, la tercera es l’enllaç, la quarta i
la cinquena són la segona part i la última és la conclusió.

2.2. Tria, d'entre els que trobaràs a continuació, el títol més adient per a
cada apartat del poema:
a) La llengua símbol de la pàtria. La quarta.
b) Elogi de la llengua. La cinquena
c) Homenatge al patró. La primera
d) Comiat i enyorança de la pàtria. La sisena.

3. Quins elements i temes propis del Romanticisme i de la Renaixença

apareixen en el poema.

Dóna major importància al sentiment que a la raó. Hi predominen els

sentiments i l’exaltació patriòtica, així com fa un culte al “jo” i al caràcter
nacional.

4. Per què creus que "La pàtria" es considera símbol de l' inici de la
Renaixença.

Perquè es un poema que tracte temes que mai abans s’havien vist, amb molt
de coratge i sentiment cap a allò que és seu i ningú li podrà prendre mai. Tot
això devia emocionar a la gent, i la va animar a fer el mateix, ja que tots tenim
allò que es pròpiament nostre.
Text 3

Vingué la festa dels Jocs Florals d'aquell any, el 1877, vaig fer-hi cap i (...) A la nit,
empès pels companys del Cafè Espanyol, vaig assistir també al sopar;(...) arribà l'hora
dels trinquis i... oh, vergonya meva!... d'un a un van aixecar-se tots els comensals,
brindant, recitant o llegint, menys jo, "l'intrús", l'únic autor allí desconegut, amb tot i
haver omplert tantes resmes de paper en aquella llengua, que havia estat per a mi l'única
que podia donar als nous companys meus allí triomfants "la merescuda glòria a què
"estúpidament" renunciava escrivint en català!"
L'últim baluard de la fortalesa que em tenia empresonat, anava doncs a caure. Jo no
volia renunciar a assistir, en el successiu, a festes per a mi tan encisadores com aquelles;
però tampoc volia passar-hi les hores d'encongiment i vergonya que en aquella vaig
patir. No hi havia doncs més remei que guanyar-me el títol necessari.
(...)
Un cop a casa, remogut com hi arribava, aquella nit vaig somniar molt. Vaig veure
finalment clar, que entre l'escriptor i la seva llengua nadiua hi ha un nexe tan estret que
no té substitució possible; que seria, per tant, inútil tot esforç que seguís fent per cisellar
la frase castellana amb la sobrietat, força i soltesa que mostraven els meus compatriotes
escrivint en català; que si el territori de la nostra llengua és bon tros més petit que el de
la majoria dels altres idiomes, no per això em de renegar-la ni deixar de conrear-la amb
aquell amor i aquell entusiasme de què ens han deixat gloriós exemple els nostres
clàssics, ni creure, tampoc, que en els jardins petits no hi poden esclatar flors de tanta
exquisitat, ufanor i durada com les que pugui donar el jardí més gran.
(...)
Mes si tota aquesta transformació de criteri em duia a detestar allò abans fet i a admirar
més i més els fruits dels més inspirats novells companys meus, no per això sabia perdre
la ridícula temença d'escriure en una llengua de gramàtica que jo no havia estudiat (com
si per a ensenyar-me-la a parlar ho haguessin fet posant-me el llibret sota els ulls), ni
desfer-me d'aquella pusil·lanimitat o basarda ingènita que sols els de casa em coneixien
i que tant m'ha travat tota la vida en tots els meus camps d'acció social.
Per això, sens dubte, vaig passar-me encara ben prop d'un any sense ni assajar d'escriure
una ratlla en català i ni sé quan m'hi hauria atrevit si no em dóna el rampell de fer una
broma.
Narcís Oller: Ob. cit.

1. Quins són els plantejaments que empenyen Narcís Oller a escriure en

llengua catalana? Et semblen convincents?

En primer lloc crec que té un impuls d’escriure en català degut a que coneix a grans
escriptors d’aquesta llengua com Jacint Verdaguer o Àngel Guimerà. Després penso que
l’amor que sent per la seva terra també l’ajuda a emprendre aquesta fita, perquè com diu
en les seves memòries, ell no havia estudiat català, però això no li suposava un gran
problema ja que igual que de llengua castellana si que en sabia, podia aprendre llengua
catalana.

La veritat es que em semblen força convincents però per fer-ho crec que va necessitar
una gran força de voluntat. Crec que el fet que en aquella gala dels Jocs Florals ell no
pogués recitar cap fragment d’un poema o d’una narració va fer que se n’adonés que
necessitava aprendre i escriure en llengua catalana.
 2. Per quins motius triga tant a començar a escriure en llengua catalana?

Primerament perquè l’ha d’aprendre, també crec que al principi té una mica de por de
cambiar la llengua de les seves composicions. No cal dir que el català té una gramàtica,
al meu parer, molt més complexa que el castellà i, per tant, Oller s’ha de preparar molt
bé per començar a escriure en català.

Text 5

¿Quin profit ne traurem de parlar-li de manera que no ens entenga? ¿Què significarà per
ell tot lo que no sàpiga que és? Al poble que no sap lo que vol dir la paraula
"filantropia" ¿per què no se li ha de dir "caritat"? Al poble que no sap lo que vol dir la
paraula"psicologia" ¿per què no se li ha de dir "estudi de l'ànima"
Frederic Soler. Cuentos de la vora del foch. 1867.

1. Penses que la situació general de la gent d'avui és comparable quant al

desconeixement de lèxic culte o especialitzat a la que descriu Frederic
Soler?

Penso que ara per ara hi ha un desconeixement força generalitzat d’expressions i/o
paraules cultes, però crec, també, que no és tan notable com en l’època en que es sitúa
aquest text. De totes maneres ara, a diferencia d’abans tothom que visqui en un país
desenvolupat té dret a rebre un ensenyament correcte i, per tant, té la possibilitat de
conéixer millor la llengua i descubrir el significat d’aquests cultismes.
Ex 1-

Superba: D’una magnificència, d’una bellesa que imposa

Abadia: Comunitat monàstica o canònica, autònoma, governada per un abat o per una
abadessa.

Salm: Himne religiós

Presbiteri: Part de l’església al fons de la nau central on hi ha l’altar major, més

elevada d’un o més graons que la resta de l’església, que és reservada als clergues

Celda: Apartament petit destinat a un religiós en un convent, a un pres en una presó.

Oratori: Apartament d’una casa on pot dir-se missa

Cisell: Eina de metall llarga i plana amb tall a la vora extrema de la fulla, que serveix
per a treballar pedra, metall, fusta, os, etc., ordinàriament a cops de martell.

Alabastre: Roca composta de guix microcristal·lí, compacta, generalment blanca i

translúcida, de la qual es fan vasos, ornaments, etc.

Garric: Arbust perennifoli de la família de les fagàcies, de fulles coriàcies, lluents i

espinoses, i fruit en gla, que es fa a la regió mediterrània, sovint formant extenses
garrigues (Quercus coccifera).

Ex 5-

- El poeta evoca a un passat llunyà en el qual les coses eren molt diferents a
com ho són en l’actualitat. D’una forma o una altre ens diu que troba a faltar
alguns símbols que van quedar plasmats en el temps, es a dir, ens mostra un
aire molt melancòlic.

- Té una visió llunyana, èpica, i encara més melancòlica

- Els dos campanars

Ex 6-

1a: Demana explicacions al passat de que ha succeït amb les diferents terres del
Canigó

2a: Demana explicacions de on han anat a parar els antics sentiments que exaltaben
la seva persona

3a: Fa referència a les estàncies del convent de la muntanya

4a: Parla del pas que hi ha del passat al present, i com es veu reflectit en els sons, les
plantes, l’ambient.

5a: Parla de la perdició de l’antic art de l’indret, de la pèrdua de LES ESTÀTUES, i de

les diferents imatges caigudes en l’oblit.
6a i 7a: Esmenta el fet de que només queden els dos campanars , com dos gegants.

Ex 7- La melancolia cap a un temps passat, evocació trista del passat més remot
d’algun lloc

Ex 8-

Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies, 12 A

Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel, 11 B

i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies 12 A

aqueixes valls de salms i melodies 11 A

la terra d'àngels i de sants lo cel? 10 B

9. El tòpic al que pertanyen les tres primeres estrofes és:

Ubi sunt? (recorda l’antiga esplendor o bellesa d’una cosa humana desapareguda)

Anyora el que un dia va ser una esglèsia amb monjos que cantaven cançons. (on
són...?)

10. Les comparacions que fa Verdaguer sobre el paisatge són:

-La desaparició dels cants dels monjos

“com un cos sense ànima, estàs trist?”

Parla de que l’èsglesia es muda, no té “l’ànima”, que seria els cants dels
monjos.

-La pervivència dels dos campanars

“Com dos gegants d’una legió sagrada sols encara drets dos campanars”

Els campanars encara existeixen i diu que encara hi són.

-Els roures
 “com verderoles que en llur niu morien quan lo bosc les oïa més plaer”

Ens explica que els cants dels monjos es podien escoltar desde el bosc.

-Les masies

“les masies del pla semblen ovelles”

Compara el color de les masies (que sols ser blanc) amb un grup “d’ovelles”, un

joc visual amb el paisatge.

11. Les dues metàfores que parlen de les ruïnes dels campanars són:

“Són dues formidables sentinelles que en lo Conflent posà l’eternitat”

Ens presenta els dos campanars com dos soldats que seran eterns.

“caigueren les imatges d’alabastre i s’apagà sa llàntia, com un astre que en

Canigó no s’encendrà mai més”

Comenta que lo que van ser els campanars d’una esglèsia que aportaven la
paraula cristiana al poble, iluminaven a la població, mai més ho farà.

12. Dos exemples d’hiperbàton són:

“semblen garrics los roures al peu d’elles”

L’ordre correcte seria: Els roures semblen garrics al peu d’elles.

“caigueren les imatges d’alabastre”

L’ordre correcte seria: Les imagtes d’alabastre caigueren.

Aquestes hiperbàtons Verdaguer les va utilitzar per permetre la rima amb les
altres estrofes.
14. La característica més present de Verdaguer en aquest fragment és:

L’estat d’enyorança, nostàlgia pel pasat que és present en casi tot el text. A
més, el tòpic literari Ubi sunt? ho confirma