TRES CARTES
Mercè RODOREDA (1938)
Avui he tingut una alegria. El meu amic X., Sisè Batalló
d'Enginyers, Tercera Companyia, Front de l'Est, ha vingut a
veure'm. Abans de la revolució era un xicot covard. La
guerra l'ha fet valent: s'ha desprès d'una colla de
preocupacions sobre la vida i la mort que abans no el
deixaven viure i s'ha convertit en una persona normal. Ha
adquirit un cert esperit de sacrifici i, sense que se'n gloriegi,
sap riure quan fa sol i fins i tot els dies de pluja. S'ha adonat
que existeix un deure i fa per complir-lo. No és que s'hagi
tornat insensible, que llavors poc mèrit tindria la seva
actitud, sinó, simplement, que ha sabut superar totes les
petites baixeses que portem arrapades a dintre.
I amb el meu amic X., Sisè Batalló d'Enginyers, Tercera
Companyia, etc, hem dinat junts. Hem rigut de tot una mica.
Ell té la seva promesa a València, i és tot d'anada cap a
Llevant que ha vingut a dir-me: «hola».
El dinar ha estat digne de figurar en la primemera part de
«Notes per a la petita història». Ha estat un dinar de «gran
gana».
En havent dinat hem anat a prendre malt disfressat de cafè.
Per a poder aconseguir un lloc ens ha calgut fer gala de
l'estratègia i lluir certes dots innates sobre el sistema d'acció
directa. Ni un pas enrera! I hem pogut asseure'ns.
1
Com que mentre fèiem veure que dinàvem ja ens ho havíem
dit tot, hem perdut el temps guaitant la gent; l'exercici ens ha
ensopit. Ell ha exclamat tot d'una.
—¿Vols llegir unes cartes?
—¿Teves ?
—No..., unes cartes trobades a la roba d'un soldat mort.
Les ha tretes de la seva cartera. Me les ha donades i jo les he
agafat, si deia tranquil·lament, mentiria. L'home a qui anaven
dirigides, és mort. Això fa molt de respecte. El paper de les
cartes és brut. Sobretot el de dues, més llegides que no pas
una altra.
Aquestes tres cartes, són: la primera de la muller. És una
carta sense gaire emoció, vulgar, d'una dona bona sense
altres horitzons que les quatre parets de la casa: sense
somnis.
La segona catra és d'una dona enamorada, que fa una mica
de por. S'endevina una d'aquelles persones que fan deixar-ho
tot o bé que creen una lluita entre allò que cal fer i allò que
el cor i els sentits voldrien fer. D'aquelles persones que no
demanen res perquè exigeixen molt.
La tercera carta és del fill d'aquest home que ja respira sota
la terra.
Totes tres cartes són simples. La primera diu:
«Benvolgut marit:
Fa una colla de dies que no he rebut carta teva i tots
estem amb ànsia. El nostre fill avui fa deu anys i ha
parlat de tu a l'hora de dinar.
El teu pare l'ha fet callar. Tots teníem les llàgrimes
als ulls. Però el teu fill ja saps com és quan es fica
una mania al cap, i ha esperat que fóssim tots dos
sols per tornar altra vegada amb la dèria. Només
pensa en la guerra. Ni dorm, ni estudia, ni menja.
No sé pas què deu somniar que cada dia trobo els
llençols a terra, i el coixí als peus del llit. Li ha
agafat un deliri d'ésser aviador o capità de creuer o
comandant en cap de no sé quins fantàstics exèrcits.
T'asseguro que em fa angúnia. No saps què donaria
perquè fos una noia. Almenys, potser, no pensaria
coses tan estranyes.
Ahir, per culpa de no haver rebut carta teva, vaig
haver d'anar a veure la teva mare. La Montserrat ja
es lleva i aviat sortirà al carrer. Aquests dies ha fet
bon temps i si fos més fàcil d'aconseguir menjar, la
Montserrat amb no res estaria refeta. La teva mare
està forta com sempre. Amb el parlar de costum que
no se n'adona i fereix. Però, ¿què hi farem? Em
pensava trobar-la aclaparada, com estem tots, i no.
Camina amb una energia que sorprèn i no vol que li
parlin de la guerra. Diu que ja hi ha qui s'encarrega
de preocupar-se'n i que, per tant, això no és feina
seva. Al revés del pare, que tot el dia es plany i
gemega.
¿I tu? Suposo que devies rebre la roba i totes les
altres coses. I el retrat del nen amb dedicatòria.
Avui crec que et vol escriure. Jo li he dit que posés
2
la seva carta junt amb la meva i gairebé li queien
les llàgrimes dels ulls. Volia que la seva carta
tingués un sobre per a ella tota sola.
Em sembla que ja no tinc res més per dir-te.
Escriu més sovint, sinó, tots passem ànsia. Una
abraçada de la teva
Maria.»
La segona carta és signada: «Annabel»:
«Estimat, més estimat que mai: Tu no saps què és
quedar-se aquí, pensar sempre les mateixes coses i
per tot consol trobar-te amb la companyia de la nit i
de les hores tan llargues. No sé pensar en res més
sinó en tu: en els teus braços, en els teus llavis, en la
teva veu que jo estimo tant quan diu totes les
paraules que enyoro. I tu no has de pensar en mi... A
vegades em recordo del meu país que vaig deixar
per tu i on han quedat tots els meus anys que tu no
has conegut. No pensis en mi. Pensa en el teu deure,
en la responsabilitat que sobre cada home pesa.
Ara és com si et tingués al meu costat i et passo la
mà pel front perquè fugin tots els pensaments que
fan tristesa. No pensis en mi... Però si ara et podia
agafar les mans (és la tarda que fuig, que porta
aquesta horrible tristor), ja no pensaria ni en el meu
país ni en els anys que han passat junt amb les coses
que ens ha pres la vida. ¿Què fóra de mi si et
perdia? Sort que tots dos som valents. Ara barraré
totes les finestres i el silenci em durà companyia de
records. No et riguis de mi. Dic coses absurdes...
escolta. Quan s'acabarà tot això que no entenc, sé
que fugiran les males estones i que res de la vida no
em semblarà difícil. No ho veus que t'estimo més
que tot i més que res? Quan tornaràs, si véns malalt,
si véns moralment vençut, si véns amb por d'haver
perdut moltes coses, sempre em trobaràs a mi.
Voldria donar-te la sensació que sempre, tota la
vida, jo seré al teu costat. Ja ho saps: jo de tu
voldria tots els moments amargs, tots els
desenganys, totes les decepcions, tot el que la vida
ens gira contra per a vèncer-nos. T'estimo i sé per
què t'estimo. Com no havia estimat, més que la meva
joventut que ja és enrera, i que la meva infantesa
que qui sap on para. T'estimo... I no demano res
perquè en el fons demano massa i vull massa. Un
dia vas dir-me, i em vas ofendre, "¿No ets pas
d'aquelles dones que només volen que estiguin per
elles?". No recordo què vaig contestar-te, però sí
que vull dir-te que, jo, no sóc d'aquelles ni de les
altres. Jo, agradable o desagradable, intel-ligent o
absurda, sempre, i només, sóc jo! Riu, si vols, però
jo he de dir les coses que penso.
No visc esperant les teves cartes. Un moment que
surti de casa ja no puc respirar. És una tortura
pensar que, en aquest moment, potser ha arribat la
teva carta i jo no puc llegir-la de seguida, o bé que
truquin i, en creure que m'he canviat de casa pel fet
de no haver obert a l'acte, no la deixin. Tu no saps
què és esperar. Fa enfollir.
Escolta'm. Parlo a la vora del teu cor. Un dia vull
tornar amb tu a aquell parc. És un somni.
Avui, perquè sé que a tu t'agrada tant, he llegit
Shakespeare, però m'ha fet massa mal la lectura. —
3
Dona'm la teva mà que traspua humanitat —diu
Lear—. Dona'm la teva mà...
I ara et faig un petó. Als llavis, al coll, a la cicatriu
de la mà. I amb els braços et volto el cos i estrenyo
ben fort, i ben baixet perquè no puguis sentir-ho, et
dic: t'estimo, t'estimo, t'estimo...
Annabel.»
La tercera carta, la del fill, diu:
«Estimadíssim pare meu: Salut!
Ja em penso que aquí, al front, no pots perdre gaire
temps llegint cartes. Dispensa'm! si l'escric curta; és
pel teu bé. Jo només voldria saber, per exemple, sis-
cents avions, volant una hora damunt una ciutat
de... d'un milió d'habitants i tirant bombes sense
parar tota l'estona, poden arrasar-la?
El professor de francès, quan li he fet aquesta
pregunta m'ha mirat per damunt de les ulleres (les
porta a la punta del nas i mai no se les troba), que
això ell no ho sap. Però és clar, ell només sap
francès. No és un soldat com tu.
Després, m'interessaria saber com funciona una
metralladora i si els soldats que carreguen els
canons s'han de posar cotó a les orelles per a no
eixordar-se quan disparen.
Una companya d'escola, refugiada, diu que ella ha
sentit moltes canonades i que són fortes de debò.
Trobo que ha tingut sort: jo no sé què donaria per a
sentir-ne. ¿En sents gaires, tu?
Avui he fet deu anys, la mare crec que ja t'ho diu.
Només me'n falten vuit per a ésser major d'edat.
Quina llàstima que quan tindré divuit anys no pugui
 anar a la guerra. Potser n'hi haurà d'altres, però a
mi m'agradaria aquesta.
Un amic meu m'ha deixat el «Llibre de la Jungla».
Ja m'agraden, les bèsties, però no hi ha res que
m'agradi tant com les màquines. Si podia veure un
tanc per dintre...
Tinc molta son. Demà he d'anar a l'escola. Rep
content aquesta carta del teu fill que t'estima molt.
Salut!
Andreu.
NOTA: Si em podies dibuixar de la manera com funciona
una metralladora, t'ho agrairia molt.»

Dintre del cafè ha minvat una mica el soroll. Jo he tornat les

cartes al meu amic X. En aquest moment un soldat conegut
seu s'ha apropat a la nostre taula.
—¿Saps? Hi ha ordres que demà sortim cap a front.
Hem deixat el local encofurnat per l'aire del carrer, en el
punt que es posava a ploure a bots i barrals.