QUÈ ÉS PER A MI LA QUARESMA

Quaresma, paraula sentida des de la meva infància, amb un ressò inicial de negació,
privació, sacrifici... , en fi, res atractiu. Sempre que arriba aquest temps, aquests són
els meus primers sentiments i per què no dir-ho, sento un desgrat inicial a aquest
temps litúrgic.
En la vida de cada dia tot va passant tan ràpidament que un crit d’atenció va bé per a
prendre consciència personal de que les coses poden anar millor. Cada any la crida és
diferent perquè la situació personal també ho és. Així que, enguany, a l’haver
d’escriure sobre aquest tema, em demana aturar-m’hi amb antelació.
Sempre que una persona prepara una gran festa, cal que la preparació sigui ben
acurada, hom s’hi mira i posa el millor d’ella mateixa per a poder-la celebrar bé. Fem
un llistat del què tenim i del què ens falta i a poc a poc anem comprant allò que ens
serà necessari per a una bona celebració.
Penso en la celebració de la Pasqua i el què em cal per a poder-la celebrar amb un cor
obert i sense resistències. Què em cal? Més paciència, perquè la convivència no és
fàcil. Saber perdonar de cor. El perdó i l’estimació, dues fites importants per a tot
cristià. Estimar, estimar molt, i sense cap límit. Aquest llistó de Jesús és molt alt.

He fet una repassada ràpida per alguns textos d’aquests diumenges:

Mt 4, 1-11 “... no sols de pa viu l’home...; Tot això et donaré si et prosternes per
adorar-me...” No dependre de les seguretats, ni pactar amb Déu. Ja és un bon camí a
fer.
Lc 6, 36-38 Un programa de vida fort. Una convidada de Jesús a no ser jutges de
ningú, a absoldre i ésser misericordiosos. Bona falta ens fa quan ens creiem que
tenim la veritat, la raó i podem menysprear l’altre perquè és diferent, perquè pensa
diferent, perquè creu en Déu de manera diferent...
Jn 4, 5-42 Relat de la samaritana, dona estrangera, que poc a poc es va rendint al
diàleg, a l’obertura de cor. Samaritana avui: paquistaní, gambià, àrab, filipí, peruà...
Situació ben actual que afecta la vida de tots nosaltres, de les nostres relacions
personals, laborals, polítiques, socials, familiars, religioses, del barri...Agafa tot i ens
posiciona positiva o negativament. Potser ens cal fer un pas en la conversió dels
nostres sentiments, reticències i resistències.
Jn 9, 1-41 Curació del cec de naixement. Llibertat d’acció, medis ben senzills: el fang i
la saliva. Per altra banda, enveges dels fariseus. Per a la disponibilitat vers l’altre ens
cal ben poc, adonar-nos-en, disponibilitat i a vegades, risc.

Cadascú de nosaltres sabrem el nostre camí. És ben cert que la conversió és per a
tots, però per a cadascú de manera molt personal. Quaresma, toc d’alerta. El camí
que ens marca el Senyor no és fàcil ni planer. És exigent.

Potser això és el que la Quaresma significa per a mi en aquest moment. Un temps per
aturar-me, per a retrobar-me amb la meva fragilitat i il·lusió a la vegada, i un saber-me
acompanyada en un caminar nou sortint de mi mateixa per a respondre al projecte
d’alliberació de Déu. Demano al mateix Senyor que em fa sentir aquest desig de
superació; que m’obri el cor i la ment. Que em faci més agraïda, bona de cor,
misericordiosa, bona educadora de la fe, de l’amor, del perdó. I tot això des de la vida
de cada dia, senzilla però plena de vida, de delicadesa de cor perquè aquest cor està
obert. Segurament ningú no se n’adona però no cal; és un diàleg amorós, viu, de
superació, d’agraïment, de fidelitat. Els gestos de Jesús són personals. També els
meus han de ser concrets i d’estimació. I així poder celebrar la Pasqua donant pas als
seus fruits: la pau, el goig, la transformació i la presència de Jesús en la nostra
comunitat cristiana. Vist des d’aquí, el primer ressò inicial canvia i crec que val la pena
viure aquest temps amb intensitat.
Ma. Eulàlia Freixas – febrer 2002