Una característica molt genuïna de la nostra llengua és la de presentar amb prou freqüència certs sons consonàntics en posició final de síl·laba (i de paraula).

En posició final, per contra, el tret (+sonor), que caracteritza respectivament B, D, G, en oposició a la seua corresponent parella sorda P, T, C, queda neutralitzat i, per tant, cada parella és realitzada de la mateixa manera: amb la forma (P,T,C), de manera que lap sona exactament igual que lab; lat, que lad, i lac, que lag. Així, doncs, tot i que pronunciem de la mateixa manera el segment destacat d’ aquests parells de paraules la grafia n’ és diferent:

Bagdad, Pernod, Conrad, Txad, Madrid, Valladolid, Caid, Sigfrid, i les paraules femenines acabades en -etud, -itud (mansuetud, quietud, altitud, gratitud, magnitud, sol·licitud)

G. Hug, estrateg, zig-zag, mag, buldog, reg (de regar), gag, tuareg, i les paraules acabades amb la terminació culta -gog (pedagog, demagog)