POEMES SALVADOR ESPRIU

Mònica

ADVERS AL VENT

No preguntis si pensoencara en els vells diesdels senyors, si recordocom lentament morienels jardins, les paraules.He perdut. Ai, caigudade l'allunyat per l'íntimcamí que només portaon ja no sóc, designid'oblidar hores, núvols,el meu nom de naufragi!Vençudíssim, sentint-meadvers al vent, segurapresa del mar, no vulguissaber si penso encaraen la llum dels vells dies.-Aquest poema explica les experiències viscudes a l’estiu aArenys, però que al final es resolen a causa del casament dedos amics seus.L’estil del poema és simbòlic i al·legòric, ja que parla de lanatura i d’una terra que troba a faltar com pot ser Catalunya oArenys.

FINAL DEL LABERINT

Quan aquells dits sensiblestoquin músiques fràgilsi lentament vacil.linllums canviant de ciris,surt de la festa. Miraquanta nit, quina extremasolitud se t'emporta,per la rialla, a l'home justificat i lliureque neix del teu silenci.-L’autor explica com el protagonista aprofita al màxim abans deque arribi la seva mort.

Cristina

[II]

Quina petita pàtriaencercla el cementiri!Aquesta mar, Sinera,turons de pins i vinya,pols de rials. No estimores més, excepte l'ombraviatgera d'un núvol.El lent recorddels diesque són passats per sempreRials: Curs fluvial de la comarca del Maresme–Argument:Aquest poema té una única estrofa de 9 versos, on Espriu, l’autor, ensparla d’un paisatge familiar, el qual ell hi té una gran estimació, enaquest cas el mar, la sorra, les vinyes, els rials, i manifesta la sevaenyorança d’un temps passat, que s’ha ha caigut en l’oblit.–Classificació:Aquests poema correspon al llibre

Cementiri de Sinera,

que correspona un dels temes principals de Salvador Espriu sobre Catalunya, laseva terra. Aquest fragment correspon al registre líric

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la mevacovarda, vella, tan salvatge terra,i com m'agradaria d'allunyar-me'n,nord enllà,on diuen que la gent és netai noble, culta, rica, lliure,desvetllada i feliç!Aleshores, a la congregació, els germans diriendesaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,així l'home que se'n va del seu indret",mentre jo, ja ben lluny, em riuriade la llei i de l'antiga saviesad'aquest meu àrid poble.Però no he de seguir mai el meu somnii em quedaré aquí fins a la mort.Car sóc també molt covard i salvatgei estimo a més amb undesesperat doloraquesta meva pobra,bruta, trista, dissortada pàtria.

–Argument:

Aquest poema té una única estrofa de 20 versos els quals expliquencom era la terra de Salvador Espriu, Catalunya, una terra queanomena que és: covarda, vella, salvatge, àrida, pobra, bruta, trista idissortada ja que en aquella època Catalunya estava patint la GuerraCivil espanyola. I quan diu, en el poema, que ell voldria marxar nordenllà es refereix a França, ja que aquella terra, per a ell, és tot elcontrari que Catalunya, per a ell França és noble, culta, rica, lliure...Però no marxa perquè la gent pensaria que abandona la seva terra,que abandona la lluita, que marxaria del seu indret i per això maimarxarà de Catalunya i es quedarà fins a la mort.–Classificació:Aquet poema correspon al llibre de poemes

El caminant i el mur

, queva ser publicat el 1954. Aquest llibre també correspon al grup que ensparla de la seva pròpia terra, Catalunya, que correspon el registrelíric.