Professional Documents
Culture Documents
Un dels esports favorits de gran part dels vailets de la meva generació era el d’apedregar gats.
Deixar-los bornis, coixos o malferits era una manera divertida de combatre l’avorriment.
D’altres perseguien sargantanes o bestioles que acabaven amb la cua escapçada o amb el cap
esclafat.
Aquesta forma de tortura desgraciadament mai ha passat de moda entre la mainada. Ve un dia,
però, que molts d’aquests nois s’adonen de la crueltat que, sense solta ni volta, han emprat
amb els animals. En comencen a ser conscients quan esdevenen empàtics amb el dolor dels
altres, encara que en aquest cas estiguem parlant de gats de carrer. Posar-se a la pell de l’altre,
sobretot quan aquest pateix, és un aprenentatge que desenvolupa la nostra sensibilitat, és a dir
que ens humanitza. Tant és així que el psicòleg Carl Jung sosté que no és possible prendre
consciència de les coses sense dolor.
A hores d’ara gairebé tots els estats europeus en són còmplices. I és que les polítiques
lingüístiques estatals són d’allò més arbitràries amb les llengües dels seus territoris. N’exalten
una, que rep els honors de llengua oficial de l’estat (en el cas espanyol és el castellà). I les
altres simplement les toleren, però no les tracten amb el mateix respecte (el català en el
Principat) o bé les ignoren (el català a la Franja de Ponent). En aquest sentit la líder del PP
Ana Mato assegurava, immediatament després d’haver votat el seu partit en contra de
l’oficialitat del català a Europa, que la nostra llengua «no pot passar per damunt de l’espanyola
a les institucions europees» (El Punt, 8-9-03). La dreta espanyola troba lògic que el català
estigui per sota de l’espanyol. És a dir, que el català pugui gaudir en el vell continent dels
mateixos drets que el castellà és percebut amb recel i, per tant, bandejat. No se’n diu d’això
racisme lingüístic?
L’educació que hem rebut és cabdal a l’hora de gaudir d’uns determinats valors. Tant és així,
que molts europeus no saben que patir per l’esdevenidor d’una llengua en procés de
substitució, com tantes n’hi ha a l’Europa contemporània, és patir per un valor tan important
com el de la riquesa lingüística del planeta. I és que des de fa segles hem estat instruïts per tal
de no sentir dolor per la mort d’una llengua tan «regional» com la nostra. Hem viscut
convençuts que un fet d’aquest estil no podia produir cap mena de dolor. I que altrament calia
posar-hi pell morta. O bé autoanestesiar-nos, que és la pitjor de les anestesies.
Descobrir i ser solidaris amb la diversitat lingüística, sobretot amb la que corre alguna
penúria, és un aprenentatge ric en vitamines ecològiques. Les mateixes que un dia ens van
transformar en gent disposada a estimar les sargantanes.