EL DIARI D’UNA

DENTISTA SÀDICA.
Divendres 21 de desembre del 2007
Avui, un dia pitjor que un dia qualsevol.
La consulta ha sigut un desesperament total. La gent es presenta a una
consulta de dentista com aquell qui va al súper a comprar un brick de llet. Jo
no ho entenc. Una que si li fa mal la dent, l’altra que se li ha trencat la
dentadura... Sí, hi estic d’acord, evidentment, la meva feina és arreglar-los-
hi tot, que per això em paguen. Moltes vegades em pregunto perquè estic
fent aquesta feina que es tracta de parlar amb gent, si sóc una antisocial...
La única conclusió que en trec, és que, com que els meus pares ja tenen
aquest negoci, i si a mi m’agrada tant sols un xic, opto per a continuar-lo.
Només he de fer que baixar dos pisos cap a baix i ja estic a la feina.
Avui ha sigut un dia estressant també per ma mare. Només fan que trucar
mares demanant hora per als seus fills durant les vacances de Nadal,
d’aquesta manera els nens no es perden ni un sol minut de classe. Jo, és
que no sé perquè venen per Nadal, si desprès la meitat dels nens que han
vingut, hauran de tornar a venir perquè els tapi el queixal de menjar tants
dolços i no rentar-se les dents, però mira, en fi, seran seixanta euros més
per a cada queixal i poder-me comprar mitja botiga més per rebaixes!
Tinc son. Vaig a rentar-me les dents i a dormir. Bona nit.

Diumenge 23 de desembre del 2007

M’estic començant a atabalar. Ja penso em demà, en la gent que se’m
presentarà a la consulta sense saber ni el que li passa ni li deixa de passar, i
després em donen les culpes a mi, dient que sóc jo que no sé veure el que
els passa, ja que només tinc vint-i-set anys i diuen que sóc massa jove, o
bé em surten dient que quan he de fer alguna mena d’operació com
arrencar un queixal, diuen que no m’espero que l’anestèsia faci efecte, quan
m’espero deu minuts i el temps reglamentari són cinc...
I demà també vindrà el típic vell que dirà:
-Escolta maca, ajusta’m bé la dentadura, que no vull deixar-me escapar pas
cap tall de torró per aquestes miserables dents!
I l’únic que fan és retrassar la consulta fins les tres de la tarda ja que al ser
vint-i-quatre, tancarem a les dues.
El pitjor és que encara només tinc dos regals de vuit... No sé pas com m’ho
faré. Demà a la tarda tot estarà ple... Uff!

Dilluns 24 de desembre del 2007

Avui em sento molt bé, qui ho hauria de dir que una trucada m’arreglaria el
dia? A mig matí, quan estava col·locant la dentadura de l’avi de Can Figa, ha
sonat el telèfon i no han volgut donar l’encàrrec a ma mare. Quan ella m’ha
dit que m’hi posés, em temia alguna cosa dolenta. He agafat el telèfon i em
diuen:
-Mariona Cerdà?
-Sí, jo mateixa.
-Miri, truquem de l’Hospital Comarcal de Girona, i era per dir, com que t’han
recomanat com a dentista forense, si estaries disponible aquesta tarda.
-Sí, sí, estic lliure, no tinc consulta.
-Doncs... podries venir a reconèixer un cadàver aquesta tarda?
-Sí, i tant, intentaré fer el possible. Podries dir-me l’hora siusplau?
-Mira, cap allà les quatre. Acaben d’arribar dos nois dels darreres d’uns
centres comercials. Els dos estan irreconeixibles, l’únic que un amb vida, i
l’altre sense, encara que no sé quan de temps li pot quedar al que està a la
UCI.
-D’acord, allà estaré. Gràcies.
-Adéu, gracies a tu.
Quan he penjat el telèfon m’he sentit tant a gust... He tornat a recordar la
trucada, i és que encara no m’ho podia creure...
He enllestit a l’avi de Can Figa tant ràpid com he pogut, com els altres que
em faltaven per acabar la jornada.
Tot m’ha sortit rodó... A les dues i mitja acabava de les consultes, i a les
tres, treia el cotxe del garatge i em dirigia cap a Girona. M’he pensat tot el
viatge pensant en com seria tot. Faltava un quart per l’hora, que havíem
quedat, i he entrat a recepció. Allà m’esperava l’home que havia parlat
abans per telèfon, en Martí Masdevall.
Hem baixat fins a la planta més baixa de l’hospital, i hem entrat la sala.
En Martí de seguida ha anat per feina, i jo, per no quedar malament, he
mirat per sobre els historials possibles i he fet el mateix que ell.
Era emocionant... estava tot cremat, negre i les poques parts que no
estaven cremades estaven en carn viva...
La boca estava irreconeixible, així que en Martí ha avisat a un altre forense i
amb aquests hem mirat el cos de dalt a baix. Hem descobert, que en un
dels historials deia que un noi tenia una cama més llarga que l’altra, i
efectivament, aquest era.
Quan he endinsat per primer cop la vista dins de la boca, estava tot negre,
les genives plenes de sang... Oh... M’han quedat els guants blancs, tots amb
una capa vermellosa, més aviat fosca... M’he sentit tant a gust...
Quan hem sortit fora, per donar la notícia, encara tenia més ganes de
remenar el cos, aquell tall que duia d’orella a orella... El doctor els ha
explicat tot com va anar. Es veu que estaven darrere d’unes sortides
d’emergència d’un centre comercial, i de sobte, des d’una mena de balcó,
han saltat dos homes molt grossos, i primer han agafat al noi que
malauradament, ara està mort, i li han fet un tall d’orella a orella passant
per sobre la barbeta, i al mateix temps que l’altre noi estava intentant fer
alguna cosa per al seu amic, des de dalt els han tirat un líquid que es
suposa que és gasolina, i els han cremat als dos.
Els testimonis d’això han sigut un matrimoni jubilat que ho han vist quan
estaven passejant el seu nét de dos mesos.
Després d’haver explicat com va anar tot, ha donat la notícia. La família s’ha
vingut a terra. El doctor m’ha donat dos papers per firmar, i me n’he anat
amb la família del noi que estava en vida i el doctor a veure’l. L’altre família
s’ha quedat allà amb un psicòleg.
Aquell altre noi estava a la UCI, envoltat de màquines, ple d’infermeres que
li netejaveDin tot el cos. Tenia la cara en carn viva, quina impressió... en
aquells moments em venien ganes de fer-me infermera i estar allà...
He marxat de l’hospital, i he anat a buscar els sis regals que em faltaven i
he tornat cap a casa.
M’he sentit tant a gust... tocar sang... remenar-ho tot... és que és com si
s’encengués una part de mi, com unes portes que em portessin a la
felicitat... És imprescindible...
És com aquell qui diu que necessita el seu cafetó carregat de bon matí per
ser persona. Jo necessito veure i remenar sang, si no se’m fa un dia etern.

Dimecres 26 de desembre del 2007

Avui... un dinar perfecte amb totes les lletres.

Tot ha començat quan mon pare menjava tan tranquil un tall de rostit que
havia fet l’àvia, i de sobte, quan tothom golafrejava la carn de pollastre en
silenci, se sent un crit, i he aixecat el cap del plat i he mirat ràpid al meu
pare, i veig que s’estava posat un tovalló a la boca, i de seguida se l’ha tret,
i tenia una taca força gran de sang. Ma mare, l’ha agafat i l’ha fet baixar a la
consulta, i jo he anat tot darrere.
Li he posat tota la boca plena de cotó fluix, i el tub que aspira. Quan tot ha
quedat mitjanament net, ha obert la boca.
Tenia un ós de pollastre enganxat entre queixal i queixal, i com que devia
haver mossegat amb ganes i fort, ha fet que els dos queixals es moguessin.
Estaven a punt de caure. L’he anestesiat perquè allò devia fer molt mal. Al
cap d’una hora ja res sagnava. Li he arrencat els dos queixals, i li he posat
res punts.
Mon pare se n’ha anat cap a dalt, i jo m’he quedat a baixa netejant-ho tot.
Quan he obert l’armariet on hi dipositem la bossa de residus del tub que
aspira, aquella barreja tan “asquerosa” era quasi tota vermella... L’he tocat
per fora. M’hagués agradat que aquella sang no fos de cap familiars...
Poder-la remenar més... A vegades penso que faig bé exercint la professió
de dentista.
És que m’encanta remenar sang, com aquell qui juga a la sorra a la platja...
Quan ja tot estava net, ho he tancat tot com si no hagués passat res, i he
pujat cap a dalt. Tothom estava pendent d’aquells tres punts que substituïen
a dos queixals. Tothom deia: Joan com estàs!? Joan com ha passat tot!? De
debò que estàs bé?!
Buff... avui un dia esgotador... bona nit.

Dijous 27 de desembre del 2007

Avui estic trista. He estat llegint els darrers dies que havia escrit, i avui, ni
veure sang m’anima. Ni em fa sentir feliç. Podríem dir d’alguna manera, que
avui tinc alguna cosa dins meu que no em deixa estar tranquil·la. Si soms
novios representa que hauríem de poder viure en un mateix lloc, poder
compartir tantes hores, minuts i segons sense que ningú ens dies prou...
Doncs nosaltres soms diferents, que ens diguin estranys, ja tot m’és igual.
Des que vaig conèixer en Pau, no sóc la mateixa, i segons m’explica, ell es
sent igual que jo. Volem anar a viure junts. Però sembla que el destí no ens
ho permeti. Quan trobem un pis no ens el podem permetre, el que ens
podem permetre l’acaben d’habitar...
M’hagués agradat molt poder passar aquest Nadal junts, a casa nostra.
Espero que el pròxim pugui ser... Tenim tot un any per davant! =)
Bona nit!

Dissabte 29 de desembre del 2007

Avui ha sigut un dia força estrany. No en sé explicar les sensacions, perquè

no les havia viscut mai.
Tot ha començat quan un pacient ha entrat per la porta de la consulta i m’ha
vingut dient-me que jo era una senyoreta molt rara.
En Siset de Cal Sabater segurament sabia el que deia, però jo no en sé el
perquè. M’ha dit que treballava molt bé, que era molt educada amb la gent
(almenys amb ell), però em trobava un gran defecte que l’havia fet canviar
d’idea de tot allò que ell creia que jo feia bé.
Jo, sense saber d’on baixava aquella mena de discurs, he seguit escoltant.
Deia que jo era molt jove per estar sempre al cent per cent amb la feina i
etc. Diu: Mira Mariona, i ha obert la boca. Feia dos dies que a en Siset li
havia col·locat una funda en el queixal del seny dret, ja que a la seva edat
no era bona idea arrencar-lo. Aquella funda se li va anar desenganxat, i
segurament era perquè des del primer dia ja va menjar un bon bistec amb
patates i ni se’n recordava del que li havien col·locat. El cas és que la funda
feia un moviment que ha anat rascant la superfície interior de la galta i li ha
fet una fisura força profunda.
Quan he vist allò m’he vist morta. Mai ho havia vist, i m’ho he mirat
detingudament. L’he anestesiat perquè no sentís absolutament res del que li
faria, i en el fons del tall, hi havia un tros de metall. A cop i de rascar s’ha
desfet, i la ferida ja començava a cicatritzar-se amb aquella partícula a dins.
He fet un petit tall de seguida, ho he tret, i ho he desinfectat tot.
Quan he acabat, li he posat un puntet per anar més ràpid a cicatritzar i li he
llimat la funda.
Durant tota aquesta operació he tingut una sensació que gaire mai estava
dins meu. La por.
Evidentment, no li he cobrat res d’aquelles dues hores, però jo no estava
tranquil·la.
Ara mateix em sento malament. No sé què em passa... Demà trucaré al en
Siset perquè vingui, i li miraré com va... No em sento bé...

Diumenge 30 de desembre del 2007

Ara mateix estic al sofà, concretament mirant una pel·lícula d’Antena 3.

M’he sentit amb la necessitat d’escriure...
Ha sortit un home que ha matat un amic seu per haver-se’n anat al llit amb
la seva dona. Tot això sona un xic fantasmagòric, però ara bé el que és bo.
Tant bon punt s’han sentit els crits que ha fet l’home quan amb un ganivet li
han començat a fer talls per tot el cos, les càmeres han enfocat l’assassí
amb tota la roba plena de sang, i la víctima estirada al terra. Quan he vist
tot allò tan ple de sang per allà al terra, la roba de les dues persones,
l’assassí i la víctima, i desprès, com estava tant emocionada, he mirat pels
voltants de la pantalla de la caixa tota, i de sobte, darrere l’assassí, com és
d’esperar, hi havia la víctima estirada al terra, sota l’arbre de Nadal... i
uah!... li faltaven els ulls! I tota ella estava plena de sang!
Aquella imatge se m’ha gravat, de debò... és que jo veig sang, i per noies de
quinze anys, es veure en Zac Efron en directe...
I a part d’això, aprofito que ara fan mitja part de la pel·lícula demà he de fer
una implantació de les dues incisives i de les dues canines del fill de Can
Roqueta, perquè es va estimbar de la moto quan anava cap al Mas i va
caure de cares contra el terra, contretament en una roca. Sang, sang, sang,
sang i més sang!
Ma mare ja ho ha esterilitzat tot, perquè s’ha d’anar amb molt de compte.
Demà a primera hora començarà tot.
Ja torna a començar la pel·lícula. Pel que dóna una mitja mart... ja les
podrien fer una mica més curtes.

Dimecres 2 de gener del 2008

Ja han passat dos dies després de Cap d’Any, i encara arrossego ressaca...
Ara, amb aquests dies de festa, fa dies que no passa gaire res d’interessant
en la meva vida... em pensava que ala festa de Cap d’Any hi hauria alguna
mena d’accident per poder veure alguna cosa al·lucinant, però res... Però en
fi, millor que no hagi passat res... Tampoc vull mal a ningú, això és evident.
Em pot agradar veure sang, estar al mig dels accidents... però mai desitjaria
el mal a ningú.
Mai havia passat tanta vergonya com a la nit de Cap d’Any. Estàvem tots
ballant al Centre Cívic, quan de sobte, se’m va trencar el taló de la sabata, i
com duia un vestit que pretenia ser elegant, de color vermell, és clar,
necessitava ser més alta, i no em quedava cap altre remei que les sabates
de taló. I anava coixa, amb una sabata plana, i l’altra amb quatre
centímetres de taló...
Tothom reia i mirava... quina vergonya... Tenia unes ballarines al cotxe, de la
roba que duia abans del vestit, quina sort que vaig tenir.
En aquells moments només pensava en aquella frase que diuen que hem de
perdre la por de quedar com un idiota.
La nit va ser de deu... Tot perfecte, menys les sabates... Avui he dormir
catorze hores seguides! És molt fort...
Demà ja em toca treballar, ja que cada dimarts fem festa.
A veure com es presentarà el dia...