24.12.

07

Estimat diari,
Ja sé que fa molts anys que no
escric diari, però ara em
sembla que em consolaria una
mica, sobretot aquests dies de
Nadal, o com a mínim em
distrauria per uns moments de
la meva vida que s’ha tornat
tan trista.
Estic escrivint des de la butaca
preferida d’en Pere, de ratlles
de color groc desgastat i verd
fosc. És a la sala d’estar de la
nostra caseta vella i mig
trencada on heviscut els últims
vint anys, però tot i així ja no
em sembla ser la mateixa, hi
ha massa silenci.
Explicaré breument els fets
que han passat anteriorment.
Tot havia començat entrant a
la tardor, el meu marit estimat,
en Pere, s’havia posat tan
malalt que no podia treballar
més, i jo m’havia d’ocupar
d’ell, així que tampoc no
em podia preocupar per fer
entrar diners a casa. I
d’aquesta manera han anat
passant dies, setmanes... fins
fa onze dies, que l’endemà de
la nit més gèlida de totes el
meu espòs ja no es
despertava.
I no va ser fins aleshores quan
m’he adonat com estava jo:
prima, fins i tot, escarransida,
d’aspecte malaltís, no havia
estat mai tan i tan prima, que
em feia pena i por a mi
mateixa.
Encara no me n’he recuperat,
el dolor de pèrdua encara és
massa viu. Igualment ja no em
dóna gust el menjar, cada dia
estic menjant menys i
aprimant-me més, però no
m’importa; ja no m’importa
res.

25.12.07

Estimat diari,
Només estic escrivint per no
deixar-ho ja el segon dia. No
ha passat res d’especial, no he
sortit de casa perquè l’únic
que veuria seria la gent feliç
amb la família, i no crec que
ho hagués suportat. I tampoc
he menjat res, no sabria per
què.

26.12.07

Estimat diari,
Potser el fet més rellevant
d’avui és que m’ha vingut a
veure la meva germana Rosa
amb la Sara, la seva filla. Han
arribat just quan he tornat de
la meva compra setmanal, que
per
cert cada vegada resulta més
escassa. Fins i tot m’han portat
un pastís fet per elles, el qual
he rebut donant-los les
gràcies, però que no crec que
me’l mengi. Ens hem assegut
totes a la cuina, que és on tinc
la taula més gran, i els he ofert
te i galetes. Hem parlat de
coses diverses, però sobretot
ha estat parlant la Sara, que fa
poc havia complert els vuit
anys. Ha explicat novetats de
l’escola i de les seves
amigues, fins que la Rosa li ha
preguntat si no li agradaria
jugar una estona amb els gats
que viuen a les golfes de la
casa i ella hi ha pujat de
seguida. Llavors la Rosaha
començat a preguntar-me com
és que estic tan prima, si pot
fer qualsevol cosa per ajudar-
me, volia que li expliqués totes
les meves preocupacions, que
per això serveixen les
germanes... però jo era
incapaç de respondre més que
un “gràcies, però no us
preocupeu per mi, que ja estic
bé”. He vist que la meva
germana estava a punt de
voler dir més, però deu haver
vist les llàgrimes als meus ulls,
així que ha cridat a la Sara
perquè baixés. Mentre
l’esperàvem m’ha tornat a dir
que sempre la podia trucar i
sempre m’ajudaria. Després
han marxat.
Quan tornava a esta sola ja no
retenia les llàgrimes, i després
d’un quart de plors a la butaca
d’en Pere, m’he posat a
escriure aquestes paraules.
Noto que ara estic millor, com
a mínim una mica.

27.12.07

Estimat diari,
Tot i que avui ha estat un dia
igual de trist que els darrers,
intentaré escriure alguna cosa.
Durant el matí ha fet sol i m’he
decdicat a arreglar el jardí, i
després a netejar la casa,
perquè ja tornava a ser hora
de fer-ho. Mentrestant estava
amb els pensaments a la Rosa,
la Sara... i en Pere.
A la tarda he anat a passejar
fins a la llar d’animals per a
veure en Xicu, un gos que hi
havia arribat feia poc i que no
se sap ni la raça ni l’edat, però
amb la seva alegria em distreu
i em deixa somriure durant
una estona.
Potser el pròxim cop que hi
vagi me’l deixaran emportar
per passejar-lo una mica,
m’agradaria.

28.12.07
Estimat diari,
He de dir que m’agrada la
rutina que he agafat d’escriure
diari. No sé expressar-ho amb
paraules, però d’alguna
manera em transmet una
sensació de regularitat, i de
“no solitud”.
Malgrat que ahir feia tan bon
dia, avui ja no hi recorda res:
el cel ha estat completament
gris monòton durant totes les
hores, i de tant en tant, ha
plovisquejat.
Així que pràcticament no he
sortit de casa, bàsicament
perquè m’afecta molt el fred,
aquest últim temps. He estat
llegint a la butaca, un llibre
gruixut que vaig trobar ahir
netejant i es diu “Camins i
somnis”. Tracta d’un home a
qui se li ensorra el món perquè
té uns somnis molt diferents
als camins que ha de fer
obligatòriament. El trobo ben
escrit, m’està agradant, a
parts noto com si el llibre es
dirigís directament a mi.

29.12.07

Estimat diari,
No entenc aquest temps
d’hivern: avui ha tornat a
haver-hi un cel blau clar amb
alguns nuvolets blancs
escampats. Per mi sempre
podria ser així, em transmet
energia, ganes de viure i de fer
coses, aquest sol matiner que
entra per la finestra.
He pensat de preguntar a la
Sara si em voldria acompanyar
a la llar d’animals, i he trucat a
la Rosa per demanar-li-ho.
Com ja m’havia esperat ha
consentit amb entusiasme, i
d’aquesta manera he fet la
volta per recollir la meva
neboda a casa seva, on ja
m’estava esperant.
Efectivament m’han permès
emportar-me en Xicu, que
anava saltant impacient entre
les nostres cames. Hem
caminat quasi tres hores,
travessant boscos i prats
nevats que brillaven reflectint
el sol.
Ara que hi penso, em sembla
que durant aquesta estona ha
sigut quan m’he sentit més
despreocupada i feliç des de
feia molt de temps.

30.12.07

Estimat diari,
Avui ha estat la Sara la que ha
trucat a mi, i ja de bon de
matí, quan jo tot just m’havia
despertat. Insistia en voler
venir-me a visitar, ja que la
Rosa havia d’anar a Barcelona
i no en tornaria fins al vespre.
Finalment m’hi he rendit i he
acceptat.
Ni una hora després ja ha estat
davant la meva porta. Després
de fer-la entrar m’ha preguntat
si encara en sobrava del pastís
que m’havia portat; i sabent
que encara estava sencer no li
ho podia negar i l’he anat a
buscar. Només he menjat un
trosset petit per no fer-la
enfadar; ella n’ha menjat tres i
de ben grans. Bé, així ens hem
estalviat el dinar. A la tarda
hem tornat a buscar en Xicu
per a passejar, i la volta que
hem fet no ha estat gaire més
petita que la darrera. Mentre li
anàvem llançant un bastó de
fusta al gos, la Sara m’ha
explicat que la seva mare
estava ampliant la seva
botiga, motiu pel qual avui
estava a Barcelona arreglant-
ne els papers. M’ha preguntat
si estaria interessada en
ajudar-la com a venedora, ja
que ara li’n faltarien.
M’ho hauré de pensar, però
crec que seria una bona idea.

1.01.08

Estimat diari,
Primer dia de l’any nou... Ahir
no vaig escriure diari perquè
era massa tard quan vaig
arribar a casa. Durant el dia
havia fet poca cosa, i per
sopar havia anat a casa de la
Rosa. El menjar va ser molt bo,
i l’ambient agradable.
Després de menjar ens hem
quedat asseguts a la taula
parlant. Principalment hi havia
dos temes de conversa: el
primer va sortir per la Sara, i
era que volia de totes maneres
que recollíssim en Xicu a casa,
ja que sempre havia volgut
tenir un gos i aquest li
agradava molt; i l’altre era el
lloc de treball que m’oferia la
meva germana. Hem parlat i
discutit durant hores.
Finalment, com a conclusió, va
quedar decidit que el gos seria
recollit i viuria a casa de la
Sara, i que jo tindria el nou lloc
de treball i ja podia començar
a partir del dia set de gener.

Encara no m’ho puc acabar de

creure, perquè fa una setmana
no m’hagués ni atrevit a
imaginar-m’ho: començaria el
nou any amb unes bones
perspectives, tan pel que fa al
treball, com a la família.

Aquest és un fragment del diari d‘una

“ dona escarransida“ imaginària, escrit
per Laura Penkert de 4t ESO B.