EL SECRET DE LA ROSA

Aparentar és l'única regla del joc.

Visc en un lloc on si no tens res, no ets ningú. On la hipocresia i l'avarícia regnen sense
límits; on algunes persones es perden pel camí del dolor.

La meva vida era una d'aquelles en què no ets ningú.

Vivia en una casa atrotinada de bigues de fusta i sostre de canyís. On de les parets queia
contínuament la pintura. On no hi havia aigua calenta, ni dutxa, ni llits, ni televisió. On tan sols
hi havia una taula coixa i redona que havia de compartir funcions: era la taula de menjar,
d'estudiar, de desar el recapte, de cuinar... i és que la cuina, no tenia fogons, consistia
únicament en una pila per a rentar plats, plats inexistents, ja que només en teníem un.

Una de les altres pegues d'aquella casa eren aquells mamífers diminuts que s'esmunyien
sense consideració a tots els llocs de la casa.
Una misèria inversemblant, si tenim en compte que aquest relat va succeeir en ple segle XXl.
L'era de les noves tecnologies: ordinadors portàtils, Ipods, mòbils tàctils...
Però, de qui era la culpa, del capitalisme? Meva? Són fruits de la casualitat? O existeix
veritablement un destí per a cada persona...

Sovint anava a plorar en un racó amagat de la vila. Les parets de pedra eren les que em
guardaven el secret, però jo hauria desitjat que aquelles parets haguessin estat persones.
Persones en les qual poder confiar, a les quals poder explicar tot sense embuts... però això
era impossible, el millor consell del món que algú pot donar a algú altre és: No confiïs en
ningú.
I és que tu ets el teu eix i, si et ramifiques, les coses poden acabar malament.

Jo era la peça del trencaclosques equivocada. No encaixava en un món on tothom era feliç
menys jo. Però, és clar, qui sabia que jo era una infeliç, si no li explicava res a ningú. El meu
verdader confident era un quadern petitet de color groc que sempre m'havia estat fidel. Em
volia fer la forta passés el que passés.
Creia que els sentiments s'havien d'ocultar. Perquè, si els mostraves, et tornaves dèbil
respecte la persona a qui li mostraves, allò va ser un dels meus defectes, que em va fer
guanyar la fama de freda i distant. Era com una nina de porcellana, sense expressió, però
sempre amb els ulls ben oberts, calia estar a l'aguait.
La meva mare estava més encaminada cap al món dels dements mentals que cap a aquest.
Es passava tot el dia al costat del radiador, asseguda amb el cap entre les cames.

1
De vegades pensava que a ella tant se li enfumia el que ens passés, no reaccionava, no es
preocupava. Potser aquella situació la superava, però això no era excusa, ja que l'últim que
pot fer una mare per als seus fills, és rendir-se. Ella mai havia arribat al capdamunt de
l'escala que simbolitza el que una mare pot fer per al seu fill o filla. La mare ja estava a punt
de trepitjar l'últim esglaó ,per baixar-la del tot.

Era trist veure-la així, però ja no em dolia. Sempre havia tingut aquella imatge de la meva
mare: dona malaltissa, feble i sense esperança.

No podia suportar-ho més, no hi veia cap sortida. No descansava mai.

M'havia d'esforçar el doble que una persona normal per aconseguir el mateix. Jo no ho tenia
tot a mà i, fins i tot en les coses més senzilles, m'havia d'espavilar.
Dormia dins d'un sac de dormir blau, i ajaguda en una cadira. Em recolzava amb dos barrots
de fusta, per a poder agitar-me del tot. L'endemà ,al despertar-me, tot el cos sempre em feia
mal. Era una tortura diària i inevitable.

Encara que sembli estrany, el que més il·lusió em feia era descansar, almenys una vegada,
còmodament. Sense interrupcions en el son, en un llit tou i net. No era gran cosa, però per a
mi, era una de les més anhelades.

Intentava no pensar, viure el dia a dia, sense preocupar-me pel futur. No em volia complicar
més la vida del que ja la tenia, no em volia causar encara més dany.
L'únic pensament de futur que tenia contínuament en ment era ser gran. Ser gran per poder
estudiar a la universitat, assegurar-me un futur, construir-me una nova vida, complir les
meves il·lusions i sobretot per allunyar-me d'aquella vida, si és que es pot nomenar així. Els
estudis eren la meva esperança.
L'esperança era la única aliada, a l'hora de resistir.

Tenia clar que de gran, mai faria a ningú el mal que jo vaig rebre. Em vaig prometre a mi
mateixa, que intentaria fins al límit que tothom del meu entorn no patís; i és que la felicitat
dels altres m'ompliria aquell buit que sempre havia tingut.

M' encantava marxar de casa, qualsevol excusa era bona. Passejava el gos, escrivia el meu
diari, observava paisatge, pensava en les coses dolces de la vida... meditava, per intentar
comprendre'm a mi mateixa...
Però, a l'hora de tornar a la realitat, em desmoralitzava de nou. Era una vida cruel,
alimentada per la malícia d'alguns vilatans que es dedicaven a fer-nos la vida impossible.

Un dia, tornant del meu racó secret, la vida em va canviar completament. Jo, ja no vaig tornar

2
a ser la mateixa.
Una brisa tèbia feia moure les pàgines del meu diari. El sol il·luminava el paisatge, creant un
clarobscur tranquil·litzant. Era un ambient tendre, que em gronxava en un món d'efímera,
però meravellosa, felicitat. Ja era l'hora de tornar a casa, ningú em diria res per fer tard, però
la meva responsabilitat m'obligava a marcar-me uns límits. En obrir la vella porta de fusta de
casa, un calfred em va recórrer tot el cos, hi havia un ambient tens, massa tens, la qual cosa
em va espantar. Vaig picar a la porta; ningú no obria. Al replà de l'escala hi havia un parell de
pètals de rosa vermells, era molt estrany. Tot allò m'espantava cada cop més, no era gens
normal.
Vaig decidir anar a donar un tomb i tornar més tard. Pel carrer tothom m'observava com si fos
una cosa rara. Comentaven sense dissimular i em miraven amb una cara que mesclava els
sentiments de llàstima i tristor. No entenia res, sovint acostumaven a comentar sobre la meva
família i jo, però mai amb tanta impertinència. Una veïna es va acostar i em va començar a
preguntar que per què la meva mare ho havia fet, que quan va ser...definitivament, em vaig
perdre del tot en aquella conversa.

Els anys han passat, i tot i que són paraules fredes, en aquest cas. El món és ple de
coincidències inoportunes que ens perfilen el camí.
Ara sóc una nova persona. Tinc feina, bé més ben dit, tinc la meva pròpia empresa. A poc a
poc veig com els meus somnis es van plasmant en la realitat. Tinc una vida benestant, en la
qual no em falta res, ni tan sols l'amor. Però, tot i això, ho vaig passar malament en el centre
d'acollida de la Generalitat. El camí va ser dur i ple de traves, però finalment he arribat a la
meva meta. Per fi sóc un esperit lliure.

De tant en tant deixo una rosa vermella amb una noteta on sempre posa la mateixa pregunta
-per què?- i l'aboco al lloc on descansa la persona que m'ha fet arribar on sóc ara.

Segurament, ho va fer per mi, perquè jo tingués un futur millor o almenys jo em sento feliç
interpretant-ho així. Però, tot això són suposicions i crec que mai sabré perquè la meva mare
es va suïcidar. Potser algun dia, espero que llunyà, em respondrà la pregunta...