Diari d’un conductor

novell
24-12-07

Ara que estic aquí, al llit, a punt d’anar-me’n a dormir, renuncio a la

meva lectura diària, per començar a escriure aquest coi de cosa, que
no sé que li ha passat pel cap a la meva mare a l’hora de regalar-me’l.
De fet, no vull fer allò tan típic de: “Estimat diari..”, o allò de posar-li
un nom d’aquells tan cursis, que és una cosa que fa tothom. De fet,
no sé si aguantaré gaire temps amb això, crec que el faré servir per
escriure-hi les meves inquietuds, o potser, com que no tinc ganes de
trencar-me el cap, em servirà per explicar el dia a dia. Potser ho faig
perquè penso que d’aquí a centenars d’anys algú trobarà entre les
ruïnes aquests trossos de paper, i podran saber com era la vida d’un
noi de 19 anys que estudia empresarials a la universitat de Barcelona
en el segle XXI. Però no crec que li interessi a ningú, la meva vida
avorrida, de fet, no sé perquè la meva mare m’ho ha regalat, bé sí
que ho sé, que des que va començar a veure extraterrestres no hi
toca, el metge ens va dir a mi i als meus dos germans grans, que
afectava al pensament i a la personalitat i que aniria avançant. De
fet, avui mentre sopàvem, perquè avui hem cagat el tió amb els
nebots, m’he mirat la mare i l’he vist com una espècie de robot, que
el seu cor anirà bategant mentre aguanti, però el cap fa temps que li
ha marxat, és com una closca buida. Però bé, s’ha d’assumir, i jo ja fa
temps que m’he mentalitzat. El meu nebot, com que sap que
m’emprenya molt que es faci el pare noel, m’ha dit que el tió havia
cagat poc, en comparació. Un dia d’aquests li deixaré anar el meu
discurs. Bé, demà continuaré, o no.

25-12-07

Per culpa d’aquesta cosa no he dormit gaire i no m’aguanto de son.

Però bé, en comptes de rebotar-lo per terra he volgut escriure més,
perquè avui han passat més coses. Avui era Nadal, i com cada Nadal
de cada any des que va tenir el primer fill hem anat a dinar a casa del
meu germà. Com és típic d’aquesta festivitat, hem menjat escudella i
carn d’olla. Em veig obligat a parlar de la dona del meu germà. Es diu
Margarita, és una repel·lent i es pensa que a casa seva tot és millor, i
per acabar-ho d’adobar, s’encarrega de recordar-ho a tothom que
passa. Doncs avui, l’hem tinguda. Estàvem parlant sobre si era millor
posar la pilota dins el brou o no, i només per aquesta tonteria s’ha
indignat, s’ha aixecat, m’ha tirat un tros de pilota dins la sopa. M’he
aixecat i me n’he anat, ja que no hi ha ningú més orgullós que jo
mateix. Quan ja estava a casa, per suposat, el meu germà m’ha
trucat per recordar-me que malament m’havia portat. I jo, burro al
pensar que al ser germà meu em defensaria, m’ha cridat, insultat i
faltat al respecte, i per un moment he pensat en demanar perdó, però
no he volgut rebaixar-me, normal no? Dic jo. Evidentment, es deuen
haver comunicat amb la mare, però ella, sorprenentment, m’ha
explicat a la seva manera que a vegades s’havien de fer sacrificis per
procurar semblar una família unida. Me l’he escoltada atentament,
perquè a mi, quan se’m diuen bé les coses, sé escoltar. La conversa
ha acabat quan m’ha començat a explicar que el fantasma del pare
vagava per casa i que li havia robat les sabatilles, i quan jo li he
preguntat si es tractava d’un joc això de carregar-li les culpes a un
mort, m’ha penjat. Però no, sense abans desitjar-me un bon Nadal.
Me’n vaig a dormir, i crec que avui no llegiré.

26-12-07

Avui és Sant Esteve. Sí, ja ningú se’n recorda, però avui és el sant del
meu pare. De bon matí, la mare ha trucat a casa. Ja t’ho pots
imaginar, amb la camisa de dormir i les sabatilles roses i peludes, tota
despentinada i amb cara de no haver dormit en tota la nit. Quan l’he
vista m’he espantat, ja que estava cridant i plorant com una boja el
meu nom, perquè sortís. He baixat corrents l’escala, desitjant que no
l’hagués sentit ningú. Quan he obert la porta, m’ha sortit amb la
història que mentre dormia, el pare havia aparegut davant seu, dient-
li que no estava mort realment, que estava amagat dins el meu
armari. Al cap d’un moment, m’he trobat davant l’armari de la meva
habitació i la mare a dins buscant el que mai trobaria. Quan ha
desistit, li he donat un tranquil·litzant i l’he enviada cap a casa, m’ha
semblat que ja estava prou tranquil·la. La veritat és que no ha passat
res més interessant avui, m’he passat bona part del dia imaginant-me
com seria l’examen pràctic de cotxe, que l’haig de fer d’aquí poc, i de
la mateixa manera que vaig aprovar el teòric a la primera, no sé si
passarà el mateix amb el que ve. M’he suposat que no em
demanarien res important, res que jo no sàpiga fer, de totes maneres,
he pensat que el fet de tenir un supervisor controlant tots els teus
moviments ha de posar-te nerviós per força i per molt que intentis
asserenar-te per fer-ho el millor que pots, aquella persona t’intimida, i
he pensat que en el meu cas, el meu nivell de control sobre el volant
baixaria en picat, per tant, he agafat un tros de paper i he començat a
escriure tot el que s’ha de fer a l’entrar al vehicle. Crec que m’ho
aniré estudiant. Bé, crec que començaré a fer el sopar.

27-12-07
Avui ha sigut un dia atrafegat. Algun dia havia d’anar a comprar
regals pels nebots, i he triat avui, bàsicament perquè s’acosten els
reis, i ja sé que el normal, bé, el normal no ho sé, però almenys el que
fa tothom, és anar-hi més tard. Però jo, com que sé amb el que em
trobaré, em dedico a anar-hi uns dies més aviat, així no haig
d’aguantar tot l’enrenou de gent, les cues per pagar a caixa, i després
haver-te d’esperar mitja hora per embolicar. Jo més aviat el que em
dedico a fer és a anar a uns grans magatzems, quan falten un o dos
dies per la nit de reis, i m’entretenc a mirar la gent buscant
desesperadament regals d’última hora, sense cap resultat, ja que tot
està esgotat, perquè els nens, o, fins i tot m’atreveixo a dir, els
adults, són tan poc originals i tenen tan poca personalitat que
demanen tots el mateix, perquè són víctimes del consumisme i de la
publicitat, perquè tots volen el més nou que ha sortit simplement per
poder fardar-ne a l’escola, (o a la feina). Bé, de fet, podria dir que és
un joc, en el que tothom hi cau algun dia, i si no participes en el joc,
ja no ets una persona normal. I a mi, podria dir que m’hi obliguen els
nebots, però vaja, jo sóc previsor, i quan tothom fa les coses a última
hora, jo ja ho tinc tot comprat. El cas és que he anat a uns grans
magatzems de joguines, i com que no en tenia ni idea de què
comprar, he hagut de trucar als meus germans, que al cap i a la fi
m’han dit que comprés el que volgués, que no tenien ganes de
trencar-s’hi el cap, i sort que he insistit, si no ja hagués sigut com no
trucar. He comprat quatre tonteries, i després de passar-me bona part
del dia allà dins, he tornat a casa fastiguejat.

28-12-07

Avui només puc dir una cosa. Feliç dia dels sants Innocents. Bé, feliç
ho deu haver sigut per a tothom, menys per a mi, que els meus
germans van premeditar una innocentada que ha esclatat avui. Dec
tenir cara d’idiota, i de fet, m’hi sento, per no haver-me’n adonat,
encara que, ben mirat, era impossible. M’he aixecat de bon matí, i
com que sóc molt de rutines, no costa saber a quines hores sóc a
casa, el meu germà ha calculat que devia estar a casa llegint el diari,
i m’ha trucat. M’ha dit, tot eufòric, que tenia el número de loteria que
li vaig demanar que em comprés l’altre dia, i que el número coincidia
amb el del diari. M’he posat a cridar, una cosa estranya en mi, però
en aquests casos, qui no s’hi posa? He agafat el tren per anar
ràpidament a buscar el número a casa del meu germà, i pel camí, el
meu altre germà em truca, felicitant-me, i dient-me que ja els estava
convidant a tots a un bon sopar, i jo, com un burro, anar dient que sí.
Quan he arribat a casa seva, a l’obrir la porta, l’odiosa paraula ha
esclatat a la meva orella: innocent! La cara em deu haver canviat de
color i d’expressió, perquè tothom ha quedat callat, però jo, no sé per
quin motiu, i per primera vegada a la vida, he reprimit la ràbia, i per
la meva sorpresa, i per la seva segurament també, he somrigut. Al
arribar a casa, tot ha explotat, però no ho escriure aquí, perquè
m’avergonyeix el que faig quan m’enrabio. He acabar La Catedral del
Mar, i demà aniré a comprar-me Un Món sense Fi, la continuació de
Els Pilars de la Terra, que ja em vaig llegir fa temps. Bona nit.

29-12-07

Aquesta nit no he pogut dormir, no se molt bé perquè, però estava

nerviós, el cas és que m’he aixecat a les sis del matí, i m’he
connectat a Internet, per veure si havia rebut correu. El cas és que he
tingut una sorpresa, ja que m’he trobat un correu de la Laia, una noia
que conec des de que anàvem a l’institut, i que feia temps que no
veia. A l’e-mail em convidava a anar a una festa que muntava en una
discoteca, però, ja havia fet tard, perquè la data era de fa dies. He
pensat en obrir el correu més sovint. M’ha estranyat que em
convidés, ja que no érem precisament amics, però després he caigut
en què el dia de la festa coincidia amb el del seu aniversari. Però
igualment, no entenc perquè em convida, si fa temps que ni parlem,
ni tan sols la vaig felicitar, i no perquè ens discutíssim ni res d’això,
tot és culpa de la distància, ja que ella va marxar a Girona a estudiar.
Després d’això, m’he vestit i m’he dutxat, i ja sé que no ho he
mencionat cap dels altres dies, però que consti que cada dia em
dutxo i em vesteixo abans de fer res. Quan ja estava llest, he mirat el
rellotge, però només eren les 8. Així que he anat a comprar el diari i
he tornat a esmorzar. Després he fet una rellegida al paper on hi tinc
les instruccions per poder arrencar el cotxe, ja que demà tinc
l’examen. Després d’això, no se quina hora era, però he agafat el tren
i he anat cap a l’Fnac, a comprar-me, com vaig dir ahir, el nou llibre
de Ken Follet, i en arribar, no hi havia ningú, m’he acostat a la pila de
llibres, n’he agafat un, i mentre em dirigia cap a la caixa, he pensat
que el fet de trigar 19 anys a fer una segona part demostra que
aquest home no s’aprofita de l’èxit. No és una novel·la lleugera, ja
que té 1.258 pàgines, crec, però a mi m’agraden, aquests llibres,
però, a l’hora de deixar-los, quan ja els he acabat, quan els tanco i els
guardo a la prestatgeria, m’envaeix una profunda nostàlgia, la
nostàlgia de pensar que ja s’ha acabat, i em sento incapaç
d’abandonar aquells personatges tan complexes que m’han
acompanyat durant un temps breu, que han fet que m’enganxés, i em
fa ràbia, no poder seguir sabent més d’aquella història. I jo em
pregunto si els escriptors són conscients al escriure una novel·la, que
aquell llibre pot causar nostàlgia o fins i tot tristesa, si el llibre és bo, i
em pregunto com s’ho fan per despertar aquests sentiments a través
d’un simple paper. Sempre m’ha fascinat el món de la lectura, però
mai m’he vist capaç de començar a escriure una novel·la, perquè no
en se, perquè si comparo el que jo escric amb una bona novel·la es
veu com una cosa buida, que no desperta interès, i que es limita
narrar uns fets que no interessen, i que es nota que és fictici, una
bona novel·la és aquella en la que s’hi pot entrar. Quan he arribat a
casa he començat a devorar-la sense descansar ni un minut, només
he parat per anar al lavabo, i perquè és imprescindible, que si no no
hi vaig. Aquest llibre m’agradarà, ja se que només vaig per el principi,
però se que m’apassionarà. Després de passar-me tota la tarda
llegint, he trucat perquè em portessin unes pizzes, ja que estava
massa enfeinat per trucar. De fet, no se perquè malgasto el temps
escrivint aquest diari quan podria estar disfrutant d’una bona lectura.
Bé, dit això, paro d’escriure.
30-12-07
Falta només un dia per l’últim dia de l’any. Bé, de fet, ara ja és l’últim
dia de l’any, ja que són més de les 12. D’avui, el que puc destacar és
que he fet l’examen pràctic de cotxe. M’he despertat tard, és estrany,
suposo que perquè em vaig adormir tard, i com que el meu cos és
com un rellotge, i necessita dormir vuit hores com a mínim cada dia,
al passar vuit hores exactes, he obert els ulls. Avui no he anat a
comprar el diari, m’he pres un cafè amb llet, com cada dia, mentre ho
feia, m’he dedicat a llegir una mica més del llibre, que ahir a la nit em
va enganxar encara més. Immediatament després d’això, he anat
corrents a dutxar-me i a vestir-me, i mentre baixava les escales, he
trobat el paperet que tantes vegades m’havia llegit i me l’he tornat a
llegir, per última vegada, me l’he guardat a la butxaca, així em
quedaria de record. M’he passat una bona estona buscant el mòbil,
perquè no sé com, però sempre el perdo, i per molt que el busco, no
el trobo, aquesta vegada ha resultat que estava al lavabo. Bé,
després de sortir de casa, he agafat el tren i he anat cap a
l’autoescola, estava molt nerviós, més aviat, nerviosíssim, i quan he
arribat i he vist l’home que m’avaluaria, encara més, feia por, les
mena em tremolaven, i l’home ho deu haver notat, perquè m’ha dit
que no calia fer una bola tan gran de tot allò, el cas és, que encara no
sé com, ni perquè, però a l’acabar m’ha dit que havia aprovat. Quin
descans.
31-12-07
Avui sí, avui és l’últim dia de l’any. Escric ara al matí, mentre em
prenc casualment un suc de taronja, ja que a la nit no ho podré fer.
Suposo que ara, després d’escriure això, aniré cap a les botigues del
centre a comprar un conjunt per aquesta nit, ja que fa molt de temps
que no surto de festa, i per tant no tinc gairebé roba, i un caprici de
tant en tant no fa mal a ningú, i menys si es tracta de l’última nit de
l’any. Ja ho tinc tot planejat des que m’he aixecat. Ara, quan vagi a
comprar, em penso quedar uns pantalons i una camisa una mica
informals, i després tornaré cap a casa, on dinaré més aviat poc, un
entrepà o qualsevol altre cosa, ja que a la nit probablement hi haurà
àpat copiós. Després de dinar, segurament llegiré una mica, ja que no
em puc desenganxar del llibre, o potser intentaré fer migdiada, o no.
De fet, sempre en faig, perquè després de dinar la son m’envaeix, i
m’adormo al sofà mentre la televisió, engegada en va, em serveix
d’ambient. Quan em desperti, em començaré a arreglar per anar a
sopar a casa de la mare, amb tota la família. La veritat és que no
entenc aquesta dèria de menjar sempre en família, odio fer sopars
només per conveniència, però bé, què hi farem. Quan toquin les 12
campanades, si no m’he ofegat amb el raïm, sortiré de casa pitant,
agafaré el cotxe de la mare, amb el seu permís, és clar, m’hi penjaré
la “L”, i marxaré cap a la festa de la universitat, que en Lluís ja m’ha
trucat aquest matí per saber si hi anava, i li he dit que per suposat.
Quan sigui allà viure al màxim l’última nit de l’any, gràcies al meu
gran aliat, l’alcohol, fins que el cos aguanti. Quan tot acabi agafaré el
cotxe i tornaré a casa. En fi, ja se sap, any nou, vida nova.