Professional Documents
Culture Documents
Bona tarda, i gràcies per haver vingut. Estic molt content de ser aquí,
al CosmoCaixa, que ens acull avui. Crec que jo i els organitzadors
d’aquest curs estem feliços precisament perquè no és gaire habitual
que un centre de ciència, tal i com s’entén habitualment, aculli les
reflexions sobre els fets lingüístics. Sembla que el fenomen lingüístic
sigui una qüestió a part de la ciència clàssica tradicional, i pertinent
només per a les facultats de Filologia. I jo vull celebrar, doncs, que
puguem tenir aquest curs aquí, perquè potser és un exemple del que
se n’ha dit la ‘tercera cultura’, aquell espai de trobada entre les dites
‘ciències’ i les dites ‘lletres’, que em sembla que és bo per a totes
dues bandes.
1
Transcripció corregida de la conferència del mateix nom pronunciada al CosmoCaixa.
1
dedicar-se a la Sociologia, ja que pensava que aquest era el millor
camí per entendre el fenomen humà globalment. I certament ens ha
deixat una Sociologia original i enormement útil i actual. Hi ha una
cita d’un llibre seu –traduït al castellà- que ens servirà, doncs, per
emmarcar la conferència d’avui: “El hecho de que el plano humano-
social del universo esté formado por personas, por nosotros mismos,
nos induce a olvidar fácilmente que su desarrollo, sus estructuras y
sus modos de funcionamiento, así como su explicación, son para
nosotros, para los hombres, algo en principio no menos desconocido
que el desarrollo, las estructuras, los modos de funcionamiento y las
explicaciones de los planos físico-químicos y biológicos y que han de
ser algo a descubrir poco a poco en no menor medida. La
cotidianeidad de la frecuentación con nosotros mismos disimula con
facilidad el hecho de que nosotros somos en el presente aún en una
medida mucho mayor una región relativamente inexplorada, una
mancha blanca en el mapa del saber humano menos conocida que los
polos de la Tierra o las superficies de la luna2.” Cal d’entrada ser
conscients de les dificultats que tenim els éssers humans per
autoveure'ns, per autorepresentar-nos i per distanciar-nos d'allò que
fem quotidianament. Hem pogut distanciar-nos fins ara dels fets
fisicoquímics, però en el pla humà és una conquesta que no hem fet
encara. Per tant, nosaltres, com Elias, ens situem en aquest
desafiament d'intentar avançar, per entendre millor el món, en
aquesta ‘tercera cultura’ d'unió entre les ‘lletres’ i les ‘ciències’, tot
aprofitant el millor de cada un d’aquests grans camps. Aquesta
perspectiva l’aplicaré a la part de la realitat sobre la qual he treballat
en els últims anys, que és la dels fenòmens sociolingüístics. Avui
intentaré fer una reflexió sobre totes dues parts del terme
‘sòcio/lingüística’, és a dir, sobre alguns aspectes socials i també
sobre alguns elements del propi fenomen lingüístic. I com que volem
veure-ho en conjunt, ho aplicaré també de manera integrada a tots
dos nivells.
2
Elias, Norbert. Sociología fundamental. Barcelona: Gedisa, 1982, p. 36.
2
Com vaig arribar jo personalment a poder parlar de la perspectiva de
la ‘complexitat’? Si nosaltres volíem entendre els fenòmens
sociolingüístics, és a dir, entendre el llenguatge com un subconjunt
interrelacionat amb la resta de la societat, certament aquí hi havia un
desafiament. Com construir un paradigma interdisciplinari si no
existia? Nosaltres, els que treballem en ciències ‘de guionet’, els que
som perifèrics en els departaments universitaris, estem sempre
entremig, en terra de ningú, diríem. Per tant, ens va ser molt
satisfactori trobar teòrics de la física, de l'ecologia o de l'antropologia
que ens legitimaven el camí. Ens deien que sí, que anàvem bé per
aquí, que era igual si érem perifèrics, que aquesta era la ruta que
havíem de seguir per construir una comprensió del món més
adequada a la realitat, que és certament complexa. Una cosa és,
doncs, que les disciplines acadèmiques trossegin la realitat per
comoditat operativa i l'altra és que pensem que el món també és
trossejat. Aquest és el gran problema que tenim. I el gran perill.
Pensar que el món és fragmentari, que és desunit, que no té
interrelacions entre els elements. Tal com a la universitat ens hem
repartit la feina, de manera separada i distinta, fa que, per exemple,
molts lingüistes rarament parlem amb la gent de psicologia, de
sociologia o d'antropologia. I ells tampoc amb nosaltres. On són els
ponts? On és la unitat de l'ésser humà, que és evident? Com diu
Edgar Morin, doncs, hem de fer un canvi important de pensament.
Hem de re-unir allò que hem separat indegudament. Distingir sí, però
separar i trencar no. Distingir operativament sí, però no fragmentar
allò que evidentment és una realitat indestriable, unida, complexa.
Per tant, ja veureu que no és estrany que des de la sociolingüística
hàgim arribat a fer una conferència amb el títol 'Per una mirada
complexa', perquè és aquesta perspectiva la que ens possibilita
treballar quotidianament en un marc general que ens guia i ens
permet avançar amb una certa confiança, pensant que estem fent el
3
que hem de fer. Barrejar disciplines, barrejar mirades, treballar
metafòricament, aquest és el camí. Aquí no veurem ni gaires números
ni gaires càlculs. Però veurem el món de la metàfora aplicada a
distintes disciplines i veurem la productivitat de l'analogia o, en tot
cas, aquesta és la proposta.
4
Com pot ser una mirada complexa? Una mirada complexa és una
mirada que tingui present el fet de l'auto-co-construcció de la realitat,
i el fet que els elements existeixen els uns dins dels altres. Vosaltres,
per exemple, en aquest moment, en una certa manera, esteu a fora i
a dintre meu, simultàniament. I jo també. Sóc a fora i també a dins
vostre. Però tal com hem mirat el món al llarg dels darrers segles,
encara que hàgim estat molt científics, ho hem fet a través d’una
mirada fragmentada, separadora, amb dificultats per descobrir les
interpenetracions i les imbricacions de la realitat. No podíem pensar a
crear noves imatges d'auto-co-construcció, d'interdependència, de la
realitat. I, en canvi, no és cap aquí on hem d'anar per entendre els
fenòmens lingüistico-cognitius humans, que tenen propietats que no
són les de la matèria? Per exemple, una pedra sí està aquí, el lloc que
ocupa no pot ocupar-lo res més. Però els fenòmens sociocognitius no
tenen exactament aquestes propietats. Una identitat col·lectiva
humana no és una pedra que té com efecte el d’evitar que una altra
identitat ocupi el mateix lloc. No té aquestes propietats. Igual ocorre
en les llengües: que sàpigues una llengua no vol dir que no en puguis
saber d'altres. Una llengua no ocupa un lloc que necessàriament eviti
que una altra pugui entrar en el cervell-ment.
5
Primer element, l’A: la centralitat de la ment. No hi ha ciència sense
observador. Això que ara pot semblar obvi, durant molts anys no ha
estat gens clar. Nosaltres hem parlat del món i dels seus elements
des d'un punt de vista d'una suposada objectivitat i neutralitat. Els
conceptes els havíem reïficat. Existien en ells mateixos. Com si no els
haguéssim creat nosaltres, els conceptes! Nosaltres creem les
representacions, els conceptes. I és que, com diu David Bohm, "la
ciència no és sobre la realitat, sinó sobre el nostre coneixement de la
realitat". Tenir present això és molt important per poder canviar el
pensament. Nosaltres no accedim directament al món, sempre hi ha
les ulleres conceptuals que ens permeten –o no- d’accedir-hi.
6
conformar una ment ben humana. Per tant, elements-i-contextos,
objectes-processos amb i en els seus entorns. Això són les llengües.
I això ens porta el punt D, la visió sistèmica. Hem estat molts anys
en què els elements lingüístics no han estat descrits cap enfora sinó
més aviat aïlladament i cap endins. Quants anys només prioritzant
l'element fonètico-morfològic-sintàctic sense posar-ho en connexió
amb la resta dels entorns vivents que són els que finalment donen
raó de l'existència i el canvi de les llengües! Cal ara, per tant,
desenvolupar sistemes oberts i no pas tancats, cal apropiar-nos
actualitzadament de la teoria de sistemes des d’una perspectiva
polinivellada i integrada. Cal arribar a veure, per exemple, com el
subsistema fònic d'una llengua té relació amb el subsistema social.
7
mateixa, com un sistema cap endins, no pot donar compte d'aquests
elements.
8
sentissis per telèfon quan algú parla i sents només una part de la
conversa et pot resultar incomprensible. Intentes esbrinar de què va.
Però tu no saps ben bé què està passant, perquè la conversa és una
dansa a dos.
Si heu anat a cursets de balls de saló, ja sabeu què passa, que acabes
trepitjant l’altre si poses tu el peu, i l'altre no el treu. Aquests
fenòmens, aquestes figuracions -tal i com en diria Norbert Elias- són
causacions circulars i retroactives i no podem no veure-ho així.
Recursiu en el sentit també que allò produït és productor. Els
individus produïm la societat que ens produeix. Això és la idea de la
recursivitat. Nosaltres produïm la societat que ens produeix a
nosaltres. Som productors i producte alhora. I això és important no
només per al camp lingüístic sinó per altres camps.
9
A mi em sembla que aquests són uns elements que poden ajudar-vos,
a cadascú en el seu camp, a fer-se una idea de com podria ser una
mirada complexa sobre els fenòmens socioculturals. No sé
exactament quina imatge de la complexitat hauríem de trobar. Però
en tot cas el que hem de pensar és des d'aquesta perspectiva d'un
món no simple, no lineal, sinó que ens desafia a construir un
pensament complex per entendre fenòmens que, d'altra banda, si
no, són incomprensibles. Sobretot a les ciències socials i humanes, no
en tenim, de sortida. Potser en el món físico-químic i biològic fins a un
cert grau poden pensar des de perspectives més simples, però
nosaltres no podem fer-ho.
10
realitat, però ja veiem que la predicció és difícil. No és un problema,
però, de l’economia, és un problema dels éssers humans, i d'allò que
construïm col·lectivament.
No hi ha ningú que hagi desenvolupat una llengua ell sol, ni que pugui
haver-se socialitzat sol, sinó que ha d’haver-hi una connexió humana.
Hem de construir una perspectiva teòrica que ens permeti entendre
la co-construcció autopoiètica, autoorganitzativa de les ments. Com
és possible la formació dels continguts cognitius humans, sempre
desenvolupats en la pluralitat dels individus? En això hi posava molt
3
Ecologia de les llengües. Medi, contacte i dinámica sociolingüística. Barcelona: Proa, 1996.
11
d’èmfasi Norbert Elias. Sempre criticava el fet de pensar els éssers
humans de manera individualitzada. Creia que era un error
extraordinari. Els humans sempre som uns quants. Per tant, com co-
vivim, com és possible arribar a entendre'ns en la interacció
conversacional? Què passa dintre del cap perquè aquestes persones
puguin atorgar sentit a allò, a aquells sorolls que emeten?
12
que el que no hem estudiat encara, precisament, són les propietats
que emergeixen justament de la interacció i la relació humana. Quins
tipus de constriccions tenen lloc quan dues persones es relacionen?
Això no ho podem pensar com si fos la força de la gravetat
Newtoniana. Hem de pensar-ho d'una altra manera. No sabem encara
ben bé com dir-ho, però hem de construir els conceptes adequats. Els
humans fem figuracions interpersonals, grupals, constituïm Estats
que ens controlen i que, en part també, controlem. L'Estat és en
nosaltres que som en l'Estat. No és nomes l'Estat en nosaltres –
sobretot en les democràcies. Nosaltres també influïm en els Estats.
Hem de veure les interdependències. Però quin tipus de figuració
genera aquesta relació? Nosaltres som també en el món econòmic
que és en nosaltres. Quins tipus de propietats es creen aquí? Quins
tipus de constriccions i de dependències mútues hi ha aquí? Tot això
és el que encara hem d'acabar de pensar. La societat no és un
objecte. En tot cas és una idea que nosaltres tenim per pensar la
realitat col·lectiva. Però en definitiva no hi ha un objecte que sigui la
societat.
13
té l'avantatge de ser sincrònica i diacrònica alhora, o seqüencial i
temporal. La melodia és seqüencial però alhora a la polifonia hi ha
diferents veus o instruments que toquen. Si, per exemple, heu tingut
l’experiència de cantar en alguna coral o bé de tocar algun
instrument en una orquestra, podeu entendre el fet de la
determinació ‘complexa’ -per dir-ho així- de la part que esteu
interpretant. A part de la melodia preeminent, tots els
acompanyaments, de les altres veus o instruments, estan construïts
en funció de la totalitat harmònica, del tot perceptual. Les notes dels
instruments que construeixen el tot interpretat estan determinades
pel seu paper en el conjunt, en estreta i indissoluble interrelació amb
la resta dels instruments. És, per tant, en funció del tot que cada
element esdevé comprensible. Si no s'emmarca en el tot, no hi ha
possibilitat de comprensió del que justifica els sons que emet.
14
Dins d’aquesta imatge musical, doncs, també podem pensar si fóra
possible d’ampliar el nombre de pentagrames de la partitura habitual
de la lingüística tradicional i afegir-n’hi d’altres que corresponguin
més aviat a una perspectiva ‘externa’ al codi. Podríem aconseguir així
donar compte, com abans ja hem il·lustrat, de fenòmens lingüístics
que certament no troben la seva explicació a l’interior sinó a l’exterior
de l’estructura de la llengua -usant la terminologia clàssica. Nous
pentagrames interaccionals, grupals, sociodemogràfics, ideològics i
sociosignificatius, etc., podrien ser afegits complementàriament als
plans distingits i considerats canònics fins ara per la lingüística
general.
II
15
postular que per mantenir les llengües hem d’obligar a crear
‘reserves’ de parlants, crec que això pot ser una exageració. Entre
altres coses perquè, per exemple, els búfals no poden opinar si volen
ser conservats, però els humans sí. Aquest tipus de problema porta
uns certs debats en l'antropologia ja que pot ocórrer de vegades que
hi hagi antropòlegs pro-mantenidors que hagin d’enfrontar-se amb els
parlants, quan aquests no tinguin ganes de mantenir la llengua -cosa
que pot arribar a passar. Per això adverteixo que la inspiració
(bio)ecològica és un exercici metafòric de veure com ens poden
il·luminar els avenços d’aquesta altra disciplina per caminar cap a una
linguoecologia, però anant ben en compte de no confondre els plans i
de tenir clares les distincions entre els seus elements.
16
la incomunicació. Si haguéssim estat més junts, i amb més interacció,
probablement no ens hauríem diversificat tant. Clarament, doncs, la
diversificació té relació amb la diàspora de la nostra espècie pel
planeta.
Fixem-nos que ara, en aquesta nova etapa global en què ens podem
percebre com una unitat planetària, ens podríem potser preguntar si
no es podrien estar donant processos de reunificació lingüística. Els
humans, per primera vegada, anem tenint llengües que permeten
entendre’s amb gent de molts llocs diferents. Sense que ningú ho
hagi dit explícitament, comencem a tenir instruments comuns de
comunicació. L'anglès, per exemple, fa aquest paper. Però ningú no
l’hi ha assignat. La humanitat com a tal no ho ha discutit això. No ho
hem fet ni a Europa, perquè, segons com, això és un tabú. Quina
llengua triarem com a codi d’intercomunicació? L’idioma triat serà
vist com a superior als altres? Provocarà això extinció lingüística
massiva? Això fa que els poders polítics ho vegin amb certa por. El
problema d'Europa està claríssim. Els governs no volen dir com volen
organitzar lingüísticament Europa des del punt de vista de la
intercomunicació. Però, què fan els governs de cara endintre?
Tothom aposta per l'anglès i l’ensenyen com a primera llengua
‘estrangera’ en el sistema educatiu. No ho diuen però tothom ho fa
interiorment per no remoure els problemes diguem-ne ‘identitaris’.
Molta gent creu que l'anglès és una llengua ‘imperialista’. Però a la
practica no és l'imperi americà qui diu que els països ensenyin
l'anglès. És el propi país que ho decideix perquè li sembla que així
afavoreix el seu desenvolupament tecnològic i econòmic. Ara com
ara, doncs, l’anglès no es pot dir que sigui un ‘killer language’, una
llengua assassina, fora dels territoris on ja s’havia instal·lat abans de
la globalització. Pot sobreposar-se a les ja existents com una llengua
‘hipercentral’, però, de moment, no les substitueix en les grans
funcions majoritàries dels grups lingüístics humans. El que passa,
però, és que la humanitat no es pot esperar ara a una decisió dels
17
organismes mundials comuns sobre quina hauria de ser la llengua
d’intercomunicació general. La necessitat ja hi és i l’anglès era
clarament la llengua més ben posicionada per fer aquesta funció. No
sabem si això ja es quedarà així o vindran altres llengües –com ara el
xinès o la que sigui- que puguin també ocupar aquesta funció
d’intercomunicació general humana. Això, ara com ara, és impossible
de predir.
Bé. Per tant, ens hem diversificat lingüísticament. Hem fet una
especiació, però potser en aquests moments veurem si farem un camí
–molt llarg- de reunificació lingüística de l'espècie o, en tot cas, de
facilitació de la intercomprensió. Per tant, tenim l’especiació que és
una línia de recerca que hem de desenvolupar.
Després, una altra cosa que estudien els ecòlegs és la continuïtat dels
ecosistemes: com es produeixen els nínxols ecològics, aquella
construcció en la qual pot participar la mateixa espècie per assegurar
la seva supervivència? La mateixa espècie contribueix a fer-se un
nínxol adequat, un ecosistema favorable, una climatologia adequada,
els nutrients, etc. Com ho hem de fer per assegurar la continuïtat de
la linguodiversitat humana? De quins nínxols ecològics hem de
disposar per poder fer que la humanitat no abandoni les llengües que
ha anat creant? Aquí hi ha tota una pregunta sòcio-politico-lingüística
important.
18
Nosaltres podem sostenir diverses llengües en el nostre cervell.
Estem creats per al poliglotisme. L'únic que hem d'assegurar els
grups humans és que tinguem funcions importants, preeminents, per
a les llengües pròpies. Per tant, no hem de confondre mai el
multilingüisme social amb el personal o individual. Com crear nínxols
ecològics adequats per a les llengües del món?
19
menjar-se les altres. La reducció de la diversitat va lligada al
creixement de molts dels imperis colonials, que produeixen l'extinció
lingüística massiva. La denigració del nadiu, els discursos
negativitzadors, etc., que duu a l’abandonament dels idiomes propis
dels distints grups colonitzats, es troben freqüentment en aquest
tipus de casos.
Hi ha una cita d'un ecòleg, Dawkins, que il·lustra ben bé això: “La
guineu corre pel seu sopar i el conill corre per la seva vida”. Les
majories corren perquè volen engreixar-se, però les minories corren
per poder-se salvar. Vivim, doncs, en un món en conflicte, certament.
Potencialment podem tenir harmonia i podem tenir conflicte, i
dependrà de com ho sabem gestionar. Per tant, d'aquí, de la
bioecologia també en podem treure idees.
20
avergonyir els fills intenten no passar-los l'estigma de la llengua que
han arribat a veure com a tan negativa, influïts per les pressions de la
situació i dels grups dominants amb qui tenen contacte. Això explica
com la humanitat, en situació de perill ecolingüístic, pot arribar a
abandonar els seus codis. Intergeneracionalment, de mica en mica,
es va produint aquest desús.
21
exemple, que s'han passat de forma molt majoritària al francès o a
l'anglès, ara tenen un gran interès per mantenir les seves llengües,
veuen el seu abandonament com un error, i volen recuperar el seu
orgull lingüístic. Complementàriament, els canadencs d’origen
europeu –com també en el cas dels australians- estan ara
avergonyits de les seves polítiques passades que desafavorien
clarament el manteniment de la diversitat. Hi ha necessitat, doncs,
d’ecologies restauradores, que ajudin els canadencs europeus a
calmar aquesta culpabilitat, i als altres pobles a intentar recuperar de
nou els usos socials dels seus codis. Passa, però, que la dignificació
pots haver-la assolida, però una vegada has adoptat la llengua gran i
la petita l'has abandonada, és força més difícil de poder crear un
context quotidià en què es recuperi la llengua en recessió. Fixem-nos,
per exemple, en el cas del gaèlic irlandès, que tenim més a prop.
Amb independència política, però arribada en un moment en què el
percentage de població ja era baix en el conjunt demolingüístic.
Malgrat un suport governamental, una vegada van adoptar
majoritàriament l'anglès i van abandonar el gaèlic en la vida
quotidiana, és difícil de guanyar parlants en les funcions del dia a dia,
que són, de fet, les que mantenen les llengües. Les escoles i
l'administració són importats però el més important són els individus,
les persones, que com l’ou-com-balla de la catedral de Barcelona, han
de mantenir la llengua en moviment. Hi ha una cita de Prigogine, físic
i premi Nobel, que diu: “ ...cal trobar (ell ho diu per a la Física)
exactament quines condicions precises de desequilibri poden ser
estables”. És a dir, el desequilibri hi serà, perquè en un món en
contacte i d’interpenetració tot seran desequilibris. Ara: hem de veure
quines condicions poden permetre una certa continuïtat de l’equilibri,
però certament en el desequilibri dinàmic.
22
però una llengua no és una espècie i, per tant, nosaltres hem de fer la
nostra ecologia sociocognitiva. L'ecologia humana és complexa,
multidimensional. ‘Complexus’: allò que és teixit en comú. Per tant,
nosaltres hem de descobrir, hem de teoritzar, i representar-nos de
quina manera és teixit en comú el comportament lingüístic, per tal de
mantenir la linguodiversitat i, alhora, afavorir la intercomunicació
humana general a escala planetària. Un problema que tenim és voler
substantivar allò que és dinàmic. Objectivem, diem ‘llengua’ i ja
veiem un objecte. Però no és cap objecte. Si de cas és un objecte
complex emergent i dinàmic. Però no existeix com a objecte entre
nosaltres. Més que ‘llengua’ el que hi ha és ‘llenguar’, -languaging,
que diuen en anglès-, incessant activitat comunicativa humana. Així,
Morin diu que aniria bé, almenys, veure com les llengües viuen en
tres dimensions simultànies, que cal tenir presents a l'hora d'analitzar
els fenòmens. La llengua és en la psicoesfera dels individus, és tambe
en la socioesfera, entre els individus (en i entre), i en la noosfera,
l’àmbit dels sistemes cognitius complexos, en tant que sistema
analitzable. Les idees, per exemple, viuen també en nosaltres, entre
nosaltres i les podem estudiar com a objectes específics, cognitius. La
llengua, doncs, és en la interrelació, en aquest espai d'intersecció. El
locus de la llengua –si la llengua era en l’individu o en la societat- ha
portat rius de tinta en la història del pensament sobre la llengua. S'ha
acabat això! No hi perdem un minut més! És en i entre els individus.
És 'i'.
Per acabar, voldria que penséssiu en una forma com ara la piràmide
invertida del Museu del Louvre, a París, que ens pot servir per
il·lustrar aquesta ecologia transversal multidimensional de què us
parlava abans. Una imatge d'una piràmide invertida ens permet situar
al centre els cervells-ment humans. En cada nivell hi ha emergències
noves. Una ment quan es relaciona amb una altra ment, provoca
fenòmens nous, que no eren presents abans. Quan jo interacciono
amb un altre som jo, l'altre i l’organització de la interacció. Si anem a
23
la grupalitat, emergeixen també elements nous, ja que en tant que
individus que formem grups constituïm fenòmens nous. Ja no som el
Juanito o la Maria. Ja som el conjunt X, el conjunt Y. Jo sóc X, l’altre és
Y. Ja ens identifiquem en tant que categories suprapersonals, que ens
obliguen a comportar-nos com a tals membres d’aquests rètols,
d’aquestes categories socials. Si sóc tal, m'he de comportar com a
tal, és això el que s'espera de mi col·lectivament. I sempre en el marc
d’una relació transversal, en tant que nivells interconnectats. Si
formem part d’organitzacions -econòmiques, per exemple- també hi
emergeixen elements nous. I si som alhora membres d’Estats, també
ocorre el mateix procés. Per tant, si vols estudiar el comportament
lingüístic d'un individu t’he l'has d'imaginar amb aquesta piràmide
invertida al cap. Això és la imatge mínima que podem tenir des d'un
punt de vista complex. En una conversa, per exemple, ens hem
d’imaginar els dos individus amb una piràmide invertida a sobre de
cada cap, perquè allà passen coses importants. Per entendre el
fenomen lingüístic, l'hem d'entendre amb aquesta imatge dinàmica i
alhora en la interrelació de les diferents dimensions. La llengua
existeix en aquesta multidimensionalitat, transversalment,
dinàmicament.
24
És aquesta, doncs, la utilitat de la partitura orquestral com a notació:
poder visualitzar la dinàmica complexa i multidimensional de la
realitat. I és en aquest camí on ens cal anar generant noves imatges i
noves eines de pensament complex ja que -i acabem amb una altra
cita d’Elias- “un dels deures essencials dels homes és el de saber
com les coses estan lligades les unes amb les altres si volen
organitzar la seva vida millor de com és avui”4.
25
1995 “Cap a un enfocament holístic per a la lingüística”, a: Artigas, Rosa, et alii, El
significat textual . Barcelona: Generalitat de Catalunya, Dpt. de Cultura, pp. 15-
20.
1995b “Política i planificació lingüístiques: perspectives i preguntes per a un camp
interdisciplinari”, Revista de llengua i dret (Barcelona) 24, pp. 145-163.
1993 “Llengua catalana i futur: notes des d'una perspectiva eco-sistèmica”, Revista
de llengua i dret 19, pp. 81-93.
Bateson, Gregory
1972 Steps to an ecology of mind. New York: Ballantine Books.
1984 La nature et la pensée. París: Seuil (Trad. francesa de Mind and nature,
1979).
Bohm, David
1987 La totalidad y el orden implicado. Barcelona: Kairós. (Trad. castellana
de Wholenes and the implicate order, 1980).
1994 Thought as a system. London/New York: Routledge.
1996 On dialogue. London/New York: Routledge
1998 On creativity. London/New York: Routledge
Bourdieu, Pierre
1980 Questions de sociologie. París: Les Éditions du Minuit.
1982 Ce que parler veut dire. L’économie des échanges linguistiques. París: Fayard.
1994 Raisons pratiques. Sur la théorie de l’action. París: Éds. du Seuil.
Bruner, Jerome
1990 Acts of meaning. Cambridge, Mass.: Harvard University Press.
Capra, Fritjof
1985 El punto crucial.. Barcelona: Eds. Integral.
1998 La trama de la vida. Barcelona: Anagrama (Trad. cast. de The Web of Life.
Hammersmith, London: HarperCollins, 1997).
De Bono, Edward
1995 Serious creativity . London: HarperCollins.
Elias, Norbert
1982 Sociología fundamental . Barcelona: Gedisa.
1990a Compromiso y distanciamiento. Barcelona: Península.
1990b La sociedad de los individuos. Barcelona: Península.
1996 Du temps. París: Fayard.
Junyent, Carme
1992 Vida i mort de les llengües. Barcelona: Empúries.
1998 Contra la planificació. Una proposta ecolingüística. Barcelona: Empúries.
26
Keller, Rudi
1994 On language change. The invisible hand in language . London: Routledge.
Laborda, Xavier
1993 De retòrica. La comunicació persuasiva. Barcelona: Barcanova.
1996 Retórica interpersonal. Barcelona: Octaedro.
Mackey, William F.
1994 "La ecología de las sociedades plurilingües", en: Bastardas, A. & E. Boix, eds.
¿Un estado, una lengua? La organización política de la diversidad lingüística.
Barcelona : Octaedro, pp. 25-54.
Margalef, Ramon
1991 Teoría de los sistemas ecológicos. Barcelona: Publicacions de la Universitat de
Barcelona.
Morin, Edgar
1991 La Méthode. 4. Les Idées. Leur habitat, leur vie, leurs moeurs,leur
organisation. Paris: Seuil.
1992 Introduction à la pensée complexe. París: ESF éd.
1994 La complexité humaine. París: Flammarion.
2001 L’identité humaine. (La méthode. 5. L’humanité de l’humanité). París: Seuil.
Mühlhäusler, Peter
1996 Linguistic ecology. Language change and linguistic imperialism in the Pacific
region. London/New York: Routledge.
Searle, John
1985 Mentes, cerebros y ciencia. Madrid: Cátedra.
Serrano, Sebastià
1993 Comunicació, societat i llenguatge. Barcelona: Empúries.
1999 Comprendre la comunicació. El llibre del sexe, la poesia i l’empresa. Barcelona:
Proa.
Tusón, Amparo
2002 “El análisis de la conversación: entre la estructura y el sentido”, Estudios de
Sociolingüística 3(1), pp. 133-153.
Wagensberg, Jorge
1994 Ideas sobre la complejidad del mundo. Barcelona: Tusquets.
Wilson, Edward O.
1998 Consilience. The unity of knowledge. London: Abacus.
27