La campanya d’Obama de 2008 ha esdevingut unreerent de com aproftar políticament les noveseines de la inormació i la comunicació. La xarxaha revolucionat les relacions socials. Però aquestnou espai no va en detriment del món

ofine

.Perquè si Obama només hagués estat a la xarxaenlloc de trepitjar el carrer, segurament no seriapresident del Estats Units d’Amèrica.

Les campanyes electorals a la xarxa

V I S T A P R è V I A

El món de la comunicació ha evolucionat moltíssimen els darrers 150 anys. ins el segle XIX, la clau perestar informat era ser al lloc correcte en el momentindicat: un mercat, una conversa... Per interactuars’havia de conèixer gent en persona. Amb el naixe-ment dels diaris, per primer cop, podem tenir no-tícies de llocs on no hem estat mai i rebre l’opiniód’altres persones encara que no les coneguem. Elmón s’obre a tothom. La següent parada ens duu ala ràdio. També ens permet saber què es diu a cen-tenars de quilòmetres de distància, però el grancanvi és que ens permet rebre informació en direc-te. Amb la televisió, a partir de les dècades de 1930i 1940, la novetat és que podem veure imatges enmoviment del que succeeix.En comunicació política hi ha una data en què latelevisió marca un abans i un després. Es tracta del26 de setembre de 1960. Aquell dia s’emet el pri-mer debat electoral televisat, amb un John itzge-rald Kennedy (1917-1963) preparat per a l’ocasió iun Richard Nixon (1913-1994) que venia de passardues setmanes a l’hospital a causa d’una lesió a lacama. Lluïa barba d’hores i no es va voler maquillar.Semblava estar incòmode, mentre que Kennedyva aparèixer relaxat. En acabar, la majoria de tele-espectadors van donar Kennedy com a guanyador,mentre els que van escoltar el debat per la ràdiova considerar que Nixon s’havia emportat la victò-ria. Com se sap, Kennedy es va imposar a les urnes,i des de llavors els debats televisats són conside-rats fonamentals en la comunicació política.Amb el naixement d’Internet a principis de la dè-cada de 1990, res feia presagiar que en poc temps

X a v i e r P e y t i b i

A s s e s s o r d e c o m u n i c a c i ó p o l í t i c a x p e y t i b i @ i d e o g r a m a . e s - w w w . x a v i e r p e y t i b i . c o m

ESTI 2010

EINES 12

assistiríem a una revolució tan granen la manera de comunicar-nos. Peròen política, aquesta revolució ha estatmolt més lenta. Així, el creixement de lapresència dels partits a la xarxa ha es-tat global des dels seus orígens en leseleccions al Congrés nord-americà de1994, amb alguns candidats, molt pocs,inaugurant unes pàgines web que erenmers aparadors amb una còpia d’algunpamet o cartell.Malgrat que no va ser dels pioners,es pot dir que el candidat republicà ales eleccions nord-americanes de 1996,Bob Dole (1923), va ser el primer en legi-timar Internet com a eina electoral. Així,al nal del primer debat presidencialamb Bill Clinton (1946), Dole va recitarpúblicament l’url del seu web, encorat- jant a visitar-lo. L’anècdota és que no lava dir correctament —oblidant-se unpunt (www.dole96com)— però el queés rellevant és que Internet va irrompreen l’escena política i electoral.Tanmateix, el precursor de l’ús elec-toral d’Internet va ser el candidat a go-vernador de Minnesota, Jesse Ventura(1951), el 1998. Aquest exlluitador de

wrestling

va crear una llista amb cor-reus de milers de voluntaris (JesseNet),a partir de la qual els podia mobilitzarràpidament sense gastar en trucadestelefòniques ni en personal per fer-les.Només dos anys després, a la campa-nya de les eleccions presidencials del2000, tots els candidats nord-ameri-cans tenien webs per donar-se a co-nèixer i tots utilitzaven el correu elec-trònic per a posar-se en contacte ambels seus seguidors i difondre les sevesidees. Des de llavors, en totes les elec-cions va començar a aparèixer Interneti aquells candidats que no l’utilitzavense’ls veia endarrerits en les noves tec-nologies. Tot i així, Internet s’utilitzavaper inserir publicitat com si el web fosun mitjà convencional.A partir de 2004 els grans partits jautilitzen —o ho intenten— l’

e-campa-nya

per complementar les accions elec-torals tradicionals via televisió, ràdio,premsa, telèfon i anuncis publicitaris.És especialment destacat el paper queté en les primàries del Democratic Partynord-americà Howard Dean (1948), quecomença a usar estratègies de xarxaque implementa en el seu web: vídeo,primer bloc de campanya, enviamentsd’SMS, petició de correus electrònicsper aconseguir voluntaris, donacionseconòmiques

online

... Després de Dean,les campanyes ja no només es basenen acaparar espais de televisió, ràdio ialtres mitjans de comunicació tradici-onals, sinó que es busca a través de laxarxa, la implicació de la gent, volunta-ris i ns i tot reciprocitat i interactivitatamb la ciutadania.El 2004 també és l’any de l’auge delsblocs, després de la compra de Bloggerper part de Google. Per primera vegada,qualsevol persona, de manera senzillai gratuïta, esdevé emissor de les sevespròpies idees i informacions sense ha-ver de passar pel ltre dels mitjans tra-dicionals. El 2005, amb el naixement deouTube, la ciutadania pot pujar i com-partir, no només les seves idees i textos,sinó també les imatges que vulguin. Pertant, tornem a trobar-nos en un con-text on la comunicació esdevé directa,entre individus. La dicotomia emissor-receptor desapareix i qualsevol perso-na, propera o llunyana, encara que noes conegui personalment, pot dialogaramb una altra a través de la xarxa.A partir de 2006, i alhora que Internetes fa present a la majoria de llars, alswebs de qualsevol partit dels païsosmés avançats es poden veure notíci-es actualitzades, l’agenda d’actes, elsblocs dels líders i càrrecs electes, víde-os i àudios de discursos, enllaços a lamajoria de documents i imatges de laformació... I és a partir de 2007, estimu-lat per les primàries dels demòcratesi republicans nord-americans, les pre-sidencials franceses i les legislativesbritàniques, junt amb l’aparició i con-solidació del web 2.0 i de les xarxes so-cials —amb desenes de noves opcionsper compartir i crear informació— quehem presenciat importants canvis enla manera de fer campanya política perInternet.

Amb l’aparició de la web 2.0 i les xarxes socials hempresenciat importants canvis en la manera de fer campanyapolítica per Internet

EINES 12

ESTI 2010

El 2010 el món és en xarxa, la societatha canviat i els partits han d’adaptar-se.Ens trobem en un context en el qual lacomunicació i la creació de contingutspolítics no depenen només dels partitsi els mitjans, sinó que qualsevol perso-na pot esdevenir-ne creador. La ciuta-dania vol opinar, conversar i sentir-separtícip d’una comunitat; se sent capa-citada —com demostra constantmenten les seves relacions a la xarxa— i noentén que els partits o els polítics noactuïn de la mateixa manera.Les campanyes s’han hagut d’adaptara uns canvis socials que no tenen mar-xa enrere. I com més aviat els partits sen’adonin, abans podran intentar arri-bar a la ciutadania a través de la xarxa,però sense oblidar mai que la xarxa ésuna eina més. Ens trobem davant d’unmoment apassionant i els partits po-lítics han d’entendre com funciona sivolen sobreviure i sobretot, guanyar leseleccions. Com indica Antoni Gutiérrez-Rubí

(1960), «seria imperdonable noaprotar-ho com a palanca de renova-ció de la política. És una gran oportu-nitat perquè els partits emprenguin enprofunditat un canvi d’estil i de culturaorganitzativa que sigui capaç de fer-los evolucionar cap a estructures mésobertes, exibles i innovadores, com ja

1 GTIÉRRE-RBÍ, «El nacimiento del ciberac-tivismo político».

ho han fet gran part de les empreses,universitats i altres organitzacions enel marc de la societat de la informaciói la comunicació». Però aquests canvisno afecten tant la manera de fer cam-panya sinó com la ciutadania s’implica,a través de la xarxa, en política.

Immediatesa i comunicació directa

Ens movem en un món canviant, on aqualsevol hora i a qualsevol lloc podemaccedir a la xarxa, buscar informació,publicar les nostres opinions i interac-tuar amb les nostres amistats perquèsempre trobem algú connectat a Inter-net. acebook o Twitter són l’exemplemés clar de comunicació instantàniaamb altres persones. I tot això condici-ona la política.Volem establir una conversa imme-diata, ràpida i sobretot directa amb elsnostres representants polítics. Algunsd’ells ho entenen, com els 39 twittai-res amb representació al Parlament deCatalunya,

amb Ernest Benach (1959),José Antonio Donaire (1968) —men-tre era diputat—, Carles Puigdemont(1962), Montserrat Capdevila (1966)o Albert Batalla (1977), entre els mésdestacats. I ns i tot alguns governs —com els Twitters de la Casa Blanca, de

2 Dades d’abril de 2010.

Downing Street o més recentment, dela Moncloa— que també busquen co-municar-se directament amb la ciuta-dania.Durant les campanyes és necessaridonar opinions o idees des dels partitsi els candidats, però tan important comaixò és fer-ho bé, entenent com és i quèvol dir la comunicació directa a travésd’eines com Twitter: la importància delcontext (

hashtag

- #), de la difusió d’in-formacions d’altres persones (

retwitts

- RT) i de les respostes que donem aaltres opinions (

- @), per no par-lar de la necessitat de seguir a aquellsque ens llegeixen, si es vol demostrarun interès real per conversar. Cal saberdialogar, entendre la manera de fer-hoi tenir present que no ho farem de lamateixa manera per Twitter, acebook ocorreu electrònic.

Mobilitat i ormats innovadors

En els darrers anys, la utilització de te-lèfons mòbils ha esdevingut quelcomquotidià en la nostra societat. En polí-tica aquest ús també s’ha aprotat. Siamb els atemptats de l’11 de març de2004 a Madrid ens vam adonar que lacomunicació horitzontal entre la ciuta-dania a través d’SMS podia funcionarper canviar coses, amb el pas dels anysaquest ús també s’ha traslladat a l’ac-ció política informant als militants de

Ens trobem en un context en el qual la comunicació i lacreació de continguts polítics no depenen només dels partitsi els mitjans; qualsevol persona pot esdevenir-ne creador

ESTI 2010

EINES 12