Professional Documents
Culture Documents
1
CONTRA EL CERCO DEL SILENCIO
2
respectivas obras poéticas, y de un modo crítico, al
martilleante estado de nuestro mundo, acuciado por
una lamentable pérdida de la memoria histórica y por
la consignación de un sistemático ninguneamiento de
los perdedores –aquí, especialmente, de las mujeres–
en las cunetas de la Historia. En aquella
presentación, alguien le preguntaba a Marc Granell
sobre si era posible esperar de su propia poesía (tan
cercana a la verdad de los hechos de nuestro tiempo)
un solo guiño para la esperanza. Y Granell respondía
–y traduzco aquí, al castellano, lo que recuerdo de
aquella respuesta– que “sólo ella, la esperanza de
transformar la realidad, fue la que me condujo a
escribir este tipo de poemas”.
3
una masacre diaria), acoge sin remedio las voces del
miedo y las tripas del terror. Contra el cerco de
silencios y de olvidos con que se nos va acorralando,
hablar –y hablar sin mentir– se convierte así en la
urgencia del poeta y en la terquedad de la esperanza.
Antonio Martínez moviliza su saber literario –y su vida
entera– en este doble, necesario, frente.
4
Así, los poemas que estas líneas prologan han
querido enfrentarse, de manera radical, a otro libro
que el propio poeta consigna como “libro del silencio”.
En sus páginas de infamia, nuestro tiempo parece
estar escribiéndose desde la amnesia histórica (que
deja huérfanos y sin futuro a quienes son arrollados
por los perros del Amo y a quienes murieron por
causa de la justicia) y desde ese proyecto de
“invisibilización total” del que hace gala el capitalismo
avanzado (que escamotea del orden del día a un
buen número de personas y pueblos acribillados por
la mentira y la intolerancia más flagrantes). Con
silencios, con borrados continuos en las puertas de la
vida, con enterramientos terribles –lo denuncia este
poeta que no ha cerrado los ojos– se teje la trama de
los poderes de nuestro tiempo y basta esta pérdida
en la voz para mantener en el silencio la posibilidad
de una esperanza, la posibilidad de una rebelión.
5
bastardos. Es suficiente la voz de este poeta
valenciano para decir NO, para decir BASTA, para
decir AHÍ, las tres palabras con las que empieza el
libro de la resistencia, el libro de la indignación, así
como toda poesía que se niegue a escamotear el
espesor de lo verdaderamente humano. No trate el
lector de buscar en estas páginas un “programa para
salir del atolladero”. Arriésguese más bien a sentir –
junto con su autor– cómo “el amo / escupe nudos de
silencio / para trenzar oscuridades” y cómo se nos
vuelve inaplazable, ante este estado de cosas,
proclamar con rabia la palabra capaz de romper los
consensos. De una vez por todas, la palabra capaz
de negarse a ser cómplice en las mentiras del mundo.
Enrique Falcón
(Barrio del Cristo, Valencia, febrero de 2006)
6
De les violentes humitats, dels
llocs on s'entrecreuen
residus de tempestats i plors
ve
esta pena arterial, esta memòria
espedaçada.
Encara desvarien
aquelles mares en les meues venes.
Antonio Gamoneda.
7
jo ciutadà del món
fill de dona
parit l'any de desgràcia de 1939
alletat en la llet-sang del patiment
declare la guerra
a l'opressió de gènere
així mateix
en senyal d'acceptació a l'objectiu assenyalat
demane
que en la porta
de tots els cors
siga exposada esta proclama
8
en la vesprada d'este dia
que no sé si existix
m'he assegut
en l'espai d'escoltar
caminen respirant
al crit ancestral del patiment
9
vaig conéixer la companya
dels treballs sense fi
l'amiga amant
oblidada
en els prostíbuls de la ignomínia
la mare angoixada
per trobar el repòs
en la fugida
la germana
de mirada segrestada
pel vel de les ombres
10
Què curt el somriure,
què llarc el plor.
11
En el somni
d'una nit qualsevol
vaig anar al temps
de les crueltats oblidades.
Un univers de silencis
ompli
el diccionari trencat
de la meua veu.
En l'horitzont,
el crit pasetja enclavillat.
en la pell espantada
de la xiqueta-mare.
El mercat de l'infortuni
està obert dia i nit.
12
Al cantó dels artificis
s'ha perdut
l'ombra d'una llibertat.
La ferida descriu
cercles sense finestra.
La xiqueta no és xiqueta,
han venut la seua rialla.
13
El dolor sense veu
marca el somni
en el pit de la vida.
Abans de somiar,
venuda.
Abans de riure,
violada.
Pobra veu
sense jocs en la paraula.
14
Per la soledat,
els passos
dibuixen camins impossibles,
entre temps
podrits d'intencions.
Les trobades
van perdre la llum en la mirada,
15
Lligada al patiment
dorms, buida de tú,
entre llençols
de vergonya.
En la fira de la vida
la raó
ha desertat.
Si alces la mirada,
si dignifiques el to,
el repudi de l'amo és inclement.
16
¡Cuantes galtes cremades!
Cou el somriure
i desapareix.
17
La mare, l'amant,
la germana i la iaia
abraçades en la por.
18
Que sola la veu de la mare!
19
L'ablació.
Llengua d'acer
amb gana de sang.
20
Aguaitant
en el replanell
dels cantons impossibles,
la dent de la foscor
tenalla
per a eternitzar la ira.
La presa
no reconeix el so
al pas del botxí.
21
El visitant de la sang
va oldre la presa innocent.
Visità la infància
per a trencar el vincle
de la tendra gràcia.
La primera rosada,
s'ha perdut.
Tristesa,
el pelegrí de la claredat
no podrà trobar-la.
22
Tots els vents
s'establixen
en la mirada del botxí.
Codis
destinats a la brutalitat.
Mà sense ànima
amb voluntat
de fera sagnadora
i mirada assassina.
23
El braç de la ràbia
armat del metall de la ira
mutila la rialla
i extermina
les albes de l'amor.
Quanta tristesa,
el vent no porta carícies.
24
Ningú escolta el crit
ni besa les llàgrimes.
Definitivament
els justos
s'han perdut
pels corredors de l'oblit.
25
Escriba de l'ablació,
et descobrirem
en les dies de la veritat
i seràs soterrat
en l'aiguamoll
de l'acer
i la sang.
26
Dones, vells i xiquets.
Oblidats
condemnats a la fugida
i al desterrament,
ocupen l'univers
de la meua tendresa
27
M'he extraviat
en el buit de l'absència,
aquell
on naix el dolor
amb rostre de dona.
L'habillament
nu del d'aigua
no sap,
on el batec del crit,
on la mà,
on el bes.
28
No conec el meu origen
el vaig deixar oblidat
en un lament
nascut
al cantó de la soledat.
29
Un retall inacabat
de camins
prenyats d'empremtes
fugen
en olor d'un altre temps.
Els ossos
somien en la foguera
entre les dents
del fred.
He d'amagar al fill.
La fam
ompli de silencis
tots els racons.
30
La jove tremolava
en la negror de la nit.
Les paraules
no troben sendes
entre els ulls de la vella
i els somnis de la jove.
Freda és la soledat.
31
La fugida
s'ha quedat sense camí,
els peus sense passos.
2
L'arbre
s'ha vestit de soldat
i amaga l'ombra.
3
El vent
ferit en les ales
no encerta a predir
nous límits.
32
Arrancades
del seu temps,
tenen noms d'oblit;
dels ulls s'han esborrat
les portes
d'entrada i eixida.
33
Fugint,
les empremtes de la identitat
s'han extraviat.
34
En l'altiplà
de les arribades
vaig sentir les mans de vent
teixides
entre batecs de lona.
Incolores naus
sobre deserts
plorant ombres
sense destí.
35
En l'Oasis del artifici,
l'enterrador d'occident
abandona la carn perseguida.
El cant
és del color de l'aire
que naix en les dunes.
Del ventre
buit d'esperances
naix el futur
amb arena en la mirada.
36
La mare perduda
sagna pels seus mugrons,
el xiquet dorm
dintre llençols de fam.
¡Xiquet no despertes!
37
Racó de les aigües maleïdes.
38
En l'exili
els pits sense llet
miren a Occident.
La llum,
oblida el lament
en el viatge d'anada,
en la tornada
la llet del xiquet.
39
Infància
vestida amb murs d'arena.
En l'hàbit de demanar
vas créixer.
40
Què trista es la foscor.
Amant
és fred el burka.
Allibera'm
41
Gust de rosada amarga
i la mirada d'ahir
trencada,
em sent atrapat
en el cantó
dels silencis.
42
Del teler
de les finestres carceràries,
l'amo
escopis nucs de silenci
per a trenar foscors.
Esgarrats
els dits del rellamp
moren
en la levitat
del teu alé.
La neu
dels rigors blancs
s'establix
en les teues galtes captives.
43
Traços que
dibuixen patis endolats.
Les fulles
del coneixement
ignoren el nom de dona.
L'artifici
governa el pensament.
44
Pressentir,
darrere del vel,
la mirada
somiant llibertats.
45
El pas creua
sense deixar empremta.
La tristesa s'amaga
en el indret
de la por.
46
Que estrany déu que nega
la mirada que naix,
la mirada que busca,
la mirada lliure,
la mirada que estima,
la mirada que riu.
47
Quin moment
per a morir
callat en la foscors.
48
¿Per a lapidar
ha fet déu la pedra?
¡A tú creient, pregunte!
49
Cansat senc el meu alé
caminant
per les galtes africanes.
El capvespre
a gravat al vent
un crit de indiferència.
50
¿Quina veu
ha trencat el silenci
en la plaça?
¿Quina fúria
espenta la mà
que transforma la pedra
en ocell negre
amb missatges de mort?
¿Quin verí
camina pels temples?
¿Quina brutalitat
passeja els carrers?
51
El soroll
de la gent
ompli l'espai d'odi.
El llibre
de les lapidacions
escuma versos de mort.
La mirada
es víctima de la foscor.
52
Botxins fanatics
oculten el crim
als ulls,
i tanquen
els últims batecs de la vida
en el sac de la soledat.
¡Quanta foscor
en l'últim alé!
53
I es trobada
en el prostíbul d'occident.
La última rialla
es passeja
en un altre dia.
54
De nou senc
la soledat.
Altres crits,
altres llàgrimes,
nien en altres galtes.
55
Del món de l'abundància
brollen
les veus de la por.
El plor s'establix
en els budells del terror.
El mur
que somia grafitis
a oblidat els colors.
56
57
La roda de la infàmia
sembra esclaves.
Els replecs
són rutines de crueltat.
Facil l'engany,
dolorós el camí,
maleïda l'arribada.
58
L'horitzó buit de camins,
només somia confusió.
L'ànima s'absenta.
L'angoixa s'establix.
El raptor
imposa les regles
de la ignomínia.
59
I em vaig despertar
en la fira
de l'opressió de genere.
Ja veig,
han posat a la venda
-dos per un-
els instints de fera.
60
El dia tremolava
en la finestra, sense horitzó.
La porta
d'entrar a les paraules
no coneixia l'abecedari.
¡Que trist és
el llibre del silenci!
61
Tots senten les veus
i miren
des dels cantons
de la indiferència.
Mentrestant,
la brutalitat
establix els seus torns de vigília
per a eternitzar el colp.
62
Dels codis de la llei
creixen tràgics arpegis
d'oblits i falsedats.
63
Les notícies del matí
parlen de mort.
64
En la resta dels dies.
Les notícies
de tots els matíns
parlen de més agressions,
més morts.
Més morts…
65
Epitafi.
Utilitzà el poder
per a oprimir als seus semblants
i violar les més elementals
normes de convivència..
66
!
67