Prometeu Encadenat

Professor/a: Felissa Lobato

Fet per: Pol Plana
Grec (Treball d’estiu)
 Arbre genealògic
Urano Gea Temis
 
Tetis Océano Rea Crono Pléyone Atlas Epimeteu
Prometeu

Estigia Palas Oceanides Maya

Hera Zeus Ínaco Hermes

Cratos Bía Zelo Nike Hefesto Ío

 
 
 
 
 
 Origen Culpabilitat
La culpabilitat dins de l’obra de Prometeu encadenat empren una distinció més aviat
subjectiva respecta què està bé, amb que està malament. Aquesta subjectiva visió pot
ser abordada des dels interessos del poderós/governant, o bé des dels interessos del
màrtir/castigat. La majoria dels personatges senten pena i tristesa per la situació de
Prometeu, tot i això acaten les ordres establertes per Zeus i no deslliuren a l’encadenat.
La culpabilitat de Prometeu es afirmada en tot moment però les dos grans preguntes
que ens hem de fer són:

De que és culpable, Prometeu?: Segons l’obra, Prometeu es condemnat per Zeus a

haver de patir empresonat i encadenat a dalt de tot de la regió de Estigia.. El primer del
seus delictes era que havia proporcionat carn en bon estat als humans, però en canvi als
déus els hi havia donat la part de la carn amb més mal estat. El segon delicte comés (i
segons Zeus el més greu) era que havia entregat la flama (el foc) a l’ésser humà
A comés bones accions o males accions?: Davant d’aquesta pregunta hem de tindre
clara una cosa: que Prometeu va cometre dos accions destacables que són robar i
enganyar. Tot i això aquests dos verbs poden estar equivocats depenen de la visió que li
vulguem donar a la situació, ja que depenen del bàndol en el qual ens identifiquem
podrem dir si el que va fer es condemnable o no ho és.
 Resum de l’obra
L’obra comença amb la presentació de Cratos, Bia, Hefest i Prometeu a una muntanya
propera a Esticia. Hefest està acompanyat de Cratos i Bía els quals l’han portat fins allà
per encadenar a Prometeu, el qual ha entregat el foc a la raça humana i això ha fet
enfurismar a Zeus. Cratos i Hefest abandonen a Prometeu encadenat a una roca, però al
cap d’un temps el gran benefactor es desperta i comença a parlar amb el cor (les
Oceànides). Elles li pregunten perquè ha hagut de ser tan atrevit i ha hagut d’entregar la
flama de Zeus als homes, davant d’això Prometeu els hi respón que ell sentia tristesa pel
humans, ja que Zeus els maltractava i els privava de certs bens que els hi haguessin
estat més útils. Després d’aquesta breu conversa apareix Ocèano el qual en seguida es
mostra com a gran amic de Prometeu (ja que tenen entre ells parentesc). Océano li diu
que aguanti el dolor el millor que pugui, ja que ell intentarà parlar amb Zeus per tal de
que ell es doni compte de que ha castigat de forma despòtica a un innocent. Prometeu
li agraeix les molèsties però ell sap de sobres que res podrà alleujar el seu dolor, i molt
menys podrà fer canviar d’opinió a Zeus. El cor torna a apareixer però aquest cop li
confessa a Prometeu una gran pena cap a la seva persona. Prometeu es sent ultratjat
per la seva situació, ja que ell en el seu moment va viure entre els déus, ell va ser bó
amb tothom, de fet va ser un gran benefactor per molts dels que ara l’han condemnat.
El cor entristit diu que tot ha de seguir el pas del temps, i que per tant el regnat de Zeus
(de moment) és el més important. De cop i volta, entra en escena Ío la qual sembla
desconcertada i totalment desorientada, ja que no sap on es troba exactament.
De fet Ío està sent perseguida per un tabard el qual no deixa de molestar-la i de
preocupar. Aleshores, Prometeu sent el seu lament i li explicà el perqué del seu
turment. Ío li agraeix a Prometeu l’explicació i les seves bones intencions i li pregà que
li expliqui que ha fet una persona tan bona per estar castigat per Zeus. Prometeu li
explica la seva situació i li relata tot el que ha succeït fins al moment. El cor es lamenta
per la mala sort i el cruel destí que pateix Ío i li desitja sort en el seu camí. Tot i això Ío
li prega a Prometeu que li expliqui que serà de la seva vida, i que li expliqui altres
coses que sap sobre el seu pare. Prometeu li confessà que un heroi nascut de la seva
descendència serà el que el deslliurarà. Ío s’envà ja que el tabard de nou la persegueix
i busca la seva carn per picar-la, alterada abandona a Prometeu i li dona les gràcies tot
lamentant-se del seu destí. De nou el cor li torna a preguntar a Prometeu com pot
seguir creient que Zeus és arrogant i mesquí, sí en un futur serà capaç de perdonar-lo i
(segons el que diu Prometeu) permetrà que un descendent de Ío el deslliurí dels seus
mals. Prometeu, aleshores fa una aclaració, ja que ell diu que Zeus és com és per el
que ha viscut, però que amb el temps canviarà i això el portarà a perdre el seu tro. Un
cop acaba la conversa entre el cor i Prometeu entra en escena Hermes, el qual de
seguida mostra una certa admiració cap a Prometeu, peró tot i això se’n riu pel fet
d’haver lliurat tantes coses als homes i que ells en canvi no hagi fet res per ell.
Prometeu diu que prefereix ser lliure peró encadenat en comptes de ser un servent
però sense estar subjecte a un lloc, ja que ell mai podrà ser subordinat. Hermes, en
canvi se’n burla d’ell i li diu que s’està equivocant adoptant una postura tan superba i
radical.
 Personatges
-Cratos: En l’obra de Prometeu encadenat només empren el treball de botxí de
Prometeu, ja que l’acompanyà juntament amb Hefest i (la seva germana) Bía. Durant el
breu espai de temps que apareix podem veure com fa de veu del deure, ja que sempre
parla del que s’ha de fer, de l’obligació que tenen que és encadenar a l’infractor. De fet,
podem prendre la veu de Cratos com la pròpia veu de Zeus ja que en tot moment
defensa la postura del rei dels déus.

-Bía: En cap moment de l’obra diu una sola paraula, de fet actua com a un simple
símbol, acompanya al seu germà en el seu deure i vigila a Hefest mentres encadena a
Prometeu. Per tant, no podem deduir res de la seva forma de ser.

-- Hefest: Dins l’obra de Prometeu encadenat, Hefest fa de encadenador obligat a

castigar a un ésser estimat. Hefest sap el que ha fet Prometeu, però tot i això la seva
naturalesa no li permet comportar-se de forma cruel amb en Prometeu, ja que sent que
ell és com un germà. Tot i això es veu forçat a condemnar-lo ja que Zeus així ho mana, a
més a més del fet que Cratos i Bía l’han acompanyat fins allà només per obligar-lo a
encadenar el acusat, ja que ell és l’únic Déu que ho sap fer.
- Prometeu: Prometeu va ser el gran benefactor de la humanitat. Va crear un primer
engany contra Zeus i el deus en realitzar el sacrifici d'un gran bou que va dividir en
dues parts: una repleta de pells, carn i vísceres, les quals va amagar dins del ventre
del bou. Mentres que en una altre va posar els ossos però els va cobrir de proteínic
greix. Va deixar llavors elegir a Zeus la part que menjarien els déus. Des de llavors els
homes cremen en els sacrificis els ossos per oferir-los als déus, però la carn se la
mengen. Indignat per aquest engany, Zeus va privar als homes del foc. Prometeu va
decidir robar-lo de nou i tornar el foc als homes, així que va pujar a la muntanya
Olimp i agafà el carro d'Helios i va tornar a robar-lo atorgant de nou una energia per
escalfar-se als homes.
Davant d’això Prometeu va ser encadenat per Hefest per tal de complir condemna pel que
havia fet. És un personatge molt característic i molt adequat per ser el personatge principal
d’un relat, ja que és un ésser que pensa ja en justícia i en el benestar de les altres persones,
de fet, es mostrat com un heroi grec.

- Oceánides: Dins l’obra de Prometeu encadenat prenen el paper de cor, i es mostren

com una reflexió oposada (en moltes ocasions) del que pensa Prometeu, aquest fet es
donat per un únic motiu el qual resulta ser que l’autor pretén fer reflexionar a Prometeu
sobre el que ha fet. L’objectiu principal de l’obra es fer veure com es sent Prometeu un
cop està encadenat, per poder veure si canvia d’opinió o no.
- Océano: Ens trobem davant d’un ésser totalment pacífic i conciliador que només
busca viure en pau i en equilibri. No és una divinitat belicosa o amb qualitats
agressives, ja que la seva designació és bastant simple, ja que representa el gran oceà
que envolta tot el món. Océano és la primera visita que rep Prometeu, just després
d’Hefest, Cratos i Bía. Un cop veu com ha quedat Prometeu, sent una gran pena per
ell ja que son parents i sap que Prometeu no és un ésser pervers o maliciós que
busquí el seu propi benefici. Finalment, Océano li promet que intentarà fer entrar en
raó a Zeus perquè el deslliuri.
- Ío: Ío és un personatge que es mostra com el símil de Prometeu però en versió
femenina ja que també ha estat castigada per un Déu, i sobre ella pesa la condemna
d’haver de patir de forma indeterminada. En ella podem veure reflectida la compassió, la
tristesa i la pèrdua d’una identitat que en un passat va ser molt ben reconeguda. És un
personatge bell que només busca el propi descans i no pretén fer mal a ningú, tot i això
s’ha trobat amb la voluntat dels déus i això ha fet que el seu camí s’hagi vist distorsionat.
- Hermes: Dins l’obra d’Ésquil és presenta com l’últim personatge que surt a escena
i simbolitza les noves noticies que arriben per a Prometeu. Al inici de la seva
aparició es mostra com una divinitat que se’n riu de la tossuderia de Prometeu, ja
que ell no vol acceptar que té tota la culpa del que ha succeït i que Zeus ha actuat
de forma justa. Hermes li diu que prefereix ser lliure però sotmès a unes ordres
abans d’estar empresonat i ser un lliure pensador i que les pròpies paraules se les
quedi el vent.
 Pervivéncia arguments
La pervivència dels arguments dins l’obra de Prometeu encadenat presenta una clara
contraposició entre el deure i el voler. El deure és allò que estem obligats a fer sense
poder negar-nos a les seves conseqüències o a arribar a desenvolupar l’acció, ja que no
exigeix opinió ni influència per part de la persona que el du a terme. En canvi, el voler és
allò que fem per pròpia decisió sense estar forçats a arribar-ho a desenvolupar en les
seva màxima expressió. Dins l’obra de Prometeu encadenat, aquesta contraposició la
trobem en tots els déus o divinitats que són amics de Prometeu. Aquests senten una gran
pena per Prometeu ja que ell està encadenat i condemnat però ells no tenen la suficient
capacitat de lideratge o de decisió com per deslliurar-lo de les seves cadenes o bé no
encadenar-lo (com és el cas d’Hefest). Dins la nostre societat aquesta situació es veu
reproduïda en múltiples ocasions,per tant, ho exemplificarem amb una situació. Un home
és policia, però el seu germà és un delinqüent: Tenim un Home que és policia i treballa
per l’estat. Aquesta situació el fa propietari d’un propi deure, el qual du a terme sense
cap problema, ell té la seva pròpia opinió davant la societat, tot i això sap diferenciar el
que és la seva feina de la seva vida personal. També hem de tenir en compte el seu
germà el qual ha comés un delicte. Ell ha robat a una tenda ja que no tenia diners per
comprar el que volia. El germà policia té el deure de detindre’l, però tot i això és sent
contrariat, ja que ha de castigar al seu propi germà perquè ha comés un delicte.
Aleshores aquí es fica en màxima expressió el voler i el deure.