22 el 3 de vuit
REDACCIÓ:
EDITA
Publicacions Penedès, SA
Papiol, 1 - 08720
Vilafranca del Penedès
el3devuit@el3devuit.cat
Els escrits que publiquem a les planes d’opinió,
així com qualsevol altre article signat, no són
forçosament compartits pel setmanari i només
reflecteixen el parer de qui els signa.
OPINIÓ
Cita a cegues
Seguint les indicacions de
l’amic en comú instigador
d’aquest sopar, em presento
a l’hora acordada al restau-
rant indicat (un de catego-
ria, amb piano de cua a l’en-
trada i taules rodones amb
mantells fins als peus). Bé,
de fet, arribo 5 minuts tard,
que avui dia és com arribar
puntual. Travesso el hall i
m’acomodo a la barra, a espe-
rar que m’atenguin. Als pocs
minuts apareix ella, radiant,
espectacular, amb un vesti-
det llarg que no deixa gai-
re espai a la imaginació. De
seguida dedueix que sóc el
seu acompanyant, però em
mira estranyada. Ja ho sabia
jo que m’havia de fer l’inte-
ressant i deixar-me caure,
mínim, 15 minuts tard. Ens
interromp el maître: com
que la nostra reserva és de
2n torn i tenen ple, ens hau-
rem d’esperar una estoneta.
Per mirar de superar el xoc
inicial demano un parell de
copes de vi blanc i ella me’n
pren una, sense preguntar,
però callo i no li recrimino
res. Fem les presentacions
pertinents i en acabat, en no
saber què més dir-li, l’aban-
dono a la barra per anar a
tocar uns temes al piano i
mirar de relaxar-me. Crasso
error deixar-la sola, malgrat
que ella dissimula l’enuig
amb un somriure misteriós.
Per sort, ens criden a sopar.
De camí a la petita taula que
tenim adjudicada, m’avanço
a enretirar-li la cadira on jo
no vull seure, un gest ego-
ista que ella m’agraeix amb
el seu peculiar somriure. Un
cop ben instal·lats, ens por-
ten la carta (només una, les
altres estan totes ocupades),
que jo requiso amb l’excusa
que la conec molt bé (quan
és la 2a vegada que trepitjo
La redacció d’aquest setmanari es
reserva el dret de publicar o no les
cartes adreçades al seu director, i
el de resumir llurs continguts quan
excedeixin de 1.000 caràcters,
amb espais inclosos. Per tal que
un escrit sigui publicat a les planes
d’opinió ha de venir acompanyat
del nom i cognoms del seu autor,
adreça, DNI i un telèfon de con-
tacte. Tots els escrits es publicaran
amb el nom i cognoms del seu autor
o autors o, en el seu cas, amb el del
col·lectiu,
Joan Raventós (Cap
de redacció), Judit
Benages, Cristina Eloi Miralles, Biel
París, Xavi Gonzàlez, Senabre, Jordi Mir
PRESIDENT (Redacció Vilafranca), (Castells), Tito Boada,
Pere Montserrat i Ferrer Eva López, Sergi (Esports), Fèlix
Sabaté (Redacció Miró (Fotografia),
CONSELLER DELEGAT Sant Sadurní), Ricard Àngels Ventura,
Xavier Freixedas i Vinyals, Ferran Nati Ceballos,
Domènech Rodríguez, Guillem Sandra Bermúdez
Carol (Redacció El (Maquetació), Anna
DIRECTOR Vendrell), Montse Llovera, Roser
Ricard Rafecas i Ruiz Juvé (Cultura), Figueras (Correcció).
aquest local), així demanaré
jo pels dos, li dic; que la nena
sembla de morro fi i no vull
que la broma em surti per
una pasta gansa en cas que
em toqui invitar. Increïble,
el meu atreviment es veu
recompensat amb un altre
dels seus particulars som-
riures. Crido el maître i li
demano un entrant, dos se-
gons i més vi de la casa, que
s’afanyen a servir-nos. Com
que jo encara necessito 3
copes més per adquirir faci-
litat de conversa, li cedeixo
la paraula i em limito a es-
Afers interns coltar amb atenció les seves
explicacions, fent les 4 pre-
guntes clau en els moments
adequats. La vetllada trans-
corre amb certa sintonia fins
que es comença a fotre les
meves patates fregides, amb
els dits, ¡y James no compar-
te la comida!. Li he d’acabar
picant la mà, no me’n puc
aguantar, però altre cop em
torna un d’aquells intrigants
somriures seus. No contenta
Jaume Mitjans la tia, també se’m fot la sal-
dissenyador industrial sa del bistec, mirant-me als
ulls! Que no toquis!, t’he
dit. I ara què?, noto un dels
seus peus descalços que em
Als pocs minuts palpa, com buscant la seva
apareix ella, radiant, sabata, primer pels turmells
i després a l’alçada dels ge-
espectacular, amb nolls. Però què busques?,
pregunto abans d’apartar-li
un vestidet llarg que el peu amb decisió, i altre
no deixa gaire espai cop somriu d’aquella ma-
nera. Inesperadament, em
a la imaginació demana d’anar directe cap
a casa seva, sense postres ni
cafè. “Casuml’olla”, un al-
tre fracàs al meu historial.
Doncs no esperis que a so-
bre t’hi acompanyi. Demano
el compte, paguem a mitges
i la deixo plantada allà ma-
teix simulant una sobtada
indisposició intestinal. No
tinc sort amb les noies.
ja instal·lat a l’església de Sant
>> Ve de la pàgina anterior
Salvador del Vendrell.
Martinenca??? És una constant que des de la
No, no, no. Com a soci (exso- comissió repetim amb il·lusió
ci) jo, Albert Tutusaus Gasol, i que us voldríem transmetre
demano la imminent dimissió per poder rebre com es mereix
de l’actual president per la seva la nostra joia.
mala gestió al capdavant d’una Tenim gairebé lligades les dife-
històrica UE Martinenca. rents actuacions que hi haurà,
Albert Tutusaus Gasol que seran obertes a tothom,
Sant Martí amb la majoria d’interpretaci-
ons voluntàries, sense entra-
Temps d’espera des ni reserves, fora de les mí-
Falten uns 28 dies per poder nimes que el protocol exigeix.
sentir en tota la seva pleni- Serà una benvinguda que du-
tud l’orgue barroc restaurat i rarà des del dijous dia 21 d’oc-
Sovint recordo aquells dis-
sabtes al matí que esmorza-
va asseguda al portal de casa
dels avis tot veient l’àvia es-
combrant i fregant la vore-
ra de casa seva. De vegades,
també netejava la del veí de
l’esquerra, si aquest estava
malalt, i normalment tam-
bé la vorera del de la dreta
perquè era d’uns estiuejants
que hi passaven poques tem-
porades. Si havia estat Car-
nestoltes o Nadal o la festa
major amb els diables, no-
més havent passat la cerca-
vila, ja recollia tot l’enrenou.
Com la meva àvia, moltes al-
tres àvies de pobles i ciutats
del nostre país.
I recordo això perquè la set-
mana passada la secció de
“La foto del lector” d’aquest
setmanari m’hi va fer pensar.
En aquest sentit un ciutadà
es queixava perquè la Policia
Local de Cunit no havia tret
un gat mort d’una vorera en
dos dies. Segur que jo hagués
fet el mateix que aquest lec-
tor, hagués trucat a l’ajunta-
ment perquè fes alguna cosa
al respecte. Però, realment
és cosa de l’ajuntament i de
la Policia Local? On són els
límits entre el que pot fer un
ciutadà i el que correspon a
les persones que es dediquen
a allò públic. Què hagués fet
la meva àvia? Què hagués-
sim fet vint anys enrere si
ens haguéssim trobat en
aquesta situació?
Recordo la meva àvia per-
què massa sovint la imatge
que tinc quan pujo al tren
a Barcelona és la d’un grup
d’adolescents que es tan-
quen entre vagó i vagó per
fumar una cigarreta; o ha-
ver d’escoltar forçosament
tubre fins al diumenge dia 24 a
la tarda, que donarà, però, tota
la solemnitat a la cerimònia de
la benedicció del divendres dia
22, aniversari de la mort del
mestre Pau Casals.
Esperem poder encabir a l’es-
glésia unes mil persones, tal
com va passar en el concert del
grup Lax’n Busto, per la qual
cosa voldríem que tothom se
sentís còmplice amb nosaltres
i ens acompanyés en tots els
actes d’aquest llarg cap de set-
mana festiu.
Després de més de 250 actes
DIVENDRES, 24 DE SETEMBRE DEL 2010
Som bons
ciutadans/es?
música reggaeton enllauna-
da de mòbil provinent d’un
altre grup de joves que no
tenen en compte la resta de
passatgers i si molesten o no
i escolten aquesta música
des dels seus telèfons mò-
bils mentre xerren i criden.
Sovint alguns avis estan de
peu al passadís i ningú gosa
mirar-se’ls i costa veure el
gest d’algú que s’aixeca i el
deixa seure.
També penso en ella quan
s’acosta el moment de fer la
Bufar i fer declaració de la renta i tots
fem mans i mànigues per
ampolles pagar menys al “fisco”. Algu-
na trampeta per aquí, algun
canvi per allà; total, per pa-
gar una mica menys a l’Es-
tat; tot i que al cap i a la fi,
aquests diners, al final, ens
repercuteixen a nosaltres.
I un cop més m’adono que
som molt exigents amb to-
tes aquelles persones que
s’han de cuidar dels nostres
“maldecaps”, sense ser mas-
sa exigents amb nosaltres
mateixos.
La societat del benestar ens
porta sovint a oblidar els
Gemma Urgell nostres deures com a ciuta-
www.viniesfera.com dans i ens és més fàcil dir que
tal polític o tal representant
està fent les coses mal fetes
que dir-ho d’un president de
La societat del la comunitat de veïns, d’un
empresari o d’un amic.
benestar porta Aquest dissabte la meva
sovint a oblidar àvia segur que tornarà a es-
combrar el carrer. Però què
els nostres deures faré jo i tu i el veí? Seguirem
com a ciutadans esperant que passi el cotxe-
escombra i si triga massa ar-
rufarem el nas i criticarem
l’administració competent. I
així, anar tirant, sense tenir
en compte els nostres deures
i els valors de ciutadania.
programats, aquell somni que de la temporada: per tercera
van començar els Amics de vegada hem descarregat el
l’orgue i que la comissió per a quatre de vuit. Però no en
la restauració va recollir, feliç- tenim prou!
ment ja arriba a la seva conse- Ara ha arribat l’hora de la ve-
cució i no dubtem que tots ens ritat: Els vendrellencs, els pe-
hi acompanyareu. L’ocasió s’ho nedesencs, el món casteller
mereix. i tothom que respecta la his-
Comissió per a la restaura- tòria dels Nens del Vendrell
ció de l’Orgue del Vendrell ho espera. Nosaltres estem a
El Vendrell punt per donar el pas, però no
volem, ni podem fer-ho tot
Ha arribat l’hora de la sols. Ens cal el recolzament de
veritat pels Nens tothom. Ens sentim estimats i
Estem molt contents perquè notem l’escalf de la gent, però
hem repetit el millor resultat ara més que mai necessitem